25/01/2016 | 00:10
Un fantasma recorre Espanya. És el fantasma de l’aliança del PSOE amb l’esquerra de Podem i els sobiranistes catalans i bascos. Un escenari que produeix terror no solament al carrer Génova i en les fosques grutes de la caverna mediàtica espanyola, sinó també en una part molt substancial del PSOE i la seva intel·lectualitat orgànica. Els números canten, i canten des del 20 de desembre encara que a molts –a Madrid i també a Barcelona– els costi verbalitzar-ho: a Espanya una alternativa al PP passa inevitablement per una aliança del PSOE no tan sols amb Podem i les confluències d’esquerres, sinó també amb els sobiranistes catalans i bascos, i en especial amb ERC i Convergència (Democràcia i Llibertat). El pacte d’esquerres a Espanya no està només en mans de Pablo Iglesias o de Pedro Sánchez: en última instància, està en mans de l’independentisme català. Si el pacte PSOE-Podem ja resulta inquietant a Berlín i a París, només faltava afegir-hi l’ingredient català per acabar de fer inestable l’escenari.
Breu repàs d’aritmètica parlamentària post-20-D. El Congrés espanyol té 350 diputats. Per investir president, cal la majoria absoluta en primera volta, i la majoria simple en segona. Majoria absoluta, la meitat més un: 176. Majoria simple: s’imposa el candidat que recull més ‘sí’ que ‘no’ (l’empat, en aquest cas, equival a un ‘no’). El PP i Ciutadans sumen 163 diputats. El PSOE, Podem, les confluències d’esquerres i Unitat Popular (l’antiga Esquerra Unida) en sumen 161. Un hipotètic Govern d’esquerres, doncs, passaria no solament per un acord de tots aquests actors, sinó que també necessitaria vots favorables i abstencions de la resta de forces polítiques de la cambra, que per ordre de major a menor són: ERC (9), Democràcia i Llibertat (8), el PNB (6), Bildu (2) i Coalició Canària (1).
Primera opció possible per fer president Pedro Sánchez: els sis escons del PNB donen suport a socialistes, podemites i UP. Això fa 167 diputats contra 163 del PP i de Ciutadans. El PNB d’Iñigo Urkullu és lluny del sobiranisme audaç d’Ibarretxe, recorda amb amor els vells temps en què els nacionalistes i els socialistes governaven Euskadi i podria jugar la partida a canvi de blindar el concert econòmic basc. Però atenció, que no serà tan fàcil: la investidura de Sánchez en aquestes condicions només seria possible si ERC i Democràcia i Llibertat també hi votessin a favor o s’hi abstinguessin. Només que ERC o DiL hi votin que no, el trencaclosques no encaixa. Fem anar la calculadora de nou: si les dues forces independentistes catalanes voten que ‘no’ a la vegada, sumarien 180 ‘no’ contra 167 ‘sí’. En cas que DiL s’hi abstingui i ERC hi voti que ‘no’, serien 172 ‘no’ contra 167 ‘sí’. Si ERC s’hi absté i DiL hi vota que no, serien 171 ‘no’ contra 167 ‘sí’. Pedro Sánchez no en té prou de pactar amb els “comunistes”: també ho haurà de fer amb els “separatistes”. A la caverna ja treuen escuma per la boca.
Esquerra: “Abstenció o vot a favor a canvi de referèndum en sis mesos”
En aquest context, els vots independentistes catalans al Congrés esdevenen imprescindibles per decantar la balança en favor d’un pacte d’esquerres. La gran pregunta és: a canvi de què? No sembla que ERC i CDC puguin permetre’s avalar governs a Madrid com en altres temps. ERC ve escaldada de l’experiència de Zapatero, en teoria molt més obert amb la qüestió nacional que Sánchez. I CDC s’ho pensarà dues vegades abans de repetir l’esquema de la CiU de Duran i Lleida.
Fonts republicanes consultades per CRÍTIC s’expressen amb rotunditat: “Només imaginem un vot favorable o una abstenció d’ERC davant d’un referèndum immediat (per exemple, en el termini de sis mesos)”. Aquestes fonts afirmen que, en cas que es posés sobre la taula aquest escenari, “la proposta hauria de ser considerada i debatuda amb totes les forces compromeses amb el full de ruta”. “El darrer debat que vam provocar la setmana abans que acabés la legislatura en el ple del Congrés instava a reconèixer la legitimitat del 27-S i a negociar la separació. Som aquí”, expliquen aquestes fonts.
En tot cas, ERC té clar que no mourà fitxa: només posarà la qüestió sobre la taula en cas que el PSOE i Podem arribin a una primera entesa. Els republicans ho veuen lluny: “Creiem que no passarà res i ni caldrà que ens pronunciem com a partit”. El diputat Joan Tardà s’expressava divendres amb la rotunditat que el caracteritza en aquesta línia.
Un hipotètic govern espanyol @ahorapodemos @PSOE q no reconegués la sobirania d Cat. no seria ni progressista ni d'esquerres @Esquerra_ERC
— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) January 22, 2016
Què passa si Convergència avala Sánchez i ERC no?
Arribats fins aquí, apareix la pregunta que es fan moltes ments malintencionades: què passa si Convergència decideix avalar la investidura de Sánchez sense referèndum pel mig, i ERC s’hi nega? Francesc Homs va deixar clar en la compareixença posterior a la reunió amb Felip VI que Democràcia i Llibertat no donaria suport a la investidura de Rajoy, i no va mostrar les cartes amb relació a si DiL podria donar suport a un Govern del PSOE i de Podem. Tanmateix, cal tenir en compte que qualsevol moviment no coordinat d’ERC i de CDC pot anar en detriment de l’estabilitat de Junts pel Sí i de la governabilitat de la Generalitat. I, en segon lloc, que en cas que DiL acabés donant el vot favorable a l’hipotètic quadripartit PSOE-Podem-UP-PNB, la suma serien 175 diputats, a un de la majoria absoluta. El PSOE encara necessitaria gestionar les abstencions d’ERC, de Coalició Canària o de Bildu. Perquè, si tota la resta de grups li voten en contra, es produeix un empat perfecte a 175 i Sánchez se’n va cap a casa. En canvi, el vot favorable d’ERC al quadripartit implicaria majoria absoluta per un diputat.
No cal dir, però, que, si Pedro Sánchez acaba recollint el guant de Pablo Iglesias i Podem, les pressions perquè ERC i DiL facilitin “un Govern del canvi” seran fortes. Es fa difícil pensar, però, que republicans i convergents puguin donar-hi algun tipus de suport si el nou Govern no planteja una solució per al cas català que passi per algun tipus de consulta sobre la independència. No tindria gaire sentit rebaixar les expectatives ara, en un moment en què a Catalunya hi ha Govern sobiranista tot just constituït. Unes noves eleccions ens situen entre el maig i el juny, uns mesos preciosos en què a Espanya hi haurà un Govern en funcions més feble i en què l’independentisme, ara més unit, pot anar fent camí.
El tacticisme de Podem i Pablo Iglesias: que el ‘no’ del PSOE no tingui excusa catalana
En aquest sentit, l’oferta de Pablo Iglesias a Sánchez, diluint discursivament la “línia vermella” del referèndum català, té una gran càrrega tàctica. En cas que Sánchez acabi refusant la proposta d’acord, Podem podrà esgrimir que la qüestió territorial no ha estat el motiu pel qual el PSOE ha acabat tancant la porta a l’acord d’esquerres. I si Sánchez hi juga i ERC i DiL es tanquen en banda amb la qüestió del referèndum, Podem podrà presentar els independentistes com a intransigents per no haver generat un Govern del canvi i abocar Espanya a noves eleccions (o a una gran coalició PP-PSOE).
En Comú Podem: “El referèndum és irrenunciable i Podem no ha dit el contrari”
Un punt i a part mereix també el paper que pugui tenir En Comú Podem en aquesta partida. Serà en el moment en què s’obrin negociacions multipartides entre el PSOE, Podem i els independentistes quan veritablement prendrà rellevància l’autonomia que pugui tenir En Comú Podem respecte de Podem. Veurem, en aquell moment, cap a on basculen Xavi Domènech i els seus. Fonts dels ‘Comuns’ afirmen que, malgrat la interpretació que s’ha fet de les paraules de Pablo Iglesias, “per nosaltres el referèndum és irrenunciable” i que Podem “no ha dit el contrari”. Domènech va assegurar durant la campanya que el referèndum era una condició per a la investidura.
De moment, però, En Comú Podem s’ha alineat amb la tàctica de Podem i ha renunciat a plantar batalla pel grup propi. Una batalla que, en el si dels ‘Comuns’, alguns ja sabien perduda des de bon començament, i, tot i així, van emprar com a eina electoral. En tot cas, cal tenir clar que un acord amb el PSOE apropa el món dels ‘Comuns’ al PSC i l’allunya de la CUP i d’ERC, aliats probablement més naturals en l’àmbit social.
Dues fórmules per a la gran coalició PP-PSOE
En tot cas, en aquests moments les pressions internes al PSOE per evitar el pacte amb Podem són enormes. Encara no han començat els pronunciaments públics de les velles glòries socialistes, però és possible que, com apuntava Enric Juliana en el seu article d’ahir, no triguin gaire. Susana Díaz, líder del PSOE andalús i representant de l’ànima més espanyolista del partit, jugarà molt fort les seves cartes. El PSOE haurà de decantar-se per la via portuguesa (pacte d’esquerres) o per la via alemanya (gran coalició). I aquí també hi haurà matisos. La gran coalició podria tenir un format més intens o menys intens. El format menys intens seria una abstenció que facilités un Govern del PP avalat també per Ciutadans. El PSOE restaria a l’oposició i donaria suport parlamentari fins que ho cregués convenient. El format intens seria un Govern de coalició PP-PSOE amb el concurs de Ciutadans, que abordés algun tipus de reforma estructural del règim del 78 (un canvi lampedusià perquè res no canviés).
En tot cas, aquí cal tenir present que un possible desllorigador seria la retirada de Mariano Rajoy i la seva substitució per una figura de consens. Per als amants de la política ficció, cal dir que, a diferència de la llei catalana, la Constitució no preveu que el president del Govern hagi de ser necessàriament un diputat. Seria molt estrany i no ha passat mai, i la resta de l’oposició hi carregaria durament, però el PP i el PSOE podrien buscar una figura de consens per presidir un Executiu que abordés grans canvis.
La pilota dels pactes no ha començat a rodar
En tot cas, un pacte extrem d’aquestes característiques serà més probable en cas que la pilota comencés a rodar. En aquest moment, l’àrbitre no ha marcat l’inici del partit, i l’espasa de Dàmocles de les noves eleccions és lluny. La Constitució no estableix un període concret entre la constitució de les Corts i la primera votació d’investidura, cosa que sí marcava la llei catalana. Si el rei proposa Pedro Sánchez com a candidat, ell també podria negar-s’hi com ha fet Rajoy, per la qual cosa la ronda de consultes amb els partits podria allargar-se, en teoria, tant com fes falta. Només és a partir de la primera votació d’investidura que el rellotge comença a córrer: llavors els partits tenen 2 mesos per arribar a un acord (i, si no, eleccions automàtiques).
En cas que Sánchez sigui proposat candidat pel rei i accepti sotmetre’s a la votació d’investidura, molt probablement la perdrà si no arriba abans a un acord amb Podem i amb els independentistes. I, a partir d’aquí, és quan potser començaran a plantejar-se altres escenaris. El PSOE comptava que seria Rajoy qui perdria les primeres votacions, però ara es troba amb el pas canviat. L’horitzó de la governabilitat a Espanya és més boirós que mai.
