Tres claus de l’atractiu de l’Estat Islàmic

isis egypt

Ansar Beit Al-Maqdis, l’organització terrorista que opera a la península del Sinaí (Egipte), és un dels aliats de l’Estat Islàmic / Day Donaldson

A les guerres de Síria i de l’Iraq, dos de cada deu combatents estrangers són europeus occidentals. Segons l’International Center for the Study of Radicalisation, 4.000 ciutadans de 14 estats de l’oest d’Europa haurien viatjat per participar en aquests conflictes. Una xifra gens menyspreable, tenint en compte que som la segona regió que més combatents hi aporta del món, només per darrere de l’Orient Mitjà. Joves de comunitats musulmanes de les nostres “societats obertes”, en una proporció infinitesimal sobre el conjunt de població musulmana a Europa, s’enrolen al gihad tal com l’entén el salafisme violent, com una “guerra santa contra l’infidel”. Per què? Què porta aquests joves a integrar-se en grups gihadistes com el Front Al-Nusra o —sobretot— com l’Estat Islàmic (EI)?

graf 1

  Font: ICSR

Graf 2

 Font: ICSR

Tres causes ajuden a explicar aquesta mobilització: en primer lloc, l’existència de greuges en el si de les comunitats musulmanes en relació amb la seva identitat cultural i/o religiosa. Per exemple, la majoria de musulmans del nostre entorn geogràfic percep que Occident està en guerra contra l’islam (Leuprecht et al.). Una percepció atiada en els darrers anys per les intervencions militars a l’Afganistan i a l’Iraq i, de forma permanent i sostinguda, per l’ocupació per part d’Israel dels Territoris Palestins. Tanmateix, els greuges en si mateixos no són suficients per explicar la incorporació d’europeus occidentals a l’Estat Islàmic i a altres grups gihadistes. De fet, el 99,99% de musulmans que els perceben no presenten cap comportament que puguem qualificar de violència política o religiosa. Per tal que aquesta conducta aparegui, es fa necessària l’activació de dos factors addicionals, sobre els quals l’Estat Islàmic ha sabut intervenir eficaçment per reclutar efectius per al conflicte de Síria, sobrepassant clarament Al-Qaida: ideologia i factors de mobilització.

Ideologia: una versió renovada del salafisme gihadista

L’Estat Islàmic ha millorat la capacitat del salafisme gihadista per explicar els greuges de l’Umma i —sobretot— per orientar l’acció dels individus. L’EI ha sabut plantejar una narrativa de la fortalesa, que enalteix la violència d’una forma extrema i que projecta una imatge de l’organització com un moviment poderós, orientat a l’acció i guanyador. Segons l’investigador sobre extremisme violent J. M. Berger, el discurs d’Al-Qaida ha partit tradicionalment d’una assumpció de debilitat, segons la qual els musulmans són massa febles per combatre directament els règims instal·lats en estats on són majoria, atès que aquests estan recolzats per l’enemic llunyà (Occident). Per aquest motiu, Al-Qaida ha impulsat el terrorisme com a tàctica contra potències occidentals, per erosionar aquest suport i, en un segon moment, poder derrocar els governs antiislàmics que constitueixen l’enemic proper.

L’Estat Islàmic, per contra, es presenta com una organització forta, capaç de combatre militarment amb èxit l’enemic proper a l’Iraq i a Síria, on ha establert un Estat de facto, i l’enemic llunyà a través d’accions terroristes (com França, en dues ocasions el 2015). El seu discurs ha refós el concepte de gihad defensiu, com una guerra santa contra l’infidel ocupant dels territoris originaris de l’islam (Al-Qaida), amb el de gihad ofensiu, propi del primer gihadisme aparegut a Egipte a la dècada dels setanta (Tanzim al-Gihad). A més, el missatge de l’organització liderada per Abu Bakr al-Baghdadi és molt prescriptiu pel que fa al comportament dels “bons musulmans”. En els darrers anys, mentre el discurs d’Al-Qaida s’ha centrat a convèncer de la validesa dels seus missatges, l’Estat Islàmic ha llançat una narrativa clarament orientada a l’acció que té per objecte mobilitzar individus en defensa dels seus objectius.

SyrianSoldierExecutions2

Font: Quilliam Foundation

D’altra banda, l’organització gihadista ha estat exitosa combinant la narrativa de la fortalesa amb la projecció del seu objectiu polític com a acomplert. El salafisme gihadista és una ideologia que presenta un problema (la guerra d’Occident contra l’islam), una via de solució (el gihad violent) i un desenllaç utòpic (la consecució del califat). L’Estat Islàmic ha sabut presentar la utopia del califat ja no solament com a part d’un exercici retòric —com en el cas d’Al-Qaida—, sinó com una realitat palpable sobre el terreny.

A l’Iraq i a Síria, l’organització controla una franja de territori més gran que Bèlgica i que abans de l’arribada dels gihadistes estava habitada per entre cinc i sis milions de persones. Governat sota l’autoritat religiosa de l’autoproclamat califa de tots els creients (Al-Baghdadi és també conegut amb el nom de califa Ibrahim), aquest Estat de facto s’esforça per assimilar-se a l’ordre polític dels pares fundadors de l’islam. A través de la seva propaganda, l’Estat Islàmic difon una “estampa bucòlica” del califat, mostrant “microrepresentacions del seu dia a dia […] com una organització política que funciona i que pot administrar de forma efectiva el territori”, diu Gabriel Garroum, analista expert en moviments gihadistes.

Mobilització cap a la violència: noves formes de reclutament

Un altre aspecte clau que explica el desplaçament d’europeus occidentals per combatre el règim de Baixar al-Assad són els “factors de mobilització”, és a dir, l’existència de xarxes o agents de radicalització que promouen o faciliten el seu reclutament. En aquest sentit, podem dir que l’Estat Islàmic ha introduït dos canvis que han incrementat la seva capacitat d’atracció respecte a Al-Qaida. D’una banda, l’organització ha fixat barreres d’incorporació més laxes i disposa d’una nodrida xarxa de reclutadors. A diferència d’Al-Qaida, arribar a formar-ne part és relativament senzill. No en va, el grup gihadista disposaria segons algunes fonts de 200.000 efectius. Mentre Al-Qaida va ser concebuda com un moviment d’avantguarda del món musulmà, integrat per elits que hi accedien sota criteris restrictius, l’Estat islàmic aspira a ser un moviment de masses.

A això cal afegir-hi una gran disponibilitat d’agents de radicalització, sobretot a Internet. Berger calcula que aquest grup armat disposaria aproximadament “de tres reclutadors per cada potencial reclutat”. Els seus nous operatius són mobilitzats amb molta freqüència a través de les xarxes socials, ja que aquestes proporcionen el context i la motivació adequats per a la radicalització violenta. Un estudi recent sobre 62 estatunidencs desplaçats a la guerra de Síria, realitzat per l’expert en terrorisme de la Universitat de l’Estat d’Arizona Peter Bergen, ha conclòs que tots 62 van ser reclutats o es van autoreclutar on-line.

red EI twitter

Font: J. M. Berger i J. Morgan. Xarxa de comptes oficials de l’Estat Islàmic a Twitter, gener de 2014

L’acció de l’Estat Islàmic a través de les xarxes socials es caracteritza pel fet de ser “molt professional en tots els sentits, amb materials audiovisuals de gran qualitat i declaracions ideològiques ben elaborades per atreure joves musulmans i alguns recentment conversos a l’islam”, assegura Alex Schmid, director del Centre Internacional de Contraterrorisme de l’Haia. Segons aquest expert, l’organització gihadista “produeix diàriament 90.000 tuits i d’altres missatges en xarxes socials […] en quasi dues dotzenes de llengües diferents”.

Un volum d’activitat que roman incontestat per la major part dels governs o del món, que o bé no dediquen cap esforç a contrarestar els missatges de l’Estat Islàmic o bé ho fan en una proporció que no és, ni de bon tros, anàloga. Només estats com els EUA, el Regne Unit, França o el Canadà han iniciat tímides accions de comunicació governamental per contrapesar els efectes del discurs d’aquest grup armat. Ho deia fa alguns dies a Barcelona Alberto Fernández, que va ser responsable del Centre de Comunicació Estratègica en Contraterrorisme dels EUA entre el 2012 i el març d’enguany: “Nosaltres tenim vint tècnics que tuitegen contra els seus missatges en diverses llengües durant una part del dia [vegeu la campanya Think Again, Turn Away], però ells tenen molta gent dedicada a difondre els seus missatges tots els dies de la setmana les 24 hores del dia”.

Després d’episodis com el d’Omar Hamami, l’Estat Islàmic i altres moviments gihadistes han començat a deixar en un segon pla el reclutament on-line per mitjà de fòrums d’accés restringit per fer servir xarxes socials com Twitter, Facebook, Instagram o d’altres. Berger, que ha estudiat amb detall la presència de l’Estat Islàmic a Twitter, assegura que l’organització disposa d’un nucli dur format per un grup reduït però hiperactiu d’usuaris (2.000 comptes que llancen centenars de missatges el dia) i un grup més ampli de 46.000 comptes que reprodueixen proclames de suport.

Un comentari
  • Que soy compañero, coño 6 de desembre de 2015 - 14:18

    Gràcies per aprofundir sobre el tema!
    No està de més afegir-hi (tot i que no sóc un expert en el tema) acusacions més directes a l’occident otanista i les seues amistats: Arabia Saudí, Qatar, Turquia…
    · Per aprofundir sobre la marginació a la població musulmana molt interessant l’article ‘París: la sombra de Argelia’, de Robert Fisk (http://www.jornada.unam.mx/2015/11/17/mundo/029a1mun)
    · Estaria bé insistir sobre la influència del wahabisme i la seua entrada a Espanya, sobretot a través de les mesquites, construides i finançades per Aràbia Saudí (la mateixa que finança EI). No és res de nou, es poden trobar articles des de l’època de l’11-m, si no abans.
    · I fer una autocrítica retrospectiva de la propaganda mediàtica anti-Assad / pro-terroristes que s’ha fet durant molt temps (bé, l’anti-Assad continua, i es va fer també contra Gaddafi, Hussein, etc.). Moltes de les suposades atrocitats ara resulta que potser van ser fetes pel propi EI (abans anomenats ’rebels’), com els atacs amb armes biològiques. O encara no està clar qui usa els famossos bidons. Es va fer molta propaganda per criminalitzar el govern sirià, i molta per heroïtzar la suposada oposició, on els mercenaris semblaven els bons de la pel·lícula. Per exemple, digne d’anàlisi aquest article (entre molts altres): http://politica.elpais.com/politica/2012/06/22/actualidad/1340387166_564160.html. Entre altres coses, abús del sentimentalisme (entrevistes a les vídues, famílies amb fils, pares, dones embarassades, etc.), i adjectivitzacions a l’estil ‘guerreros de Ceuta’, ‘resistencia’, ‘luchador’, ‘muerto como un mártir’, ‘combatientes’. O arguments com ‘Cuando veía las noticias de Siria en la televisión, le afectaba mucho. “¿Es que nadie va a hacer nada por nuestros hermanos musulmanes?”… Él sentía rabia, impotencia. Cuando veía las torturas a los niños por los militares de Asad, le entraban ganas de llorar. Aquello le había llegado al corazón. Era muy sensible”; o ”En Siria están matando y torturando a otros niños”. I la ‘ruta del bakalao’: ”En los noventa, la yihad en apoyo se hacía en Bosnia y Chechenia; luego, en Afganistán e Irak. Ahora, el campo de batalla está en Siria”.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'Escola de Pensament Crític és una associació sense ànim de lucre, laica, no partidària, en procés de construcció col·lectiva, que treballa per a transformar la societat en una altra de més lliure, més justa, més igualitària i més solidària. Per caminar cap a aquesta societat entenem que és fonamental intervenir activament en la batalla de les idees d'una forma innovadora i creativa. Per això treballem per a la creació de consciències més informades i crítiques i promovem l’avenç del pensament d’esquerres en tants àmbits com som capaços d’intervenir.

El nostre compte de twitter és @esquerres.

Cerca al blog