05/03/2018 | 18:55
L’Espai Lliure de Brussel·les. El Consell de la República. L’Assemblea de Representants. El Govern a l’interior. Són els nous conceptes que l’independentisme ha anat introduint en el debat durant les últimes setmanes, i que de mica en mica han anat calant, com en el seu dia va funcionar el relat del president legítim i la restitució del Govern. Avui, amb la presentació solemne a Brussel·les, en tindrem un nou exemple. Amb la creació d’aquests espais, els partits ‘indepes’ plantegen el repte de crear una “institucionalitat republicana a l’exili”, encapçalada per Carles Puigdemont. Però fins a quin punt és realment així o, per contra, ens trobem davant d’una nova mostra del que alguns han batejat com a ‘independentisme màgic’?
Els anglesos anomenen ‘wishful thinking’ la dinàmica de prendre decisions i articular estratègia d’acord amb el que desitgem que passi, i no segons allò que realment és més probable que passi. Desitjos i anhels ‘versus’ evidències, fets, lògica o raonaments. L’independentisme practica el ‘wishful thinking’, però no en té l’exclusiva. La política actual és un terreny adobat per a aquesta mena d’actituds. Una de les raons és que en la dieta mediàtica dels ciutadans prolifera l’opinió per sobre de la informació. Hi imperen els posicionaments partidistes i la propaganda per damunt de l’anàlisi crítica i el periodisme. Això, sumat a la perversa dinàmica de l’algoritme de la qual parlava la setmana passada Sergi Picazo, fa que sovint, sense adonar-nos-en, acabem consumint només continguts amb els quals estem d’acord. Les xarxes socials són caixes de ressonància en les quals ens donem la raó mútuament. El pas següent és creure que “els teus” sempre l’encertaran i sempre sortiran victoriosos de qualsevol contesa, malgrat que els esdeveniments et portin la contrària.
En els últims anys, en el món ‘indepe’ hem vist nombrosos exemples de raonaments basats en ‘wishful thinking’. Per exemple, aquell que deia que Espanya no podia permetre’s el cost internacional de la fotografia de policies retirant urnes d’un referèndum. O que Europa no podria assistir impassible a la repressió d’un moviment democràtic com el sobiranisme català. O que després de la proclamació de la independència arribarien de seguida els reconeixements internacionals. O que les estructures d’Estat estaven preparades i que la independència seria tan senzilla com fer el pas “de la llei a la llei”. O que el Govern sempre ha tingut un pla –discret o secret– per assolir la República.
Després, però, hem pogut comprovar que res d’això no s’ha esdevingut: l’Estat espanyol, tot i que no se’n va acabar de sortir, va fer ús de la força per impedir el referèndum i sense ruboritzar-se en excés. La Unió Europea, un club d’estats amb interessos propis dels estats, va mirar cap a una altra banda mentre tot això passava. Malgrat la feina del conseller Romeva a Exteriors i els esforços del Diplocat, no hi va haver cap reconeixement internacional. I no sabrem mai si existia algun pla secret. Però, en cas que hi fos, no va funcionar.
El 27-S, el programa electoral de Junts pel Sí, que preveia la independència en 18 mesos. El mateix Gabriel Rufián afirmava en una entrevista a ‘Público’ que, passat aquest termini, els diputats d’ERC se n’anirien del Congrés. “D’aquí a 18 mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana”, deia. Però, de portes endins, pocs s’ho creien. Ho hem pogut saber posteriorment: dins del Govern era ‘vox populi’ que la Generalitat no estava preparada per afrontar el xoc amb l’Estat. En aquest sentit, són especialment reveladores les converses telefòniques entre alts càrrecs del Govern incloses en el sumari de l’1 d’octubre i que diversos mitjans han reproduït.
La nova onada de ‘wishful thinking indepe’
Algunes de les veus de l’independentisme més crítiques amb el pensament màgic van creure que l’aplicació del 155 i la repressió de l’Estat, malgrat ser una situació no desitjada, implicarien una oportunitat per plantejar objectius i polítiques diferents. Però s’equivocaven. Si bé ERC va plantejar inicialment la seva campanya electoral en clau més pragmàtica, Junts per Catalunya va fer el contrari. Puigdemont, refugiat a Bèlgica, no tenia les limitacions judicials i processals que afecten Oriol Junqueras o una gran part dels líders d’ERC. Així, els ‘juntaires’ van decidir basar la campanya electoral del 21-D en la reivindicació de la seva figura. I això va donar peu a una nova onada de ‘wishful thinking’.
Així, des del 21-D hem vist proliferar nous exemples d’aquest independentisme màgic. Per exemple, aquell relat que diu que l’única manera d’aconseguir l’alliberament dels presos és fer efectiva la independència. Com si fos realista pensar que, en el cas hipotètic que s’aconseguís constituir un Estat català que controlés les fronteres, els impostos i la policia, això implicaria que l’Estat espanyol obrís automàticament les portes d’Estremera o de Soto del Real. O l’ús del concepte “fer República” o “construir República”, que bé podria ser un d’aquells “significants flotants” que van teoritzar Lacan i Laclau i dels quals també ha fet Podem. Què significa “fer República”? Doncs pràcticament qualsevol cosa que vulgui l’emissor del missatge! O aquell altre relat que afirmava que la victòria de Puigdemont faria que el president tornés a Catalunya, fos investit i es comencés a desplegar la República. Podríem seguir.
I el cert és que l’estratègia va funcionar: Junts per Catalunya va imposar-se a ERC contra tot pronòstic. Els republicans, groguis després de l’empresonament de Junqueras, van quedar en tercera posició al Parlament. Però Puigdemont no ha tornat. És lògic, perquè, en fer-ho, seria detingut i empresonat. El que sorprèn és que aquesta decisió, que hauria pogut ser interpretada com una renúncia, no va ser rebuda amb gaire indignació pels independentistes més inflamats. De fet, alguns d’aquests ‘indepes’ del morro fort, alhora que obviaven la no-presència de Puigdemont, acusaven d’autonomista el nou president del Parlament, Roger Torrent, pel fet de negar-se a forçar el reglament de la cambra i investir-lo a distància.
Sentiments i emoció contra raó i fets
Però potser és cert que no hauria de sorprendre tant l’èxit d’aquest plantejament. Sembla que està prou demostrat que l’independentisme màgic funciona. I no es tracta, com sovint afirmen els partits constitucionalistes, d’una patologia pròpia dels ‘indepes’. Passa arreu del món: els votants, cada vegada més, es guien per les emocions i no per la raó. Ho va explicar molt bé George Lakoff al llibre ‘No pensis en un elefant’. Lakoff és un semiòleg afí al Partit Demòcrata que ha analitzat les claus de l’èxit electoral del Partit Republicà. La seva conclusió és que, mentre l’esquerra sempre basa els seus arguments en la raó, les dades i els fets, la dreta apel·la als sentiments i a l’emoció. Funciona als Estats Units, i també a l’Estat espanyol i a Catalunya!
Mentre tot això s’esdevé, la pregunta que alguns independentistes es fan és si la situació actual del moviment sobiranista és pitjor o millor que abans de la declaració d’independència. Tothom coincideix en el fet que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre van ser jornades d’apoderament i d’un gran impacte. Però el balanç de la DUI és molt agredolç. S’ha incrementat el perímetre social de l’independentisme des de llavors? Doncs sembla que no. Potser s’encongeix, si hem de fer cas de l’últim CEO.
Hi ha molta gent al PDeCAT, a ERC i a la CUP que no combrega amb les tesis de l’independentisme màgic. Molta! Són molts els qui qüestionen aquesta mena de plantejaments. N’hi ha diversos exemples: els diputats Joan Tardà i Carles Campuzano, d’ERC i del PDeCAT respectivament, s’expressaven de manera autocrítica al novembre passat: Campuzano deia que les forces sobiranistes haurien de compassar els ritmes “a la realitat dels fets”. Tardà assegurava que Catalunya encara no és independent “perquè no hi ha hagut una majoria de catalans que així ho vulgui”. L’exconseller de Justícia del Govern de Junts pel Sí Carles Mundó reflexionava en una entrevista a RAC 1 que el procés “potser havia anat massa ràpid”. El politòleg Jordi Muñoz, en una entrevista a ‘Público’ a l’octubre passat, es mostrava crític amb el relat “naïf” d’una part de l’independentisme i deia que “una cosa és potenciar la part amable del teu discurs, i una altra és no tractar la població com a adults”. També hi han incidit recentment periodistes com Toni Soler (“La veritat ens farà lliures”) o David Miró (“Nostàlgia de la República”).
Tot i això, també són molts els ‘indepes’ que eviten plantejar en públic objeccions al pensament màgic. Alguns interpreten que qüestionar-ho equivaldria a ser titllat de tebi o de derrotista per part de la resta. N’hem tingut un bon exemple arran d’un article recent a ‘El Periódico’ del diputat republicà Joan Tardà, on aposta per evitar les “fugides endavant i les astúcies” perquè “ara toca ser més”. El text ha estat durament rebatut des d’alguns sectors. Un ‘joc de la gallina’ en clau partidista que va arribar a la seva màxima expressió les setmanes prèvies a la declaració d’independència del 27-0. En aquest sentit, durant les últimes setmanes s’està estenent una nova tesi entre l’independentisme més intransigent, que podríem resumir així: l’autonomia no val per a res. Els darrers 40 anys han estat una farsa. No hi haurà democràcia a Catalunya mentre no hi hagi República. I, si hi ha independentistes que ho veuen d’una altra manera, és clar que prioritzen el “peix al cove” de tota la vida. Agosaradament, alguns afirmen que el PP “no s’atrevirà” amb la idea de liquidar la immersió lingüística a les escoles. Sí? Fins a quin punt, vist allò a què s’ha atrevit el Govern del PP durant els últims mesos, podem afirmar-ho amb rotunditat?
Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat
L’Estat espanyol busca la humiliació i la derrota de l’independentisme. I és lògic que aquest s’hi resisteixi i plantegi alternatives. Tot moviment polític que busca transformar la realitat necessita aplicar-se dosis d’autoestima per mobilitzar la base social. Gramsci deia que, enfront del pessimisme de la raó, calia sobreposar-se amb l’optimisme de la voluntat. Però això no hauria d’anar en detriment d’una anàlisi realista de la correlació de forces. Més encara quan parlem d’un adversari polític com l’Estat espanyol, que no s’ha caracteritzat mai pel fet de mantenir actituds tolerants i democràtiques amb aquells que l’han qüestionat. No es tracta d’admetre cap derrota, sinó de reflexionar a fons sobre quines batalles cal lliurar en cada moment i quines aliances cal articular.
L’independentisme es troba en una cruïlla: o seguir alimentant les tesis del pensament màgic, o prendre algunes decisions partint del pragmatisme. Res no indica que de manera imminent pugui fer-se efectiva la República proclamada al mes d’octubre, que no existeix més enllà dels lícits anhels de centenars de milers de persones. Tampoc no sembla gaire raonable pensar que la Generalitat es pugui governar des de Brussel·les o des d’una cel·la d’una presó espanyola, sigui qui sigui el candidat. Des d’un punt de vista racional, recuperar l’autogovern –encara que sigui sota la pressió intervencionista d’un PP desbocat– pot ser el punt de partida necessari per recuperar forces i rearmar-se d’idees.
Però tot això va en contra de l’independentisme màgic. I l’independentisme màgic funciona. I tot indica que pot seguir funcionant, encara, durant algun temps. El gran risc per als ‘indepes’: acabar dirigint-se cada cop a menys gent, perdre contacte amb la realitat, i que al final tot plegat acabi passant factura a les urnes. Potser, de manera definitiva.
