Per què Podem i Pablo Iglesias són una bona notícia pel sobiranisme

Foto: És clar que Podem - Claro que Podemos

Foto: És clar que Podem – Claro que Podemos

El míting de Pablo Iglesias a Barcelona ha generat urticària en alguns sectors de l’independentisme, que semblen haver arribat a la conclusió que Podem és l’enemic públic número 1. Què ho fa? Probablement, que aquesta formació pretén disputar el monopoli de la il·lusió i la regeneració política, que fins fa relativament poc era gestionat en exclusiva pel sobiranisme. Podem és percebut com una amenaça que pot debilitar l’independentisme. Tanmateix, això no se soluciona atacant Podem, sinó reflexionant sobre què no fa bé el sobiranisme (i si fa bé Podem) per aconseguir generar aquesta il·lusió. El sobiranisme ha de tenir les seves pròpies raons: no pot esperar guanyar sempre per absència d’alternativa.

Així doncs… Què fer? És obvi que Podem no desapareixerà del mapa encara que els indepes tanquin els ulls, premin els punys i ho desitgin molt fort. Insultar-los al twitter tampoc sembla una estratègia efectiva si ens hem de refiar del resultat que li ha donat al PP i al PSOE. Quan s’arriba a aquesta mena de carrerons sense sortida, el millor sol ser canviar de punt de vista. I si Podem i Pablo Iglesias no són l’anticrist, sinó una bona notícia per a l’independentisme?

Recapitulem. A priori hi ha dues vies per assolir la independència: una d’elles és la unilateral, que implica desobediència institucional, declaració d’independència i conflicte obert amb l’Estat. És la via que defensarien la CUP i, en part, ERC. Arran del procés participatiu del 9-N, ja vam poder constatar que CiU no sembla especialment entusiasmada per aplicar-la. Hi ha, però, una altra via: aconseguir acordar amb l’Estat espanyol un referèndum legal. Aquesta segona via “a l’escocesa” era fins fa poc una quimera en el context català. L’aparició de Podem, però, canvia les coses. Com a mínim, obre una escletxa que cal tenir en compte. No hi ha cap certesa que sigui una via efectiva (tampoc hi ha certeses amb la via unilateral). Però cal no ignorar-la.

Procés constituent o processos constituents?

És obvi que un govern del PP o del PSOE (o dels dos junts) mai autoritzarà un referèndum sobre la independència. Tampoc Podem en tindrà moltes ganes. Ho ha dit per activa i per passiva Pablo Iglesias: “No vull que Catalunya se’n vagi”. Falta saber què dirà el seu programa electoral, però és poc probable que inclogui la celebració del referèndum. Però no es pot obviar que Podem és la formació espanyola amb possibilitats reals de governar més oberta en aquesta qüestió. Això no hauria de ser una mala notícia. Al contrari. Dependrà, doncs, de la força de l’independentisme que Podem es vegi en la disjuntiva de cedir o no en aquesta matèria. Podem vol un “procés constituent” en singular, però l’aritmètica parlamentària el pot posar en una disjuntiva: o hi ha “processos constituents” -en plural- o acabarà guanyant la casta. Veiem-ho.

Novembre de 2015. Passa el més inesperat: el PSOE i el PP s’ensorren i Podem guanya unes eleccions a l’Estat. Fins fa poc aquesta possibilitat era remota,  però les darreres enquestes comencen a apuntar que no és cap disbarat plantejar-ho. Si això passa, difícilment Podem guanyarà amb majoria absoluta. Per tant, si vol governar, s’haurà d’obrir a acords. Qui hi hauria disponible per pactar amb Podem? Evidentment es pot descartar el PP. I també el PSOE: Pablo Iglesias ha basat el seu creixement en el discurs contra el bipartidisme. A diferència del que ha passat històricament amb els grans partits espanyols, tampoc serà possible que Podem pacti amb CiU, que són casta catalana, i, per extensió, tampoc amb el PNB. Qui queda disponible, doncs? Efectivament: l’esquerra espanyola de tota la vida (IU), els partits perifèrics d’esquerres i independentistes (bàsicament, ERC i Amaiur) i el que quedi de Ciutadans/UPyD (en franca reculada).

Un escenari possible: Podem + ERC

És aquí on l’independentisme haurà de jugar bé les seves cartes. Una victòria de Podem a Espanya i un gran resultat de l’independentisme d’esquerres a Catalunya poden donar lloc a un escenari inesperat amb un gran potencial. S’imaginen un president espanyol sent investit amb els vots d’ERC i IU-ICV? No seria la primera vegada: només cal recordar Zapatero l’any 2004. El context d’ara, però, és molt diferent. Els republicans haurien de tenir clar que els seus vots només tindrien sentit si Podem es compromet a convocar una consulta legal en un termini de temps raonable. Si Podem no compra, Iglesias haurà de buscar altres aliats. Com que és molt difícil que en trobi -la cosa podria anar de molt pocs diputats- probablement tindrem gran coalició PP-PSOE, el que abocaria Catalunya de nou a la via unilateral.

I cal no obviar un altre escenari: els diputats de Podem a Catalunya també poden ser decisius per decantar majories de govern a la Generalitat. Podem i ERC, en realitat, tenen molt camí per recórrer junts. Es podria dir que Junqueras i Iglesias ho saben, i per això guarden bastant les formes. A l’hora d’atacar sobiranistes, ahir Pablo Iglesias va decidir disparar contra CiU… i la CUP, en referència a l’abraçada de David Fernàndez amb Artur Mas. Cap comentari explícit sobre els republicans, a qui podria haver acusat de vendre’s a la dreta i haver avalat les retallades a canvi de la bandera, com solen fer dia sí, dia també abrandats federalistes d’esquerres que ahir aplaudien a rabiar el discurs de Podem. El diputat d’ERC Joan Tardà, per cert, era un dels pocs polítics presents a l’acte. El dia anterior, Junqueras deia que amb Podem es podrien entendre amb la lluita contra la corrupció. També cal tenir en compte que l’evolució cap a la “moderació” del programa de Podem és un factor que els apropa -més que no els allunya- dels republicans.

Dues conclusions immediates

Tot plegat ens porta a dues conclusions immediates en l’escenari català: en primer lloc, que ERC cada cop ho té més difícil per prendre en consideració la proposta de llista única de CiU. La irrupció de Podem és l’estocada definitiva. L’enquesta del GESOP del passat novembre afirmava que, amb llista única, un 9,1% dels votants d’ERC passarien a Podem. L’ambient de les últimes setmanes no fa sinó confirmar aquesta perspectiva: els no convençuts i els indecisos veuen Podem una alternativa il·lusionant. Pactar una llista amb CiU suposa deixar en mans de Podem la bandera de la lluita contra la corrupció. Atacar Podem de forma visceral, acusant-los de lerrouxistes i espanyolistes, no sembla una bona estratègia per apropar-se als no convençuts.

En segon lloc, des de l’òptica sobiranista no s’entén que CiU no convoqui eleccions ja. Que a partir de novembre de 2015 s’obri la possibilitat d’una consulta acordada no vol dir que el sobiranisme hagi d’estar 9 mesos esperant a veure què passa. És millor arribar a aquest nou escenari amb un Parlament que ja hagi fet més passos cap a la independència. El fenomen de Podem no para de créixer setmana a setmana, i no sembla que decaigui en els pròxims mesos. De fet, tot indica que anirà a més. Per tant, si Podem és percebut com una amenaça potencial, no té gaire sentit posposar un avançament electoral d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries esperant que el partit de Pablo Iglesias es desinfli. Més val fer-ho ara, quan Podem no té una estructura molt sòlida ni formada a Catalunya. Esperar a després de les generals, quan Podem pot ser segona o fins i tot primera força, no augura res de bo. Allò del “tenim presa” caldria aplicar-ho ara.

 

29 comentaris
  • Beatriz 23 de desembre de 2014 - 21:58

    Per què no tenim una mirada més àmplia i no ens mirem tant el melic? Amb això vull dir que considero que fa uns 2-3 anys que la política catalana és monotema (independentisme) i només cal que veieu els debats de 8tv, tv3… I els anàlisis polítics i periodístics (exceptuant des del Crític i alguna altra minoria) només repeteixen el que CIU està orquestant i quan parlen de la política catalana només parlen del moviment independentista. No podeu entendre que hi ha molta més gent a Catalunya que està farta d’aquest discurs? I jo no estic parlant de Podemos ni crec que els voti, encara que quan parlen m’interessen més que altres polítics catalans perquè com a mínim parlen de política real. Això també em passa amb ICV, Guanyem bcn i la CUP (que encara que sigui un partit independentista sí que fan i parlen d’altres temes importants).
    Suposo que el Heltrain quan parlava d’infantilisme es referia a què els partits de poder catalans actuals tracten als ciutadans com si fossim titelles (no infants perquè aquests són més autèntics!!) perquè han utilitzat una il·lusió d’una població important catalana com una eina estratègia i de propaganda, sense analitzar el fenòmen independentista tenint en compte els aliats (o millor dit, no aliats) internacionals per la causa, la resposta de la UE, si el model de sanitat serà més privatitzada encara que l’actual o no, si accepten els partits que estan pro soberania catalana el TTIP amb el què això representaria, etc.

    • Jaume2 24 de desembre de 2014 - 20:57

      Perdona Beatriz, a mi em sembla que ets tu qui infantilitzes una mica el debat: que et fa pensar que dintre de l’estat espanyol les pensions i la sanitat pública estaran garantits, perquè el que és jo a la meva edat diria que veuré la sanitat pública en mans privades i que hauré de passar la vellesa (si hi arribo) sense cap pensió, i això estant dintre de l’estat espanyol, que pel que es dedueix del que has escrit garanteix aquests drets bàsics.

      Quins aliats té l’estat espanyol a nivell internacional? el Gran Capital. Què hi pinta l’estat espanyol a la UE apart del paper de titella? els partits partidaris de la sobirania espanyola accepten el TTIP? no sé, però a mi em sembla que hi ha més possibilitat de canvi cap a millor amb un estat independent. Amb això vull dir que les incerteses que plantejes al voltant de la independència són aplicables amb la dependència.

      Per altra banda, plantejes la independència com una criaturada d’una part de la població que de cop i volta s’ha tornat beneita i s’ha deixat manipular per CiU i TV3 i que es dedica a incordiar a la part no independentista (per demanar exercir el seu dret a decidir el seu futur!), com si a Catalunya no hi haguessin canals molt menys plurals i abocats en contra del procés d’autodeterminació… bé, deixant de banda els motius pels quals uns volen la independència i els altres la unitat d’Espanya, el que sembla obvi és que ho acabin decidint els vots de la gent.

      Els problemes no s’acaben tancant en fals i prometent que tot s’arreglarà en el futur, que sembla que és allò que proposen alguns.

      • Beatriz 31 de desembre de 2014 - 19:13

        Jaume, jo el debat no l’he centrat en independència versus dependència d’Espanya, sinó he fet una descripció del què ha passat i està passant en aquests últims dos anys als canals de televisó catalans i majoria de premsa aquí a Catalunya. Per exemple dir que els debats polítics de tv3 són neutrals i que el monotema és l’independentisme per mi és una negació de la realitat. I el que jo proposo és analitzar les causes dels problemes d’atur, polarització cada vegada més forta de la població, risc de les pensions, no retallades a la qualitat i recursos de la sanitat pública i educació pública, etc, per tal de poder cercar plans estratègics a curt i mitjà terminis. I sense oblidar el context d’Europa què és bàsic, les TTIPs…

  • Bayfor 24 de desembre de 2014 - 18:51

    Per a mi un dels problemes principals que representa la CUP és que no li trobo una estratègia d’aliances internacionals amb altres sectors populars per aconseguir transformacions socials en el context en el qual ens trobem. Ni s’ha treballat una aliança amb els espanyols ni amb la resta dels països europeus. I si assolim la independència necessitarem aliances per fer front a la troika i a totes les pressions internacionals (a banda de la cinquena columna del capitalisme representat per la burgesia interna, que obviament no marxarà a l’exili). La revolució en un sól país fa molts anys que s’en va anar en orris a tot arreu.

  • Jaume2 24 de desembre de 2014 - 23:45

    Home Bayfor:
    http://www.ara.cat/premium/politica/Lesquerra-llatinoamericana-del-Families-politiques_0_1202879819.html

    Respecte a la suposada esquerra espanyola (dic suposada perquè a fora de Cat no es defineixen ni d’esquerres ni de dretes) subordinen qualsevol canvi a Cat a la correlació de forces a l’estat espanyol com la resta de partits d’àmbit estatal, negant de facto la sobirania dels catalans (ja no parlo ni de la independència).

  • Bayfor 26 de desembre de 2014 - 13:59

    Per començar hauriem de precissar com entenem la situació social de Catalunya i la seva ubicació al món, per veure com s’haurien de resoldre els nostres problemes i per contextualitzar també conceptes com subordinació o sobirania. Els que pensem que sense una acció coordinada amb els sectors populars espanyols i també de la resta de països europeus no ens en sortirem, considerem que s’ha de treballar per aconseguir aquesta aliança de forces populars. Per imaginar com podria ser el nostre futur català independent tenim referents com Espanya, Grècia o Portugal (països independents des de fa molt) on la població viu subordinada a les seves elits dominants i a les directrius de la Troika, i amb sobirania és molt limitada. En aquestes condicions s’han de contextualitzar els conceptes de subordinació i sobirania, perquè a la Catalunya actual l’hegemonia de CiU (ajudada per ERC) és molt difícil de batre i davant d’una eventual transformació social fins i tot el PP faria costat als seus aliats de classe.

  • Senyor_G 26 de desembre de 2014 - 21:03

    Tenint en compte q vas dir q el 9N no reforçaria al Mas, si fos indepe estaria tremolant amb Podemos.

  • svillacrosa 8 de juny de 2015 - 14:11

    Podem + ERC no ho veig ja que no tindrien mai les 2/3 parts per modificar la constitució. Necessitariem 20 o 30 anys més per canviar la forma de pensar dels espanyols. L’unic qu veig possible es que podem catalunya trenqui la legalitat espanyola i faci un proceés constituent que ens dugui a un referèndum català.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog