Front ampli contra el 155

Maria del Mar Bonet cantant ‘Què volen aquesta gent?’ al final de la manifestació per la llibertat de Sánchez i Cuixart. Foto: Marina López / ACN

En els últims anys ens hem fet un tip de parlar de la teoria dels marcs aplicada a la política. En política, els marcs importen. La societat catalana està patint les últimes setmanes un procés de doctrina del xoc que està implicant ja ara una retallada important de drets i llibertats i que tindrà la seva plasmació més concreta en l’aplicació de l’article 155. En aquest context, hi ha dos marcs en disputa: la declaració unilateral d’independència (DUI) o les eleccions. I sembla que no hi hagi més marge d’acció que aquest.

Gran part de l’independentisme vol proclamar definitivament la República catalana perquè creu que aquest és el mandat de l’1 d’Octubre i la culminació d’anys d’esforços i il·lusions. D’altres veuen la DUI com un gest de dignitat davant de la repressió de l’Estat, encara que al final la independència no tingui efectes pràctics. En gran part de la classe política hi ha la sensació que, com que finalment acabaran a la presó, preu per preu cal proclamar la DUI.

Al mateix temps, una part molt rellevant de l’independentisme creu que unes eleccions ara suposarien acceptar la derrota del projecte. Implícitament, això suposa acceptar el marc dels sectors espanyolistes més furibunds, que interpretarien les eleccions com una capitulació. Però de la mateixa manera que no tots els partidaris de la DUI la realitzarien pels mateixos motius, no només els espanyolistes més recalcitrants aposten per les eleccions. Entre els seus partidaris hi ha molts matisos: des d’independentistes que hi veurien una sortida raonable fins a no independentistes preocupats per la tensió latent en la societat catalana que veuen els comicis com una possible via de sortida ni que sigui temporal al conflicte, amb l’objectiu de desescalar-lo. Comptant-hi, evidentment, els qui veurien en les eleccions el certificat de fracàs del procés.

Malfiar-se dels discursos ‘TINA’

Però aquests dos marcs siguin els més preponderants en l’actual debat polític no vol dir que totes les opcions passin necessàriament per la DUI o per les eleccions. Cal malfiar-se d’entrada sempre dels discursos ‘TINA’ (There Is No Alternative’). Existeixen altres marcs possibles. Un d’aquests passa per la constitució d’un front ampli d’actors polítics i socials catalans per fer front a la retallada de llibertats impulsada pel PP amb el suport de Ciutadans i PSOE, plasmada en la imposició de l’article 155 de la Constitució. La disjuntiva, en aquest cas, no seria tant si cal fer DUI o eleccions, sinó actuar en funció de que ens apropa més a l’objectiu de consolidar una aliança social i política en defensa dels drets i les llibertats que faci front a la involució democràtica de l’Estat.

L’articulació d’aquest front ampli seria un pas en la direcció de consolidar el subjecte polític que vam intuir durant la jornada del 20 de Setembre i especialment el dia 1 d’Octubre en la lluita compartida que va plasmar-se en la defensa de les urnes i els col·legis del referèndum. Una lluita que va anar més enllà del cercle propi de l’independentisme convençut i que va suposar per primer cop en un pla pràctic la creació d’un espai on independentistes i no independentistes de tendències polítiques diverses van treballar amb objectius compartits. D’aquest front ampli, en l’àmbit polític, en prendria part l’independentisme, però no només: caldria interpel·lar des del moviment llibertari als sectors més crítics del PSC que s’estan manifestant en contra de l’aplicació del 155. N’haurien de prendre part el món del PDeCAT, d’ERC, de la CUP, dels Comuns i Podem… I la societat civil, però no només l’Òmnium i l’ANC, sinó també els sindicats, les associacions de veïns… en la línia del que ja ara és la Taula per la Democràcia. Dels liberals als comunistes i els ‘anarkos’. Dels independentistes durs als federalistes tebis. Un front ampli per unir el 70% del país en un projecte comú: la defensa dels drets i les llibertats democràtiques i la resistència cívica a l’aplicació de l’article 155.

Puigdemont al consell executiu. Foto: Jordi Bataller / ACN

Lectura realista de l’1-0

A l’independentisme, motor de canvi gegantí, moviment il·lusionant que ha sacsejat les estructures del règim del 78 com cap altre, li calen també, de tant en tant, certes dosis de realisme. I una lectura realista de l’1-0 ens pot dir que un 43% de participació i 2 milions de vots per la independència (sobre un cens de 5,3 milions de ciutadans) és un resultat excepcional, que millora les fites prèvies del 9-N i el 27-S, però que encara no interpel·la clarament a una majoria rotunda i absoluta dels ciutadans. L’Estat va sabotejar el referèndum fins al punt que aquest no va poder realitzar-se amb les condicions necessàries. I podem especular amb què hauria passat si s’hagués votat amb normalitat. Però la realitat, el dia d’avui, és la que és. L’1-O va ser un moment catàrtic on va néixer alguna cosa important. Però potser aquesta cosa no va ser, precisament, l’estat català independent en forma de república.

Cal tenir en compte, a més, que en l’actual escenari, la proclamació de la DUI i la seva defensa social podria suposar una repressió encara més ferotge de l’Estat que l’independentisme potser no havia previst fa uns mesos. En política res està escrit. Les possibilitats de consolidar una República catalana a partir d’aquesta proclamació existeixen, però són molt limitades. La Unió Europea ha dit que no està disposada a mediar i no es té constància de cap estat rellevant que estigui disposat a reconèixer la nova institucionalitat catalana –més aviat les reaccions han anat en sentit contrari. Una DUI, d’acord amb aquests resultats, podria suposar la reedició de l’error del 27-S, quan Junts pel Sí, amb un 48% dels vots ‘indepes’, va dir que la independència “havia guanyat”.

L’articulació del Front Ampli serà més complexa si la majoria parlamentària independentista aposta per aixecar la suspensió de la declaració d’independència o per proclamar l’estat català amb tots els ets i uts. És cert que sectors de Podem com els Anticapitalistes podrien donar suport a una proclamació en clau republicana sense gaires adjectius, però també és cert que molts d’altres no ho faran. Per tant, des d’aquesta prespectiva, la DUI és un pas que cal valorar fredament.

L’alternativa tampoc són les eleccions

Tampoc està clar, però, que l’alternativa a l’escenari DUI hagi de ser necessàriament la convocatòria d’eleccions, ni que la seva convocatòria hagi d’afavorir l’articulació d’aquest front ampli, que podria desinflar-se si, al final, els comicis són interpretats com una capitulació i l’independentisme no s’hi sent cridat. És cert que, mirades fredament, una convocatòria d’eleccions, depenent de com es plantegessin, podrien consolidar el bloc independentista. L’enquesta publicada aquesta setmana per ‘El Periódico’ no indica cap daltabaix: més aviat al contrari. De fet, si Puigdemont les hagués convocat el mateix 1-0, fent valdre la gran mobilització social i admetent al mateix temps que el referèndum no s’havia pogut fer amb normalitat per culpa del sabotatge repressiu del PP, ara estaríem en un escenari molt diferent.

Però ubicats en el moment actual, el cert és que no hi ha cap garantia que la convocatòria freni l’aplicació del 155 (el PP no ho ha deixat clar i a hores d’ara res és segur). És possible que la convocatòria electoral ho freni, però també pot ser que l’Estat decideixi aplicar-lo ‘sí o sí’. També existeix la possibilitat que, si ara es convoquen eleccions, el govern de Rajoy decideixi il·legalitzar la llista o llistes independentistes (la il·legalització de partits és una de les poques eines de l”escenari basc’ que encara no s’han aplicat a Catalunya).

A partir d’aquí, amb el 155 sobre la taula, la reflexió estratègica que podria fer l’independentisme sobre les eleccions és la següent: “la prioritat passa ara per articular la resistència a la involució, una articulació que pot fer-se des de l’actual majoria parlamentària en vots i escons favorable al referèndum. Si l’Estat vol eleccions, que les convoqui Rajoy”. I si no les convoca, les legislatures duren quatre anys (en el cas català, s’acabaria el juliol de 2019). A no ser que el PP estigui fins i tot disposat sabotejar la llei fins al límit de no permetre eleccions a Catalunya arribat el moment en què s’esgotés la legislatura. El PSOE i el PSC també hi donarien suport?

Articular el front ampli

L’alternativa a tot plegat és començar a articular el front ampli de resistència a la involució democràtica en l’àmbit social i també institucional –allà on es pugui. En aquests moments existeix una majoria absoluta de diputats al Parlament partidaris de la independència, i una majoria en vots i escons de partidaris del dret a decidir. A partir d’aquí, aquest bloc social i polític pot seguir unit en la defensa de la necessitat d’un referèndum i contra la implementació pràctica del 155. Una mobilització social contra el 155 interpel·la molts més actors que una mobilització només per l’estat català.

L’embrió d’aquesta mobilització social al carrer ja existeix: la Taula per la Democràcia, un espai ampli de treball amb la participació de sindicats, entitats i agents socials d’ampli espectre, que va impulsar amb èxit l’Aturada de País del 3 d’Octubre. Si no és possible al Parlament, també caldria crear un espai de coordinació de partits polítics contraris al 155. Això podria plasmar-se en governs, coalicions o acords polítics de front ampli en les institucions polítiques on sigui possible, amb l’objectiu de soldar l’aliança: en especial, ajuntaments i diputacions no intervingudes.

Al mateix temps, també caldria treballar sent molt conscients de la dinàmica de l’Estat espanyol i en coordinació amb aquells espais polítics de la resta de l’Estat que són contraris a l’aplicació del 155. Caldrà veure si l’actual escenari blindarà la legislatura pel PP–amb el suport del PSOE–. Perquè això passés, els socialistes espanyols haurien de donar també suport a Rajoy per aprovar pressupostos. És difícil imaginar un PNB donant suport a Rajoy amb Catalunya intervinguda. Depèn de com evolucioni la situació, potser hi haurà abans eleccions a Espanya que a Catalunya. Unes eleccions des de Catalunya caldrà no menystenir. I quan hi hagi eleccions a Catalunya, els partits del front ampli hauran de debatre quina és la millor fórmula per abordar-les.

És possible que estiguem entrant en una nova fase històrica. Una lluita –que pot ser llarga– per la recuperació de les llibertats i drets democràtics de Catalunya. En aquest context, més enllà del dilema ‘DUI o eleccions’, l’articulació del front ampli hauria de ser la prioritat de tots els qui s’oposin a la involució democràtica.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents