Llum i taquígrafs

0bab0b7f-ed84-47d2-9a4e-e9b8316cc0e4Després d’una reunió de més de set hores, els partits que donen suport a la consulta del 9 de novembre van comparèixer ahir al vespre amb una renovada imatge d’unitat. El President Mas, acompanyat dels líders de CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP, va deixar clar que “anem endavant, anirem endavant i anirem junts” perquè “aquest és un procés que vol arribar al 9 de novembre fent una votació”. Oriol Junqueras va reblar el clau: “el nostre compromís és que els catalans votin i ho facin amb totes les garanties. Estem obligats a un cert nivell de discreció per assegurar el bon resultat de les accions que hem acordat”. Unes accions que, malgrat la seva enorme transcendència i malgrat la insistència dels periodistes, no es van fer públiques en cap moment.

Hi ha qui va relatar la compareixença d’ahir com un nou episodi històric, repetint de nou una sèrie de conceptes que ja comencen a ser tan habituals com arnats: èpic, memorable, irrepetible, pell de gallina, tenim uns líders magnífics i en sintonia absoluta amb el poble… De nou, però, pequem d’adjectivar massa. Des de quan el secretisme i la manca de transparència són virtuts a elogiar? Que la política avanci en base a deixar espais en blanc no és cap bon símptoma de salut democràtica. Se suposa que el procés cap a l’exercici del dret a decidir ha de ser una oportunitat per una regeneració profunda. Una compareixença tan rellevant en què sols es diu que tot va endavant i no es concreta res va just en la direcció contrària.

El silenci i la ingenuïtat

S’ha dit que el silenci és una qüestió estratègica i que cal no ser ingenus i no mostrar les cartes a l’estat, com si tot plegat fos una mena de partida de pòker. Aquest argument, però, té poca solidesa. Si la consulta es fa i la tiren endavant les pròpies institucions, l’acte de desobediència s’haurà de fer tant sí com no. I molt probablement tindrà conseqüències pels qui l’executin. L’única via per votar passa per saltar-se la llei espanyola, i això es pot fer amb més o menys elegància, però al final la il·legalitat -a ulls de l’Estat- seguirà existint. El que sí que resulta ingenu és creure que l’Estat espanyol no està deguda i puntualment informat de l’estratègia catalana en tot moment. Al minut. Cap discreció serà mai discreta del tot. I a més, hi ha una raó de fons: el secretisme, per als moviments que es reivindiquen com a democràtics, mai ha estat una bona estratègia. 

Després hi ha les formes. La imatge d’ahir, per molt que agradi als independentistes de pedra picada, té el risc de reforçar tan sols als convençuts. En canvi, pot contribuir a generar distància amb els indecisos, fastiguejats de la manca de concreció i dels dubtes persistents que envolten el procés, i amb aquells sectors socials recelosos amb les formes de la vella política. És una foto que reforça la idea que el procés té una gestió piramidal, executada per unes cúpules que saben el què és millor per a la gent i prenen les decisions que creuen convenients sense necessitat d’explicar-se gaire. Sap greu dir-ho, però per ser que estem superant la Transició, la d’ahir va ser una imatge bastant associable al que alguns han anomenat la “cultura de la transició”. Cap poble està condemnat a repetir la història, però tampoc està de més recordar que els pactes i renúncies del 78 van concretar-se en reunions on la discreció era un element transcendental.

Compareixença del president amb les forces polítiques favorablMas no té cap alternativa al 9 de novembre si vol sobreviure

Al marge d’això, però, és cert que des de l’òptica de l’independentisme i l’esquerra la cimera d’ahir és una victòria inapelable: ara, de forma ja definitiva, ni CiU ni Artur Mas es poden fer enrere amb la consulta si no volen ser políticament defenestrats de forma fulminant a les pròximes eleccions (siguin quan siguin). Han arribat massa lluny. Tots els malabarismes de CiU, fent equilibris constants per no parlar mai de referèndum (“posarem urnes”, “votarem”, “trobarem la via”) ara ressonen buits de contingut. Les plebiscitàries, aquell artefacte ideològic que la dreta sobiranista va intentar articular en el seu dia per reconduir les aspiracions de ruptura, han anat a parar al fons de l’abocador de la història. ERC no pot acceptar-les i menys en una llista única amb CiU havent-hi el cas Puol pel mig. Per tant, tots els escenaris són bons per a l’esquerra nacional: si la consulta es fa s’assolirà una fita històrica. Si Mas es fa marxa enrere, les possibilitats dels partits de l’espai de l’esquerra pel dret a decidir, i en especial les d’ERC, es multipliquen exponencialment.

L’any 2012, en el discurs debat d’investidura de Mas com a president de la Generalitat, David Fernàndez va deixar diverses frases per la posteritat. Una d’elles, dirigida al President, deia així: “Mà estesa per la llibertat del país, puny tancat per les retallades i llum i taquígrafs a la gestió”. Amb aquest darrer apunt, Fernàndez es referia a que calia posar més llum sobre els casos de corrupció que afecten a CiU. En tot cas, és cert que la transparència hauria de ser el que guiés el procés català. Imatges com la d’ahir, malgrat l’eufòria del moment, a la llarga no contribueixen a enfortir-lo. Per això Fernàndez, que en deu ser ben conscient, va demanar disculpes “per la necessària discreció i sigil que demanen els dies que ens separen de la consulta”. El sobiranisme només disposa en l’actualitat de dues eines: la mobilització de base i la legitimitat democràtica. La primera l’ha demostrat sobradament, i seguirà fent-ho. La segona requereix llum i taquígrafs per ser efectiva. Tant sí com no.

2 comentaris
  • Xavier Orduña 4 d'octubre de 2014 - 10:37

    la transparencia sempre es benvinguda pero no podem anar sempre amb el lliri a la ma. ens enfrentem a un estat q no sabem fins on pot arribar. jo si el david fernandez fa de vigilant de la transparencia per mi, ja em serveix. de moment …

  • VIAFORA 4 d'octubre de 2014 - 17:00

    ahir teniem tanta diversitat de opcions politiques (6 ?) que crec del tot imposible que la cosa no anes ben encarrilada.
    I com diu el Xavier, no cal anar amb el lliri a la ma.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog