La Caixa i l’ànima de les ONG

imprescindibles

Fotograma de l’anunci de la campanya de l’Obra Social La Caixa #AmbElsImprescindibles, dedicat a Oxfam Intermón / Youtube

Siguem francs, sota les sigles ‘ONG’ hi ha probablement més varietat que sota la denominació d’empresa. Personals i intransferibles, assembleàries, ‘washing machines’ de la sostenibilitat insostenible, màquines de reciclar la roba usada d’una metròpoli en vint-i-quatre hores, roges, blaves, serioses i divertides. De tot. Així que ja t’esperes qualsevol cosa, i que el personal generalitzi i parli ‘al pedo’ del que fan i desfan, forma part de l’ofici.

Però veus a la companya Mariona d’Intermón a la tele, molts anys després de coincidir amb ella a les reunions de la coordinadora d’ONG a Madrid (us parlo dels temps en què l’aigua no era un dret humà), i sobta. Sobta veure-la allà a la pantalla, parlant sota el paraigües protector del vaixell insígnia de la banca més nostrada i de la seva flamant campanya publicitària, per demostrar-nos quin cor tan gran que tenen ajudant els que ajuden a solucionar els problemes del món. ‘Hòstia, Mariona, tu no, vosaltres no’.

Comences a parlar sol, la canalla et mira com quan t’adreces al senyor col·legiat perquè està cometent una flagrant injustícia sobre la gespa. Però si tu saps que continuen invertint en empreses que fan armes (o els xips que les guien a la seva destinació, tant se val). Si coneixes que són propietàris de petrolieres que els interessa allò del canvi climàtic tant com els drets dels indígenes (considereu la gent de Canàries com a tal a tots els efectes) que viuen a sobre dels seus pous. Però si ja t’han dit que són propietaris d’empreses que tallen la llum i el gas a la gent que no ho pot pagar o fan negoci de l’assistència mèdica, per no parlar de preferents i desnonaments. Vols dir Mariona que paga la pena posar la cara per continuar fent caritat? Perquè, nota del traductor, quan la cooperació no té més aspiracions que posar draps calents (que també se n’han de posar, no em confoneu) se’n diu així, caritat, cristiana, musulmana, rotllo pop Hombres G o punky, que de tot hem vist darrerament.

Me la miro un cop i altre cop, també al cine dies després, perquè aquests animistes de la banca tenen per gastar en publicitat i el bombardeig mediàtic és implacable, i vull descobrir un rictus d’incomoditat al seu rostre, com quan expliques als finançadors allò que volen sentir, però tu saps que no va massa enlloc. Sí, també he vist la campanya que heu fet, que està molt bé, us felicito, per denunciar allò dels papers de Panamà i que la canya al final la paguem entre tots. Mariona, potser no ho sabies, això comença a ser ja com jutjar els periodistes que treballen i intenten fer el millor que poden la seva feina a (antics grans) mitjans en decadència, però tot plegat és massa coincidència. Els d’aquesta fundació que diuen que sou imprescindibles, i vull pensar que ho sou, són el sistema que ha creat tots els Panamàs del món, que no creu en els nostres drets sinó en les seves oportunitats de negocis, que crea i manté partits, mitjans, Cases Reials i el que calgui. Què passa, que a tu no et cobren ara comissions cada cop que passes pel davant d’un caixer? Mariona? Oblida els gurús del bonrotllisme, la coherència comença per la nostra caixa, era tan senzill com això, no es pot posar la cara i esdevenir una peça més del màrketing d’allò que volíem (volem?) canviar. Esclar que el carrer no ens espera, esclar que no mobilitzem ningú més que aquells que ni recorden que van domiciliar la seva quota.

Quan els nens surten del cole, on ells mateixos els han fet una classe per educar-los en les bondats del sistema i captar futurs clients, posen la tele i hi surts tu. Qui recolza els imprescindibles, és imprescindible, sil·logisme irrebatible, tot encaixa, tot sota control en un termini fixe de rendibilitat assegurada. De les altres, sincerament, m’ho podia esperar, però de tu, no, Mariona. Què n’heu fet de la vostra ànima?

11 comentaris
  • Maria L. Sciascia 7 de maig de 2016 - 9:29

    Quan fem caritat, per paliar la no justícia, al cap de temps, passa que la caritat es converteix en una “mercancia”imprescindible. I així anem.

  • Marisol 10 de maig de 2016 - 10:40

    Aplaudeixo aquest article, estava esperant poder llegir-lo! A mi aquest anunci m’ha colpit molt fort, el dia que el vaig veure no m’ho podia creure! Els ho vaig fer saber a la “ONG” amb la qual he estat fent aportacions mensualment durant gairebé vint anys, que no em podia creure que tinguéssin tan poca sensibilitat amb tot el dolor que aquesta entitat, com moltes altres, ha tingut aquí: desnonaments, preferents, comissions, … I és clar que, si és gràcies sobretot a les aportacions que els fa l’esmentada entitat, doncs no necessiten les meves. I a partir d’ara seré molt curosa abans de fer cap aportació a una ONG, esbrinar quin tipus d’ajudes reb.
    Felicito a Crític pel seu periodisme compromès. Jo em sento compromesa amb vosaltres!

  • Gerard P 24 de maig de 2016 - 18:51

    Molt bon article, massa dur d’escoltar però cert. Deu un ONG acceptar diners de bancs com LaCaixa? Crec que les ONG són “imprescindibles” però malauradament els bancs són “intocables”. No hi ha res a fer, ja fa anys que han guanyat. Per això veig que si Intermon té la possibilitat de recaudar fons, per mi que els agafin i que els facin servir pel que creguin.

  • LVC 25 de maig de 2016 - 14:28

    Em falta una mica l’altra cara de la moneda. Potser els bancs són culpables i segurament ajudin a la cooperació per pur interès. I què? A fi de comptes ajuden. Les motivacions són àpat de discusió però els fets no. Sense ells no hi hauria aquest bé.

    L’article m’evoca la vella discussió entre idealisme i pragmatisme, que també ho és entre infantesa i edat adulta. Segurament el món podria ser millor però no ho serà. Acceptem les contradiccions i fem el què es pugui. Segurament la decisió de la Mariona.

  • GJG 25 de maig de 2016 - 17:56

    Estic completament d’acord amb l’article, res a afegir-hi. Fa poc vaig llegir un llibre que parlava sobre les ajudes que s’envien a l’Àfrica, en general, sense focarlitzar-se en cap país en concret. És evident que les ONG treballen sobre el terreny, saben què necessita la població autòctona i què s’hauria de fer per intentar millorar la vida dels que no viuen com és manat.
    El problema apareix quan la gent vol participar d’aquesta iniciativa sense fer l’esforç d’entendre què és el que es fa. Sense entendre a qui ajuden, com es fa o, fins i tot, quin és el problema. És per això que tanta gent acaba cremada de la situació, es veu que tot esforç és futil i caurà en sac perdut. I el problema més gran de tots apareix quan les grans companyies, les que són tan grans com per permetre’s el luxe de no personalitzar els problemes, apareixen i en treuen profit.
    Es podria arribar a esperar que algun directiu multimilionari filantròpic fes el gest d’entendre i solucionar algun problema en particular, però una empresa prou gran com per jugar al joc del capitalisme i guanyar no acostuma a ser de fiar, i això no és prou sabut ni denunciat.

  • Flavia 25 de maig de 2016 - 19:46

    Al meu parer, el to d’aquest article és totalment desencertat. No és que es deixi entreveure una petita desavinença entre companys, ni es fa cap crítica constructiva; és un atac personal directe, amb noms i cognoms, un escarn públic. I això és el pitjor de tot: aquest to acusatiu està tan fora de lloc que l’únic que aconsegueix és incomodar el lector (almenys una, aquí present) i confondre’l sobre quin és el missatge que realment es pretén transmetre. I és una llàstima, perquè sota aquesta gruixuda capa de paraules punyents, sarcasme i judicis que ratllen la superioritat moral s’entreveu un tema interessant sobre el qual molts estaríem disposats a continuar llegint. Però així, no.

    Com a algú que ha crescut en una família on es feien aportacions a Intermón, però també Unicef, Greenpeace, Creu Roja, Fundació Vicente Ferrer, Fundació Sant Joan de Déu i altres, sóc molt conscient de l’important paper de les ONGs i la dificultat de recaptar fons. Sí, acceptar la col·laboració d’entitats com La Caixa pot fer fàstic, però opino que no estem aquí per fer aquest judici de valor i decidir de qui acceptem l’ajuda i de qui no. Si jo crec en el meu projecte i sé que farà un bé, empassar-me aquesta repugnància em sembla un petit preu a pagar per dur-lo a terme.

    El títol de l’article és interessant; si el contingut fos coherent amb ell, probablement tot l’article valdria força la lectura. Però de l’única ànima que parles és de la de la Mariona, a qui sotmets a aquest judici públic només per haver fet el que tu no faries. Per ara, en llegir-lo tinc la sensació de presenciar una conversa de safareig, d’aquelles on les enveges i la malícia sovint juguen un paper tan important que ja no saps quina part del que es diu hauries de creure. I a ningú li agrada escoltar com posen verda una persona que no hi és per respondre. És lleig.

  • AngelZL 25 de maig de 2016 - 23:35

    Entenc el teu punt de vista i en gran part el comparteixo Miquel.

    Estic segur que ningú s’oposaría a pensar que qui promou una actitud i representa uns valors, de cop i volta no pot recolzar uns altres indirectament.

    No conec la situació de la Mariona ni dels seus motius per fer-ho (conscientment és clar, ja que algú que té una carrera com la seva, no crec que sigui inconscientment), però bé han de ser motius de pes. Potser dels quals discrepem i així ben bé ho expresses.

    Sense dubte però, penso que ningú pot ser 100% coherent amb el que fa a la seva vida. És a dir, potser dic que no puc col•laborar amb petites donacions a ONGs i després em compro l’últim model d’iPhone perquè l’anterior ja no em mola. I no m’ho qüestiono pas en aquell moment (per posar un cas extrem).

    Mariona potser s’ha vist entre la espassa i el banquer, i puntualment, va decidir que la fi justificava els mitjans (o això vull creure). Suposo que és com quan et saltes un semàfor en vermell, potser no és étic (és perillós pel teu acompanyant, per un mateix…cadascú que faci el que vulgui), però la historia que hi ha darrera potser anula la manca d’ética.

    I si aquesta persona es salta el semàfor en vermell perquè està portant la seva dóna embaraçada a l’hospital?

    En un video sobre aquest fet, segons des de quin punt de vista s’hagi grabat, no ho podriem veure…

    Tot això sense ànims de criticar, només a mode de comentari o, com a molt, crítica constructiva, que no sóc qui per fer-ho, i Intentant sent coherent amb el meu punt de vista de la coherencia en els valors (valgui la redundancia), potser s’hauria de veure més enllà del que veiem, i fins i tot, del que no ens deixen veure. A mode de reflexió.

  • Maria EC 26 de maig de 2016 - 10:20

    En mi opinión, no todo es blanco o negro, no todo lo que hagan “los malos” es directamente malo. En este caso esta claro que la motivación de los bancos no es la que nos gustaría y que intentan limpiar su nombre y su imagen con acciones de este tipo para que nos olvidemos de todo lo que hay detrás. Pero, aún así, una buena acción es una buena acción y es nuestra responsabilidad no dejarnos engañar por ella para olvidarnos de lo que hay detrás.

    Este artículo nos puede hacer escribir o debatir sobre un caso concreto que (por desgracia) no es tan concreto, y empezar hablando de ideales y de moralidad de los bancos para acabar reflexionando sobre cada uno de nosotros. Considero que todos nosotros nos enfrentamos a dualismos en nuestro día a día, a pequeñas acciones o decisiones que no tienen un fondo tan claro o tan “blanco” como nos gustaría y, con ello, la famosa frase “El fin justifica los medios” no es siempre cierta, pero tampoco es siempre falsa.

    Desde luego, lo que tengo claro es que, personificar toda esta crítica sobre una sola persona (la Mariona en este caso) es un recurso muy válido si se pretende darle fuerza al texto. De hecho, se le da tanta fuerza que incluso resulta incomodo al lector (al menos en mi caso). Opino que hay que tener una convicción muy fuerte de que tu postura es moralmente superior a la de la otra persona para efectuar una crítica (pública) tan dura como esta poniéndole nombre y cara, lo cual no es algo tan claro en un tema con tantos matices como éste.

  • MIQUEL CARRILLO PONCE 26 de maig de 2016 - 14:40

    Estimades,

    gràcies pels comentaris, especialment els negatius, que com dels errors, són dels que més se n’aprén. Jo no sóc moralment superior a ningú, simplement tinc una elevada intolerància contra les incoherències polítiques. Si se suposa que estem fent cooperació transformadora i no un grapat de projectes molt lluny de casa, promovent la cultura de la pau, lluitant contra els drets a tot arreu, no entenc què fa una organització tan potent i important com Intermon (o OXFAM, ja no sé) rentant la cara a La Caixa, una entitat responsable del que surt a l’article i que no dic jo, ho diuen altres entitats i qui hi treballa en això, com la Mariona, ho coneix de primera mà, millor que el públic en general.
    Pobre Mariona, a sobre un escarni, res més lluny, benvolguda Flavia. Podria haver estat en Francesc, la Rosa o qualsevol altre company/a amb els que hem treballat en tantes coses. Com em deia algú, podria haver-me ficat millor amb la direcció o amb l’equip the marketing free-rider (que sembla viure en un altre món diferent al d’Intermon), o potser amb qui els autoritza, des de les altures, a deconstruir tots els conceptes que anem formulant per denunciar tot el que volem canviar. Però si aquests dies, a la Festa del Comerç Just, volien acabar amb el capitalisme! Llegeix la publicitat que signen amb la resta d’entitats, no em negaràs que això sí que és lleig, molt lleig, i arriba un punt en què fins i tot un acaba utilitzant les armes de l’enemic, i personalitza el seu missatge, ni que sigui aparentment. La meva intenció, nascuda del puteig (perdoneu la paraula) de veure gent tan respectada essent utilitzada en el més íntim i valuós com és la nostra privacitat (recordeu qui ha donat noms i cognoms al món mundial per guanyar més quartos al final d’aquest exercici), no era fer-ne cap escarni, sinó apel·lar a la consciència i que la rebel·lió comenci per algun lloc en aquella santa casa, amb la que esperem continuar fent molt feina.

    Era un risc parlar de la Mariona, però l’article neix d’ella i el seu rostre segrestat a totes les pantalles., i si no hi ha història que explicar, seria un més dels fulletons infumables que fem des del petit món de la cooperació i que ningú es mira. Si us serveix, ja li he demanat disculpes a travès dels seus companys amb els que he parlat, per si se sentia ofesa. I us les demano, de nou, a tots vosaltres, si també us heu sentit ofesos.

  • GuillemTMP 26 de maig de 2016 - 16:42

    Estigui o no d’acord amb la filosofia de l’article aquest està magníficament redactat, felicitats! Entenc la posició amb la que es redacta i que si preguntés a la gent en general molts hi estarien completament d’acord però en realitat molts d’aquests farien exactament el mateix. Molta gent forma part d’ONG’s finançades completa o parcialment per bancs o empreses amb molt poder i que realitzen alguna activitats “immoral”. Estic segur però que si no hi haguessin aquestes empreses difícilment hi hauria tantes ONG’s ni tantes persones que tindrien la possibilitat de participar-hi. No sé la posició de la Mariona però en quina situació t’has de trobar si la possibilitat de crear una escola nova, portar menjar o medicines o que l’esforç de molta gent per a que això es pugui dur a terme depèn únicament de que apareguis a una “campanya publicitària” d’aquesta empresa? Que faria cada un? No crec que la resposta sigui tant trivial com per acusar tant directament l’acció d’un persona, segur que els seus motius deuria tenir i molt possiblement s’ha trobat en aquest atzucac.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Un espai de reflexió sobre la cooperació, l'anticooperació i tot el que afecta als drets humans, la pau i el desenvolupament, tal i com ho veiem des d'Àgora Nord Sud. Som una plataforma formada per Medicus Mundi, SETEM, VSF-Justícia Alimentària Global, Entrepobles, l'Observatori del Deute en la Globalització i Enginyeria Sense Fronteres, entitats catalanes independents i assembleàries, amb una visió política i de construcció de drets arreu del món.

Coordinat per: Miquel Carrillo, enginyer i secretari executiu d’Enginyeria sense Fronteres.

Cerca al blog