Pedro Sánchez i el final de la desconnexió

La investidura de Pedro Sánchez ha suposat un terratrèmol polític. Foto: ACN.

La política espanyola –i, de retruc, també la catalana– ha viscut un autèntic terratrèmol. En menys de vuit dies hem assistit a la caiguda de Mariano Rajoy i a l’articulació d’una majoria parlamentària inèdita en els darrers 40 anys. Pedro Sánchez ha estat investit president amb els vots d’Units Podem, dels Comuns i dels partits sobiranistes i independentistes catalans, valencians i bascos. Un escenari imprevist. Una apocalipsi per a la caverna mediàtica. El pitjor malson de Rajoy i de Rivera. La investidura de Sánchez podria ser un exemple de ‘doctrina del xoc’ decantada cap a l’esquerra. La dreta tasta la seva pròpia medicina. El PP, Ciutadans i els seus altaveus mediàtics han quedat descol·locats.

Però també són molts els que han quedat fora de joc a Catalunya. La investidura de Sánchez ha tingut com a mínim dos efectes col·laterals: el primer i més important: ha suposat un trencament de la política de blocs que ha determinat la política catalana dels últims anys. El segon: la implicació d’ERC i del PDeCAT a l’hora de decantar una majoria a Madrid demostra que la “desconnexió d’Espanya” que alguns havien proclamat era més retòrica que real.

Ni l’independentisme ni l’esquerra catalana no esperen grans coses de Pedro Sánchez. No hi ha grans il·lusions. Aquesta setmana, de fet, potser veurem com el PSC s’acaba aliant amb el PP i Ciutadans per fer fora l’alcaldessa de Guanyem Badalona en Comú, Dolors Sabaté. Però el desallotjament de Rajoy i el cop a Ciutadans han suposat per a molts una alenada d’aire fresc. Cau el Govern que va enviar la policia a reprimir ciutadans indefensos durant el referèndum de l’1 d’octubre. La nova dreta de C’s veu truncades les seves expectatives –ni que sigui momentàniament. I el PSOE arriba a La Moncloa en una situació de gran dependència respecte a les forces d’esquerres i sobiranistes. A la majoria parlamentària que ha investit Sánchez hi ha menys diputats del PSOE que de la resta de formacions que l’han catapultat al Govern.

Quim Torra i Elsa Artadi, els lideratges del món convergent al nou Govern de la Generalitat. Foto: ACN

Junts per Catalunya i el fantasma del tripartit

Suposa la investidura de Pedro Sánchez el final de la política de blocs a Catalunya? Molt probablement, no. ERC i el PDeCAT han cedit els seus vots per investir un Govern del PSOE, fent front comú amb Podem i amb els Comuns. No ha estat un vot a favor de Sánchez, sinó un vot contra Rajoy. Però sí que implica una esmena important a la dinàmica dels últims anys. A Catalunya, durant els darrers temps, els blocs han determinat governs i han condicionat una dinàmica política que ha pivotat sobretot d’acord amb l’eix nacional. No són poques les veus que afirmen que aquesta tendència s’està traslladant també a l’àmbit social, validant el pronòstic que va fer en el seu dia José María Aznar: “Abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya”.

ERC ja havia donat símptomes durant els últims temps de voler trencar la dinàmica dels blocs. Junts per Catalunya i la CUP no havien fet moviments tan explícits en aquesta direcció. Juntaires i cupaires han afrontat la moció amb el peu canviat. Puigdemont i el seu entorn recelaven inicialment a alinear-se amb el grup del PDeCAT al Congrés, encapçalat per Carles Campuzano i més procliu a facilitar un nou Govern del PSOE. L’unilateralisme retòric de l’entorn puigdemontista ha quedat més que matisat amb la investidura de Sánchez.

El nucli ideològic del món convergent veu en el trencament dels blocs motius de preocupació. Si s’obre la veda dels pactes amb el PSC, qui més hi té a perdre és la nova Convergència. La situació és la següent: a La Moncloa acaba d’aterrar-hi un Govern del PSOE amb el suport de l’esquerra i dels sobiranistes. A Barcelona governen els Comuns, a qui el nou escenari permet treballar per aprofundir els acords amb el PSC i amb ERC. La dreta catalana només controla el 50% de la Generalitat i el 20% del pressupost (ERC tindrà sota el seu control les grans àrees d’educació i de sanitat). Té, això sí, la presidència. El botó vermell de la convocatòria electoral.

La gran virtut de l’unilateralisme, des de l’òptica de JxCat, és que dificulta l’articulació de majories que no comptin amb el seu concurs. Hi ha alguns motius per a la preocupació en els nuclis dirigents de la neoconvergència. Hi ha qui torna a veure fantasmes de tripartit. Agustí Colomines, un dels ideòlegs de JxCat, ha verbalitzat algunes coses interessants en aquesta direcció: la moció trampa del PSOE.

La CUP i la traïció dels líders 2.0. Foto: ACN

La CUP i la traïció dels líders 2.0

També la CUP ha afrontat amb el peu canviat la investidura de Sánchez. Els cupaires hi han mostrat una oposició frontal i no han estalviat dures crítiques a ERC i el PDeCAT per donar-hi suport. Però al final, fins i tot Bildu ha votat a favor de la moció de censura de Sánchez. La CUP mira d’erigir-se com a puntal d’un nou relat: la traïció dels líders 2.0. ERC i el PDeCAT han renunciat a implementar els resultats de l’1 d’octubre. No és una qüestió de majories. No és que no siguem pocs. És que els nostres polítics no han estat prou valents. Esmena a la nova Transició. És un relat que pot quallar en determinats espais.

La CUP ve d’unes setmanes molt complexes, després del seu aval a la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat. Però els cupaires no afronten necessàriament un escenari negatiu. Podrien reforçar-se amb els vots independentistes decebuts que interpreten que ERC i JxCat estan renunciant als seus objectius. Aquesta tendència ja començava a visualitzar-se en la darrera enquesta del CEO, on els cupaires doblaven resultats. La CUP sembla haver-ho detectat i dirigeix el seu discurs cap a aquests sectors més irredempts de l’independentisme, de vegades partidaris d’una retòrica patriòtica inflamada. Ja el 21-D hi va haver un vot dubtós entre Puigdemont i la CUP. Un fenomen que encara no s’ha estudiat amb prou atenció.

L’independentisme irredempt no és un espai menor en el si del sobiranisme. La nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, el representa en part. Com a prova, les seves declaracions en què acusa Quim Torra d'”acotar el cap” davant la renúncia a restituir els consellers empresonats o refugiats a l’estranger. Paluzie va ser en el seu moment una persona pròxima a la Solidaritat Catalana per la Independència de Laporta i López Tena. És clar que potser no tots els socis de l’ANC es reconeixen en les paraules de la seva presidenta, però sí els nuclis més incandescents.

La desconnexió no existia

La implicació d’ERC i del PDeCAT per investir Sánchez demostra un altre fet gens menor: la desconnexió no existeix. No hem marxat. No hem guanyat. No som independents. Aquest va ser el discurs dels partits ‘indepes’ després del 27-S, i també després del referèndum de l’1 d’octubre. “Marxem!”, deien. A Espanya no hi ha res a fer. Ja hem desconnectat! El mateix Joan Tardà ho va dir a la tribuna del Congrés durant el fallit debat d’investidura de Pedro Sánchez l’any 2016: “Por suerte, nosotros nos vamos”. ERC, en aquella ocasió, va votar ‘no’ a Sánchez. També Podem i els neoconvergents.

No era veritat. Els sobiranistes catalans no han marxat ni desconnectat. L’independentisme català va representar 1.110.000 vots en les darreres eleccions espanyoles. Si hi sumem els partidaris del dret a l’autodeterminació, representats per la candidatura d’En Comú Podem, la xifra supera els dos milions de vots (superant el 55% del total). Qui podria renunciar a intentar representar tota aquesta gent? Durant molts anys, Convergència havia decantat majories a Madrid. ‘Cuando pintábamos algo en Madrid’, es diu el llibre de l’exdiputat de CiU Josep López de Lerma, en què rememora els anys de la Convergència pujolista i roquista. A partir de l’arrencada del procés, els partits ‘indepes’ semblaven haver dimitit d’aquest camp de batalla. Fins ara.

Per a alguns independentistes, amb Espanya no hi ha res a negociar i qualsevol pacte és sinònim de claudicació. És una posició legítima. La CUP, per exemple, no es presenta a les eleccions espanyoles seguint aquest axioma. És una actitud honesta. Però no té per què ser l’única via de l’independentisme. Fins ara, l’unilateralisme ha marcat l’agenda. Però la independència es pot assolir per l’acció unilateral… o per la via de la negociació. L’independentisme podria intentar esdevenir una peça fonamental per forçar l’Estat a un escenari de negociació ni que sigui gradual.

Durant molt de temps, els partidaris de la unilateralitat han atacat i ridiculitzat la proposta de la via negociada. Però la unilateralitat va mostrar alguns dels seus límits l’1 d’octubre. Hi ha qui potser la segueix defensant, però de forma retòrica, sense explicar què representa avui, amb l’actual correlació de forces, recórrer a aquesta via. Pocs s’atreveixen a parlar clar, com ho va fer al seu dia el mestre d’historiadors Josep Fontana. Tots els camins cap a la independència són molt complexos, i qui vulgui assolir-la faria bé de no tancar-se cap ruta.

Josep Manel Busqueta, economista i pastisser. Foto: Jordi Borràs

Busqueta i l’idealisme abstracte

“Actuar com si la desconnexió amb l’Estat existís ‘de facto’ és d’un idealisme abstracte que no està sostingut pels fets. L’independentisme ha de seguir lliurant la batalla”. La frase és de Josep Manel Busqueta, i la deia en un article de CRÍTIC sobre el posicionament que havien de prendre els partits ‘indepes’ davant de la moció de censura. Busqueta, economista de formació marxista i activista antiglobalitzador, va ser un breu diputat de la CUP en la legislatura del 2015. El seu cap va ser un dels preus que va pagar l’esquerra independentista pel pas al costat d’Artur Mas.

Tres anys després, tot ha canviat molt. Artur Mas ja no hi és. El Govern, amb el suport de Junts pel Sí i de la CUP, va impulsar un referèndum. Molta gent –no solament independentistes– va mobilitzar-se per obrir els col·legis electorals i fer-lo possible. Però, tot i això, no hi ha hagut independència. Hi ha hagut repressió. Hi ha presos polítics catalans a les cel·les d’Estremera, de Soto del Real i d’Alcalá Meco. Hi ha Puigdemont, que diu ser president d’una República a l’exili. Hi ha la CUP, que diu que només cal “implementar la República”. Ara també hi ha Pedro Sánchez. Ja no hi ha Mariano Rajoy.

També hi ha Josep Manel Busqueta, fent de pastisser a Bellpuig.

4 comentaris
  • Pere 4 de juny de 2018 - 8:47

    Efectivament, la desconnexió no existeix, en cap dels dos sentits: tampoc Madrid pot desconnectar dels catalans. Necessiten els nostres vots per constituir una alternativa política.
    Tant de bo que els Comuns continuïn defensant el dret a decidir dels catalans. Hi ha alguns moviments en el seu interior que intenten descavalcar Elisenda Alamany de la seva direcció i deixar-la sense independentistes.

  • Guillem Galera i Léger 4 de juny de 2018 - 15:27

    Amic Palà,
    Certament tot ha canviat molt i la dinàmica de blocs s’ha esquerdat, si més no la del bloc independentista. Perquè l’altre, el bloc 155, a mi em segueix semblant prou consolidat i granític. És evident que és més amable el to d’un Collboni (per posar el nom d’un dels dos únics socialistes [!!] que ha anat a veure un dels presos polítics) que el to que pugui gastar un individu tan poc recomanable com en Carrizosa. Però només amb educació diria que no anem gaire lluny. Car al costat de Collboni, a can PSc hi tenim gent tan alegre i conciliadora, amb la qual només un insensat es negaria a departir, com Salvador Illa, José Zaragoza, Eva Granados, l’anodí David Pérez, o, calla, la nova promesa de futur, Josep Borrell que, fa uns dies, qualificava Marine LePen de mindundi davant aquest membre del Ku Klux Klan, seguidor del Juche i èmul de Conducător nostrat que tenim com a President del país.
    Escenificant que es tracta d’un bloc homogeni tot seguint el dictat marxià que afirma que “aquests són els meus principis i si no t’agraden en tinc d’altres”, hi tenim els exemples de Lleida i Tarragona on el PSc pacta sense rubor amb la dreta d’orientació i vocació espanyolista. Comprovem com actuen amb la mateixa lògica negacionista menystenint exiliats, presos polítics i projectes polítics legítims que obtenen més suport electoral i, per tant, democràtic, que el seu (recordeu l’acte al Parlament on el bloc 155 es va negar a mirar els familiars dels presos?). Constatem, exemple dolorós (sobretot quan hom s’omple la boca en la defensa de l’educació pública, ehem), com l’alcalde de Sant Andreu de la Barca (PSc) s’inclina a favor de les difamacions de la guardia civil en la denúncia a uns docents de l’Institut el Palau, cosa que no ens hauria d’estranyar sabent que és un fidel seguidor de les manis de SCC (veure foto, just a sota d’un cor, a la dreta: http://www.publico.es/public/manifestacio-scc-barcelona-bloque-leviatan-comenca-campanya.html).
    El corol•lari de tot això és, tu ho esmentes al principi del teu excel•lent article, és Badalona. Allí, el bloc 155, amb un tal Pastor, socialista de convicció, no caldria sinó (només cal veure el seu twitter on hi apareix en una fotografia amb una antiga ministra de defensa), ja va passant la mopa i esmolant les eines per a que el dialogant Garcia Albiol ocupi de nou la batllia.
    Per tranquil•litzar el sempre excitat (i cridaner) Agustí Colomines, jo li diria que l’únic tripartit possible en un futur es diu PPSC’s.

  • Arnau M.V 6 de juny de 2018 - 0:39

    Ostres, ara que la història sembla donar part de raó als Comuns no sembla gaire elegant ni intel·ligent desplaçar independentistes de la seva direcció, no? D’altra banda, una possible derivada seria que així s’acabés amb l’ambigüitat sobre el monotema i els Comuns es convertissin en un partit clarament no-independentista però favorable al referèndum. Ara bé, si tampoc amb Pedro Sanchez aconseguim un referèndum… la història donarà també la raó a l’Albano Dante 🙂

  • Vicenc M 20 de juny de 2018 - 9:55

    Quina manera més curiosa d’explicar la realitat, defensar el dret a l’autodeterminació i oposar-se un govern del PSOE fet de cara a fer content l’IBEX-35 enamorat de Ciudadanos i la troika ho qualifiqueu de fer un discurs “irredempt patriòtic”… en fi, així falsificant la realitat i inventant-se homes de palla us resulta més còmode ignorar que l’estat espanyol no respecta els drets democràtics més bàsics i jugar a majories social-liberals per restaurar el règim sorgit de la reforma del franquisme com si fossin el súmmum del progressisme… al final aquest ha resultat ser l’objectiu dels malanomenats ‘comuns’

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog