20/05/2016 | 00:06
Han passat cinc anys de l’esclat del 15M. En aquest temps, centenars d’activistes han desembarcat en partits polítics o plataformes electorals de nova creació. I això ha comportat un debat multiforme, planejat des de sensibilitats molt diverses i generador de múltiples preguntes. Té sentit fer el salt a la política institucional? Es poden canviar les institucions des de dins? Encara que no es puguin canviar, poden fer servir per impulsar polítiques transformadores? Les respostes i apostes són molt diverses, des del municipalisme llibertari a un populisme orientat a la presa del poder institucional i altres mecanismes d’acció (podeu trobar algunes lectures aquí). Neixen o creixen les formacions polítiques alternatives als que s’autoqualificaven com partits de govern. Alguns volen assaltar el cel, altres es proposen ser un cavall de Troia i molts opten per seguir allà on eren. A la passada fira de llibres Literal es van destacar dues publicacions que serveixen per abordar aquest debat: ‘Hacia nuevas instituciones democráticas‘ y ‘Devenir casta‘. No es tracta d’obres escrites des de posicions enfrontades. Totes dues, a més, recullen textos de diversos autors. En el primer dels llibres, però, sembla que domini una aposta per l’autogestió amb tocs ciutadanistes, oberta a la cooperació amb governs que es consideren políticament afins; en el segon, s’imposa el desencís vers les institucions i la sensibilitat autònoma o anarquista.
Per una nova democràcia
El volum col·lectiu ‘Hacia nuevas instituciones democráticas‘ està editat per la Fundación de los Comunes i publicat per Traficantes de Sueños. Al llarg del llibre, diversos economistes, politòlegs i sociòlegs exploren objectius polítics i maneres possibles de dur-los a terme. El concepte del ‘bon viure’, molt propi dels moviments indigenistes llatinoamericans, conviu amb la crida a repensar l’economia per posar-la al servei de les persones. Alguns articles aborden fenòmens molt concrets. La sociòloga Ybelice Briceño parteix de l’exemple d’Ávila TV, una televisió pública veneçolana, per observar els potencials i els riscos de les estratègies comunicatives des de l’esquerra. L’autora examina l’ús del raper ‘malandro’ de manera ambivalent: valora la inclusió en l’imaginari mediàtic d’una figura popular, exclosa o criminalitzada, però alerta alhora de les seves connotacions sexistes i violentes. A un altre capítol, la politóloga Laura Gónmez Hernández resumeix una història de victòries i derrotes: l’estudi i aplicació de polítiques socials, laborals, ecològiques i reproductives per part del govern guipuscuà presidit per Bildu. L’experiència va ser efímera, atès que les eleccions autonòmiques posteriors van suposar el retorn al poder del PNB. La fugacitat d’algunes escletxes institucionals pot causar desànim i empènyer als posicionaments resistencials. I la longevitat tampoc és una garantia de bones pràctiques: la sociòloga Judith Flores valora molt negativament el govern del president equatorià Rafael Correa. Del conjunt del llibre es desprèn una certa disposició a usar totes les eines possibles per transformar el sistema. A un acte de Literal, un dels coautors del volum, David Casassas, declarava: “No els hem de regalar res, ni l’Estat ni el mercat”.
Visions crítiques de les experiències llatinoamericanes
El seu títol és significatiu i té aires d’advertència: ‘Devenir casta‘ (Pensaré Cartoneras, 2016) recull un seguit de visions més notòriament escèptiques de les possibilitats de la política institucional. Alguns articles són textos reflexius d’activistes de base; altres tenen un to més acadèmic, més proper a l’emprat a ‘Hacia nuevas instituciones democráticas’. Si la majoria dels articles d’aquell volum provenen d’intel·lectuals de l’Estat espanyol, ‘Devenir casta’ analitza sobre el terreny les realitats veneçolana, equatoriana, boliviana, uruguaiana, brasilera, argentina i mexicana. Es tracta, doncs, d’un examen a l’esquerra llatinoamericana fet des de dins, no des de la talaia política (o la trinxera mediàtica) europea. La valoració, en tot cas, acostuma a ser negativa: canvis polítics que els autors consideren insuficients i que, a més, poden haver comportat processos de desmobilització popular. Els consells comunals de la Veneçuela chavista són posats com un exemple de fossilització del teixit associatiu. Un text signat pel Subcomandante Moisés, de l’Exèrcit Zapatista dAlliberament Nacional, mostra una manca de fe absoluta en les possibilitats de la democràcia representativa i partidista: amb tot, però, no crida a l’abstenció, sinó a l’organitzar popular, acompanyada de vots o no. Al llibre, domina la fe en l’autoorganització. I, en alguns casos, la necessitat d’oferir brots d’un món nou. Un món que, a parer de l’escriptor Raul Zibechi, ha de néixer des de baix i per fora d’unes institucions estatals que els moviments socials ja no pretenen ocupar. D’aquesta manera, Zibechi vol tancar un debat, el de la relació entre activisme i institucions, que segueix molt obert.
