La CUP diu sí als pressupostos: arriba l’hora de la veritat per a Junts pel Sí

Puigdemont i Junqueras al Parlament de Catalunya. Foto: Parlament.cat

Puigdemont i Junqueras al Parlament de Catalunya. Foto: Parlament.cat

El ‘sí’ de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí suposarà donar carpetada a un dels capítols més agres de l’última temporada del procés. La CUP no ha aconseguit imposar els seus criteris en la negociació de pressupostos i ha acabat aprovant uns comptes a contracor. S’ha menjat un gripau històric. Els cupaires ho han reconegut en el document que va sortir validat en el consell polític de finals de gener, que s’expressa en termes de “xantatge” i parla d’una “aprovació instrumental” dels comptes. Alhora, el ‘sí’ de la CUP posa davant del mirall el full de ruta de Junts pel Sí. Entrem en una fase resolutiva. Si no hi ha referèndum al setembre, hi hauria d’haver eleccions. 

Que els pressupostos no són precisament la panacea no ho diu només la CUP. A CRÍTIC vam publicar fa una setmana aquest reportatge, que recull 25 veus dels moviments socials molt crítiques amb els comptes. Els comptes de Junts pel Sí, els ha impulsat la conselleria capitanejada per Oriol Junqueras, és a dir, ERC. L’ànima social dels republicans tampoc no pot sentir-se especialment satisfeta del resultat obtingut. ERC probablement hauria preferit uns comptes més socials, incloent-hi la modificació de l’IRPF per a les rendes altes (vegeu, si no, aquest informe elaborat per la mateixa conselleria de Junqueras i fet públic per ‘El Periódico’ fa uns quants mesos). Algunes veus que havien estat pròximes a l’ERC del tripartit ho diuen directament en públic, com l’exsecretari general d’Indústria Antoni Soy, entrevistat a CRÍTIC fa uns quants mesos.

Què li passa a l’independentisme d’esquerres? Ha renegat del tot de la seva ànima social per prioritzar el ‘front patriòtic’ amb l’antiga Convergència? Aquest relat és potser massa simple. Però és evident que en la fase actual del procés sobiranista tant ERC com la CUP han apostat per mirar d’explorar els límits de l’aliança amb l’antiga Convergència. En Joan Tardà ho explicava així en el debat amb Gerardo Pisarello organitzat per CRÍTIC la setmana passada: “Som en una fase d’acumulació de forces. L’oligarquia catalana ja no és Convergència. Foment del Treball no està pel procés constituent. Si La Caixa i el Banc Sabadell volguessin la independència, ja seríem independents. L’oligarquia catalana no vol la independència, sinó que necessita el manteniment de l”statu quo’ del 78″. La CUP ho diu més gràficament: “Convé traspassar la pressió pel referèndum a JxSí. Especialment proposem despullar d’arguments aquells sectors de la dreta catalana que no volen fer el referèndum”. Ara els pressupostos ja no són un escull. Ningú no podrà acusar la CUP de posar pals a les rodes. Tota la pressió, diuen els ‘cupaires’, serà per al PDECat.

És evident, però, que aquest discurs té fissures. Les expressava prou bé Vidal Aragonès, una de les veus crítiques en el món de l’esquerra alternativa i ‘indepe’ en aquest article a CRÍTIC. La CUP, igual que abans ERC, ha acabat assumint el relat del procés, i això pot portar-la a inserir-se en la roda del ‘processisme’. No es pot donar per fet, diu Aragonès, que la CUP pugui fer “caure el Govern” si no es fa el referèndum. I, amb independència d’això, l’aliança amb CDC fa més difícil apropar les capes populars metropolitanes a simpatitzar-hi. Una cosa semblant deia Pisarello al debat amb Tardà: “No vull que el PDECat, la nova Convergència, continuï mantenint el lideratge polític a Catalunya. Això impedeix que puguem reunir les forces socials que necessitem per poder fer un canvi a Catalunya. Pactar amb la dreta en una situació asimètrica, pensant que els pots arrossegar a les teves posicions, és una operació molt arriscada. Mentre el PDECat tingui una posició hegemònica en el procés, el procés no arribarà al conjunt de la gent“.

Tanmateix, ara que la CUP aprovarà els pressupostos de Junts pel Sí… Què passarà amb el procés? Es farà el referèndum? Què passa amb les inhabilitacions? En aquest article us oferim les claus de la política catalana dels pròxims sis mesos.

La presidenta del Parlament afronta un judici per desobediència. Foto: Parlament.cat

La presidenta del Parlament afronta un judici per desobediència. Foto: Parlament.cat

Pressupost impugnat i increment de la judicialització

Una de les primeres conseqüències de l’aprovació dels pressupostos serà l’obertura d’un nou capítol judicial en el marc del procés. El PSC ja ha anunciat que recorrerà contra els pressupostos al Tribunal Constitucional si aquests mantenen la referència a la partida per realitzar el referèndum. És probable que Ciutadans i el PP no siguin menys, i tenen un bon aval: el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries contrari a la inclusió d’aquesta partida.

Si els pressupostos són suspesos pel TC, això situarà la majoria parlamentària independentista davant d’un nou Rubicó. Tot el que sigui eliminar aquesta referència dels comptes farà enutjar la CUP, el suport de la qual als pressupostos està condicionat a la realització del referèndum. La situació en la qual queda Junts pel Sí no és gens fàcil.

Mentrestant, el calendari de la judicialització del procés seguirà el seu curs. L’obertura de judici oral a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, podria produir-se en qualsevol moment. Forcadell està investigada per un delicte de desobediència per haver permès el debat parlamentari sobre el procés constituent. Els membres independentistes de la Mesa del Parlament també estan investigats i amb querella de la Fiscalia.

El 2017 serà un any de judicialització del procés, i això ha abocat tots els actors a realitzar càlculs de tota mena sobre un previsible calendari d’inhabilitacions. En aquest sentit, resulta especialment reveladora aquesta crònica de Xabier Barrena a ‘El Periódico’, sobre l’estratègia d’ERC davant de possibles inhabilitacions. Tot o res.

Mentrestant, Puigdemont i Junqueras segueixen apel·lant al referèndum pactat amb l’Estat espanyol. Ho han fet amb un article al diari ‘El País’. I, en algun moment o altre, Junts pel Sí buscarà la forma de traslladar el debat sobre el referèndum al Congrés. L’escenificació de l’enèsim cop de porta serà també un moment de gran rellevància política dels pròxims mesos.

Eulàlia Reguant i Albert Botran, diputats de la CUP. Foto: 324.cat

Eulàlia Reguant i Albert Botran, diputats de la CUP. Foto: 324.cat

El nou cavall de batalla de la CUP: data i pregunta tan aviat com sigui possible

El nou cavall de batalla de la CUP a partir de demà serà que el Govern fixi una data i una pregunta per a la realització del referèndum. Sobre la data, la CUP ja ha posat damunt la taula un avançament del calendari, que podria situar-se entorn del mes de juny. L’argument dels ‘cupaires’ és que el setembre pot ser un mal mes en l’àmbit de mobilització perquè el retorn del període vacacional pot crear interferències. Tanmateix, a ningú no se li escapa que un referèndum a finals de setembre, amb l’embranzida que permetria agafar un nou Onze de Setembre pel referèndum, dotaria la campanya de molta força. Vist des d’un altre punt de vista, l’avançament suposaria també escurçar el petit viacrucis de la CUP entre l’aprovació a contracor dels comptes i la realització del referèndum.

Algunes veus del PDECat, incloent-hi el mateix Artur Mas, van apostar en el seu moment per avançar el referèndum com a resposta a la judicialització del procés. Una proposta que podia llegir-se també en clau de calendari electoral: en l’espera de saber si la condemna de Mas pot ser suspesa o no fins que el Tribunal Suprem s’hi pronunciï, a una part del PDECat li podia haver interessat accelerar la situació perquè les eleccions poguessin ser com més aviat millor i Mas hagués pogut presentar-s’hi com a candidat. Ara, però, això ha canviat. No solament per la incertesa sobre si això seria possible, sinó perquè les noves revelacions entorn del ‘cas Palau’, amb Millet i Montull implicant directament Convergència, desaconsellen un retorn de Mas. Com a mínim ben aviat. Una altra cosa és què podria passar d’aquí a dos anys.

ERC és partidària de mantenir els tempos establerts. Junqueras afirma que ho té tot a punt per al referèndum, però no en dóna detalls. Els preparatius segueixen sent una incògnita. En tot cas, ara com ara sembla poc probable que el referèndum s’acabi avançant, per molt que el calendari judicial s’intensifiqui.

La Llei de transitorietat i la vareta màgica de Harry Potter

L’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica serà un dels punts de fricció dels pròxims mesos no solament entre el bloc independentista i la resta de la cambra catalana, sinó també entre Junts pel Sí i la CUP. El seu contingut és a hores d’ara una de les grans incògnites del procés. I, sentint alguns discursos a Junts pel Sí, hom podria imaginar-se aquesta llei com una mena de vareta màgica de Harry Potter que farà néixer sense problemes la República catalana. Al món cupaire tot plegat genera certa incredulitat, i més d’una contradicció. Sobretot pel que fa a la gestió de l’argúcia jurídica impulsada per Junts pel Sí per reformar el reglament de la cambra perquè aquesta norma, que ha de facilitar la convocatòria del referèndum, pugui ser aprovada en lectura única i sense debat.

La idea de reformar el reglament del Parlament per a la ‘desconnexió exprés’ genera incomoditat a una part de la CUP

Aquest moviment, que fins ara ningú en el si de l’independentisme no ha posat en qüestió, ha generat certa incomoditat a la CUP, que guarda silenci però, de portes endins, planteja més d’un però a aquesta formulació. Per a la CUP, que sempre ha fet bandera de la transparència i del “llums i taquígrafs” de la seva acció política, resulta una bona contradicció que la Llei de transitorietat hagi estat negociada en secret i sense que pràcticament n’hagin transcendit els detalls. Segons el diari ‘El País’, només una desena de persones coneixen la redacció exacta de la llei. El cert és que la CUP i JxSí van assegurar que hi havia acord sobre el tema al desembre passat, però la redacció es guarda amb pany i forrellat amb l’argument que cal deixar el mínim marge a l’Estat per impugnar-la en cas que s’aprovi.

D’aquí ve també la intenció de modificar la normativa del Parlament per facilitar-ne l’aprovació en lectura única i sense debat. Una estratègia que a la CUP no satisfà tothom, perquè, al marge que sigui democràticament qüestionable, creï un perillós precedent: i si un dia hi ha una altra majoria parlamentària que pretén fer el mateix en una direcció contrària, en quina situació quedaria l’independentisme per denunciar-ho?

A la CUP, la vareta màgica de Harry Potter no genera confiança. Els cupaires són més partidaris d’anar de cara perquè, diuen, al final del que es tractarà és de desobeir la llei espanyola. Qüestionen el salt ‘de la llei a la llei’ que proposa Junts pel Sí. Consideren que, com a molt, el que hi haurà és un conflicte entre dues legalitats, i en aquest marc serà molt important la legitimitat democràtica. I, a parer d’alguns, aquesta mena d’accions no l’incrementen, sinó que la disminueixen.

24 comentaris
  • Desde el cinturon con amor 27 de març de 2017 - 16:15

    Para Pau Planas Puigbert,

    Hola,

    A diferencia de ti, no acostumbro a dejar sin respuesta las preguntas que me hacen. Sin intención de hacerme pesado, te contesto.

    Antes una pequeña aclaración: en ningún momento he establecido una diferencia entre nacionalismos, ni (obviamente) entre nacionalismo español o catalán. No hay nacionalismo “bueno” o nacionalismo “malo”, siguiendo la argumentación infantil de la propia ideología, simplemente hay nacionalismo o no lo hay. Y cuando lo hay es simplemente una estrategia para el control social al establecer una comunidad ficticia de la cual me reclamo su representante.

    La nación NO, el barrio SÍ.

    El barrio es el habitat donde se desarrolla nuestra existencia cotidiana, establece un orden y origina unas fronteras que conllevan la construcción de un mundo determinado y a su vez, una manera de ver el mundo. La arquitectura es una de las estructuras ideológicas y representaciones del poder más eficaces que hay y parte de esta eficacia recae en la su capacidad de organizar el espacio y el tiempo. Y esto ocurre tanto en un barrio residencial como en los Bloques Verdes, sólo que en el primer caso es reflejo de la ostentación de dicho poder y en el segundo es consecuencia directa del ejercicio de ese poder. Obviamente este habitat genera una identidad concreta: la de clase y esto la gente como tú lo sabe desde el principio y por eso lo negáis sistemáticamente (“El que a tu et genera “identitat” forta – el “barri”-, a mi potser no me’n genera gens.”). Decía Kim Dovey que ningún tipo de arquitectura ni es arbitraria ni es inocente, más bien al contrario, se conforma como un medio para ayudar a legitimar, establecer y reproducir una determinada mirada, una singular ideología y en nuestro caso es la capitalista. No hay “articulación” posible entre Sant Gervasi y La Torrassa, hay una relación de poder. La comunidad no se establece mediante la sumisión de una parte de ella a la otra, eso es explotación.

    Sólo ha faltado rascar un poquito para descubrir lo que se esconde tras tu discurso “paterno-nacional”. En tres comentarios has cambiado radicalmente: ahora hablas de guettos, traficantes, racistas…. claro, claro, ¿cómo justificar la desigual distribución de la riqueza sin culpabilizarnos, sin convertirnos en drogadictos, maltratadores o parásitos del estado del bienestar? (gracias Owen)

    Gracias a ti también Pau por aclararnos para qué sirve el nacionalismo.

    Ahora sí: Salut!

    • Pau Planas Puigbert 27 de març de 2017 - 20:57

      Guita, em sembla que ho deixarem estar, vist que l’únic que t’interessa és tergiversar el que jo dic per donar-te la raó absoluta. I fer-ho, a més a més, entrant en qüestions personals sense que ni tan sols em coneguis: no saps ni on visc, ni quina és la meva feina, ni extracció social, ni les meves circumstàncies personals. Però tant és, la qüestió és que has decidit emmotllar-me dins el teu clixé simplista d’ “independentista burgès” i m’has convertit en algú imaginari. Jo com a mínim vaig de cares i poso noms i cognoms, sense pseudònims que em permetin calumniar i ficar-se en qüestions personals des de l’anonimat (que me diguis que culpabilitzo a no sé qui de drogoaddicte té molta tela: jo estava pensant en el MEU barri, el MEU, no en el teu, que no en tinc ni idea d’on vius, ni m’interessa). La realitat és massa complexa perquè la puguis entendre, funciones a partir d’esquemes binaris, i sembles un xic empatxat de situacionisme d’aquell tant pastós, buit i retorçat (moviment que en el fons no va deixar mai de ser un elitisme postmodern burgès sense capacitat d’arribar a la gent més enllà dels cercles iniciàtics més sectaris).

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog