Stop demagògia: Catalunya necessita més que mai l’Oficina Antifrau

Les conspiracions contra els partits independentistes entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau (OAC), Daniel de Alfonso, han posat a l’ull de l’huracà aquest organisme adscrit al Parlament. Hi ha qui considera que el cas destapat per ‘Público’ posa en qüestió tota la tasca feta per Antifrau i en especial aquelles investigacions que afecten Convergència. Llegint alguns discursos, hom podria pensar que Antifrau és una mena de quinta columna que tindria com a objectiu destruir l’independentisme. En paral·lel, va calant una idea potser més elaborada, però igualment perniciosa: que l’Oficina Antifrau és un organisme inútil i sense raó de ser, que duplica competències i al final acaba suposant una despesa innecessària en temps d’estretors.

Anem, però, a les dades. És Antifrau un organisme inútil? El diputat de la CUP Benet Salellas lamentava fa unes setmanes al Parlament que l’Oficina, tenint un pressupost de 5 milions d’euros, només hagi dut una sola denúncia a Fiscalia durant l’any 2015.

Ni Salellas ni la CUP formen part de la ‘troupe’ hiperventilada que considera que l’Oficina Antifrau és un ens innecessari i prescindible. Al contrari: la CUP ha destacat sempre per fiscalitzar casos de corrupció i, si cal, recórrer a la Fiscalia o a Antifrau per denunciar-los. Així mateix, té raó Salellas quan diu que l’OAC podria ser més activa i contundent en la seva acció. I probablement la despesa en sous, dietes i viatges dels seus alts càrrecs podria moderar-se. Però, si mirem la Memòria d’Antifrau de 2015, podem constatar que no van ser una, sinó onze les comunicacions al ministeri fiscal realitzades per l’OAC durant l’any passat. A més, Antifrau ha emès 37 informes raonats, set recomanacions adreçades a les entitats investigades i 16 comunicacions a l’autoritat competent. Durant 2015, Antifrau ha conclòs 40 procediments i té en marxa més de 120 investigacions.

[responsive][/responsive]

Un altre tema, però, és si Antifrau podria fer més. És cert que onze comunicacions a Fiscalia potser són poques si tenim en compte el context general d’alarma social per múltiples casos de corrupció. Aquí cal tenir en compte diversos factors: en primer lloc, que les competències d’Antifrau són limitades (només pot fiscalitzar l’administració catalana, i el frau societari queda fora de les seves atribucions). A més, s’ha d’inhibir si la fiscalia o els jutjats comencen a investigar un tema sobre el qual ha realitzat indagacions. Una altra qüestió rellevant és sí els recursos que es dediquen a Antifrau són suficients o estan ben gestionats: com consta a la mateixa Memòria, la direcció d’investigacions només té adscrits 9 treballadors. El document parla de “colls d’ampolla” a l’hora d’investigar determinats casos.

Els onze casos que Antifrau va dur a la Fiscalia l’any 2015

Quins són els casos que Antifrau va dur a la Fiscalia l’any 2015? Segons la informació facilitada a CRÍTIC per la mateixa OAC, les comunicacions fan referència a presumptes irregularitats a l’Agència Catalana de Consum, l’Ajuntament de les Borges Blanques, el Consell Comarcal de les Garrigues, l’Ajuntament de la Fuliola, l’Ajuntament de Mataró, el Consell Comarcal del Montsià, l’Ajuntament de Ripollet, l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres, l’Ajuntament de l’Esquirol, l’Ajuntament de Vandellòs i l’Ajuntament de Figueres. Com que la majoria s’estan investigant, Antifrau no ha volgut facilitar a CRÍTIC cap informació addicional sobre aquests casos, tot i que alguns s’han filtrat als mitjans.

A tot plegat s’hi suma una qüestió gens menor: moltes de les denúncies que Antifrau comunica a la fiscalia acaben arxivades. Així ho explicaven fonts d’Antifrau a ‘El Mundo’ pocs dies abans del ‘Fernándezgate’. Per què passa, això? Potser l’OAC fa una feina poc acurada que no aguanta un examen jurídic minuciós? Hi ha desídia per part del ministeri fiscal? Pugna corporativa entre organismes amb funcions similars? Cadascú tindrà la seva versió, però el cert és que l’OAC ha realitzat durant els últims temps aportacions interessants. Poques, però, han transcendit a la llum pública. Tres exemples: L’Anuari Mèdia.cat es feia ressò aquest mes de juny de dues investigacions sobre la contractació irregular d’assessors de partits polítics a càrrec de  les diputacions de Lleida i Barcelona. En aquest cas no era un tema que afectés específicament als partits sobiranistes. També cal destacar la feina feta per l’OAC en l’àmbit de la sanitat (pot comprovar-se en aquest informe sobre les contractacions del Grup Serhs, disponible al blog de l’exdiputat David Companyon) o més recentment en relació a la privatització d’ATLL, una denúncia de la CGT que CRÍTIC va explicar en primícia.

El recel originari de CDC amb l’Oficina Antifrau

Els recels de Convergència amb Antifrau no són nous. Al contrari: de fet, originàriament tant aquest partit com el PP estaven en contra de la seva creació –que va ser una iniciativa del govern tripartit i en especial d’ERC– i van votar-hi en contra al Parlament. Aquests dos partits van posar tota mena de pals a les rodes a la gestació d’Antifrau, portant al Consultiu el decret de creació d’oficina l’any 2004, perquè consideraven que el nou organisme podia envair competències de la fiscalia anticorrupció o la Sindicatura de Comptes. Eren temps en què conceptes com “transparència” o “regeneració democràtica” no estaven en l’ordre del dia dels partits polítics. És important tenir clar aquest ‘background’, perquè si no no s’entén tan bé l’actual campanya des de determinats sectors conservadors contra Antifrau.

El gran dany colateral del ‘Fernándezgate’ és que alguns ara vulguin posar en qüestió tota la feina feta per aquest organisme, en un context en què l’Oficina Antifrau no només resulta imprescindible, sinó que caldria reforçar-la i ampliar-ne el radi d’acció. Resulta imprescindible, doncs, fugir de discursos maniqueus. De Alfonso era un personatge tenebrós. Però la seva destitució no ha de servir per acabar amb Antifrau, sinó tot el contrari: ha de ser el primer pas per rellançar-la, començant pel nomenament d’un nou director que sigui capaç de liderar el projecte amb energia renovada.  El govern no hauria de caure en el discurs reduccionista i demagògic del qual fan gala alguns sobiranistes conservadors. Els independentistes haurien de ser els primers interessats amb una OAC potent i amb amplis recursos. Antifrau és una de les úniques institucions de lluita contra la corrupció que depenen de forma exclusiva de l’administració catalana. La fiscalia, la guàrdia civil i la policia espanyola sempre estaran subjectes a l’Estat. Si el nou país ha de ser un país més net, cal començar demostrant que la roba bruta –ni que sigui amb pocs recursos– es pot rentar a casa.