Gonzalo Boye: “En qualsevol país democràtic, el primer responsable de les morts de Tarajal hauria estat el ministre de l’Interior”

GB disparant_bo

Foto: METROMUSTER

La vida de Gonzalo Boye podria ser l’argument d’una pel·lícula. Nascut fa 50 anys a Viña del Mar (Xile), però resident des de fa temps a Madrid. Un dels moments més brutals de la seva vida va ser quan el 1992 va ser detingut com a membre del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR), junt amb tres xilens més, per col·laboració en dos segrestos vinculats a accions d’ETA. Malgrat defensar sempre la seva innocència, va ser condemnat a 8 anys de presó. Ho va aprofitar per estudiar dret a distància.

El seu nom apareix a les filtracions de Wikileaks de les notes de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya: Boye es va querellar contra els assessors de Bush que van preparar el marc jurídic per a la instal·lació de la macropresó de Guantánamo per ser culpables de la detenció il·legal i tortura dels presoners. Com a advocat ha participat en processos judicials molt rellevants, com ara l’acusació dels familiars de les víctimes contra els autors dels atemptats de l’11-M a Madrid. També ha estat l’advocat de Rodrigo Lanza (una de les víctimes del 4-F) i d’Edward Snowden, en el cas de les filtracions sobre espionatge electrònic dels Estats Units. En col·laboració amb l’Observatori DESC, forma part de l’acusació popular contra Luis Bárcenas en la querella per delicte fiscal, suborn, tràfic d’influències i falsedat comptable derivats de la seva activitat com a tresorer del Partit Popular.

Pocs dies després de les morts de Ceuta a la platja de Tarajal i davant la passivitat de la Fiscalia per investigar els fets, l’Observatori DESC es va personar com a acusació popular en el cas, en aquests moments arxivat. Gonzalo Boye ha assumit l’acusació i reflexiona sobre les dificultats d’aquest litigi i el que podria suposar que acabés constituint un nou precedent d’impunitat.

Podeu conèixer el seu testimoni al documental sobre els fets que es preestrena aquest dissabte, 6 de febrer, coproduït per Metromuster i l’Observatori DESC. A continuació us n’oferim un extracte, actualitzat amb les darreres passes d’aquest llarg procés.

“Es van ofegar perquè es va generar un estat de terror i, en comptes de reconduir-los cap a la platja, se’ls va dirigir mar endins”

Amb el cas de Tarajal, la jutgessa s’ha trobat amb dues versions totalment diferents dels fets: la de la defensa –avalada pel Ministeri de l’Interior–, i la de les acusacions populars. Quines són aquestes visions i què va passar realment a la platja de Tarajal el 6 de febrer de 2014?

A Ceuta, fa dos anys, almenys 15 persones van morir ofegades en l’intent de creuar la frontera entre Espanya i el Marroc per la platja de Tarajal, quan eren rebutjades per efectius de la Guàrdia Civil amb bales de goma i pots de fum mentre eren al mar. Segons la Guàrdia Civil, les morts es van produir pel nerviosisme dels que eren a l’aigua, afirmant que “es trepitgen els uns als altres” i “s’ofeguen”.

Foto5

La Guàrdia Civil a la platja de Tarajal amb el material antiavalots / Metromuster

Només sumant els pots de fum, els cops, la intimidació, les bales de goma, podem fer-nos una idea aproximada de l’ambient asfixiant de pànic que va generar la intervenció policial. La versió que van donar els agents als jutjats és que apuntaven a l’aigua per marcar una línia imaginària als migrants. La pregunta que un es fa és: era factible que aquests senyors veiessin les pilotes? Imaginem-nos una pilota que rebota a l’aigua i segueix. Enmig de la matinada. Els migrants, des de l’aigua i tenint en compte la velocitat a què es disparen, poden veure aquestes bales? Tenia algun sentit crear aquesta línia que no fos el d’impactar-los? Ara bé, nosaltres evidentment també som conscients del que diuen les autòpsies. Es van ofegar. Però ens hem de preguntar: per què es van ofegar? Doncs perquè es va generar un estat de terror i, en comptes de reconduir-los cap a la platja, se’ls va dirigir mar endins, i la gent s’acaba ofegant. Els agents haurien hagut de preveure el resultat.

Tanmateix, no era la primera vegada que un grup de migrants provava d’entrar per l’espigó de Tarajal. Com s’explica que en les altres ocasions el desenllaç no fos tan tràgic?

És cert que hi va haver un precedent gairebé idèntic, al setembre de 2013, exactament per la mateixa via d’entrada i també en un grup nombrós i que no hi va haver víctimes mortals. La resposta és clara: en les altres ocasions, en comptes d’intervenir-hi la Guàrdia Civil amb material antiavalots, es va avisar Salvament Marítim i la Creu Roja perquè fessin les tasques pertinents de rescat.

