Artur Mas, el judici del 9-N i el joc de les inhabilitacions

El 6-F viurem un fet sense precedents en la política catalana: el judici contra un president de la Generalitat i dues conselleres pel fet de facilitar una consulta sobre la independència. Una consulta en la qual van participar 2,3 milions de persones i que va ser organitzada en un format no oficial i de procés participatiu i ciutadà davant dels múltiples impediments que l’Estat espanyol va posar a la seva realització.

El judici a Mas, Ortega i Rigau ha aixecat una onada de solidaritat que ha traspassat les fronteres estrictes dels seus partits i de l’independentisme. Però, més enllà de la demostració de força que de ben segur exhibirà el sobiranisme aquest 6-F, per sota del relat oficial del procés se segueix jugant una partida subterrània. La complexitat de la situació política va més enllà de pancartes i d’eslògans i no té una solució meravellosa: ni l’independentisme guanyarà d’un dia per l’altre, ni el procés desapareixerà màgicament per acció de la pressió judicial. En aquest article aportem quatre claus que poden ajudar a entendre la situació política generada entorn del judici del 9-N.

La pressió judicial funciona i l’Estat espanyol ho sap

L'”operació Diàleg” de la qual han parlat alguns mitjans de comunicació durant els últims mesos ha estat més un desig que no pas una realitat. Del cicle electoral dels anys 2015 i 2016 se’n desprèn una conclusió: el PP segueix conservant el seu rol hegemònic, tot i els escàndols de corrupció. La disrupció interna del PSOE i la negativa dels seus dirigents a admetre l’opció del referèndum català fa que a hores d’ara no hi hagi cap alternativa possible al Govern de Mariano Rajoy. El PP se sent fort.

Per aquest motiu, el Govern de Rajoy ha decidit prémer l’accelerador. El PP sap que l’independentisme no podrà acceptar res del que li pugui oferir. I l’independentisme també sap que no podrà acceptar res del que el PP proposi. Fins al punt que, en el món del sobiranisme, hi ha qui valora en positiu l’increment de la pressió judicial, amb la idea que la intensificació de la via repressiva generi un procés de mobilització social que faciliti escenaris de ruptura política.

Certament, la mobilització catalana dels últims anys ha estat excepcional, i, a hores d’ara, no s’ha de menystenir cap escenari, tampoc els potencialment rupturistes. Però, a l’hora d’analitzar la situació, cal tenir molt present l’exemple basc, on la repressió política en forma d’inhabilitacions i d’il·legalitzacions ha estat una constant durant les últimes dècades. L’existència de violència política a Euskadi no permet traçar paral·lelismes fàcils, però una cosa sembla clara: una inhabilitació o una il·legalització pot servir per galvanitzar els afins en un moment donat, però és una situació difícilment sostenible en el temps. Pujol pot tenir raó quan diu que la inhabilitació de Mas el pot deixar “definitivament kaputt”.

El president del Parlament d’Euskadi, Juan Mari Atutxa, va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. Qui se’n recorda, avui, de l’inhabilitat Atutxa? Un cas més recent és el d’Arnaldo Otegi. El veto judicial al líder ‘abertzale’ va jugar clarament en contra de les possibilitats de l’esquerra ‘abertzale’ en les passades eleccions basques. La Llei de partits va ser clau a l’hora de desbancar el bloc sobiranista del Govern basc i, més enllà d’això, desplaçar la via més sobiranista del PNB. L’independentisme d’esquerres basc n’ha quedat molt tocat, i només ha pogut superar-ho per la inigualable tenacitat i resistència dels bascos.

La independència no arribarà d’un dia per l’altre. Encara que el referèndum es faci i hi guanyi el ‘sí’, hi haurà el repte d’aplicar-ne el resultat. I, mentre això passi, la legalitat oficial serà la de l’Estat espanyol. O, en tot cas, hi haurà dues legalitats en conflicte. Està l’independentisme preparat per assumir un període d’embats judicials que podria ser llarg i costós? Podria donar-se a Catalunya la il·legalització d’algun partit polític? Fa pocs dies, la diputada de la CUP Anna Gabriel esmentava en una entrevista a Europa Press l’opció que l’Estat vulgui atacar la CUP per aquesta via. Manos Limpias ja ho va demanar al Ministeri de l’Interior. Ara com ara, aquest escenari sembla lluny, però res és descartable. Resistir la pressió judicial durant un període llarg d’anys contra els advocats de l’Estat, els fiscals i tot l’aparell d’un Estat poderós com l’espanyol no serà fàcil.

Artur Mas i la capitalització política del 9-N

Hi ha quelcom d’innegable: Artur Mas es va atrevir a posar les urnes i, per aquest fet, ha acabat al banc dels acusats i s’exposa a una pena greu. El 9-N del 2014, el president Mas va dir això: “Si la Fiscalia vol conèixer qui és el responsable d’obrir els col·legis, només fa falta que em mirin a mi; el responsable sóc jo i el meu Govern”. Més clar, l’aigua. El 9-N no s’hauria pogut realitzar sense la participació activa del Govern català. Per tant, és lògic que Mas vulgui capitalitzar políticament ara aquesta aposta. Ho fa, precisament, en un moment de debilitat per al nou Partit Demòcrata Europeu Català.

Tanmateix, Mas i els seus també haurien de ser conscients que, si ara ens trobem a les portes de la convocatòria d’un referèndum, és perquè el 9-N, si bé va ser un acte de mobilització massiu i d’apoderament col·lectiu, no va ser la consulta que Mas i CiU van acordar amb ERC. Poques setmanes abans del 9-N, Mas va decidir rebaixar-ne el contingut de forma unilateral, convertint-la en un procés participatiu amb l’objectiu que fos tolerat per l’Estat. Així, en el si de l’independentisme hi ha qui creu que tot plegat va suposar cremar una carta –una d’important– per realitzar un moviment de rerefons estratègic. La consulta va convertir-se en l’avantsala d’unes eleccions que Mas va plantejar com a “plebiscitàries” i que van donar lloc a Junts pel Sí.

L’altre aspecte que cal tenir en compte és que els tons messiànics de Mas i de CDC no sempre han jugat a favor dels seus interessos. Quan Artur Mas va intentar capitalitzar la gran manifestació del 2012 convocant unes eleccions que tot indicava que havien de donar una gran majoria a CiU, va perdre 12 diputats. Amb les eleccions plebiscitàries, convocades després de mesos de pressions perquè ERC s’incorporés a Junts pel Sí, tampoc va aconseguir la majoria absoluta, sinó que va quedar a expenses dels 10 diputats de la CUP. L’excés de personalisme o l’intent de capitalitzar causes col·lectives de vegades és un tret que acaba sortint per la culata.

El joc de les inhabilitacions

Un dels aspectes que criden l’atenció les últimes setmanes ha estat que veus importants del ‘món convergent’ han expressat la seva voluntat d’avançar el referèndum. Així ho ha expressat, per exemple, la mateixa Neus Munté, o fins i tot Artur Mas. No hi ha unanimitat en aquesta línia –hi ha veus rellevants de l’òrbita del sobiranisme liberal que s’hi han mostrat crítiques i han demanat seguir els plans previstos “sense ansietat”–, però el cert és que el relat que cal avançar el referèndum està calant. Hi ha qui ha parlat del juny o del maig o fins i tot del 23 d’abril. Torna el “tenim pressa”?

Els arguments en aquest sentit han estat diversos, però podrien resumir-se en dos: 1) que, si la pressió de l’Estat en l’àmbit judicial és molt forta, des de Catalunya s’hi ha de respondre precipitant els esdeveniments i avançant al referèndum i 2) cal deixar poc marge entre l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica i el referèndum, per minimitzar l’impacte de les més que probables impugnacions. Hi ha, però, una tercera raó que podria influir en el fet que des del món convergent s’hagi decidit prémer l’accelerador, i que no té a veure amb res de tot això, sinó amb el calendari judicial de possibles inhabilitacions. No és cap secret que els diferents partits polítics estan avaluant l’escenari futur no solament d’acord amb un hipotètic referèndum, sinó també amb les hipotètiques inhabilitacions que puguin arribar. És el joc de l’inhabilitat.

En el cas concret d’Artur Mas, no sembla que pugui ser inhabilitat en ferm abans del mes de setembre. Fonts jurídiques consultades per CRÍTIC expliquen que en un cas com el del 9-N, que no està revestit d’una gran complexitat processal, el TSJC pot trigar entre tres i quatre setmanes a emetre sentència. Això vol dir que com a molt tard a mitjan març sabrem el resultat del judici. Quan això passi, si hi ha condemna, els acusats encara poden presentar un recurs de cassació al Tribunal Suprem. Les mateixes fonts, sempre des de la cautela davant d’un cas tan extraordinari, afirmen que el Suprem, per als casos amb més pes, sol trigar entre vuit i nou mesos a resoldre els recursos. Tot és possible i el poder judicial podria prémer l’accelerador fins a incendiar l’asfalt, però és poc probable que abans del novembre hi hagi una sentència en ferm i sense cap més opció de recurs judicial que deixés Mas fora de joc en unes eleccions anticipades.

Aquest calendari és una de les raons per les quals el Partit Demòcrata –o, almenys, una part del Partit Demòcrata– pot tenir interès a avançar el referèndum: perquè un cop aquest es realitzi –si és que s’acaba realitzant– i guanyi o no guanyi la independència, el Govern de Puigdemont es va comprometre a convocar unes noves eleccions en un període curt de temps. I, si aquestes eleccions són en un marc legal espanyol, Mas només s’hi podrà presentar si són, per anar bé, no gaire més tard del mes de setembre. Puigdemont ha afirmat que no té cap intenció de ser candidat, i enmig d’un debat successori no resolt, i amb poques o nul·les opcions de reeditar Junts pel Sí, la figura de Mas pot ser un catalitzador per als nous convergents. L’expresident mai ha descartat aquesta opció.

Quina podria ser l’espoleta definitiva que fes accelerar els fets? Hi ha un fet important que pot passar abans de l’estiu: l‘obertura de judici oral a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Però entre l’obertura del judici oral i la realització del judici poden passar mesos. El TSJC va obrir judici oral a Mas, Ortega i Rigau el passat 13 d’octubre, i la vista no s’ha realitzat fins ara. Caldria que s’acceleressin moltíssim els tempos perquè la inhabilitació en ferm de Forcadell es concretés abans del setembre del 2017.

Junqueras i el referèndum: “No especular” i “complir compromisos”

En aquest context, és ERC qui es mostra més clarament partidària de mantenir els tempos pactats per al referèndum al mes de setembre. No hi ha hagut cap veu que en públic hagi optat per un avançament. Per quin motiu? Ahir mateix, Junqueras explicava en una entrevista a ‘Vilaweb’ que “el Govern ha dibuixat els seus compromisos d’acord amb aquest calendari” [setembre] i que això afecta l’àmbit de la creació d’estructures d’Estat: “L’Agència Tributària cobrarà el primer impost de cens –no de caràcter puntual– a partir de l’1 de juliol. I el desplegament de les oficines estarà a punt l’1 de setembre”. El vicepresident es mostrava partidari de “no especular” i de “complir els compromisos previstos”.

Aquesta decisió política és indestriable d’una altra lectura: tot el que sigui mantenir la data del referèndum també implica endarrerir una hipotètica inhabilitació d’Oriol Junqueras. La realització del referèndum depèn bàsicament de Vicepresidència i cal esperar que, si s’obrís un procediment judicial, també afectés, al marge de Puigdemont, el mateix Junqueras. Al PDeCAT hi podria haver interès a “igualar” el marcador de potencials inhabilitacions com més aviat millor. A més, en cas que el referèndum es faci al setembre i després hi hagi eleccions, el termini entre l’una cosa i l’altra potser faria que Mas ja estigués –si el jutge ho decideix– inhabilitat quan se celebressin els propers comicis. Entre la dissolució de la cambra catalana i la realització dels comicis podrien passar ben bé dos mesos.

Un detall interessant: la periodista d”El Periódico’ Neus Tomàs revelava en aquesta informació que ERC havia presentat “una estranya esmena” als pressupostos amb l’objectiu de “socialitzar les conseqüències” de decisions que, ‘a priori’, només dependrien del Departament d’Economia. Un moviment més en el joc de les inhabilitacions, que marcarà la política catalana dels pròxims temps.