Està demostrat: l’independentisme màgic funciona (i seguirà funcionant)

Una persona amb la careta de Puigdemont i el puny alçat davant del Parlament. 30 de gener de 2018. Foto: Mar Martí / ACN

L’Espai Lliure de Brussel·les. El Consell de la República. L’Assemblea de Representants. El Govern a l’interior. Són els nous conceptes que l’independentisme ha anat introduint en el debat durant les últimes setmanes, i que de mica en mica han anat calant, com en el seu dia va funcionar el relat del president legítim i la restitució del Govern. Avui, amb la presentació solemne a Brussel·les, en tindrem un nou exemple. Amb la creació d’aquests espais, els partits ‘indepes’ plantegen el repte de crear una “institucionalitat republicana a l’exili”, encapçalada per Carles Puigdemont. Però fins a quin punt és realment així o, per contra, ens trobem davant d’una nova mostra del que alguns han batejat com a ‘independentisme màgic’?

Els anglesos anomenen ‘wishful thinking’ la dinàmica de prendre decisions i articular estratègia d’acord amb el que desitgem que passi, i no segons allò que realment és més probable que passi. Desitjos i anhels ‘versus’ evidències, fets, lògica o raonaments. L’independentisme practica el ‘wishful thinking’, però no en té l’exclusiva. La política actual és un terreny adobat per a aquesta mena d’actituds. Una de les raons és que en la dieta mediàtica dels ciutadans prolifera l’opinió per sobre de la informació. Hi imperen els posicionaments partidistes i la propaganda per damunt de l’anàlisi crítica i el periodisme. Això, sumat a la perversa dinàmica de l’algoritme de la qual parlava la setmana passada Sergi Picazo, fa que sovint, sense adonar-nos-en, acabem consumint només continguts amb els quals estem d’acord. Les xarxes socials són caixes de ressonància en les quals ens donem la raó mútuament. El pas següent és creure que “els teus” sempre l’encertaran i sempre sortiran victoriosos de qualsevol contesa, malgrat que els esdeveniments et portin la contrària.

En els últims anys, en el món ‘indepe’ hem vist nombrosos exemples de raonaments basats en ‘wishful thinking’. Per exemple, aquell que deia que Espanya no podia permetre’s el cost internacional de la fotografia de policies retirant urnes d’un referèndum. O que Europa no podria assistir impassible a la repressió d’un moviment democràtic com el sobiranisme català. O que després de la proclamació de la independència arribarien de seguida els reconeixements internacionals. O que les estructures d’Estat estaven preparades i que la independència seria tan senzilla com fer el pas “de la llei a la llei”. O que el Govern sempre ha tingut un pla –discret o secret– per assolir la República.

Després, però, hem pogut comprovar que res d’això no s’ha esdevingut: l’Estat espanyol, tot i que no se’n va acabar de sortir, va fer ús de la força per impedir el referèndum i sense ruboritzar-se en excés. La Unió Europea, un club d’estats amb interessos propis dels estats, va mirar cap a una altra banda mentre tot això passava. Malgrat la feina del conseller Romeva a Exteriors i els esforços del Diplocat, no hi va haver cap reconeixement internacional. I no sabrem mai si existia algun pla secret. Però, en cas que hi fos, no va funcionar.

El 27-S, el programa electoral de Junts pel Sí, que preveia la independència en 18 mesos. El mateix Gabriel Rufián afirmava en una entrevista a ‘Público’ que, passat aquest termini, els diputats d’ERC se n’anirien del Congrés. “D’aquí a 18 mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana”, deia. Però, de portes endins, pocs s’ho creien. Ho hem pogut saber posteriorment: dins del Govern era ‘vox populi’ que la Generalitat no estava preparada per afrontar el xoc amb l’Estat. En aquest sentit, són especialment reveladores les converses telefòniques entre alts càrrecs del Govern incloses en el sumari de l’1 d’octubre i que diversos mitjans han reproduït.

Presentació de la campanya “Puigdemont, el nostre president”. Foto: Jordi Bataller

La nova onada de ‘wishful thinking indepe’

Algunes de les veus de l’independentisme més crítiques amb el pensament màgic van creure que l’aplicació del 155 i la repressió de l’Estat, malgrat ser una situació no desitjada, implicarien una oportunitat per plantejar objectius i polítiques diferents. Però s’equivocaven. Si bé ERC va plantejar inicialment la seva campanya electoral en clau més pragmàtica, Junts per Catalunya va fer el contrari. Puigdemont, refugiat a Bèlgica, no tenia les limitacions judicials i processals que afecten Oriol Junqueras o una gran part dels líders d’ERC. Així, els ‘juntaires’ van decidir basar la campanya electoral del 21-D en la reivindicació de la seva figura. I això va donar peu a una nova onada de ‘wishful thinking’.