El lloc dels fets és un espigó de pocs metres sobre el mar, que, quan baixa la marea, fins i tot es pot creuar caminant. De fet, segons el que consta a les actuacions, la profunditat aquell dia de l’aigua a la zona era d’1,5 o 2 metres. Coneixent aquests antecedents, és molt difícil defensar que la intervenció de la Guàrdia Civil no tingués res a veure amb el tràgic desenllaç dels fets. A diferència d’ocasions anteriors, el que van fer el 6 de febrer de 2014 va ser un dispositiu repressiu de l’acció migratòria, en comptes d’un dispositiu per protegir la integritat de les persones.

Com valores el comportament que té el Ministeri de l’Interior davant dels fets? Com ha pogut influir la seva gestió en el procediment judicial?

Des que succeeixen els fets, si hi ha algun patró de comportament que té alguna rellevància a efectes de prova indiciària, és el comportament del Ministeri de l’Interior, que ha anat donant diferents versions, l’una rere l’altra. Cada vegada que ha aparegut una evidència, ells trastoquen la seva versió. I en aquest procés d’anar mudant les versions, arriba un moment processal en què es veuen cridats a declarar el capità de la Guàrdia Civil i altres oficials i suboficials implicats en els fets. Ells ja donen fins i tot una altra versió, que contradiu el que havia dit el ministre de l’Interior. Normalment, en qualsevol país democràtic, el primer responsable hauria estat el ministre de l’Interior, i després cap avall. Aquí, en canvi, el que ha passat és que s’han dedicat a canviar-nos el tauler de joc i les versions que han anat donant. Les versions del ministre de l’Interior són per incorporar-les a les actuacions i exigir una responsabilitat, si no política, almenys jurídica, perquè ell ha tractat de tapar completament el que realment va succeir donant una versió cada vegada més artificiosa i elaborada, i sempre molt dèbil respecte als elements que es van incorporant a les actuacions.

Foto4

En el cercle, els immigrants intentant arribar a la platja, on els esperen els agents de la Guàrdia Civil / Metromuster

La gent no és conscient que hi ha centenars de testimonis directes dels fets, ja que això passa davant d’un lloc fronterer, una parada de taxis i creuant el carrer des d’una cafeteria. Estem parlant que això passa, no diria que en ple centre de Ceuta, però sí en un lloc perfectament transitable i habitat. Encara més, posaré un exemple que em va cridar l’atenció: quan vaig anar a fer la declaració del capità, vaig agafar un taxi per dirigir-me al ferri i el taxista ja m’estava desmentint el capità, perquè ell es trobava a la parada de taxis. És l’hora a la qual entren les portadores, i els taxistes que les esperaven ho van veure tot. Afirmen que clarament “els apuntaven quan disparaven” i que “és clar que els van retornar per la frontera”. Què guanya un taxista explicant una versió que desmenteix el ministre de l’Interior? És clar que res. És molt trist que el ministre sigui desmentit per cada taxista que un agafa a Ceuta.

Malgrat el debat competencial que hi va haver en un inici, la instrucció del procediment judicial finalment s’ha acabat realitzant a Ceuta. Creus que això ha estat un condicionant?

Jo crec que la gent no és conscient del que és Ceuta, del que és la societat ceutina. No és conscient del que són les estructures de poder a Ceuta, ni de la situació endogàmica que hi ha. A mi no m’agradaria haver estat en la posició de la jutgessa, tampoc en la de la Guàrdia Civil, ni en la del fiscal. La jutgessa, en un moment determinat, decideix que això és competència de l’Audiència Nacional. Ho planteja en seu judicial, i immediatament ho envia a Madrid, traient-se el problema de sobre. La resposta de l’Audiència Nacional va ser en paral·lel a la que vam donar des de l’Observatori DESC: això és competència del Jutjat de Ceuta, ja que els fets van succeir en aigües espanyoles. És en aquest moment que a la jutgessa no li queda cap altra alternativa que seguir instruint i imputar els 16 guàrdies civils. Evidentment, no crec que ella hagi estat còmoda amb la causa. L’entenc, però no la justifico. Això ha fet que tota la responsabilitat que la causa arribés a bon fi s’hagi centrat en les acusacions populars, ja que nosaltres no tenim ni les dependències jeràrquiques del Ministeri Fiscal ni els problemes de treball que pugui tenir la jutgessa. Perquè un jutge a Ceuta depèn del material que li subministra la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i el que nosaltres li hem estat demanant és que s’emportés per davant una unitat completa de la Guàrdia Civil.

“El procediment ha tingut un vici d’origen que ha acabat determinant que no s’hagi pogut arribar a judici”

És clar que casos com aquest estan sotmesos a una gran pressió política en la mesura que s’està acusant el mateix Estat de cometre delictes gravíssims. Amb quines més dificultats us heu trobat en la instrucció de la causa?

La clau del procediment ha estat la prova, i això ha estat com aquella frase d’un nen que diu “la pilota és meva, i juguem al que jo vulgui”. Les càmeres són de la Guàrdia Civil i van gravar el que van voler. I del que van gravar, al Jutjat només han lliurat el que han volgut, vídeos editats. Proven uns fets, però haurien de plantejar també dubtes sobre la investigació perquè, evidentment, aquestes imatges s’haurien hagut d’aportar completes. A això s’hi ha d’afegir un altre factor, i és que una part important dels testimonis, les víctimes, en comptes de ser protegides, van ser expulsades de forma il·legal. A més, tenim un altre grup de testimonis que no era en primera línia de platja, sinó en primera línia de carrer: els taxistes, les persones que treballen a la duana, els que eren al bar de davant, els de la parada d’autobusos… Amb aquesta gent hem tingut moltes dificultats perquè s’identifiquessin a efectes de declarar com a testimonis.

Un altre dels elements clau que han impedit que aquest procediment arribi a judici ha estat que qui instrueix les diligències penals en funcions de policia judicial ha estat la mateixa Guàrdia Civil, que investiga uns guàrdies civils que haurien pogut cometre delictes molt greus. Això és el “jo amb jo policial”, és a dir, jo ho faig, jo ho investigo i jo no m’acuso. Això és molt greu! De fet, el dia que va declarar el capità de la Guàrdia Civil, que no va voler contestar les preguntes de l’acusació, sí que vam voler fer constar com a Observatori DESC algunes preguntes concretes: “L’instructor i secretari d’aquestes diligències, guàrdia civil número tal i qual, tenen major o menor rang que vostè?”. Si ell era el cap de la unitat, per definició els que feien funció de policia judicial tenien menys rang. Com pot ser que una persona en dependència jeràrquica meva em prengui declaració de forma correcta? Això és impensable. El procediment ha tingut un vici d’origen que hem fet notar i intentat reconduir, però que ha acabat determinant que no s’hagi pogut arribar a judici.

tanca Tarajal

La tanca fronterera a la platja de Tarajal de Ceuta / Metromuster

L’element principal que distingeix aquest cas d’altres és l’ús de material antiavalots contra persones indefenses al mar. A quines conclusions s’ha arribat en la investigació judicial pel que fa a la legalitat d’aquest tipus d’actuacions?

Amb independència del que ens pugui semblar l’ús d’un material com les bales de goma contra civils, el que és clar és que aquestes no estan dissenyades per al seu ús a l’aigua. Estan dissenyades per a un ús en terreny i amb unes prevencions. El capità, quan declara davant la jutgessa, afirma que hi ha un protocol que diu que no es pot disparar contra el cos d’una persona a menys de 25 metres, que s’ha de disparar a terra, perquè es podrien causar greus lesions. Però aquestes pilotes no estan preparades ni dissenyades per usar-se a l’aigua. Tant és així que no existeix un protocol que en faculti l’ús en medi aquàtic. Aleshores la pregunta és: per què la Guàrdia Civil, que ha de reprimir aquests accessos per l’aigua, té uns equipaments que inclouen aquestes pilotes llestos per actuar? Aquí hi ha una frase del capità que no se m’oblidarà mai, que va dir declarant davant la Guàrdia Civil: “Disparé tres bolas con un arma para que la gente me viera involucrado”. I la pregunta que li ve a un al cap és: per què els guàrdies civils havien de veure que el seu cap s’involucrava disparant pilotes? Es tractava d’alguna cosa excepcional? O alguna cosa que ell va decidir que es fes, però que els guàrdies només farien si veien el cap fent-ho? Nosaltres creiem que l’ús de pilotes contra persones que es troben en un medi aquàtic no és ajustat a dret i és condemnable per si, no només per la desproporció de l’acció, sinó també pel risc que es genera. Si l’únic que sobresurt a l’aigua és el cap i jo disparo, el dany que pot causar qualsevol impacte pot ser letal.

El 15 d’octubre de 2015 la jutgessa decideix arxivar el cas. Quina valoració fas de l’arxivament del cas?

Hem recorregut contra la resolució de la jutgessa perquè creiem que no només és precipitada des d’una perspectiva d’impunitat, sinó també perquè ha obviat un conjunt de fets objectius que apunten a una versió totalment diferent de la que ella conclou. El cert és que és una resolució molt desafortunada i incomprensible sobretot en termes jurídics.

Quin pot ser el recorregut dels recursos que s’han presentat contra l’arxivament?

L’Audiència Provincial de Cadis, que serà l’encarregada de resoldre el recurs d’apel·lació, ha anat avalant la nostra versió dels fets. És a dir, que hi ha una actuació policial que cal investigar si va generar les morts i que, en cas que no les hagués generat, el que és clar és que no les va evitar. En qualsevol dels dos casos, som davant de conductes que serien constitutives de delicte. Per tant, entenem que l’Audiència ho veurà així perquè així ho ha vist des de l’inici.

GB parlant

Foto: METROMUSTER

“Les resolucions d’aquest tipus reforcen la visió que la justícia no és igual per a tothom”

Quin missatge dóna a la societat que un cas amb tantes evidències pugui acabar arxivat?

Les resolucions d’aquest tipus reforcen la visió que la justícia no és igual per a tothom. En el seu dia, el cap de l’Estat va dir que la justícia era igual per a tothom, però en aquest cas és evident que no és així. Creiem que aquests casos s’haurien d’enfrontar des de les institucions de l’Estat des d’una perspectiva d’assumpció de responsabilitats. Tothom té dret a la presumpció d’innocència, i tothom té dret a un judici just. Al mateix temps, però, les víctimes i la societat en el seu conjunt també tenen dret a un recurs efectiu i a una investigació eficaç, i aquí el que és clar és que no hi ha hagut investigació eficaç perquè no s’ha pogut avançar en les línies que s’han plantejat des de les diverses acusacions. Jo crec que, més que un fracàs per al Jutjat, és un fracàs de la societat tenir jutjats d’aquest tipus. En tot cas, nosaltres estem disposats a portar el cas fins al final. Si fa falta, portant-lo a Europa.

“Aquest procediment evidenciarà que Espanya està vulnerant drets en el control de fronteres”

Parlant d’Europa, en quin estat es troben els procediments iniciats al Tribunal Europeu de Drets Humans per les demandes presentades per devolucions ‘en calent’?

Hem presentat una demanda al Regne d’Espanya pel procediment i la forma en què realitzen les devolucions ‘en calent’, privant que els migrants –diem migrants perquè no és clar que el seu destí sigui Espanya– tinguin dret a un recurs efectiu i a un procediment amb les degudes garanties. Partim de la certesa que les polítiques de control migratori a Espanya són contràries als convenis ratificats per Espanya. Aquestes persones, en trepitjar el territori espanyol, tenen dret a un procediment recurrible davant dels tribunals. Res d’això s’ha fet i, per tant, aquestes persones tenen dret a accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans i d’això ens n’hem encarregat. Creiem que la demanda va per bon camí perquè té el suport, entre d’altres, del Comissionat Europeu de Drets Humans. És a dir, no és una aventura de quatre bojos. Això és un procediment en deguda regla que evidenciarà que Espanya està vulnerant drets en el control de fronteres, no només amb el Partit Popular, sinó també amb els governs anteriors del PSOE.

Quina és la versió que ha ofert Espanya en l’informe que ha fet arribar per aquest cas al Tribunal Europeu de Drets Humans?

Just aquests dies l’hem estat llegint i encara no deixo d’indignar-me per com es fa l’abordatge de la problemàtica. Posaré un exemple que tothom entendrà ràpidament: una de les coses que fa Espanya és aportar un informe per explicar què és Melilla i quina és la seva realitat, justament per defensar un ús diferent del dret en aquestes ciutats. Doncs l’informe que van presentar s’ha extret directament de la ‘Viquipèdia’. No crec que l’Estat Espanyol necessiti copiar un informe de la ‘Viquipèdia’ per explicar quina és la situació de Melilla; això dóna una idea del nivell amb què s’està treballant per part de l’Estat espanyol en aquesta causa.

Si hi hagués una resolució de condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l’Estat espanyol per les devolucions ‘en calent’, què suposaria per a Espanya?

Espanya haurà de modificar la seva legislació per adaptar-la als convenis internacionals subscrits, en especial al Conveni Europeu de Drets Humans. És el que estem buscant; això entra dins d’una línia de litigi estratègic que, davant la violació sistemàtica del Conveni, planteja fer arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans els casos de devolucions ‘en calent’. Amb tot, som conscients que a Espanya el que li agrada d’Europa és la Champions League i no pas respectar resolucions de Tribunals d’aquest tipus.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'objectiu principal de l'Observatori DESC és promoure una visió integral dels drets humans que reconegui que tots els drets -civils, polítics, econòmics, socials, culturals i ambientals- són fonamentals.
Ens agradi o no, en l'actual societat, el dret i el discurs jurídic ho impregnen tot. Les disputes pel dret i la seva legitimitat es desenvolupen sobretot en el terreny de l'exercici del poder, però també en l'actuació dels moviments socials. Aquest és un dels principals propòsits d'aquest blog: deslegitimar jurídicament i políticament els abusos de poder, i vestir de legitimitat l'ús de la protesta, la mobilització, i per què no, la desobediència, tot construint nous marcs jurídics més justos.

Cerca al blog