10/02/2015 | 11:25
Avui CRÍTIC publica en exclusiva la sèrie de correus que el president de Catalunya Banc, Adolf Todó, va remetre al Banc d’Espanya entre els mesos de juny i de setembre de 2011, a les portes de la intervenció total de l’antiga caixa per part del FROB. Els subscriptors de CRÍTIC ja poden llegir el reportatge que hem elaborat a partir d’aquest material. En aquesta correspondència, Todó pressiona per conservar el seu salari (800.000 € + variables + plans de pensions i privilegis diversos) i el de la resta de directius un cop la caixa sigui intervinguda del tot per l’Estat. “És un tema molt sensible per a nosaltres i no volem sorpreses quan el FROB estigui d’accionista. No podem ser menys que la resta de treballadors”, afirma.
Els correus de Todó són importants per tres motius. En primer lloc, perquè demostren que en el moment més crític de la història de Catalunya Caixa, amb 50.000 estalviadors atrapats amb les preferents i 900 milions de forat immobiliari, Todó es preocupava bàsicament per conservar el seu salari privilegiat. Ho podia vestir d’una preocupació general sobre els sous dels directius i la competitivitat del banc, però al final els correus electrònics es podrien resumir amb una expressió castissa: ‘¿Qué hay de lo mío?’. Que amb el vaixell enfonsant-se el màxim responsable de l’entitat estigués ocupat a regatejar un salari de 800.000 € (avui objecte d’investigació judicial) diu molt de la degeneració d’una determinada elit econòmica.
El FROB ho sabia i ho va tolerar
En segon lloc, els correus de Todó també demostren que el FROB, l’organisme públic encarregat de gestionar el rescat, estava al corrent de les condicions salarials hiperbòliques de l’alt directiu. Si bé no va entrar del tot a controlar el banc fins al mes d’octubre de 2011, els responsables del Banc d’Espanya –i, per tant, del FROB– estaven al dia del contracte de Todó, i en el seu moment no van posar cap impediment perquè el president de Catalunya Caixa conservés les seves condicions privilegiades, al marge de petits retocs legals. Va ser a partir del reial decret de febrer de 2012, que regulava el sou dels directius de les caixes intervingudes, que Todó va veure dràsticament retallat el seu salari.
Catalunya Caixa és la nostra Bankia
En tercer lloc, els correus de Todó són importants perquè ubiquen en un primer pla l’espoli de Catalunya Caixa. Una entitat que va néixer impulsada per la Diputació de Barcelona durant els anys vint, inspirada en el tradicional model de caixes català com a contrapès als bancs tradicionals, i que, per a vergonya dels seus gestors durant l’última dècada, ha acabat malvenuda al BBVA després d’haver-hi enterrat 12.000 milions d’euros públics. Catalunya Caixa és la nostra Bankia. Resulta esperançador que el procés judicial pels sous que es van atorgar els màxims directius de l’entitat –incloent-hi l’exvicepresident del Govern espanyol, Narcís Serra– segueixi endavant. Cal agrair també la tasca de la CUP, acusació popular en el procés, per fer net.
Els correus de Todó és el primer article d’una sèrie sobre Catalunya Caixa que anirem publicant durant els pròxims dies (i setmanes). Seria impossible fer aquesta feina sense el suport dels nostres subscriptors: ells són els autors reals de tot plegat. Sumeu-vos a CRÍTIC si voleu que seguim donant guerra.
Apunt final: avui, coincidint amb la primícia de CRÍTIC dels #CorreusTodó, la Directa publica també en exclusiva que càrrecs polítics del PP i del PSC han signat una nova petició d’indult per als policies torturadors de Ciutat Morta. Li diuen premsa alternativa, i no ho és.
