L’endimoniat trencaclosques de Barcelona

Ada Colau i Gerardo Pisarello. Foto: Jordi Borràs

Ada Colau i Gerardo Pisarello. Foto: Jordi Borràs

De mica en mica es va aclarint el panorama de pactes postelectorals a Catalunya. A l’espera de Reus i Sabadell, que poden deparar algunes sorpreses, tres moviments interessants dels últims dies: a Terrassa hi podria haver un govern format per Terrassa en Comú i ERC que desplaçaria el PSC de l’alcaldia després de 36 anys. A Badalona passaran d’un govern del govern de dreta dura del PP més retrògrad a un consistori nítidament d’esquerres i sobiranista, amb una coalició de Guanyem Badalona, ERC i ICV-EUiA (el PSC donaria suport a la investidura però no entraria al govern). I a Barcelona, dues coses rellevants d’ahir dilluns: Oriol Junqueras afirmant que ERC donaria suport a Ada Colau si Barcelona en Comú s’adheria al full de ruta del 27S, i la CUP fent públic que no entrarà al govern municipal de la ciutat. Sense rebutjar a la possibilitat d’acords puntuals o regulars (fins i tot està oberta la possibilitat de donar suport a la investidura de Colau, cosa que es decidirà en assemblees obertes), les dues regidores i el regidor de Capgirem Barcelona es quedaran a l’oposició.

Es va dibuixant, així, el que sembla que serà el mapa de la governabilitat a la ciutat de Barcelona durant els pròxims quatre anys. Un mapa que s’intueix recargolat, costerut i capriciós. Governar esdevindrà un trencaclosques endimoniat. Números ràpids: la suma del “bloc de la dreta” (CiU, PP i Ciutadans) es queda en 18 regidors. Això vol dir que Barcelona en Comú necessitarà els seus 11 vots i com a mínim set més per tirar endavant qualsevol mesura rellevant per majoria simple (i comptant amb el vot de qualitat de l’alcaldessa). Sumant ERC i la CUP en tindria 19. Caldria, encara, l’abstenció del PSC. Amb el vot favorable d’ERC i el PSC en tindria 20. Encara seria necessària l’abstenció de la CUP. I així tot. A no ser que, esclar, BComú sigui capaç d’arribar a acords amb CiU, cosa que d’entrada sembla complicat. Però bé, avís per navegants: Barcelona en Comú i CiU és l’única combinació de dos partits que suma 21 regidors a Barcelona.

Maria José Lecha, regidora de la CUP a Barcelona. Foto: Jordi Borràs

Maria José Lecha, regidora de la CUP a Barcelona. Foto: Jordi Borràs

La CUP: oposició a l’esquerra

La voluntat inicial de BComú era arribar a un acord estable amb ERC i amb la CUP, però aquest escenari sembla, ara com ara, força llunyà. Els ‘cupaires’ ja van descartar en el marc de les trobades populars municipalistes prèvies a les eleccions integrar-se al govern municipal de la ciutat, i seran fidels a aquesta decisió. Una altra cosa serà que BComú pugui arribar-hi a acords puntuals o regulars. La CUP, com sempre, decidirà el seu paper de forma assembleària. Però una opció que es dibuixa lògica seria que esdevingués l’oposició d’esquerres a la capital catalana, fent entrar en contradicció BComú en els seus posicionaments més centrats. Els tres vots de la CUP sortiran molt cars. L’escissió en el sí dels moviments socials sagna i sagnarà. Detalls: la darrera setmana hi ha hagut reunions d’Ada Colau amb Jaume Collboni i Alfred Bosch, però Ada Colau i Maria José Lecha no s’han reunit.

Alfred Bosch, alcaldable d'ERC. Foto: Jordi Borràs

Alfred Bosch, alcaldable d’ERC. Foto: Jordi Borràs

ERC: entre la temptació i el risc

Pel que fa a ERC, l’aposta per governar amb BComú resulta temptadora, però a l’hora és arriscada. Entrar al govern o signar algun tipus d’acord de governabilitat amb Ada Colau dibuixaria un escenari innovador i permetria a ERC recuperar perfil propi de cara setembre, però posaria en risc els acords amb CiU per al 27S. Els republicans recelen en privat de la disposició real d’Artur Mas per convocar eleccions, i temen que qualsevol pas en fals faci descarrilar els acords. Cal recordar que les eleccions del 27 de setembre només estan anunciades, i Mas no les haurà de convocar fins als primers dies d’agost. Massa marge. Amb el nou escenari sorgit de les municipals, més d’un i més de dos lamenten a ERC les decisions preses. La fotografia del mes de gener pot sortir cara.

Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, amb Jaume Collboni, alcaldable del PSC. Foto: Jordi Borràs

Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, amb Jaume Collboni, alcaldable del PSC. Foto: Jordi Borràs

PSC: poc entusiasme a BComú

Pel que fa l’opció del PSC, a Barcelona en Comú la cosa va per barris. A l’entorn de Guanyem no desperta cap entusiasme l’entesa amb els socialistes, però els capricis de l’aritmètica poden acabar forçant escenaris poc desitjats. No cal dir que a CiU esperen amb candeletes l’acord BComú-PSC, que faria entrar en greus contradiccions el projecte liderat per Ada Colau. Al PSC faran pocs fàstics a qualsevol acord que impliqui tocar poder. I tota opció de governavilitat més o menys estable per BComú passa necessàriament pels acords puntuals o estables amb Jaume Collboni.

Qui serà el regidor de Seguretat?

A tot això, el repartiment de carteres en un govern de Barcelona en Comú també es presenta complex, sobretot si no hi ha acord amb cap altra força i els ‘Comuns’ han d’assumir totes les àrees en solitari. Per començar, Barcelona té deu districtes. Això vol dir que cada regidor, a més del ram que li pertoqui, haurà de tenir un districte assignat. A diferència del que passa en un govern amb les conselleries, a l’Ajuntament les regidories només les poden encapçalar càrrecs electes. Podem trobar-nos amb ‘supercarteres’ de difícil gestió, tot i que, com apunta Xavier Boix, la Carta Municipal de Barcelona permet la incorporació càrrecs no electes com a delegats sectorials. Turisme o Seguretat Ciutadana seran els punts incandescents del mandat. El nomenament de Jaume Asens com a regidor de la Guàrdia Urbana, penalista ben qualificat, respondria a una lògica política absoluta. Tanmateix, pel perfil d’Asens (advocat del 4F), podria ser llegit com una declaració de guerra en el sí de la policia de Barcelona. Un festival.

No tindrà fàcil resolució el trencaclosques barceloní. Mai un Ajuntament havia estat tan fragmentat a la capital catalana. Mai hi havia hagut tants condicionants interns i externs. Barcelona en Comú ha guanyat, però haurà d’administrar amb saviesa una victòria que pot acabar tenint un regust agredolç. Un símptoma: de moment, Xavier Trias, al llindar de la jubilació, està disposat a ser el cap de l’oposició. El 27S no és tant lluny i veurem el paisatge que en quedarà. Després de setembre les aliances poden redefinir-se en qualsevol direcció. El temps juga a favor de Trias. Res impedeix a l’oposició presentar una moció de censura a mig mandat i escollir un altre alcalde. Només cal que algú completi l’endimoniat trencaclosques a 21.

7 comentaris
  • Ramon Salvat Guarque 2 de juny de 2015 - 11:33

    Tenim un problema, a tota Catalunya, i greu. La progressiva Catalunya “binaria” (o ets “indepe” o ets “unionista”) ho contamina tot, i al meu criteri farà perillar alternatives que si no fos així, no seria tant difícil formular de manera seriosa i efectiva. Es impossible governar ciutats grans amb minories no estables, i els ciutadans patiran no ja la falta d’alternatives solides a l’actual estatus, també la falta de actuacions i d’acció de govern, ni que no siguin de les que ells voldrien. Totes aquestes posicions “patriòtiques” que posen “línies vermelles” infranquejables son lamentables, i pocs útils pel be comú.

    • dardo gomez ruiz-diaz 2 de juny de 2015 - 18:01

      Bueno el análisis y casi doloroso; como señala Ramon Salvat, me temo que otra vez caeremos en reduccionismos, filias, fobias y la enfermedad “binaria”. Al final, todo servirá para que CIU salga con bien del fregado y ERC demuestre, una vez más, su falta de perspicacia. ¿O será que, salvo BComu, nadie aspira de verdad al cambio? Quizá un cambio que se asienta en Sant Andreu o en Sant Martí no es al gusto del resto ;O(

  • Jaume2 2 de juny de 2015 - 15:20

    Home Ramon, si vols resoldre aquesta dinàmica segons tu tan endimoniada marcada pel binarisme entre partidaris i detractors de la independència és ben fàcil, aconseguim la independència i automàticament deixarà de ser un factor distorsionador com ho és actualment (tot i que jo cregui que el factor distorsionador sigui l’estat espanyol).

  • JORDI VILARDELL GÓMEZ 3 de juny de 2015 - 0:14

    Més que un “problema greu” el que tenim és una realitat complexa.

    De línies vermelles en tenim diverses, i de línies vermelles “patriotiques” en tenim de les diverses patries: una amb un projecte rupturista i l’altre de continuïtat de vells projectes.

    Aquesta és la societat que tenim i és en ella on hem de teixir àmplies majories.

  • Agusti 13 3 de juny de 2015 - 11:49

    Barcelona es bona si la bossa sona. Tenim una realitat complexa i no crec ni en el be ni el mal. Aquesta es la societat que tenim com diu en Jordi i es en ella on hem de teixir majories, per fer cami i tot el cami que hagim fet, sera cami fet.

  • dardo gomez ruiz-diaz 3 de juny de 2015 - 20:41

    Se me ocurre que no hay una sola realidad y que, además, hay nuevas realidades que nunca se pueden ver con la reducción a dos bandas que tanto les gusta a los políticos de viejo cuño. Esto vale para Barcelona, Madrid o Málaga; pero esto es muy complejo para los ideólogos y muy sencillo para los de abajo…

  • PereRovira 5 de juny de 2015 - 1:39

    ja us agrada la “politica” alguns… sembla que hi ha gent que anant de tornada de tot sense haver-hi anat mai té vocació de frè de mà permanent… perquè això de “fer entrar en contradiccio en el plantejaments més centrats de” és un dels millor acudits que he sentit des de fa temps, de veritat que em fa riure força, i una mica de vergonya aliena també

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog