La CUP diu sí als pressupostos: arriba l’hora de la veritat per a Junts pel Sí

Puigdemont i Junqueras al Parlament de Catalunya. Foto: Parlament.cat

Puigdemont i Junqueras al Parlament de Catalunya. Foto: Parlament.cat

El ‘sí’ de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí suposarà donar carpetada a un dels capítols més agres de l’última temporada del procés. La CUP no ha aconseguit imposar els seus criteris en la negociació de pressupostos i ha acabat aprovant uns comptes a contracor. S’ha menjat un gripau històric. Els cupaires ho han reconegut en el document que va sortir validat en el consell polític de finals de gener, que s’expressa en termes de “xantatge” i parla d’una “aprovació instrumental” dels comptes. Alhora, el ‘sí’ de la CUP posa davant del mirall el full de ruta de Junts pel Sí. Entrem en una fase resolutiva. Si no hi ha referèndum al setembre, hi hauria d’haver eleccions. 

Que els pressupostos no són precisament la panacea no ho diu només la CUP. A CRÍTIC vam publicar fa una setmana aquest reportatge, que recull 25 veus dels moviments socials molt crítiques amb els comptes. Els comptes de Junts pel Sí, els ha impulsat la conselleria capitanejada per Oriol Junqueras, és a dir, ERC. L’ànima social dels republicans tampoc no pot sentir-se especialment satisfeta del resultat obtingut. ERC probablement hauria preferit uns comptes més socials, incloent-hi la modificació de l’IRPF per a les rendes altes (vegeu, si no, aquest informe elaborat per la mateixa conselleria de Junqueras i fet públic per ‘El Periódico’ fa uns quants mesos). Algunes veus que havien estat pròximes a l’ERC del tripartit ho diuen directament en públic, com l’exsecretari general d’Indústria Antoni Soy, entrevistat a CRÍTIC fa uns quants mesos.

Què li passa a l’independentisme d’esquerres? Ha renegat del tot de la seva ànima social per prioritzar el ‘front patriòtic’ amb l’antiga Convergència? Aquest relat és potser massa simple. Però és evident que en la fase actual del procés sobiranista tant ERC com la CUP han apostat per mirar d’explorar els límits de l’aliança amb l’antiga Convergència. En Joan Tardà ho explicava així en el debat amb Gerardo Pisarello organitzat per CRÍTIC la setmana passada: “Som en una fase d’acumulació de forces. L’oligarquia catalana ja no és Convergència. Foment del Treball no està pel procés constituent. Si La Caixa i el Banc Sabadell volguessin la independència, ja seríem independents. L’oligarquia catalana no vol la independència, sinó que necessita el manteniment de l”statu quo’ del 78″. La CUP ho diu més gràficament: “Convé traspassar la pressió pel referèndum a JxSí. Especialment proposem despullar d’arguments aquells sectors de la dreta catalana que no volen fer el referèndum”. Ara els pressupostos ja no són un escull. Ningú no podrà acusar la CUP de posar pals a les rodes. Tota la pressió, diuen els ‘cupaires’, serà per al PDECat.

És evident, però, que aquest discurs té fissures. Les expressava prou bé Vidal Aragonès, una de les veus crítiques en el món de l’esquerra alternativa i ‘indepe’ en aquest article a CRÍTIC. La CUP, igual que abans ERC, ha acabat assumint el relat del procés, i això pot portar-la a inserir-se en la roda del ‘processisme’. No es pot donar per fet, diu Aragonès, que la CUP pugui fer “caure el Govern” si no es fa el referèndum. I, amb independència d’això, l’aliança amb CDC fa més difícil apropar les capes populars metropolitanes a simpatitzar-hi. Una cosa semblant deia Pisarello al debat amb Tardà: “No vull que el PDECat, la nova Convergència, continuï mantenint el lideratge polític a Catalunya. Això impedeix que puguem reunir les forces socials que necessitem per poder fer un canvi a Catalunya. Pactar amb la dreta en una situació asimètrica, pensant que els pots arrossegar a les teves posicions, és una operació molt arriscada. Mentre el PDECat tingui una posició hegemònica en el procés, el procés no arribarà al conjunt de la gent“.

Tanmateix, ara que la CUP aprovarà els pressupostos de Junts pel Sí… Què passarà amb el procés? Es farà el referèndum? Què passa amb les inhabilitacions? En aquest article us oferim les claus de la política catalana dels pròxims sis mesos.

La presidenta del Parlament afronta un judici per desobediència. Foto: Parlament.cat

La presidenta del Parlament afronta un judici per desobediència. Foto: Parlament.cat

Pressupost impugnat i increment de la judicialització

Una de les primeres conseqüències de l’aprovació dels pressupostos serà l’obertura d’un nou capítol judicial en el marc del procés. El PSC ja ha anunciat que recorrerà contra els pressupostos al Tribunal Constitucional si aquests mantenen la referència a la partida per realitzar el referèndum. És probable que Ciutadans i el PP no siguin menys, i tenen un bon aval: el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries contrari a la inclusió d’aquesta partida.

Si els pressupostos són suspesos pel TC, això situarà la majoria parlamentària independentista davant d’un nou Rubicó. Tot el que sigui eliminar aquesta referència dels comptes farà enutjar la CUP, el suport de la qual als pressupostos està condicionat a la realització del referèndum. La situació en la qual queda Junts pel Sí no és gens fàcil.

Mentrestant, el calendari de la judicialització del procés seguirà el seu curs. L’obertura de judici oral a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, podria produir-se en qualsevol moment. Forcadell està investigada per un delicte de desobediència per haver permès el debat parlamentari sobre el procés constituent. Els membres independentistes de la Mesa del Parlament també estan investigats i amb querella de la Fiscalia.

El 2017 serà un any de judicialització del procés, i això ha abocat tots els actors a realitzar càlculs de tota mena sobre un previsible calendari d’inhabilitacions. En aquest sentit, resulta especialment reveladora aquesta crònica de Xabier Barrena a ‘El Periódico’, sobre l’estratègia d’ERC davant de possibles inhabilitacions. Tot o res.

Mentrestant, Puigdemont i Junqueras segueixen apel·lant al referèndum pactat amb l’Estat espanyol. Ho han fet amb un article al diari ‘El País’. I, en algun moment o altre, Junts pel Sí buscarà la forma de traslladar el debat sobre el referèndum al Congrés. L’escenificació de l’enèsim cop de porta serà també un moment de gran rellevància política dels pròxims mesos.

Eulàlia Reguant i Albert Botran, diputats de la CUP. Foto: 324.cat

Eulàlia Reguant i Albert Botran, diputats de la CUP. Foto: 324.cat

El nou cavall de batalla de la CUP: data i pregunta tan aviat com sigui possible

El nou cavall de batalla de la CUP a partir de demà serà que el Govern fixi una data i una pregunta per a la realització del referèndum. Sobre la data, la CUP ja ha posat damunt la taula un avançament del calendari, que podria situar-se entorn del mes de juny. L’argument dels ‘cupaires’ és que el setembre pot ser un mal mes en l’àmbit de mobilització perquè el retorn del període vacacional pot crear interferències. Tanmateix, a ningú no se li escapa que un referèndum a finals de setembre, amb l’embranzida que permetria agafar un nou Onze de Setembre pel referèndum, dotaria la campanya de molta força. Vist des d’un altre punt de vista, l’avançament suposaria també escurçar el petit viacrucis de la CUP entre l’aprovació a contracor dels comptes i la realització del referèndum.

Algunes veus del PDECat, incloent-hi el mateix Artur Mas, van apostar en el seu moment per avançar el referèndum com a resposta a la judicialització del procés. Una proposta que podia llegir-se també en clau de calendari electoral: en l’espera de saber si la condemna de Mas pot ser suspesa o no fins que el Tribunal Suprem s’hi pronunciï, a una part del PDECat li podia haver interessat accelerar la situació perquè les eleccions poguessin ser com més aviat millor i Mas hagués pogut presentar-s’hi com a candidat. Ara, però, això ha canviat. No solament per la incertesa sobre si això seria possible, sinó perquè les noves revelacions entorn del ‘cas Palau’, amb Millet i Montull implicant directament Convergència, desaconsellen un retorn de Mas. Com a mínim ben aviat. Una altra cosa és què podria passar d’aquí a dos anys.

ERC és partidària de mantenir els tempos establerts. Junqueras afirma que ho té tot a punt per al referèndum, però no en dóna detalls. Els preparatius segueixen sent una incògnita. En tot cas, ara com ara sembla poc probable que el referèndum s’acabi avançant, per molt que el calendari judicial s’intensifiqui.

La Llei de transitorietat i la vareta màgica de Harry Potter

L’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica serà un dels punts de fricció dels pròxims mesos no solament entre el bloc independentista i la resta de la cambra catalana, sinó també entre Junts pel Sí i la CUP. El seu contingut és a hores d’ara una de les grans incògnites del procés. I, sentint alguns discursos a Junts pel Sí, hom podria imaginar-se aquesta llei com una mena de vareta màgica de Harry Potter que farà néixer sense problemes la República catalana. Al món cupaire tot plegat genera certa incredulitat, i més d’una contradicció. Sobretot pel que fa a la gestió de l’argúcia jurídica impulsada per Junts pel Sí per reformar el reglament de la cambra perquè aquesta norma, que ha de facilitar la convocatòria del referèndum, pugui ser aprovada en lectura única i sense debat.

La idea de reformar el reglament del Parlament per a la ‘desconnexió exprés’ genera incomoditat a una part de la CUP

Aquest moviment, que fins ara ningú en el si de l’independentisme no ha posat en qüestió, ha generat certa incomoditat a la CUP, que guarda silenci però, de portes endins, planteja més d’un però a aquesta formulació. Per a la CUP, que sempre ha fet bandera de la transparència i del “llums i taquígrafs” de la seva acció política, resulta una bona contradicció que la Llei de transitorietat hagi estat negociada en secret i sense que pràcticament n’hagin transcendit els detalls. Segons el diari ‘El País’, només una desena de persones coneixen la redacció exacta de la llei. El cert és que la CUP i JxSí van assegurar que hi havia acord sobre el tema al desembre passat, però la redacció es guarda amb pany i forrellat amb l’argument que cal deixar el mínim marge a l’Estat per impugnar-la en cas que s’aprovi.

D’aquí ve també la intenció de modificar la normativa del Parlament per facilitar-ne l’aprovació en lectura única i sense debat. Una estratègia que a la CUP no satisfà tothom, perquè, al marge que sigui democràticament qüestionable, creï un perillós precedent: i si un dia hi ha una altra majoria parlamentària que pretén fer el mateix en una direcció contrària, en quina situació quedaria l’independentisme per denunciar-ho?

A la CUP, la vareta màgica de Harry Potter no genera confiança. Els cupaires són més partidaris d’anar de cara perquè, diuen, al final del que es tractarà és de desobeir la llei espanyola. Qüestionen el salt ‘de la llei a la llei’ que proposa Junts pel Sí. Consideren que, com a molt, el que hi haurà és un conflicte entre dues legalitats, i en aquest marc serà molt important la legitimitat democràtica. I, a parer d’alguns, aquesta mena d’accions no l’incrementen, sinó que la disminueixen.

19 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 21 de març de 2017 - 0:35

    Continuo situant les anàlisis d’en Roger Palà en un marc mental plenament autonomista, i em decep. Autonomista, en primer lloc, perquè dóna per fet que hi haurà unes noves eleccions autonòmiques, descartant qualsevol mínima possibilitat d’un escenari de ruptura. El panorama d’unes noves eleccions existeix, però plantejar-ho com la única opció possible em sembla que és seguir al joc dels qui desitgen que la política catalana continuï ancorada en les misèries de la intervenció neoliberal amb bonus track de la casta extractora borbònica. Descartar qualsevol il·lusió republicanista i d’empoderament popular a favor d’un procés constituent és, de fet, renunciar-hi. Si no dibuixem, ni que sigui imaginàriament, la possibilitat que el feixuc curs de la història faci girs imprevisibles, si donem per fet només allò miserablement previsible, per mi, el que fem és refermar la sensació que tot està sota control, i reconduir-ho tot cap al pantà de l’immobilisme. De fet, tinc com la sensació que en l’article es respira el desig d’una nova campanya electoral autonomista, amb les seves entranyables i tedioses propagandes farcides de mentides i falses promeses per part de les camarilles que somnien potinejar quatre engrunes de pressupostos. Enquestes, forquilles, tendències, possibles combinacions de pactes… Total, per a fer què? Per a no fer res que transcendeixi més enllà de la presó trucada de la Constitució oligàrquica: política infantil per a un poble emmordassat. I m’ha semblat un article autonomista, en segon lloc, perquè l’escrit esmenta la judialització de la política, les inhabilitacions, el joc brut macabre de l’Estat, el boicot a un referèndum democràticament convocat per un Parlament, la persecució de Presidents… com si tot plegat fos el més normal del món, com si no fos escandalós, com si fos una rutina previsible i acceptable que, de manera natural i tranquil·la, conduís a unes noves eleccions autonomistes, assenyadament realistes… de la realitat capitalista. Equidistància, la que vulguis, Roger, però que per voler mantenir contents als cagadubtes i desorientats Comuns i Podemites, egocentrats el seu món autoreferencial, dilueixis la gravetat de possibles estats d’excepció democràtica, no em sembla correcta. Disculpa, però tot això que està passant implica una enorme anormalitat democràtica, i davant aquesta anormalitat, si no hi ha una reacció contundent per part de la classe política i de la societat civil, o sigui una declaració d’independència, o una acció política àmpliament desobedient i de ruptura, jo particularment proclamo bon vent i barca nova: abstenció i a esperar temps millors, perquè conclouré que aquest país està segrestat per una colla de sectaris de baix perfil, i s’aboca perillosament a la misèria crònica. Salut.

  • marcal_sa 21 de març de 2017 - 4:06

    Un article que pretén ser d’anàlisis, però que està carregat d’incredulitat cap al referèndum. Amaga una visió molt partidista de la situació apropiant-se de les postures que li convé de la CUP i ERC i titllant-los de víctimes quan actuen en contra de les seves postulacions. És molt pobre la mofa ridícula barata de la vareta d’en Potter. I quan fa referència al “perillós precedent” sembla que sigui un article del ABC.

    És lamentable la promesa que fa en Pisarello i el mateix autor suggerint que si no estigués CDC al equip, els Comuns pujarien al carro per canviar el país. Aleshores sí que apostarien pel referèndum?? Com ens hem de creure que faran pinya amb l’esquerra independentista si no són capaços ni de posar-se d’acord entre el seu nucli (Iniciatva, Colau, Podemos)?

    En l’escrit es veu reflexada la fòbia que tenen els Comuns al referèndum. A mi em sembla perfecte que tinguin incerteses en construir una nova república, tindran tot el dret i el deure de votar “No”. Però és molt trist que intentin aturar d’una forma tant maquiavèl·lica el que seria la revolució més bestia que ha tingut a Europa en els últims anys: Un referèndum unilateral.

    • Desde el cinturon con amor 21 de març de 2017 - 18:23

      Vamos a ver…. divertido sí que es!
      Se aprueban unos presupuestos capitalistas por un partido “anticapitalista” con el objetivo de repetir un simulacro de referéndum, aprobar una Ley de Transitoriedad que conocen 10 tipejos y aplicar una Constitución redactada por un lunático, mientras se celebra un juicio por financiación ilegal de la banda que puso el título al espectáculo. Hombre, seamos serios: esto es para troncharse.
      Pero lo mejor es que queréis que se sumen los Comunes, vaya, esto sí que es divertido, debe ser la lógica marxista (de Groucho) del “más madera”. Creo que el papel de figurante ya está cubierto por los cuperos, esos que pretendían ser el caballo de Troya y han acabado siendo unos Trolls a caballo.
      No hay espectáculo sin BSO:

      https://www.youtube.com/watch?v=t99KH0TR-J4

  • marcal_sa 21 de març de 2017 - 9:34

    La cultura democràtica de l’autor és dubtosa quan li preocupen situacions com: “i si un dia hi ha una altra majoria parlamentària que pretén fer el mateix en una direcció contrària”. En qualsevol país del mon, està clar que si hi ha una majoria parlamentaria que reclama alguna cosa, el govern treballarà per aconseguir-la.

  • Jordi Pous miralles 21 de març de 2017 - 9:41

    Un altre article d’opinió? Pensava kaixò era un diari de periodisme d’investigació…
    Prou ja siusplau. Pago la cuota i realment m’està cansant tant article d’opinió. A més, gens neutral, sempre amb la mateixa visió, i utilitzant la vareta màgica de la de crítica de manera molt desigual. A sobre amb bromes de mal gust, i citant El Pais! XD veure escrit al El Critic, “segons El País” em fa mal.
    En fi,
    Siusplau, deixeu la opinió a part i feu periodisme del bo, que és el que s’us dona bé i el que ha fet crèixer aquest diari tant ràpid.
    Si no un subscritor meeenys!! 😮
    Apa. Bon dia tinguin

    • Desde el cinturon con amor 21 de març de 2017 - 18:29

      “Qui paga mana”
      Gran herencia la del pujolismo

  • Guillem Galera i Léger 21 de març de 2017 - 10:40

    Estimat amic Palà,
    Si em permets no continuaré el festival dels comentaris crítics (i legítims!) que em precedeixen. Des de fa uns mesos, amb l’extensió d’un neologisme tan desgraciat com el del processisme, pel que significa d’estancament i de modus vivendi d’alguns dels protagonistes del mateix, considero que bona part dels i les periodistes contribuïu a que aital concepte continuï ben viu.
    Cites un article del Grup Z que jo també vaig llegir. I com que en parles, permete’m que hi digui la meva. Fa uns mesos vaig fer un curs de periodisme d’investigació a l’Ateneu Barcelonès on els professors ens van insistir, amb tota justícia, de la importància de les fonts. L’article d’en Barrena no cita ningú, tan sols una “veu d’ERC” i, per tant, incomprovable. Quina credibilitat té això? És pura divagació especulativa (a banda de la nefasta traducció del castellà al català) que acaba, amb una “boutade”, la de proposar l’amic Tardà de President de la Generalitat, cosa que horroritzaria l’establishment “godonià” [Imagineu un president que ha clamat per la mort dels borbons i, pitjor encara, que comet el sacrilegi d’anar sense corbata. Els editorials de nou ric del director de la Vanguardia serien criminals]. Jo faig un article en què presento tres idees, totes elles de collita pròpia (mentre no es demostri el contrari), el meu article es cita i es comenta, algun dels protagonistes citats al meu article han de confirmar o desmentir, i ja hem fet unes quantes funcions més en l’escenari processista que, com a mitjà no favorable al dret a decidir dels ciutadans del país, critiquem tot i viure d’ell.
    Dit tot això, a mi el teu article em sembla raonable. Ni autonomista, ni dubtós democràticament o altres epítets que rep. Però ja veurem. Ens hem acostumat massa a posar el carro davant dels bous i, després, acabem tenint sorpreses que, ves per on, al cap de no-res, tothom en tenia informació prèvia. Des d’insòlits empats en assemblees cupaires a Presidents inesperats del país.

  • Maria L. Sciascia 21 de març de 2017 - 10:47

    Caldria explicar el compte dels tres porquets, i treure la lliçó de que es més important fer la casa de totxos, encara que costi més temps i no fer-la amb palla (xapuces i trampes). Es sòlida.I anguantarà les embranzides del llop. La CUP ho hauria de saber que contribueix a crear feblesa democràtica, en nom de un país futur.Empassar-se el que s’empassa es com menjar aliments adulterats que li comportaran malalties,renunciar a qui és.( de moment,segons un diari , hi ha una part que crida a organitzar grups de defensa.)
    Les plebiscitàries es van perdre. No hi ha cap legitimitat per fer una llei de desconnexió, que en cas de que es pugui fer un referèndum amb condicions democràtiques, i el resultat fos el mateix, caldria fer un altra llei de connexió arrossegant frustracions i ruptures.
    No tenim pressa, volem una democràcia més radical.Volem uns pressupostos mes justos. I una cura de tots els ciutadans : tractar la pobresa, refer l’educació i la sanitat. D’això últim, en podríem tenir un avançament, una mostra de respecte al poble de Catalunya, amb els actuals pressupostos.A, però no. Ja si tal amb la independència.
    (Algú ho havia de dir)

    • Jaume2 21 de març de 2017 - 15:43

      Les plebiscitàries es van perdre… i hem d’esperar a 40 anys perquè als senyorets no els ve de gust permetre un referèndum?

      Es va perdre el plebiscit per la independència, el plebiscit pel referèndum es va guanyar sobradament, i entre aquests els qui el volen fer sí o sí són majoria clara (per cert CSQP no va renunciar als vots independentistes durant la campanya).

      El marc mental que proposeu alguns és molt còmode, continuar amb l’autonomisme i seguir queixant-vos d’uns pressupostos que perpetuen la situació social que dieu denunciar.

    • Pau Planas Puigbert 21 de març de 2017 - 19:03

      Aquest és el problema, Maria L. Sciascia: tractar a la gent com si fossin nens de parvulari, i oferir moralines en lloc d’abordar el conflicte amb arguments sòlids, procurant superar les incoherències. En tot cas, estic d’acord en la lliçó que extreus del conte dels tres porquets: cal construir la República amb els totxos sòlids d’una majoria parlamentària i un posterior procés constituent no-subordinat (recordes?), no pas amb la palla inútil d’una fraternitat federalista desgraciadament massa feble en la vida política espanyola: PP+PSOE+C’s conformen una majoria abassegadora que nega per activa i per passiva la possibilitat de reformar la constitució i convertir l’estat borbònic centralista en una república federal descentralitzada i plurinacional. Palla, palla i més palla, és el que ofereix CSQP: propostes febles sense cap mena de recorregut. Si com a mínim es veiés que hi ha voluntat de trobar recolzament polític a Espanya… Però a banda de llençar retòriques buides sobre fraternitat, no he vist a en Xavi Domenech, ni a l’Ada Colau (i menys en Rabell i en Coscu) cap mena d’iniciativa encaminada a convèncer al PSOE de la necessitat de construir una república federal . El més trist és que els Comuns ho saben de sobres, que no hi ha cap futur dins l’Estat borbònic, perquè ho pateixen en el govern de Barcelona: ni tancament del CIE, ni canvi de política energètica, ni res que s’hi assembli (el que sí que es podria fer és la consulta per integrar-se a l’AMI, promesa en campanya electoral, però això tampoc no ho fan: a veure si acabarà la legislatura i la promesa quedarà sense complir!). En fi, que res, que palla i fum. Per cert: els qui més estan contribuint tristament a afeblir la democràcia és CSQP, que en lloc de denunciar i combatre la judialització de la política i el joc brut de l’Estat, s’ho miren tot des de la barrera, assumint els discursos demofòbics del PP i C’s. On és el suport als càrrecs que han hagut d’anar a judici pel 9N? El silenci és molt trist.
      Finalment: el que més m’ha cridat l’atenció del teu comentari és l’afirmació que “les plebiscitàries es van perdre”. Com ? Què? 48% dels votants van dir SÍ, enfront d’un 39% que van dir NO. Qui va guanyar? No estaràs insinuant que els vots a CSQP pertanyen al NO, oi? Perquè CSQP també representa a votants independentistes, que en cap cas poden ser comptats com a NO. Seria una gran estafa. En tot cas, si les plebiscitàries no són acceptades, i el referèndum pactat ha esdevingut una quimera… Doncs què ens queda? Aquest cop sí que ja només ens queda fer un referèndum sense l’aval de l’Estat, i esperem que CSQP no es posicioni al costat dels neofranquistes del PP, C’s i PSOE i hi donin suport, tal i com exigeix la majoria dels seus votants, a qui es deuen per mandat democràtic.

  • Jordi Ortiz i Lombardía 21 de març de 2017 - 19:08

    Benvolgut Palà, per quan un article sobre l’hora de la veritat pels Comuns? Sobre les seves incoherències, indefinicions i gripaus? Està molt bé situar a tothom amb coordenades clares al mapa. Però és trampa insistir tant amb la CUP i JxSí i eximir de l’exercici al Comuns…

  • Litus Alonso 22 de març de 2017 - 11:03

    Doncs a mi sí m’interessa l’opinió del Roger Palà, més enllà del grau de coincidència amb cada article. Ho dic per algun comentari fet amb to no de crítica sinó de desqualificació. Per cert, és segur que al Roger no l’entusiasma un escenari de noves rodes electorals com les de sempre per a no canviar res. A mi tampoc, però… és un escenari impensable? No voler-ho és una cosa, treballar per evitar-ho també, però escandalitzar-se perquè algú recordi que pot passar em sembla fora de lloc.

  • Bayfor 22 de març de 2017 - 18:42

    La llei de pressupostos catalana al meu parer demostra molt clarament les limitacions de la proposta de la transversalitat dels projectes nacionalistes a tot arreu. De la mateixa forma que les correlacions de forces a l’Estat Espanyol i a tota Europa estan molt decantades cap els sectors del capitalisme neoliberal, a Catalunya veiem com l’arrossegament cap a la il·lusió independentista està fent-nos perdre de vista qui porta realment la paella pel mànec. I així seguim. Les divisions nacionalistes per la via de la transversalitat social ja han aconseguit a tot Europa que es trenqui qualsevol possibilitat d’aliances de classes, i així els poders dominants estan aconseguint renovar continuadament l’explotació dels seus propis connacionals a cada país (embolicant-se amb la bandera, per suposat). Per un altre cantó, seguiran cercant la manera de negociar els diferents sectors dominants de cada país amb els d’altres, i si no els hi va bé encara els hi queda la possibilitat d’utilitzar els sectors populars d’infanteria de xoc en cas de que arribin les hostilitats. De moment la cosa els hi funciona i nosaltres seguim contribuint al seu manteniment.

    • Maria L. Sciascia 22 de març de 2017 - 23:08

      Totalment d’acord amb el teu comentari.

    • Pau Planas Puigbert 23 de març de 2017 - 8:18

      Jo també estic molt d’acord en algunes coses que dius, Bayfor: a Espanya, la transversalitat social que aconsegueix imposar el nacionalisme espanyol genera un tancament de files a favor del règim del 78 i impedeix el més mínim canvi estructural que pugui conduir a trencar el domini de l’estat neoliberal. El pretext de la unitat sagrada de la pàtria uneix estratègicament a PSOE, PP, C’s i fins i tot Podemos, i fossilitza l’statu quo. Les esquerres, a Espanya, en lloc de fer pinya amb el moviment independentista per forçar una ruptura que permeti replantejar a fons les estructures que perpetuen el domini de l’oligarquia, anestesien a la classe treballadora peninsular, canalitzant el descontentament envers lluites territorials (catalanofòbia, negació del dret a l’autodeterminació dels pobles, exaltació de les forces de l’ordre, suport a partits reformistes pro-sistèmics i borbònics…), alienant-los de l’objectiu d’enfrontar-se a l’estat neoliberal. La transversalitat a Espanya és un drama: la classe treballadora forçada a votar a partits sistèmics sota l’amenaça artificial d’un trencament i desintegració de la seva sacrosanta nació, manté el caciquisme, i reforça a classe extractora i el capitalisme especulatiu. El vell nacionalisme decimonònic en plena forma gràcies al patriotisme estúpid de les esquerres espanyolistes de PSOE i Podemos. Per això, l’independentisme, que no és exclusivament nacionalista (també hi ha republicanistes, i llibertaris…) és la via per trencar l’estatus quo. No en va és un moviment mal vist per l’establishment europeu, que té pànic a l’empoderament popular que porta intrínsec aquest moviment, l’únic gran moviment de masses a Europa en l’actualitat, construit des de la base associacionista i popular. Salut.

      • Desde el cinturon con amor 23 de març de 2017 - 19:01

        “Y tú más”
        Bravo! Has conseguido reunir en un párrafo todos los tópicos y clichés de la “izquierda” independentista, la verdad es que tienes mérito Pau, por eso vamos a ir por partes:

        1- La transversalidad es intrínseca al nacionalismo, de cualquier nacionalismo, es su razón de ser pues la nación no es más que una comunidad imaginada, una abstracción construida sin ningún criterio objetivo que pueda ser cumplido por todos los miembros que la constituyen. No es más que una manera de imaginarse mediante la cual se adoptan los valores y cultura de la clase dominante (ya sea la de Madrid como la de Barcelona). Que sea transversal no significa que no sea clasista, obviamente. El nacionalismo es clasista pues diluye las diferencias sociales y con ello la distribución injusta de la riqueza en beneficio de esa comunidad imaginaria controlado por esos sectores que se erigen en salvaguardas de la identidad nacional. La ANC es clasista como lo es Omnium o Societat Civil Catalana. El nacionalismo es fruto del desarrollo capitalista (gracias Perlman) y marca en el siglo XXI (gracias Hinrich Sachs).

        2- El internacionalismo al que aludes tú cuando te preguntas por la falta de apoyo de las izquierdas del resto del estado, no es el del internacionalismo sindical que surgió para trascender las diferencias nacionales, sino el del Congreso de Viena de 1815 que supuso el reconocimiento de las naciones-estados y sentó los primeros acuerdos comerciales. Uno de los clichés de la izquierda nacionalista catalana es el de confundir el internacionalismo burgués que supone el reconocimiento de las naciones y sus representantes, con el sindical, que pretendía la superación de las mismas junto con sus dirigentes. ¿O acaso esperas que un trabajador asturiano vaya a apoyar a Artur Más al TSJC?

        3- Otra estrategia de tergiversación clásica del independentismo catalán consiste en sustituir “nacionalismo” por “independentismo”. Cierto que no todos los nacionalistas tienen que ser independentistas, pero todos los independentistas son nacionalistas. Si no es así, ¿a qué comunidad imaginaria se alude para reivindicar un cambio político?. Y como no les gusta un pelo reconocerse delante del espejo sueltan perogrulladas del tipo: “Ey, que también hay libertarios”. Sí claro, aquí los tienes:
        https://www.youtube.com/watch?v=sjYfSChWqJk
        Los libertarios troleando las manifestaciones onanistas de la gente de bien.

        4- La “catalanofobia”, buf, esto daría para mucho. Resumiendo: el nacionalismo es una máquina de fabricación de estereotipos despectivos cuando hacen referencia a los “otros” y halagadores cuando se refieren a “nosotros”. Toda nación tiene una imagen positiva de sí misma (ya me dirás tú porqué) y busca dimensiones de comparación en las que resulte beneficiada con el único objetivo de asegurarse la supervivencia: Tiene que existir un balance positivo en la identidad para asegurar la existencia continuada de la misma.

        5- “Y tú más”, es el recurrente cliché cuando te quedas sin argumentos e intentas que el “otro” se parezca a ti. Intentar comparar a Podemos con la CUP es tronchante, ¿te imaginas a los podemitas aprobando los presupuestos del PP por la sacrosanta unidad de España? Pues eso ha pasado aquí, en el Parlament, y lo ha hecho la CUP. El problema que tiene la izquierda nacionalista catalana es que comparte símbolos, fechas e historia con la clase que ostenta la representación de las mismas: la burguesía. La CUP siempre estará supeditada porque es incapaz de generar un relato propio debido a su fuerte discurso nacionalista, que en definitiva no deja de ser el discurso de otro.

        Y así os va.

        • Pau Planas Puigbert 23 de març de 2017 - 20:16

          Et contesto, “Desde el cinturon con amor”:
          1- El menyspreu envers la “nació”, al contrari del que planteges, és profundament burgès: rebel·la el gran somni humit del capitalista global ultraliberal, que vol erigir-se per sobre de qualsevol voluntat de defensa comunitària, o de l’estalinista cosmopolita. Pretendre “racionalitzar” tota organització humana és la pulsió típica del totalitari. Explica’m quina seria la organització matemàticament pura per als humans, i m’hauràs dibuixat un formiguer d’opressió vertical. La nació és un artifici imaginari, òbviament, tant imaginari com “classe obrera”, “llibertat”, “drets humans” i tantíssimes altres abstraccions humanes, però que sigui un artifici inventat no implica res de negatiu, ans el contrari. Els humans ens organitzem artificialment, a partir d’abstraccions, per allunyar-nos de la naturalitat de la selva de “tots contra tots”. La democràcia és un altre espai artificial. En aquest sentit, els participants de la nació no tenen perquè plantejar-la com un element excloent o supremacista: ficar en un mateix sac nacionalisme ètnic –naturalista- i republicanisme liberal o d’esquerres és falsificar la historia i cunyadejar bastant.
          2- La simplificació històrica que fas és impressionant: el congrés de Viena és un episodi històric més, després del qual la història continua. La primavera dels pobles de 1848, les guerres per la independència a Sud-Amèrica, les descolonitzacions i el naixement de nous estats al segle XX… Vaja, que et falten uns quants capítols per llegir: tens 200 anys per endavant per descobrir. El reconeixement de les nacions no és “internacionalisme burgès”, això és una simplificació interessada, hipersimplista i pobre, que no aguanta el més mínim debat historiogràfic i filosòfic seriós…. I els treballadors asturians que facin el que vulguin, el que em sembla trist és que votin a partits que imposen el seu concepte d’estat-nació per sobre dels altres pobles de la península.
          3- Insisteixo: defensar la sobirania d’un poble no implica nacionalisme en el sentit excloent: es pot construir una nació posant com a eix central la diversitat i el pluralisme. Que dins l’independentisme hi ha llibertaris és evident, el que potser no hi ha són “faistes” i cosmopolites pijoprogres que es pensen que “Barcelona i rodalies” és una tautologia autàrquica, o una capital de província casposa amb la seva perifèria exclosa.
          4- Entenc que fas relativisme, o sigui negacionsime de la catalanofòbia? Necessitaria massa espai per exposar les constants discriminacions envers el català i els catalans. La invenció del Lapao és l’exemple més grotesc que conec, però n’hi ha una infinitat més.
          5- Buf, aquest sí que és bona… Em ve la imatge de Pablo Iglesias, de Podemos, regalant cd’s al monarca borbó, enaltint les forces armades i parlant de patriotisme, i m’ha entrat vergonya aliena. Veus la palla el els ulls dels altres i no veus la biga en els teus ulls.

      • Bayfor 24 de març de 2017 - 17:23

        En qualsevol debat les idees i les creences són lliures, però el que no val és fer-ne ús d’alguns arguments de forma diguem-ne poc versemblant. Quan Podemos i tots els grups que conformen les confluències aposten per un Estat plurinacional estan practicant la catalanofòbia o volen contribuir a construir una altra forma de relacionar-nos? Jo diria que no i per això no ho barrejaria amb les posicions dels nacionalistes espanyols (que en moltes coses s’assemblen tant a alguns nacionalistes de casa nostra, com ens ho va mostrar en Roger Palà en un altre article). D’altra banda, tampoc tinc molt clar que el camí que està portant majoritàriament l’independentisme català ens acosti a la superació del neoliberalisme, més aviat em sembla que el que podem acabar aconseguint és un altre país neoliberal més, que per molt nostrat que sigui a mi personalment no em suposa cap avenç social. De fet, els darrers pressupostos vigents eren els del primer govern de Mas, amb el suport del PP, que iniciaren les retallades a mansalva. Al meu parer ací rau la contradicció principal i em sap greu que en comptes d’anar a cercar la solidaritat i les aliances de classe per superar el capitalisme amb altres persones i forces polítiques d’altres territoris que sento més properes als meus ideals, ens perdem per una via que no canviarà el sistema ni a Catalunya ni a Espanya. Respecte a altres tòpics, com el de les oligarquies i les monarquies, no sé molt bé on situes els suports de la Caixa i el bufet Roca i Junyent a la Infanta Cristina, només per parlar d’un exemple. I acabar dient que l’independentisme català és l’únic gran moviment de masses a l’Europa actual em sembla un xic superlatiu.

  • Josep Maria Camps Collet 23 de març de 2017 - 11:44

    Confesso que he llegit abans els comentaris que l’article, i que m’ha sorprès la bel·ligerància d’alguns dels comentaristes. En part els dono la raó però en la major part no: en Palà es limita a fer un repàs del què (se suposa que) tenim al davant, i penso que s’esforça per fer-ho de la manera més neutre possible. En tot cas, em sembla que l’article -i també els comentaris- fan paleses les enormes dificultats i, encara més, incerteses que comporta la situació política que vivim i de les que potser no n’acabem de ser prou conscients. Jo vaig intentar explicar-me-les a mi mateix en un text que em vau publicar a Crític, i que vaig titular “L’INDEPENDENTISME CATALÀ: SIMPLE DESIG O AUTÈNTICA DETERMINACIÓ?”. Els que tingueu curiositat, el podeu trobar en aquest enllaç: http://bit.ly/2kMiHXU
    I ja que hi sóc, em permeto adreçar-vos a un altre text meu, en aquest cas un relat del que podria passar si totes les portes es tanquessin a pesar de la vareta màgica de la llei de transitorietat -cosa més que probable, hores d’ara ja sabem amb quina extrema celeritat poden actuar els poders de l’estat-, però alhora fructifiqués l’embrió d’unitat radical de l’independentisme engegat per Carles Puigdemont. Em refereixo, es clar, al Pacte pel Referèndum, que estic convençut que, més d’hora o més tard, haurà de passar a primer terme i potser fins i tot liderar l’independentisme de manera radicalment transversal, i no necessàriament cap a una insurrecció, sinó cap una desobediència més intel·ligent: DE LA DERROTA APARENT A LA VICTÒRIA CONTUNDENT http://bit.ly/2m9q23j

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog