Quins pressupostos per a un habitatge digne?

  • Irene Escorihuela / @iescorihuela
  • dijous, 5 gener 2017
  • Comenta
  • General
habitatge

El parc públic d’habitatges a Catalunya tan sols és un 1,5% del total / Jorge Tineo

Revertir l’emergència habitacional ha estat una prioritat per a les entitats i moviments que lluitem per fer efectiu un dret bàsic com l’habitatge, recollit en l’àmbit internacional i reconegut a les nostres cartes de drets. La crisi hipotecària i la força des del carrer han aconseguit un nou marc legislatiu i ajuts per pal·liar les situacions d’urgència. Si bé el drama continua present —46 desnonaments el dia a Catalunya, segons el Consell General del Poder Judicial—, les mesures d’emergència —aturar les vulneracions del dret a l’habitatge— han d’anar acompanyades necessàriament de polítiques públiques per garantir-lo. És a dir, avui en dia és imprescindible posar-se les bifocals i mirar tant a curt com a llarg termini. Aquest exercici d’aturar l’emergència i, al mateix temps, construir un model d’habitatge per a tothom requereix actuacions de poca despesa —com ara multar i sancionar habitatges buits o en mal estat—, però també necessita provisió econòmica.

Per què volem més inversió en habitatge? Per implementar mesures estructurals, de llarga durada. Per exemple, per augmentar el parc públic, actualment tan sols un 1,5% dels habitatges de Catalunya. Si el percentatge d’habitatges públics s’incrementés, es podria tenir certa incidència en els preus —ara per ara, pels núvols—, es podria reallotjar fàcilment les persones que pateixin desnonaments —en lloc d’ubicar-les en hostals i en pensions— o es podria facilitar l’emancipació dels joves. Com es pot fer, això? Destinant diners a mobilitzar habitatges buits (448.000 a Catalunya, segons l’INE el 2011), a fer tanteig i retracte i adquirir així habitatges a baixos preus, a fomentar i facilitar la rehabilitació, a impulsar altres tipus de tinença com la masoveria urbana o les cooperatives en cessió d’ús…

L’autoregulació del mercat de l’habitatge s’ha demostrat absolutament ineficaç. Cal fer un gir radical i allunyar-se de la construcció d’habitatge protegit de compravenda, que ha comportat la privatització de l’escàs habitatge protegit, i deixar enrere el model de provisió privada amb ajuts públics. La intervenció dels poders públics en aquesta esfera per tal de garantir-ne l’accés i les condicions dignes requereix normes protectores, però també recursos suficients. En un moment en què el debat dels pressupostos evidencia les prioritats del Govern, les xifres parlen per elles soles i l’habitatge en surt clarament desfavorit.

Un repàs de les xifres dels pressupostos de 2017

El finançament és la clau de volta en qualsevol mesura social, tal com denunciaven les PAH catalanes al Departament d’Economia fa algunes setmanes. Per impulsar polítiques públiques d’habitatge, països com Holanda, Suècia o el Regne Unit hi dediquen un 3% del seu PIB; Alemanya, Àustria, Dinamarca o França hi destinen entre un 1% i un 2% del PIB. Quin és aquest percentatge a casa nostra, als pressupostos que s’estan debatent al Parlament? Un 0,02%, si parlem d’inversió (mesures a llarg termini) i un 0,2% si hi incloem la despesa total en habitatge. Anant a les xifres concretes, només 10 milions d’euros per part de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i 54 milions d’euros per part de l’Incasòl es preveuen per comprar, adquirir i rehabilitar habitatges, és a dir, en el capítol d’inversió.

Fem un breu exercici matemàtic: si el Govern destinés un 1,5% del PIB de Catalunya a habitatge (punt mitjà dels països esmentats), estaríem parlant de 3.200 milions d’euros. En canvi, comptem només amb 64 milions sobre la taula. Diguem-ho d’una altra manera: segons la llei del dret a l’habitatge de 2007, l’any 2027 hauríem de tenir un 15% d’habitatge social per complir el principi de solidaritat urbana. Avui en dia, per arribar a aquesta xifra, caldrien 440.000 habitatges més, això és, uns 4.000 milions d’euros anuals aproximadament.

Disculpeu si maregem amb tantes xifres; anem a una cosa més pràctica: d’on podem treure aquest finançament necessari? El darrer any s’han denunciat els efectes perversos del turisme massiu en el dret a l’habitatge i l’expulsió del veïnat. No seria possible destinar la taxa turística per revertir aquests impactes? La llei d’acompanyament pressupostària podria ser una bona eina per fer-ho.

La llar és el puntal de qualsevol forma de vida: garantir el dret a l’habitatge hauria de ser una prioritat, no solament legislativa, sinó també financera. La inversió en mesures estructurals d’habitatge no es pot endarrerir més: dotem aquests pressupostos de partides equiparables amb la resta de països europeus i comencem a caminar cap al model d’habitatge que volem.

Irene Escorihuela és directora de l’Observatori DESC.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'objectiu principal de l'Observatori DESC és promoure una visió integral dels drets humans que reconegui que tots els drets -civils, polítics, econòmics, socials, culturals i ambientals- són fonamentals.
Ens agradi o no, en l'actual societat, el dret i el discurs jurídic ho impregnen tot. Les disputes pel dret i la seva legitimitat es desenvolupen sobretot en el terreny de l'exercici del poder, però també en l'actuació dels moviments socials. Aquest és un dels principals propòsits d'aquest blog: deslegitimar jurídicament i políticament els abusos de poder, i vestir de legitimitat l'ús de la protesta, la mobilització, i per què no, la desobediència, tot construint nous marcs jurídics més justos.

Cerca al blog