De la confluència a la coalescència: cap a un nou partit de l’esquerra transformadora?

La coalescència és una propietat que permet que substàncies diverses es fusionin i s’uneixin formant un sol cos. Un procés químic que, metafòricament, serveix per il·lustrar el que s’adverteix com a possible evolució del procés de confluència de l’esquerra transformadora a Catalunya: el pas de les “sopes de sigles” a la creació d’una nova força política. Un cop esgotat un cicle electoral complet, tot apunta que ha emergit un nou espai polític, amb forces renovades, a l’esquerra dels referents socialdemòcrates de PSC i ERC. Sabem que aquest espai existeix, i que de moment se’l disputen les coalicions Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot, d’una banda, i la CUP, d’una altra; però estem segurs que a mig termini tindrà una única força política de referència? Quins reptes té per davant l’esquerra transformadora de cara a la construcció d’un nou subjecte polític, més enllà de la probable repetició de fórmules de confluència en les properes conteses electorals?

Crear una sola organització

Si del que es tracta és d’esdevenir un actor central del sistema de partits a Catalunya, la coalició electoral de forces polítiques d’esquerres és una fórmula que cal superar sense dilacions. Mirant al futur, la mera juxtaposició d’electorats (Guanyem, ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent, Equo -les CUP?-) no sembla garantia d’èxit per la més que probable emergència de dinàmiques de competició interna. L’experiència d’Izquierda Unida a Espanya sembla alertar de les limitacions d’aquesta opció. Per això és necessari crear una nova força que sigui clarament identificada com un “tot diferent de les parts”, on les organitzacions fundadores resolguin la seva dissolució a curt o mig termini. El nou partit (que en una etapa transitòria podria ser una entitat de segon grau) substituiria les forces polítiques preexistents un cop li haguessin transferit tot el seu poder decisional. En aquest nou context, organitzacions amb llargues trajectòries (ICV i EUiA) i d’altres de recent creació (Guanyem, Podem) hauran de renunciar no només a continuar existint com a tals, sinó també com a “quotes estables” en el nou partit. Una cessió a la qual caldrà afegir un acord sobre els recursos de la nova organització, que en el temps d’interinatge entre les velles i la nova marca política suposarà una disminució progressiva del finançament de les primeres en benefici de la segona.

Articular un relat polític comú

La coalescència requereix definir un programa polític compartit. Crear una nova estructura orgànica única no pot donar-se al marge del necessari debat polític sobre les prioritats (urgències electorals a banda) de l’esquerra transformadora en el moment històric actual. Un debat que, en cas que tingui lloc, posarà a prova la voluntat dels coalescents d’integrar el màxim de sensibilitats i tractarà d’emmarcar les identitats ideològiques preexistents en un nou paraigües ideològic. L’ecosocialisme, l’anticapitalisme, el podemisme i el guanyemisme hauran de trobar una nova síntesi narrativa que expliqui què cal transformar, perquè cal transformar-ho i en quina direcció. Un relat que serà el resultat de la fusió de dos actors de l’esquerra transformadora a Catalunya que s’havien distanciat els darrers quinze anys: partits i moviments socials. Això sí, allunyada dels frenètics ritmes electorals dels darrers mesos, la construcció del nou “isme” no serà una qüestió trivial. Les militàncies hauran d’abandonar lleialtats socials o de partit, al mateix temps que hauran d’acceptar com a pròpies, de forma definitiva i permanent, les seves noves parelles de ball. A més, en un escenari polític marcat per una incertesa extrema, la nova narrativa haurà d’incloure un posicionament netament identificable i desenvolupat respecte a la qüestió nacional, que sigui capaç de projectar-se cap al futur, amb el referèndum com a principal instrument de sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya.

Gestionar els lideratges

La creació d’una organització coalescent de l’esquerra transformadora passa també per una bona gestió dels lideratges personals i col·lectius. Les direccions de les cinc o sis forces polítiques que podrien arribar a cloure aquest procés es troben davant d’una gran responsabilitat. La finestra d’oportunitat sembla evident, però les possibilitats d’un fracàs parcial de la coalescència no són poques. Els aparells dels partits, com es diu en l’argot polític, hauran de tenir “altura de mires”. És a dir, caldrà que orientin l’interès de les seves organitzacions actuals cap als seus objectius a llarg termini, lluny dels seus melics orgànics i de les necessitats més o menys explicitades dels seus líders. El nombre de forces que podrien sumar-se a la coalescència és massa elevat com per a que ningú hi surti perdent en termes de vella política (cadires, recursos, control). El rol d’Ada Colau, qualificat com “d’hiperlideratge” pel catedràtic de ciència política Joan Subirats, suposa en el moment actual un actiu important en favor de la coalescència. La forta credibilitat i popularitat de l’alcaldessa de Barcelona en el si de l’esquerra transformadora, però sobretot més enllà d’aquest espai, és un important capital polític que juga a favor del procés de fusió. Lluny de l’amenaça de l’excés de personalisme que pot prendre cos en etapes posteriors, Colau pot ser en el camí cap a la coalescència l’argamassa que ajunti les diferents peces del nou projecte polític. Abans de néixer, la nova organització ja compta amb un element clau pel seu èxit immediat: una lideressa reconeguda i indiscutida amb una gran tirada electoral.