Contra el concepte ‘unionista’

Albert Rivera, líder de Ciutadans / JORDI BORRÀS

Des de fa alguns anys, s’ha fet habitual en l’opinió pública catalana l’ús del concepte ‘unionista’ aplicat a aquelles persones o partits polítics contraris a la independència. El terme s’empra de forma habitual en mitjans de comunicació, articles i comentaris d’opinió. Cal dir que el concepte ‘unionista’ no l’empra tot l’independentisme: hi ha qui el defuig perquè el considera massa connotat, i just aquests dies des de la Sectorial de Psicòlegs de l’ANC se n’ha qüestionat la idoneïtat. Però no anirem errats si diem que el terme s’ha normalitzat en tot l’espectre ideològic del camp sobiranista i s’empra amb naturalitat en tertúlies, articles i tota mena de productes informatius.

L’independentisme ha estat hàbil durant els últims anys per donar forma a un llenguatge propi i omplir de significats conceptes i mots de tota mena. Igual que Podem ha creat marcs com “la casta” o “els de dalt i els de baix”, ja abans de l’emergència de la formació morada l’independentisme havia fet el mateix amb èxit. Dos exemples: el concepte ‘dret a decidir’ –una forma més homologable de referir-se al dret a l’autodeterminació, alliberada de les connotacions esquerranoses que aquesta idea podria tenir, derivades de les lluites d’alliberament colonial dels anys cinquanta i seixanta– o el mateix terme ‘procés’, el gran èxit en la creació de llenguatge ‘indepe’. En un moment en què la política xoca sovint amb els límits d’una realitat difícilment transformable, el concepte ‘procés’ fa referència ‘per se’ a quelcom que avança: per la seva pròpia definició, un procés és una cosa que comença en un lloc i acaba en un altre. Per tant, els partidaris del procés sempre estan en moviment, la qual cosa, en la política d’avui, ja és tot un èxit.

Aquest ús ideològic del llenguatge pot servir interessos constructius, però també pot tenir intencionalitats socialment regressives. És el cas del concepte ‘unionista’. En la història de l’independentisme, aquest terme, si s’havia emprat, havia estat de forma marginal. El mot, aplicat al conflicte entre Catalunya i Espanya, comença a aparèixer en alguns articles escadussers entre el 2008 i el 2009. Una de les primeres ocasions en què se’n fa un ús institucionalitzat és al març del 2009, arran d’un informe elaborat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes, que en aquells moments presidia Alfons López Tena i on hi tenia un paper molt actiu Hèctor López Bofill i que defineix tres tipologies socials a Catalunya: l’independentista, l’unionista i l’indecís.

De mica en mica, però, el terme es va anar popularitzant. En un primer moment, se’n va fer un ús intensiu per part d’aquells sectors independentistes que van atacar amb més cruesa ERC per la seva aposta del tripartit. Cal recordar que, en aquells anys, ERC va patir fins a dues escissions: Reagrupament Independentista, liderat per l’exconseller Joan Carretero, i el corrent Esquerra Independentista d’Uriel Beltran, que s’acabaria integrant a Solidaritat Catalana per la Independència amb Joan Laporta i López Tena. Finalment, el concepte va fer-se més habitual, fins al punt que avui és emprat per mitjans de comunicació tant públics com privats, apareix en titulars de forma destacada i, amb més o menys freqüència i naturalitat, l’utilitzen representants de tot l’arc parlamentari.

Mural unionista a Irlanda del Nord / SITOMON – FLICKR

Una obvietat: Catalunya no és Irlanda del Nord

Hi ha, però, diversos motius pels quals el mot ‘unionista’ resulta poc útil per mirar d’entendre i explicar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. En primer lloc, el terme ‘unionista’ està impregnat, inevitablement, per tot allò que fa referència al conflicte entre Irlanda del Nord i el Regne Unit. És, per tant, molt difícil no atribuir-li d’entrada una càrrega negativa. El terme ‘unionista’ té el seu origen en les campanyes dels que s’oposaven a la creació d’un Parlament irlandès (dins del Regne Unit) a finals del XIX i inicis del segle XX. Els defensors de l’Acta d’Unió del 1800, el document que va formalitzar la unió del Regne de la Gran Bretanya i del Regne d’Irlanda en un únic regne, van acabar sent coneguts per ‘unionistes’.

El terme, inevitablement, presenta connotacions etnicoreligioses: històricament, amb algunes excepcions, la majoria dels unionistes irlandesos han estat protestants i, de la mateixa manera, la majoria dels partidaris de la República d’Irlanda han estat catòlics. Aquesta segmentació civil en clau religiosa no es produeix en el cas de Catalunya.

A tot plegat, cal afegir-hi també que, a Irlanda primer i a Irlanda del Nord després, es va viure un conflicte armat de llarga durada, violent i amb conseqüències terribles, amb l’aparició d’organitzacions armades a banda i banda. De l’unionisme més radicalitzat, en van sorgir grups paramilitars com la Ulster Volunteer Force. A Catalunya, més enllà de les accions de Terra Lliure, no ha existit un conflicte armat. A diferència d’Irlanda del Nord, els contraris a la independència mai s’han organitzat en un grup armat (si bé a l’Estat espanyol van existir els GAL o el Batallón Vasco Español). Per l’esquerra catalana, que sovint ha mirat amb atenció a Irlanda del Nord, ‘unionista’ sempre ha sonat a quelcom de ranci i sectari. És inevitable, doncs, que, si fem servir el concepte aplicat al cas català, ens vingui al cap tot aquest imaginari. No és, doncs, un terme que ens ajudi a explicar bé la política catalana d’avui.

Xavier Domènech, candidat d’En Comú – Podem, amb Ada Colau i Pablo Iglesias / ECP

Un concepte imprecís: qui és i qui no és ‘unionista’?

Al mateix temps, el terme ‘unionista’ és imprecís. De fet, no tothom en el camp ‘indepe’ l’empra amb el mateix significat. Qui ha de ser considerat unionista? Ho són tots aquells contraris a la independència, sense matisos? Ho són també aquells que, tot i defensar un referèndum d’autodeterminació, serien contraris a la creació d’una República catalana independent? Francesc Macià, que va proclamar la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, va fer una proclama unionista? Són igual d’unionistes Inés Arrimadas i Xavier García Albiol que Xavier Domènech? Haurien de ser considerats unionistes dirigents o exdirigents del PDeCAT com Santi Vila  o Germà Gordó, que provenen de tradicions no estrictament independentistes? És, doncs, un concepte prou imprecís, amb marges de significació molt amplis, a gust del portador. Per tant, poc útil per explicar la complexitat de la política catalana.

Hom podria pensar que l’ús del concepte ‘unionista’ seria lògic si, per referir-se a l’opció contrària (és a dir, als partidaris de la independència), s’emprés un terme equivalent: per exemple, separatista. Però l’independentisme no ha fet seu el concepte ‘separatisme’, que sí que va ser d’ús habitual –i sense connotació negativa– al principi del segle XX. Però l’ús intensiu per part de la dreta espanyola del concepte ‘rojo-separatista’ ha fet que l’independentisme hagi carregat el separatisme de connotacions negatives, no s’identifiqui amb aquest concepte.

L’ús del terme ‘unionista’ elimina el matís i resulta excloent i nociu en un moment en què l’independentisme, encara no hegemònic, busca bastir ponts precisament amb aquells espais que o bé no tenen una posició definida, o bé podrien vascular en funció del que faci l’Estat espanyol. Si es tracta d’etiquetar, catalogar i estigmatitzar, el concepte ‘unionista’ pot tenir cert recorregut. Però, si es tracta de guanyar majories, és clarament un concepte perdedor. Si del que es tracta és de guanyar una República, l’independentisme faria bé de bandejar el concepte i emprar termes més inclusius.

15 comentaris
  • Pere 26 de juny de 2017 - 23:01

    Ja era hora! Algú ho havia de dir! Enhorabona!

  • Macia Falgas 26 de juny de 2017 - 23:20

    ‘Unionista’ és qui vol una unió amb Espanya. No té més misteri. No cal fer un article tan llarg per intentar maquillar els complexes d’haver de compartir un adjectiu amb el PP.

  • Pau Capdevila i Pujol 27 de juny de 2017 - 2:09

    No li tragueu aquest honor al Duran i Lleida. Poc que queda de la seva herència…

  • Jordi Ortiz i Lombardía 27 de juny de 2017 - 5:59

    Molt d’acord… i després d’eliminar el mot “unionista” del nomenclàtor indepe, si volem construir una república, li tocarà a “hegemònic”!!!

  • Bayfor 27 de juny de 2017 - 10:45

    Malgrat la bona voluntat aclaridora d’en Roger Palà, trobo que seguim sense entendre que hi ha unes realitats d’organització, identificació i fins i tot de solidaritat entre persones que si les limitem a un constrenyiment territorial ens poden dur a situacions gens satisfactòries per a les classes populars. Això el capitalisme globalitzat ho té molt clar i des de fa temps s’està pixant literalment en totes les sobiranies territorials. I no només cal citar als pobres grecs (que es van haver d’empassar un referèndum), només cal veure a Macron anant a Berlín a rendir pleitesia i anunciar que aplicarà la reforma laboral per decret (Vive la souveraineté française). El capitalisme fins i tot està aconseguint que els governs signin tractats internacionals en contra dels interessos majoritaris seus connacionals (i alguns fent palmes). Davant d’això l’única arma que ens queda és el reforçament solidari des dels sectors afectats, és a dir, les classes populars, en els diferents territoris on opera el capitalisme sense escrúpols. Una altra possibilitat, si ens entestem en cercar alternatives sobiranes territorialment, podria ser fer com els irlandesos, que han bastit el seu èxit econòmic en el domini de l’idioma de l’opressor (fins i tot tenen premis Nobel de Literatura en expressió anglesa), un domini que a més els hi ha permès constituir-se en la plataforma de serveis del desembarcament a Europa del capital nord-americà. I a sobre amb mà d’obra barata (dumping social) i rebaixant impostos a les multinacionals (dumping fiscal). Tot un model a seguir.

    • Guillem Galera i Léger 27 de juny de 2017 - 14:13

      Amic Bayfor,
      Bo i estant d’acord amb l’inici del teu comentari, dir que jo no vaig saber veure en Macron especialment estressat ni humiliat en anunciar la reforma laboral davant frau Merkel. És dir, que de genuflexió, poca. Ell ja ho havia anunciat perquè n’està convençut, no és doncs un afront per a ell. Si algun/a votant se sent enganyat és per no llegir programes electorals.

      • Bayfor 27 de juny de 2017 - 17:47

        Totalment d’acord. L’alegoria a Macron és perquè és l’heroi més recent dels del PDCAT (i també dels C’s de Rivera, però això ja és un altre tema).

  • Josep Maria Camps Collet 27 de juny de 2017 - 11:37

    Molt cert, però… quines alternatives hi ha? Potser aquest és el problema de fons. Un terme preexistent i que àmbits diversos de l’independentisme han usat en el passat és “espanyolista”, però encara és més pejoratiu, amb més connotacions negatives i excloents que no pas “unionista”, que entenc que es va adoptar perquè tenia l’avantatge de ser relativament “nou” en el context catalano-espanyol i, per tant, sense arrossegar massa connotacions. En resum: una assignatura pendent, potser una feina a fer per a una sectorial de l’ANC?

  • Pau Planas Puigbert 27 de juny de 2017 - 13:21

    Doncs si no pot ser unionistes, podem tornar al clàssic “espanyolistes”, o bé “autonomistes”, o “terceraviistes”. O monàrquics, o borbònics. O federalistes espanyols (per no confondre amb els qui volen una federació de Països Catalans). O setantavuitistes. O putaramonetistes. O estatusquoistes.

  • Guillem Galera i Léger 27 de juny de 2017 - 14:30

    Amic Palà,
    Força d’acord amb el que expliques i amb els comentaris entusiàstics. Unionista exclou i estigmatitza, cert. I no és el mateix en Domènech que en Millo, ni és el mateix en Pisarello que en Rabell.
    Fas bé de contextualitzar: l’independentisme no és hegemònic, però tampoc sé veure una altra alternativa que sigui més hegemònica que l’independentisme, si fem cas de les darreres eleccions nacionals. Per tant, des d’aquesta òptica, si del que es tracta és de construir (o qualsevol metàfora sobre enginyeria civil), tampoc no cal tenir la sensació que partim de no res.

  • Desde el cinturon con amor 27 de juny de 2017 - 17:40

    “La teoría de Tajfel contenía un poderoso elemento motivacional. Los individuos, afirmaba él, tienen necesidad de poseer una identidad social o concepción de sí mismos positiva: “Puede suponerse que un individuo tenderá a permanecer como miembro de un grupo y a buscar la pertenencia a nuevos grupos si estos grupos tienen alguna contribución que hacer a los aspectos positivos de su identidad social” (Tajfel, 1981, 256, 293). Para adquirir esta identidad positiva, los grupos tenderán a compararse positivamente con grupos ajenos bien diferenciados y buscarán dimensiones de comparación en las que salgan favorecidos. Las NACIONES, por ejemplo, producirán estereotipos halagadores de sí mismos y estereotipos degradantes de las demás naciones, con las que se compararán. Se otorgará una relevancia extra a las dimensiones que aludan a cualidades de las que se enorgullezcan. Los estereotipos halagadores esgrimidos por la camarilla sobre sí misma y los estereotipos poco halagadores sobre los grupos ajenos mantendrán el balance positivo de la identidad, NECESARIO para la existencia continuada del grupo”

    Nacionalismo Banal, Michael Billing

    Es una lástima que tras años y años de nacionalismo todavía no sepamos entender cómo funciona y nos limitemos, ingenuamente, a cuestionar sus efectos.

    • Saxslow 1 de juliol de 2017 - 16:29

      Em sembla molt interessant incidir en la noció de nacionalisme en la situació actual a l’estat espanyol en què conviuen diferents tipus de nacionalisme. Si volem, centrem-nos en els dos nacionalismes que es contraposen a Catalunya: l’espanyol i el català. Crec que tots coincidirem en una cosa i és que, malgrat el que es pugui dir, les formes actuals en què s’expressen tots dos nacionalismes estan suavitzades pel fet que, en termes històrics, tothom és conscient del mal que ha causat el nacionalisme com a ideologia. Per aquest motiu, el nivell en què el nacionalisme actualment manifesta la seva pitjor cara és el del llenguatge. Podríem fer una comparativa amb exemples del que en els darrers anys s’ha qualificat com a hispanofòbia o catalanofòbia, i tots estaríem d’acord en què aquest menyspreu de l’altre és un fet latent en la ideologia nacionalista. És per això també que, tenint en compte que una de les grans batalles, potser la més important, que es lliura avui dia en l’esfera política és la de vendre un relat, hem assistit últimament a declaracions d’amor i mostres d’efusiu respecte a Catalunya i a España per part de nacionalistes espanyols i catalans. Aquest “Estimem Catalunya, però ens oposem als que la volen dividir” o el “No tenemos nada contra España, solo contra el estado que no deja expresarnos”, són com a mínim declaracions interessades en el context en què ens trobem.

      Ara bé, si volem ser honestos, ens cal també preguntar-nos, en quin país no existeix actualment aquest grau zero del nacionalisme, que podria ser el nacionalisme banal de Billing. L’ideal internacionalista lligat al comunisme s’ha demostrat hipòcrita quan s’ha articulat políticament. El cas de la Unió soviètica és paradigmàtic i l’actual nacionalisme rus no és un bolet que hagi aparegut del no res. Em sembla que un dels grans problemes és que el constructe ideològic que és el nacionalisme no ha estat contrarrestat per la via dels fets per cap ideologia en la qual el valor de cohesió de grup no estigui marcat per una sèrie de valors compartits: llengua, cultura, història, etc. La confederació helvètica, on sota un mateix estat conviuen diferents cultures i identitats, funciona des del respecte de les identitats i des d’un repartiment del poder que va des d’a baix (els cantons) fins a dalt (l’estat confederal). No hi ha una especial germanor entre les comunitats suïses; el que existeix és un fi balanç de repartiment de poder, un equilibri d’interessos en el qual tothom se sent prou a gust per continuar formant un estat.

      I no refelcteix això també la situació europea? Potser algun dia les identitats seran supranacionals. Potser arribarem a superar els nacionalismes i construirem un nou mite en què les banderes, els idiomes, les cultures particulars no existiran. Però no ens enganyem, probablement darrera de tot això hauran prevalgut les nacions més fortes amb les seves llengües i cultures. Volem jugar a deixar enrera del tot el nacionalisme? Parlem tots una llengua comuna feta de totes les llengües. Ah, el vell somni esperantista. Que n’ha quedat de tot allò? La història tossudament ens mostra com de difícil és imposar uns ideals, per benintencionats que aquests siguin.

      Sí, alerta amb els nacionalismes, siguem crítics, però siguem conscients també de que no ens podem barallar amb la realitat i que, en el nostre cas, tant Espanya com Catalunya son societats pluridentitàries. Tard o d’hora haurà d’arribar una sortida política que generi un consens entre aquestes identitats. Ara com ara, a nivell espanyol no s’ha fet, i a nivell català, en fase de mesurar la seva força, tampoc. Caldrà superar aquesta fase per veure quines son les sortides polítiques que acomoden millor els interessos de les comunitats/identitats en joc. I en relació a Catalunya, tota sortida que estigui basada en imposar un model a la meitat de la gent serà una sortida en fals. Qui sàpiga construir abans amplis consensos serà capaç de trobar una sortida política més eficaç, que en definitiva serà la que generi una societat més cohesionada.

      • Bayfor 3 de juliol de 2017 - 13:20

        S’agraeix que en el debat es vulgui obrir el focus a interpretacions que pretenen superar les aproximacions binàries dels darrers temps, que al meu parer han estat molt estèrils. Malgrat tot, penso que cal obrir encara més el focus pensant en articulacions socials que puguin anar més enllà i superar el model nacional/nacionalista, que de forma inevitable s’acaba instal·lant en la necessitat de gestionar l’anomenada transversalitat, que és una forma amable de diluir el conflicte de classes latent en tota societat (i que sempre acaba afavorint l’hegemonia i el control social per part de la classe històricament instal·lada en el poder). I respecte a l’exemple d’internacionalisme inspirat en el model soviètic, precisament part del seu fracàs va venir per l’abandó dels principis de l’internacionalisme per acomodar-se cada país a la construcció del socialisme en el seu propi territori, i d’aquesta forma al final s’acaba assumint la competència entre països sota la direcció dels lideratges i les tecnoburocràcies de cada país. I el model helvètic de país és impossible de replicar, entre d’altres raons perquè la geografia hi juga un paper molt important (Alemanya, França, Austria i Itàlia són on son), i també perquè el model basat en el binomi banca/paradís fiscal ja està adjudicat. En qualsevol cas, de la mateixa manera que el fracàs del comunisme realment existent, o el de la socialdemocràcia convertida al social-liberalisme no ens ha impedit seguir buscant noves alternatives d’alliberament social (i/o lluitar per recuperar els fonaments més rescatables d’aquestes experiències) , caldrà seguir buscant com relacionar-nos sense renunciar a les identificacions culturals que cadascú cregui adients, però sobretot procurant evitar els essencialismes que acaben inevitablement generant guardians de les essències.

      • Desde el cinturon con amor 4 de juliol de 2017 - 20:53

        El nacionalismo es el proyecto político para una comunidad étnica concreta que comparte unas características comunes como pueden ser la lengua, cultura o religión. Características, por otro lado, reflejo de las de la clase dirigente. En Catalunya se habla, se reza o se baila en distintas lenguas y no por eso se contraponen. Sólo se contraponen los nacionalismos. Es interesante pararse en lo obvio porque estamos dando por hecho proyectos de organización social de dudoso contenido democrático. El nacionalismo surge para contraponerse, no para hablar, rezar o bailar. El nacionalismo no es más que el intento de una parte en convertirse en el todo a través de un sentimiento de pertenencia heredado. Es una estrategia, no es el pegamento que une a una comunidad. ¿Porqué los lazos de cohesión de un grupo que aspire a una determinada organización social han de ser los de la comunidad étnica cuando hacerlo implica eliminar los valores de igualdad, justicia y solidaridad?
        De hecho, aquí en Catalunya, el nacionalismo se utiliza en determinados estratos sociales, estratos acomodados donde su sobre-representación les permite cierta “diversificación” del mismo discurso económico. Me explico:
        En el Parlament tenemos distintas fuerzas políticas que representan al mismo o muy parecido estrato social económico, pero presentan matices identitarios distintos (central vs local). Matices que se obvian para eliminar los últimos reductos de la clase trabajadora (me refiero a la estiba, como ejemplo reciente) pero que se acentúan conforme se acercan las elecciones, es decir, se enfatizan ante un horizonte en el que es posible aumentar las parcelas de poder.
        ¿En que país no ocurre esto?, no sé, ¿qué pais nunca ha entrado en un conflicto bélico?. Y no valen los paraísos fiscales, que te veo venir. Entiendo que el principio de la etnicidad es muy potente, pero al mismo tiempo has de entender que utilizarlo como herramienta para un proyecto social suele tener consecuencias trágicas.
        ¿Sabes dónde han conseguido superar este “dilema”? En la asamblea de la PAH de tu localidad, acércate y lo verás. Hace tiempo que las clases populares de tu ciudad superaron el marco de la comunidad étnica para cohesionarse como un mismo grupo que tiene las mismas necesidades vitales. Lo que ha hecho la PAH por la cohesión social se lo está cargando la clase media por la necesidad de acaparar parcelas de poder.

  • jep 28 de juny de 2017 - 13:55

    Diu l’autor que en Santi Vila o en Germà Gordó, “provenen de tradicions no estrictament independentistes”. Del segon, no puc opinar. Pel que fa en Vila – ex-militant de ERC -, he de dir que la única tradició política que se li coneix és el “santivilisme” i, pel que fa als principis, és un reconegut groucho-marxista.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents