CiU, ERC i l’expo del Born: un nou autogol ‘indepe’

Exterior de l'exposició Franco, Victòria, República. Foto: Born CC

Exterior de l’exposició Franco, Victòria, República. Foto: Born CC

La vergonya aliena és un concepte que defineix prou bé el sentiment que un bon grapat d’independentistes van viure el passat dimarts durant la inauguració de l’exposició ‘Franco, Victòria, República’ al Born CCM. La sensació de ridícul ja havia sigut intensa durant el mes d’agost, quan ‘La Vanguàrdia’ va fer pública la notícia de l’exposició. En plena canícula, alguns van preferir mirar cap a una altra banda, esperant que tot plegat no fos més que una serp d’estiu. Però el boicot organitzat a la inauguració de l’expo, en el qual algunes persones van arribar a insultar i titllar de “feixistes” els representants de l’Amical Mathausen presents a l’acte, ha superat qualsevol mesura.

És hora de parlar clar. La demagògia emprada per alguns ‘indepes’ a l’hora d’atacar l’exposició organitzada pel comissionat de memòria històrica de l’Ajuntament no és tan sols extremadament desagradable: és un autogol comparable a la campanya d’improperis contra el pregoner de la Mercè, Javier Pérez Andújar. Un nou tret al peu.

Es pot estar a favor o en contra de l’escenari escollit per a l’exposició. Té arguments Barcelona en Comú quan defensa que fer-la al Born CCM és encertat, perquè aquest pot ser un espai de memòria no restringit específicament a 1714. I tenen arguments alguns independentistes quan diuen que el Castell de Montjuïc hauria estat una ubicació més idònia. El que resulta esperpèntic és que hi hagi qui pretengui fer creure que el govern de Barcelona en Comú està fent exaltació del franquisme pel fet d’exposar al carrer una estàtua de Franco decapitada en el marc d’una mostra nítidament antifeixista. Tot el debat sobre la ubicació de l’expo –legítim i normal– passa a un segon pla davant d’aquest argumentari demagògic.

La demagògia convergent

Demagògia pot semblar una paraula molt contundent, però és que costa trobar-ne una altra per definir el que estem vivint aquests dies. És demagògia que la coordinadora del Partit Demòcrata, Marta Pascal, afirmi en un tuit que a Barcelona han inaugurat “sense rubor” una exposició sobre Franco, obviant que el contingut i el context de l’exposició és nítidament antifranquista. Fins i tot un home d’ordre com el subdirector de ‘La Vanguàrdia’, Enric Juliana, poc propens a la gresca de Twitter, va decidir rebatre en públic aquest argument fal·laç.

És un despropòsit que la JNC es manifestés dimarts amb una pancarta amb el lema “Franco ni al Born ni enlloc” mentre l’alcalde convergent de Tortosa, Ferran Bel, fa pocs mesos organitzava una consulta sobre si mantenir o no el monument franquista d’aquesta localitat. Per si això no fos prou greu, Bel va fer campanya i va votar a favor de mantenir-lo. El concepte “ni al Born ni enlloc” no devia incloure ni Tortosa ni les desenes de municipis en els quals CiU ha tingut responsabilitat de govern al llarg dels anys on encara hi ha monuments franquistes. És un despropòsit que la mateixa CiU que dimarts a la tarda s’estava manifestant contra el suposat franquisme d’una exposició antifeixista, el dimarts al matí s’unís a la petició del PSC i el PP per restituir el nom del reconegut franquista Samaranch a l’Ajuntament de Barcelona.

En la reacció de CiU no cal buscar-hi una gran profunditat política. Tot plegat és producte de la profunda desorientació del món convergent. El nou Partit Demòcrata no té un lideratge clar a Barcelona. Convergència està dividida i profundament afeblida pels últims resultats electorals. Davant d’aquest panorama, Ada Colau ha esdevingut l’alfa i l’omega de tots els seus mals i el tot-s’hi-val contra els Comuns s’endevina com l’única estratègia. Però no sembla gaire raonable mantenir aquest setge constant, tenint en compte les poques aliances viables de l’independentisme al Parlament i el rol que podrien jugar els Comuns durant els pròxims mesos en la política nacional. El referèndum que impulsa Junts pel Sí i el president Puigdemont necessita sumar aliats. Els Comuns podrien ser-ho. Acusar el govern d’Ada Colau d’exaltar el franquisme no és gaire bona estratègia si es vol avançar en aquesta direcció.

La CUP es desmarca, ERC juga fort contra Colau

Però si el paper de CiU en tot plegat resulta previsible, no ho és tant el rol que ha jugat ERC. A diferència de la CUP, que s’ha desmarcat dels estirabots de convergents contra l’exposició, els republicans han decidit jugar fort aquesta partida, fent una intensa campanya crítica contra la mostra. L’argument republicà ha estat que les estàtues de Franco no han de mostrar-se perquè fereixen la sensibilitat de les víctimes. ERC afirma en un vídeo que “el govern Colau torna a treure les estàtues franquistes al carrer” i conclou que “no volem simbologia feixista en l’espai públic”. Sorprenentment, i en la línia del que ha fet Convergència, el vídeo obvia que l’estàtua de Franco –decapitada– es mostra en el marc d’una exposició perfectament contextualitzada i nítidament antifeixista.

El relat públic d’Esquerra ha anat més enllà de posar en qüestió la ubicació de l’exposició. El cap de files republicà a Barcelona, Alfred Bosch, n’ha fet un cavall de batalla. Va quedar clar amb el cara a cara amb Gerardo Pisarello a El Matí de Catalunya Ràdio. Ahir mateix va tornar a insistir que Colau havia de “retirar les estàtues” per evitar qualsevol mena de conflicte. Entre els episodis més qüestionables viscuts els últims dies hi ha l’acció de les JERC de Barcelona boicotejant l’exposició. Ens hem de creure les joventuts d’ERC quan diuen que els seus militants no van titllar de “feixistes” als representants de l’Amical, com han assenyalat algunes veus. Però és lícit plantejar-nos si l’acte de boicot a una exposició nítidament antifranquista està o no a l’alçada de la història de l’organització.

Alfred Bosch, líder d'ERC. Foto: Jordi Borràs

Alfred Bosch, líder d’ERC. Foto: Jordi Borràs

Buscant un ‘catch all party’ independentista a Barcelona

ERC ha de fer una reflexió sobre el rol que vol jugar a Barcelona. El resultat d’Alfred Bosch a les eleccions municipals del 2015 va estar molt per sota de les expectatives generades. Tot i ser el millor resultat de la història dels republicans, ERC va ser quarta força, per sota de Barcelona en Comú, Convergència i Ciutadans. Un partit polític que governa la Generalitat i està en situació de guanyar les eleccions a Catalunya no pot permetre’s ser quarta força a la seva capital. ERC i Bosch semblen haver arribat a la conclusió que per revertir aquesta situació han de visualitzar-se com l’oposició més clara contra Colau. Amb una CiU debilitada, els republicans creuen que seran capaços d’engolir tot el vot nacionalista d’ordre de la capital i esdevenir així primera força, d’acord amb un discurs que prioritza la independència sobre les consideracions més socials o de ciutat. L’objectiu és esdevenir un ‘catch all party’ independentista a la ciutat de Barcelona. Però, de vegades, el que s’entreveu és una ERC pròxima als postulats de l’antic Reagrupament, avui integrat al PDCat.

No cal dir que és una estratègia legítima, però alhora té els seus riscos. Convertir Colau en el principal adversari d’ERC no facilitarà aliances de republicans i comuns en clau nacional i de procés. I a més, no està clar que l’estratègia no acabi reforçant Barcelona en Comú. La campanya agressiva d’ERC durant les eleccions espanyoles de juny, amb l’objectiu de disputar el vot a En Comú Podem, va donar el seu fruit. Però una cosa són unes eleccions espanyoles, marcades pel bloqueig a l’Estat i la impossibilitat del referèndum pactat, i una altra molt diferent unes eleccions municipals.

Caldrà valorar amb perspectiva històrica la decisió dels republicans de no integrar-se en el govern de l’Ajuntament de Barcelona al principi del mandat. Si ERC hagués apostat per integrar-se al govern a primera hora, condicionant la seva entrada a que no ho fes el PSC, BComú ho hauria tingut molt més difícil per negar-se a fer un govern de canvi fort sense participació socialista. ERC hauria pogut ocupar espais sensibles de poder, Bosch hauria pogut ser primer tinent d’alcaldia i els republicans haurien pogut desplegar una acció política consistent a la ciutat per primer cop en la història.

L’entrada d’ERC a l’equip de govern de Barcelona hauria pogut alterar sensiblement l’escenari polític català. L’aliança de Junts pel Sí, que tant sembla angoixar alguns dels líders republicans i que a nivell electoral no ha acabat de rutllar, hauria existit si BComú i ERC haguessin pactat a Barcelona? Hauria tingut Catalunya Sí que es Pot una actitud tan refractària amb el procés si Barcelona en Comú hagués compartit espais de govern amb ERC a Barcelona? S’haurien trencat ponts amb els partidaris del dret a decidir i el referèndum, o se n’haurien construït de nous per ampliar majories?

ERC va decidir aparcar aquesta possibilitat a les portes d’un 27-S inevitablement plebiscitari, arrossegada per l’estratègia convergent, i a l’espera de guanyar unes hipotètiques eleccions a Barcelona el 2019. És una estratègia lícita: veurem què passa d’aquí a tres anys.

10 comentaris
  • plastik 19 d'octubre de 2016 - 9:26

    el link correcte del debat pissarello-bosch és aquest http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/estatues-franquistes-al-born-centre-cultural-si-o-no/audio/935110/

  • Guillem Galera i Léger 19 d'octubre de 2016 - 10:52

    Benvolgut Amic Palà,
    Començo per un suggeriment. Un dia es podria obrir un llistat participatiu a la comunitat subscriptora del CRÍTIC dels “10 trets al peu més sagnants de l’independentisme hooligan”. Amb això vull dir que combrego molt, gairebé a la búlgara, amb el que escrius. Algun/a company/a de comentari acabarà pensant que, tal vegada, sóc un infiltrat del propi CRÍTIC col·locat per pal·liar les possibles discrepàncies que sorgeixin amb els articles i entrevistes. Doncs no. Ahir mateix parlava sobre aquest tema, d’interès entre escàs i zero, amb un neoindependentista, expujolià, que avui té un discurs que fa envermellir.
    Sobre algunes de les coses que dius, crec recordar que l’ominós referèndum tortosí, guanyat pel NO, preveia “recontextualitzar” (ehem) l’andròmina que tenen al mig del riu, que més que un monument, sembla que l’hagin manllevat d’alguna àrea de servei d’autopista d’Avertis. La credibilitat de la dreta nacional és la que és, i ara mateix, sembla competir amb el PSc per veure quin dels dos partits s’acaba d’enfonsar abans en la misèria.
    Respecte a ERC, vergonya aliena i pròpia. El cap de llista dels republicans no és aquell bípede que a la Mercè de 2015 va voler penjar una estelada del balcó de l’Ajuntament fent un ridícul còsmic que el va obligar a presentar excuses públicament? El fill d’uns amics meus, de 16 anys, després d’una nit de botellot, també sol fer performances d’aquest tipus. Però té la coartada de la minoria d’edat i de l’excés de xibeca. Que se sàpiga, després del trist espectacle, en Bosch no va dimitir, sinó que encara es permet de donar lliçons d’antifeixisme al tinent d’alcalde Pisarello. En aquest sentit, tinc la sensació, que a ERC es repassen, diàriament, el que excreta el diari del Señor Conde i ho fan servir com a munició per disparar contra el govern municipal. Remarcar algun editorial deplorable: http://www.lavanguardia.com/opinion/20161012/41935595804/el-frances-de-lalcaldessa.html (encara espero algun escrit sobre la destrossa constant de la llengua que feia l’antic alcalde. Alerta que no parlo del seu problema de pronúncia) o algun escrit de columnistes a sou: http://www.lavanguardia.com/opinion/20161018/411079912730/la-reina-sol.html. Curiosa la pinça ERC-Godó…
    Ara bé, posant com a premissa que les pedres del Born em deixen completament fred, sí que tinc la sensació que l’indret triat per fer l’exposició no és gratuït. A banda dels objectius que el comissari Risques ens ha explicat, que puc trobar encertats, sí que crec que hi ha, també, una certa voluntat de fer despertar la fera “boix noi” d’algun independentisme que hauria de revisar les seves reaccions perquè es ridiculitza massa sovint. Sigui fent pregons alternatius, sigui amb nines inflables muntant el dictador. És una sensació, no en tinc cap prova, i per tant es queda en el camp de l’especulació de cafeteria.
    Finalment, dir que en el camp dels autogols, no tots se’ls fiquen els independentistes d’ordre. Fa uns dies vam contemplar el gest innecessari del regidor Téllez a Badalona estripant la interlocutòria judicial el dia de la festa nacional espanyola. En aquest sentit, el desafiament a l’estat és prou considerable com per anar reptant l’adversari amb gestos, certament evocadors, però de resultat nul.

  • dnlrodes 19 d'octubre de 2016 - 11:50

    El món és ple d’independentistes hiperventilats. Vergonya aliena! Què crítics sou!
    http://www.eldiario.es/zonacritica/Hitler-Franco-siquiera-decapitados_6_570852945.html
    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/xavier-antich-franco-born_116223_102.html

  • Maurici Capdet Mateu 19 d'octubre de 2016 - 11:58

    Cert que algunes reaccions han estat carregades de testosterona independentista, aquells que, amb la seva visceralitat i la seva ceguesa, perjudiquen més que no pas ajuden a la causa.

    Ara bé, posats a criticar testosterona, els Comuns també han demostrat que en tenen a grapats. De debò que calia posar la famosa estàtua al carrer? Tan curts van d’idees que no se’ls acut res més per captar l’atenció? Tan ingenus són per no veure que hi hauria polèmica a cabassos? O és que l’han anat a buscar? Nova política, deien?

    En tot cas, tot ha estat molt desafortunat, inclòs aquest article. Cert que no hi ha periodisme imparcial, però aquest article fa la sensació d’haver estat escrit amb massa passió i poc cap.

  • marcal_sa 19 d'octubre de 2016 - 14:22

    Aquest article sembla una nota de premsa de l’ajuntament.
    La incoherència de CiU és lamentable i evident, però que l’ajuntament no hagi volgut acordar ni amb ERC ni amb CUP un tema tant sensible, és lamentable… Si haguessin posat les estàtues dins o a un altre lloc, fora problemes. Doncs perquè han tirat pel dret??

    Aquesta si que és una bona reflexió: http://capgirembcn.cat/index.php/contra-la-impunitat-del-franquisme-i-la-instrumentalitzacio-del-born/

    Per cert, i les interpretacions de les estratègies d’ERC a l’ajuntament, també fan molt de tuf a propaganda pels comuns.

  • Bastida 19 d'octubre de 2016 - 15:42

    És evident que la profunda ferida, si no trauma, que va patir ERC per part dels CiU quan va fer possible el pacte i govern d’esquerres al Govern de Catalunya, encara està tendra. I així li tremolen una mica les cames quan s’ensuma haver de fer front a un nou assetjament per totes les bandes mediàtiques i publicades. A més sabent que des del cató esquerra ningú els farà cap mena de favor, ni acudirà al seu auxili. (És el que té no disposar d’amics a l’establisment)
    Haver patit assetjament sempre deixa profundes petjades. Però haurà d’anar traient-se aquest complex traumàtic del damunt, perquè no es podrà convertir en el referent de l’independentisme sense trencar cap plat, i això és el que sembla que volen els seus estrategues. Fent la gara-gara a l’ex CiU s’estalvia un foc creuat que, ara per ara, deu voler evitar, però també aconsegueix quedar retratada al costat d’integristes molt significats, jugant al seu bàndol. Probablement deu valorar que els surt més a compte l’agressivitat que poden rebre de l’entorn IC-PSC-Comuns-Podem.
    Segons sembla creuen que a nivell de partit no tenen possibilitats d’arreplegar vot que provingui d’aquest entorn. i qualsevol aproximació serà sempre aprofitada per bombardejar-los per qui encara té la munició més destructiva. al cap i a la fi es tracta més de fidelitzar vot que no pas anar a l’aventura incerta de la recerca d’aquest espai fortament hostil cap a ells (hon hem llegit recentment amb ofensius retrets per part de dirigents ex-IC sobre el paper d’ERC a la lluita antifeixista).
    No sé, tot plegat hipòtesis per mirar d’entendre alguna cosa més que no pas el que surt als diaris.

  • Manel Ballester 19 d'octubre de 2016 - 16:44

    Home, no diré que no se’ls pugui retreure absolutament res al Comuns: per exemple, el lloc, que em sembla exagerat i fora de lloc qualificar-lo de provocació, però que sí m’atreviria a dir que serveix una mica, atesa la seva “atribuïda” simbolització, per ‘marcar territori.
    Ara, l’assalt em massa per part de tuitaires, comentaristes, opinadors, mitjans (déu-n’hi-do l’Ara), és per avergonyir qualsevol persona dotada d’un mínim de capacitat pròpia crítica davant dels talibans (de dat i de baix) de l’independentisme nostrat.
    Perquè, a més, l’argument (únic!) per deslegitimar una exposició que intenta posar de manifest de manera pública el feixisme que durant quaranta anys ens va esclafar, perseguir i emmudir, ultra matar i torturar, l’argument únic, repeteixo (i repetit clònicament per tant de cridaner) és la presència al carrer d’un Franco decapitat!!! (molts signes d’admiració) que deixa ben clar de què va la cosa.
    Aquesta és una exposició, i més que n’hi hagi, que feia falta, sobretot si un mira al seu voltant i s’adona que les noves generacions, i algunes no tan noves, NO SABEN RES del franquisme, més enllà de que guanyava sempre el Madrid, i encara. I a sobre: ni els interessa.
    L’independentisme, o una bona part d’ell, en aquest cas, no solament no ha tingut en compte que el que interessa realment és sumar, sinó que el que es desprèn d’aquesta cridòria sense sentit és, dissortadament, una voluntat encegada d’anorrear l’enemic, i en el cas d’ERC, a més, ben motivada per estrictes polítiques municipals, amb un abandó total de la suprema voluntat final de la independència. Anem donats.
    Espectacles com aquests, per a qui intenta ser un independentista raonable i enraonat, com jo mateix, m’omplen d’indignació.
    Molt oportú l’article.

  • Muse 21 d'octubre de 2016 - 16:46

    Parlant de fer el ridícul, el referèndum legal i vinculant com a pilar del full de ruta nacional no l’ha impulsat mai JxS i cia (fins fa uns mesos), l’impulsa Catalunya sí que es pot i partits de la coalició des de fa molts anys i de fet la seva proposta al respecte i no la de JxS és la que ha rebut més suports al Parlament fa unes setmanes, així com els d’altres formacions polítiques internacionals.

    També trobo bastant patètic afirmar que ens hem de creure el que diguin les JERC al twitter perquè sí i punt, sobretot quan a la inauguració tots els assistents van poder sentir els crits i veure des d’on venien. BEC va demanar que les respectives Joventuts condemnessin aquests crits tan fora de lloc. Ho han fet? Per cert potser caldria també comentar aquesta moda de rebentar actes públics de BEC entre altres motius perquè si li arriben a fer el mateix a qualsevol altre grup polític, els mossos haurien actuat en milèssimes de segon. Aquesta manera d’actuar va molt a joc amb sentències clarament autoritàries com “ni al Born ni enlloc” que deixen molt clar quina mena de país i de règim volen per a Catalunya. El que ells diguin, sobre el que ells vulguin i només si ens ho deixen fer, però sempre en nom de la llibertat d’expressió (la seva, com TV3!).

    A la ciutadania no se’ns ha consultat sobre la milionada que ha costat el centre del Born, ni sobre la destrucció de vestigis no relacionats amb el 1714 i arqueològicament molt més valuosos per fer-hi un parking, ni sobre la monopolització d’aquest espai tan ben ubicat com a zona zero exclusiva d’exaltació nacional i a sobre deficitària i infrautilitzada, tema del qual ningú està parlant ni tan sols quan hi ha qui intenta justificar que se’n vulguin excloure altres exposicions de memòria històrica sobre fets igualment (si no més) contraris a les llibertats del poble català.

    Per construir un país a rebuf de segons qui i contra segons què no val la pena ser independentista.

  • Bayfor 23 d'octubre de 2016 - 20:43

    A mi em sembla que el problema ha estat tota la simbologia que se l’hi ha volgut aplicar al Born en els darrers anys, convertint-lo en la zona zero de l’independentisme. Fa més de vint i cinc anys, quan es va construir el pàrquing soterrani, el govern vigent de la Generalitat en el moment (comandat per Jordi Pujol) va donar dos mesos de termini als tècnics perquè enllestissin l’expedient arqueològic necessari i endavant que el negoci reclama. Però, des de que fa uns pocs anys s’ha decidit que 1714 és una data sagrada i el Born també és un espai sagrat, tot ha canviat. Per acabar-ho d’adobar, es vol fer creure que la guerra civil no va tenir cap sentit de classe i només va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya (sense especificar qui eren i d’on havien sortit els que van anar a la Diagonal braç en alt a rebre al Caudillo ni qui va demanar ràpidament que els hi tornessin les fàbriques i els negocis que els treballadors van expropiar sense oposició del govern republicà català). Tampoc cal que se sàpiga que la burgesia catalana va fer bons negocis sota el franquisme, fins i tot especulant-ne. Pe exemple, un tal Forenci Pujol especulava amb divises i va ajuntar una petita fortuna per comprar un banc que després esdevingué Banca Catalana, i també va servir per acumular una deixa dipositada a un banc d’Andorra per si de cas. Però, bé, tot això són minúcies modernes i és més útil recórrer al passat de fa tres cents anys i així de pas es pot blanquejar la memòria recent. Així es construeix la història sagrada dels paisos i els espais de memòria vinculats a aquesta forma d’adaptar el passat. Però tranquils, perquè de fet a tot arreu sempre s’ha fet igual, és una qüestió d’ideologia del poder.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents