Els últims dies de la història del pujolisme

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Estem vivint els últims dies de la història del pujolisme. Avui, dilluns 23 de febrer, n’és un. El qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys, Jordi Pujol, posarà els peus per darrera vegada al Parlament de Catalunya. L’home que ha donat nom a tot un règim no entrarà a l’hemicicle per commemorar algun esdeveniment històric o fer balanç de la seva trajectòria en algun tipus d’homenatge. Ho farà en el marc de la comissió d’investigació contra el frau fiscal, acusat d’haver ocultat durant anys diners de procedència incerta al Principat d’Andorra. Al seu costat compareixeran el seu fill gran, Jordi Pujol Jr., i també Marta Ferrusola, la matriarca. Hauran d’explicar-se davant dels diputats sobre les estretes relacions entre els seus negocis personals i la Generalitat convergent. Sobre la nissaga completa del fundador de CDC s’estén l’ombra de la sospita.

Alguns mitjans de comunicació van presentar el pujolisme com a simplificació de la Catalunya nacionalista governada per CiU. Si hagués estat així, el pujolisme hauria acabat el 2003, amb l’ascens del primer Govern tripartit. Però el pujolisme va sobreviure a Maragall i Montilla perquè, en realitat, és un fenomen que impregna transversalment els dos partits que han ostentat l’hegemonia a Catalunya des de la restauració monàrquica de 1978: CiU i el PSC. El pujolisme és una forma compartida d’entendre la política, els negocis i el repartiment del poder en la Catalunya autonòmica i constitucional. CiU, la Generalitat. El PSC, les grans urbs metropolitanes. Per això s’equivocaven els qui van creure que el pujolisme acabaria amb l’accés al poder del PSC al Govern de la Generalitat, perquè el PSC és, en gran mesura, també una expressió del pujolisme.

Estampes del pujolisme

27184257El pujolisme, doncs, inclou el ‘cas Banca Catalana’, el ‘cas Treball’, el ‘cas Palau’ i el famós 3%. El pujolisme són la meitat dels 56 consellers de Jordi Pujol investigats per casos de corrupció. Però també és Josep Maria Sala sortint de la presó després de passar-hi tan sols 23 dies per la condemna del ‘cas Filesa’. Pujolisme és la rebuda de pres polític que li van fer a les portes de Can Brians Montilla, Iceta i Bustos. Pujolisme és ‘El País’ publicant el diari de presó de Sala. Pujolisme també és el ‘cas Mercuri’ i les concessions d’obra pública dels ajuntaments socialistes als empresaris amics. Hi ha un parell d’estampes relativament recents que resumeixen el pujolisme règim: Alavedra i Prenafeta, homes forts de Pujol, fent negocis amb l’exdiputat del PSC Luis García Sánchez ‘Luigi’ en el marc del ‘cas Pretòria‘, i la controvertida gestió ‘sociovergent’ de la sanitat catalana, que ha degenerat en un sistema viciat amb conseqüències com el ‘cas Innova’ o l’opaca gestió de la Corporació Sanitària del Maresme i la Selva. Pujolisme transversal.

Avui, doncs, viurem un dels últims dies de la història del pujolisme, i el final del pujolisme serà, també, l’enterrament del mite de l’oasi català. Un oasi que mai no ho ha estat del tot. El relat de la premsa amb seu a Madrid que presentava els catalans com poc més que un ramat de xais abduïts per la mística patriòtica convergent tenia un punt esbiaixat. Era un relat que ignorava –per desconeixement o per interès– que, malgrat l’hegemonia de CiU durant els anys vuitanta i noranta, l’oposició social i política a la seva gestió es va manifestar de formes molt diverses. Ho deien els de L’Odi Social: ‘Que pagui Pujol’. “Sempre vam saber que era un mangui”, diuen el Gos i companyia en una recent i divertidíssima entrevista. Aquelles cròniques eren l’altra cara del discurs dels corifeus del catalanisme ‘tietil’, que presentaven Catalunya com una mena de Suïssa del sud sense conflicte social. Ni una cosa, ni l’altra. Al final, els dos relats eren dues cares d’una mateixa moneda que tots plegats contribuïen a forjar.

El règim trontolla: el 2015, any clau

Ens equivoquem, doncs, si reduïm el pujolisme a CiU. El pujolisme és el nostre règim de la transició, i igual que passa a l’Estat espanyol, el règim trontolla: CiU i el PSC, igual que el PP i el PSOE, estan sent desplaçats d’un quant temps ençà de la centralitat política. El sistema de partits i l’ordre nascut dels pactes de 1978 saltant pels aires. En aquesta derivada cal llegir tant les grans mobilitzacions sobiranistes dels últims anys com l’ascens d’altres formacions i espais polítics –siguin més ‘vells’ o més ‘nous’– que no han tingut un rol central en el repartiment del poder del pujolisme. Un moment important del canvi de cicle pot esdevenir-se aquest 2015, si aquestes formacions aconsegueixen accedir a la gestió del poder sense tenir-hi un paper subsidiari de cap de les dues forces que s’han repartit el tros més gran del pastís durant els darrers 30 anys.

Una de les cites més repicades de Gramsci és aquella que diu que “el vell món s’està morint i el nou triga a aparèixer. I en aquests clarobscurs sorgeixen els monstres”. Ens trobem, doncs, en aquest moment incert. Qui són els nostres monstres? Probablement són velles estampes que a la llum del dia descobrim amb el seu veritable rostre: l’ostentació corrupta dels fills de Pujol al descobert, o la Barcelona feliç de Clos i Hereu a la llum del que explica ‘Ciutat Morta’. Suposarà el nou cicle en el qual estem immersos el final definitiu del pujolisme? O, per contra, trobarà el nostre particular règim de la Transició altres vies per seguir perpetuant-se, com el vell franquisme sociològic va seguir fluint en democràcia? Dependrà, en gran mesura, de la profunditat dels processos constituents –en plural– que puguin obrir-se a partir de la irrupció institucional d’aquestes formacions. En aquest sentit, serà clau el volum d’una mobilització social prou consistent i tenaç per forçar canvis institucionals profunds. Recorrent de nou a Gramsci, podríem concloure que “la revolució és una cosa gran i tremenda, no un joc de diletants o una aventura romàntica”. El 24 de maig i el 27 de setembre són dates clau, però no solament.

4 comentaris
  • Isabel Melendez Plumed 23 de febrer de 2015 - 12:42

    Agrair els vostres anàlisis. Agrair que il.lumineu l ‘ escenari , per permetre veur-hi el muntatge . Que treieu a la superfície les capes profundes, com deia en L. Sciascia.
    I vull afegir un punt : l’ engany que significa aquest independentisme sense continguts que domina, o ha dominat l’escenari fins ara ( ara sembla que hi afegeixin tots – inclòs el M H -una mica de “social “). Mentre ballaven la sardana del dret a decidir, la música era independentista ,i els directors de ball i orquestra es dedicaven amb passió en fondres lo públic. Devant les crítiques a aquesta actitud des dels àmbits del somriure s ‘ ens deia : Farem net, serà despres de la independencia que ho arreglarem tot. De moment tot aixó, si no es remedía servirá per salvar els partits que ens han portat fins aquí, responsables com els que han tingut i tenen el poder a tot l’ estat espanyol.

  • Jaume2 23 de febrer de 2015 - 23:03

    Isabel, què hi té a veure l’independentisme -que de fet supera el pujolisme autonomista- amb la corrupció de CiU? Vols dir que quedant-nos a Espanya n’hi haurà menys de corrupció?? A més, quin mal hi ha en creure que es pot fer un estat més just, que és un futur incert, no menys que el de creure que por votar a l’Ada Colau a BCN la realitat canviarà i deixarà d’haver-hi desigualtat social o que votant a Podemos s’obrirà un procés constituent a tot l’estat. Tots són futurs incerts, la qüestió és la voluntat de canvi que hi ha implícit en la voluntat d’independència d’un estat parafeixista com l’espanyol.

  • Manel Ballester 25 de febrer de 2015 - 18:15

    (Com a PD al que diu Jaume2)
    En la mesura en què l’independentisme és (i ho és) també la rebel·lió i la resposta (que es generalitzarà) a allò global tal com ha estat, és i amenaça de continuar sent, és alhora gairebé l’única, per la capacitat de mobilització i compromís demostrada, possibilitat REAL de trencar de debò amb el “vell sistema” hegemònic. I després del que acaba de dictaminar el TC avui, ya ni te digo.
    Els altres canvis possibles (a Madrid) són ara com ara fumeroles que ja veurem com s’acaben concretant.
    Guanyem no; l’ara “En comú” és de totes totes una possibilitat, i una garantia, de canvi real…, a despit de la CUP, dit sigui sense ànim combatiu, em cauen bé.
    Salut.

  • Isabel Melendez Plumed 3 de març de 2015 - 17:15

    Acabo de llegir un article de Josep Maria Atentas a blogs publico.es en el que explica clarament el que , de manera potser massa resumida, expresso en el meu anterior comentari.El recomano amb entusiasme.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog