Jean Pierre Unger: “Les polítiques de salut neoliberals s’estan generalitzant a Europa, malgrat els seus desastrosos resultats”

En el marc del llançament del vídeo-manifest ‘Pel Dret a la Salut’ per part de Medicus Mundi, parlem amb Jean Pierre Unger, professor de Salut Pública i Medicina Tropical a l’Institut de Medicina Tropical d’Anvers i expert en polítiques i gestió de serveis i sistemes de salut amb orientació pública, sense ànim de lucre.

Unger es co-autor de “International Health and Aid Policies: The Need for Alternatives”, publicat per Cambridge University Press. Ha recorregut mig món investigant i treballant sobre polítiques de salut i té molt a dir sobre les tendències de la salut i la sanitat mundials. Res de tranquil·litzant, però.

Dr. Unger, vostè afirma que les polítiques internacionales de salut són neoliberals. En quin sentit?
Les polítiques internacionals de salut son neoliberals perquè que les organitzacions multilaterals atribueixen el control de les malalties al sector públic i l’atenció sanitària individual al sector privat. El neoliberalisme es distingeix del liberalisme clàssic per la compra de bens i serveis al sector privat per part de l’Estat. Als països pobres s’ha aplicat aquesta política amb la compra de programes de control de malalties. I als països d’ingressos mitjans, amb la compra de l’atenció sanitària. En aquests països es destina als pobres un paquet limitat de serveis. Com a resultat d’aquestes polítiques, les assegurances privades han augmentat a tot el món, i a països como Mèxic, Colòmbia i els Estats Units la gestió dels fons de salut de l’Estat ha estat àmpliament transferida a aquestes entitats privades. Aquestes polítiques intenten generalitzar integralment la mercantilització de la sanitat per a tots els sectors excepte els pobres, la gent gran i les persones en risc, que no són rendibles, i utilitzar fons públics per finançar l’operació. En general, la doctrina neoliberal preconitza retallades en serveis públics, de manera que les intervencions que no tenen demanda (per exemple les de prevenció) queden a càrrec de l’Estat, mentre que s’impulsa la privatització d’aquelles que són rendibles.

Cóm repercuteixen aquestes polítiques en la salut de la població?
L’any 2012, després de vint anys d’aquesta mena de polítiques internacionals de salut, la Comissió Europea estimava, de manera conservadora, que onze milions de persones morien cada any de malalties transmissibles per a les quals existeixen medicaments eficaços i que, al món, més de deu milions morien de malalties cròniques vulnerables a les teràpies i a les tècniques de prevenció existents. Malgrat que els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni són extremadament poc ambiciosos, ja que comprenen essencialment el control de la SIDA, la tuberculosi i la malària i altres epidèmies, així como la protecció materno-infantil, però no l’accés a la medicina de família ni a les cures hospitalàries, no s’assoliran.

Existeix una tendència global a la privatització dels serveis sanitaris? Com opera a la pràctica?
La tendència existeix i els mecanismes dels quals se serveix són els següents: la separació del finançament i de la prestació dels serveis; l’autonomia de gestió dels hospitals públics; la comercialització del finançament dels serveis (assegurances privades camuflades com a “cobertura universal”); la subcontractació de les cures i de les activitats connexes; la privatització de la inversió hospitalària en el sector públic; la focalització dels serveis públics en les activitats no rendibles, com ara el control d’epidèmies o l’atenció als pobres i a la gent gran; la desprofessionalització i proletarització dels metges: per tal de pagar-los menys, es desvaloritzen les seves activitats no estandarditzables (per exemple, pressa de decisions complexes, ètica mèdica o pensament reflexiu) i es promou el pagament per rendiment.

Però, hi ha diners per mantenir els serveis públics de salut?
Les polítiques de salut neoliberals s’estan generalitzant a Europa, malgrat els seus desastrosos resultats. Ens volen fer creure que la crisi econòmica obliga els Estats a reduir les seves despeses de salut. Però és una pobre excusa, ja que, primer, la despesa pública de salut dels Estats Units, on la política és neoliberal des de fa dècades, és superior a la despesa total de la majoria de països europeus. Segon, la despesa pública de Colòmbia va baixar fins a 1993, quan la Llei 100 va privatitzar la gerència dels fons de salut; després, una vegada assegurat el mecanisme de transferència de fons estatals al sector privat, aquesta despesa es va disparar. Per últim, avui a Europa la part de les assegurances privades està creixent, igual que la despesa de salut dels pressupostos nacionals. Però els professionals veuen disminuir els seus salaris i, encara que la privatització del finançament de l’atenció es quedés en una privatització parcial, amenaça completament l’arquitectura de la protecció social. Perquè és la contribució de les classes mitjanes a la salut dels pobres i de la gent gran la que cobegen els bancs-asseguradores que inverteixen en el sector de l’atenció sanitària. Els serveis públics, les mútues de risc i en general els instruments de la solidaritat nacional són el seu objectiu, i exerceixen un lobbi molt eficaç per a aconseguir-lo.