Així, des del 21-D hem vist proliferar nous exemples d’aquest independentisme màgic. Per exemple, aquell relat que diu que l’única manera d’aconseguir l’alliberament dels presos és fer efectiva la independència. Com si fos realista pensar que, en el cas hipotètic que s’aconseguís constituir un Estat català que controlés les fronteres, els impostos i la policia, això implicaria que l’Estat espanyol obrís automàticament les portes d’Estremera o de Soto del Real. O l’ús del concepte “fer República” o “construir República”, que bé podria ser un d’aquells “significants flotants” que van teoritzar Lacan i Laclau i dels quals també ha fet Podem. Què significa “fer República”? Doncs pràcticament qualsevol cosa que vulgui l’emissor del missatge! O aquell altre relat que afirmava que la victòria de Puigdemont faria que el president tornés a Catalunya, fos investit i es comencés a desplegar la República. Podríem seguir.

I el cert és que l’estratègia va funcionar: Junts per Catalunya va imposar-se a ERC contra tot pronòstic. Els republicans, groguis després de l’empresonament de Junqueras, van quedar en tercera posició al Parlament. Però Puigdemont no ha tornat. És lògic, perquè, en fer-ho, seria detingut i empresonat. El que sorprèn és que aquesta decisió, que hauria pogut ser interpretada com una renúncia, no va ser rebuda amb gaire indignació pels independentistes més inflamats. De fet, alguns d’aquests ‘indepes’ del morro fort, alhora que obviaven la no-presència de Puigdemont, acusaven d’autonomista el nou president del Parlament, Roger Torrent, pel fet de negar-se a forçar el reglament de la cambra i investir-lo a distància.

El president del Parlament, Roger Torrent, durant el ple de l’1 de març. Foto: ACN

Sentiments i emoció contra raó i fets

Però potser és cert que no hauria de sorprendre tant l’èxit d’aquest plantejament. Sembla que està prou demostrat que l’independentisme màgic funciona. I no es tracta, com sovint afirmen els partits constitucionalistes, d’una patologia pròpia dels ‘indepes’. Passa arreu del món: els votants, cada vegada més, es guien per les emocions i no per la raó. Ho va explicar molt bé George Lakoff al llibre ‘No pensis en un elefant’. Lakoff és un semiòleg afí al Partit Demòcrata que ha analitzat les claus de l’èxit electoral del Partit Republicà. La seva conclusió és que, mentre l’esquerra sempre basa els seus arguments en la raó, les dades i els fets, la dreta apel·la als sentiments i a l’emoció. Funciona als Estats Units, i també a l’Estat espanyol i a Catalunya!

Mentre tot això s’esdevé, la pregunta que alguns independentistes es fan és si la situació actual del moviment sobiranista és pitjor o millor que abans de la declaració d’independència. Tothom coincideix en el fet que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre van ser jornades d’apoderament i d’un gran impacte. Però el balanç de la DUI és molt agredolç. S’ha incrementat el perímetre social de l’independentisme des de llavors? Doncs sembla que no. Potser s’encongeix, si hem de fer cas de l’últim CEO.

Hi ha molta gent al PDeCAT, a ERC i a la CUP que no combrega amb les tesis de l’independentisme màgic. Molta! Són molts els qui qüestionen aquesta mena de plantejaments. N’hi ha diversos exemples: els diputats Joan Tardà i Carles Campuzano, d’ERC i del PDeCAT respectivament, s’expressaven de manera autocrítica al novembre passat: Campuzano deia que les forces sobiranistes haurien de compassar els ritmes “a la realitat dels fets”. Tardà assegurava que Catalunya encara no és independent “perquè no hi ha hagut una majoria de catalans que així ho vulgui”. L’exconseller de Justícia del Govern de Junts pel Sí Carles Mundó reflexionava en una entrevista a RAC 1 que el procés “potser havia anat massa ràpid”. El politòleg Jordi Muñoz, en una entrevista a ‘Público’ a l’octubre passat, es mostrava crític amb el relat “naïf” d’una part de l’independentisme i deia que “una cosa és potenciar la part amable del teu discurs, i una altra és no tractar la població com a adults”. També hi han incidit recentment periodistes com Toni Soler (“La veritat ens farà lliures”) o David Miró (“Nostàlgia de la República”).

Tot i això, també són molts els ‘indepes’ que eviten plantejar en públic objeccions al pensament màgic. Alguns interpreten que qüestionar-ho equivaldria a ser titllat de tebi o de derrotista per part de la resta. N’hem tingut un bon exemple arran d’un article recent a ‘El Periódico’ del diputat republicà Joan Tardà, on aposta per evitar les “fugides endavant i les astúcies” perquè “ara toca ser més”. El text ha estat durament rebatut des d’alguns sectors. Un ‘joc de la gallina’ en clau partidista que va arribar a la seva màxima expressió les setmanes prèvies a la declaració d’independència del 27-0. En aquest sentit, durant les últimes setmanes s’està estenent una nova tesi entre l’independentisme més intransigent, que podríem resumir així: l’autonomia no val per a res. Els darrers 40 anys han estat una farsa. No hi haurà democràcia a Catalunya mentre no hi hagi República. I, si hi ha independentistes que ho veuen d’una altra manera, és clar que prioritzen el “peix al cove” de tota la vida. Agosaradament, alguns afirmen que el PP “no s’atrevirà” amb la idea de liquidar la immersió lingüística a les escoles. Sí? Fins a quin punt, vist allò a què s’ha atrevit el Govern del PP durant els últims mesos, podem afirmar-ho amb rotunditat?

Llaços grocs al Parlament en record d’Oriol Junqueras i de Jordi Sànchez. Foto: ACN

Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat

L’Estat espanyol busca la humiliació i la derrota de l’independentisme. I és lògic que aquest s’hi resisteixi i plantegi alternatives. Tot moviment polític que busca transformar la realitat necessita aplicar-se dosis d’autoestima per mobilitzar la base social. Gramsci deia que, enfront del pessimisme de la raó, calia sobreposar-se amb l’optimisme de la voluntat. Però això no hauria d’anar en detriment d’una anàlisi realista de la correlació de forces. Més encara quan parlem d’un adversari polític com l’Estat espanyol, que no s’ha caracteritzat mai pel fet de mantenir actituds tolerants i democràtiques amb aquells que l’han qüestionat. No es tracta d’admetre cap derrota, sinó de reflexionar a fons sobre quines batalles cal lliurar en cada moment i quines aliances cal articular.

L’independentisme es troba en una cruïlla: o seguir alimentant les tesis del pensament màgic, o prendre algunes decisions partint del pragmatisme. Res no indica que de manera imminent pugui fer-se efectiva la República proclamada al mes d’octubre, que no existeix més enllà dels lícits anhels de centenars de milers de persones. Tampoc no sembla gaire raonable pensar que la Generalitat es pugui governar des de Brussel·les o des d’una cel·la d’una presó espanyola, sigui qui sigui el candidat. Des d’un punt de vista racional, recuperar l’autogovern –encara que sigui sota la pressió intervencionista d’un PP desbocat– pot ser el punt de partida necessari per recuperar forces i rearmar-se d’idees.

Però tot això va en contra de l’independentisme màgic. I l’independentisme màgic funciona. I tot indica que pot seguir funcionant, encara, durant algun temps. El gran risc per als ‘indepes’: acabar dirigint-se cada cop a menys gent, perdre contacte amb la realitat, i que al final tot plegat acabi passant factura a les urnes. Potser, de manera definitiva.

5 comentaris
  • Toni Lodeiro Zas 6 de març de 2018 - 7:22

    Això del “fer república” em fa pensar en la proposta de la “construcció nacional” de HB al 99. A la vista de la diferència entre full de ruta (a baix*) i realitat, sembla que encaixa amb el que dius de “pensament màgic”.

    Un efecte positiu de la idea de “fer república” “aquí i ara”: una cooperativa d’economia solidària com Som Energia ha triplicat en els últims mesos les seves demandes d’altes de contractes elèctrics, que ja creixien a bon ritme abans i ara superen les 3000 demandes al mes, ha hagut de contractar 8 persones…
    I sembla (parlo”de oídas”) que no és la única empresa o que està notant l’empenta de la indignació i la cerca d’alternatives arran de la nova fase del Procés.

    Ja l’efecte del 15m i la PAH havien fet desbordar-se les oficines de banca ètica al 2011 (llavors les de Triodos, avui Fiare ja ofereix una operativa més completa -i és una entitat més arrelada al país-).

    ——————–

    *’Para superar la actual “división territorial [Euskadi, Navarra y el País Vasco francés]”, y “dar la palabra a Euskal Herria”, HB propone crear “el sujeto institucional nacional que guiaría la transición política” que ha de realizar el pueblo vasco “para pasar del marco actual a un nuevo marco político” de soberanía-independencia.

    Ello conduce a “convocar elecciones para crear la Asamblea Constituyente de Euskal Herria”, que debería definir el nuevo “marco jurídico-político”, sus “niveles de poder”, las “relaciones” con los “dos Estados” (Francia y España) y el modelo institucional interno de los seis territorios vascos.

    Su resultado sería sometido a una nueva consulta o referéndum’

    (Entre el “conflicto político” y la “construcción nacional”
    https://elpais.com/diario/1999/12/11/espana/944866809_850215.amp.html )

  • Manel Ballester 6 de març de 2018 - 14:37

    Un article excel·lent, com sempre. Dissortadament, com ja he dit alguna altra vegada, quan les situacions es radicalitzen, els més radicals s’apoderen de l’altaveu i se’n duen el “peix al cove”. Fer política, i no tan sols política, des del “pinyó fix” és molt més còmode, i exigeix molt menys treball mental, que plantejar-se i replantejar-se les coses tant i tantes vegades com calgui (i això, no solament l’independentisme, es podria dir el mateix de grups, és un exemple, com ICV, per mirar només a l’esquerra). El bo del Tardà, amb molt més currículum que tots els qui el critiquen plegats, n’ha tastat l’amargor.
    Faetó i la seva carrossa solar?

  • Francesc111 9 de març de 2018 - 21:04

    Magnífic article, hem de tocar de peus a terra i no anar més enllà del què la providència ens pugui facilitar. Tot el que no sigui trepitjar terra, que dependrà del què cadascú pensi quina terra trepitja, és màgic.
    La jornada de vuit hores no es va aconseguir amb il·lusió dels que la varen fer possible, és clar va ser producte d’acceptar la realitat i per això va anar com va anar. Doncs mireu us serè sincer la jornada de vuit hores va fructificar quan el capital va entendre que encara ens podria collar més amb els torns i avui ja no serveix de res
    Sense il·lusió no som res, ni com a persones, ni com a gent I sobretot amb la seguretat que aquesta il·lusió està fonamentada i raonada en fets
    A alguns ja els està bé i mostren la seva saviesa per justificar la seva passivitat o equidistància, no afronten el posicionament ni amb il·lusions, ni amb raons, ni amb fets…són estérils?
    Per fer una truita… de primer has de tenir la il·lusió o necessitat de menjar-te-la. Si no tens gana, no has de trencar cap ou, per més bon cuiner que sigui.
    Ara les cireretes són: A)les estadístiques del CEO i B) Considerar al partit demòcrata com d’esquerres.

  • Karlitus70 12 de març de 2018 - 13:40

    Gracies per l’article, Roger; m’has fet somriure perquè jo fa temps que faig servir aquesta expressió (“wishful thinking”) però amb un sentit lleugerament diferent: molts indepes creuen que si desitgen molt molt molt una cosa, aquesta, màgicament, es farà realitat. La influencia de llibres d’autoajuda com “El secreto” és palpable en molts indepes, barrejat amb els lemes de “som gent de pau”, els catalans “som bona gent i molt mes inteligents que la resta”, i altres mantres.
    Ja fa mesos que moltes persones viuen il-lusionats en la República Catalana … que nomes existeix en la seva imaginació. I quan apuntes aquest fet, es molt possible que rebis (ho dic per experiencia propia) com a resposta que cal ser optimista i no tan negatiu !!!!
    Un altre dels efectes d’aquest realisme màgic és el convenciment entre molts indepes del poder irressistible dels símbols com dur un llaç groc. O una bufanda o samarreta del mateix color. Els símbols son molt útils, si, i ajuden a construir identitat i cohesió. Però de fa temps la nostra escassa força com a poble es basa gairebe exclusivament en l’estètica (les grans i belles imatges i simbologia), i certament als catalans ens perd l’estètica… però cal una estructura sòlida darrera la bonica façana.
    Sense bons anàlisis de la situació i de la correlació de forces, i sobretot calibrar les propies capacitats (és francament preocupant que molts indepes estiguin convençuts que tenim el control del territori) no es podra estructurar una estrategia realista per caminar cap a un estat independent, i com bé dius això el que pot provocar (jo crec que ja està succeint) és molt desencant entre el moviment sobiranista i una disminució de l’exigua majoria parlamentària.
    Bona feina Roger !!! Salut

  • Aaron Sanchez 12 de març de 2018 - 14:53

    Molt bon article. Gracies.

    Dins de l’independentisme Magic no hauria de ser-hi tambe la Fake DUI? Perqué en parles como si realment haguessin proclamat la independencia i, segons he llegit, va ser molt de show pero res realment vinculant. Corretgiu-me si m’equivoco.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog