Nets com una patena

Artur Mas, Jordi Pujol i Oriol Pujol Ferrusola. Congrés de CDC a Reus, any 2012. Foto: CDC / Jordi Play

Artur Mas, Jordi Pujol i Oriol Pujol Ferrusola. Congrés de CDC a Reus, any 2012. Foto: CDC / Jordi Play

El periodista José Antonio Zarzalejos, reconegut portaveu de la dreta espanyola més cavernícola, publicava fa pocs dies un article antològic arran del cas Pujol. El qui fou director d’ABC afirmava sense complexos: “Para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar”. Fa de mal dir, però en aquesta ocasió Zarzalejos té més raó que un sant. Després de mesos en què alguns opinòlegs afins al Govern actual han arribat a dir que tots els escàndols de corrupció de CiU airejats per la premsa espanyolista eren fabulacions interessades, ara la realitat es presenta molt més prosaica: sí, Pujol és un defraudador fiscal. Els discursos conspiranoics s’han revelat tan hilarants com contraproduents. Arribats fins aquí, seria d’il·lusos creure que els independentistes renegaran del seu ideari només perquè Pujol o algun altre líder sobiranista es vegi afectat per un cas de corrupció. Però també seria irresponsable creure que aquesta mena de revelacions no afecten el sobiranisme i el seu desenvolupament.

CiU i el president Mas han estat fins ara els principals gestors polítics del procés, però cada cop més hi ha qui es pregunta si tot plegat està sent bon negoci. La federació –com mostren la majoria d’enquestes– perd cada dia que passa més suport ciutadà. Sí, potser el cas Pujol no afectarà gaire el procés, però pot afectar –encara més– Convergència i Unió. I el més perillós de tot és que l’ombra del dubte planarà inevitablement sobre la credibilitat del mateix president. No se n’ha parlat gaire aquests dies a la premsa catalana, però el pare de Pujol no era l’únic progenitor d’un destacat líder convergent que ha tingut diners a l’estranger. L’any 2008 va saber-se arran d’un reportatge publicat per Interviú i reproduït per la majoria de diaris espanyols que el pare de Mas, Artur Mas Barnet, figurava en una llista de ciutadans espanyols amb comptes opacs al Liechtenstein Global Trust Group (LGT). La informació provenia d’un DVD facilitat per un confident al qual el Govern alemany va pagar gairebé cinc milions d’euros. Poca broma. El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz va arxivar la causa el 2010 perquè la quantitat defraudada –532.000 euros– procedia d’exercicis anteriors al 2002 i, per tant, el suposat delicte ja hauria prescrit. El Mundo, citant un informe de l’Agència Tributària, afirmava que entre els beneficiaris d’aquest compte hi figurarien també el mateix president Mas, així com la seva dona i els seus germans. El pare de Mas va morir poc després, el març de 2012.

Alguns mitjans espanyols han publicat aquests dies que en nous informes de la UDEF que són en mans de l’Audiència Nacional la qüestió dels comptes de la família Mas a Liechtenstein torna a primer pla. No podem saber què s’acabarà concretant. Probablement res. Potser tot plegat són fabulacions i intrigues del CNI i de la caverna mediàtica. Però sí que sabem una cosa: que, com diu Zarzalejos, “la UDEF es el Estado”, i per enfrontar-se a l’Estat espanyol cal “atarse los machos” i estar nets com una patena. Amb CiU al capdavant del procés ha quedat demostrat que serà més difícil que això passi. El comunicòleg Joan Manuel Tresserras feia aquests dies una interessant reflexió en una molt bona entrevista a Catalunya Plural: arran del procés, a Catalunya “la burgesia està deixant de ser la classe dominant i dirigent i el seu relleu el prenen les classes populars”. Així doncs, potser el millor per al sobiranisme seria confiar el lideratge a nous dirigents que connectin de forma més directa amb aquests sectors socials. En aquest sentit, ERC es troba en una posició privilegiada. Amb o sense 9N, Junqueras ha de ser conscient que d’aquí a poc podem trobar-nos davant d’un nou 31, que els temps de la Lliga ja han passat i que és l’hora que el protagonisme el prengui una nova majoria social. Amb lideratges nets com una patena i, ja em perdonaran, amb els “machos” ben lligats.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog