Xavi Domènech i la política com a trituradora

En una decisió que ha agafat gairebé tothom per sorpresa, Xavi Domènech, líder de Catalunya en Comú, ha decidit que deixa tots els seus càrrecs. Es retira de la política i torna a la universitat. Ho fa, segons diu, per raons personals. Per poder dedicar més temps a la família després de tres anys molt intensos que, segons diu, l’han deixat esgotat políticament i personalment. La política com a trituradora.

La decisió de Domènech és un cop molt dur pel projecte dels Comuns i obre una crisi a menys d’un any per a les municipals. Dimiteix el que ha estat la segona cara més visible d’aquest espai després d’Ada Colau, i ho fa en un moment en què el projecte està tocat a escala catalana –amb uns resultats el 21-D que no van ser els esperats– i també en l’àmbit de Barcelona, on afronta un panorama ple d’incerteses: des d’una possible llista única independentista fins a l’aterratge de l’exprimer ministre francès Manuel Valls en una candidatura apadrinada per C’s. No serà gens fàcil per als Comuns superar tot això, revalidar l’alcaldia i ressituar-se a nivell català.

Xavi Domènech era una peça clau dels Comuns. Prové del nucli que va impulsar Guanyem, l’embrió de Barcelona en Comú, conjuntament amb Ada Colau, Jaume Asens o Gerardo Pisarello, abans de les confluències amb ICV, EUiA i Podem. Tot i no ser un personatge mediàtic, Domènech va encapçalar En Comú Podem en les fulgurants victòries de 2015 i 2016 a les eleccions espanyoles. També va assumir el repte de liderar tant l’articulació de la confluència de Catalunya en Comú en l’àmbit català com el lideratge de Podem a Catalunya, quan Albano Dante va dimitir després de les pressions de la direcció estatal del partit. Dos processos que han estat de tot menys plàcids internament, i on s’ha visualitzat la pluralitat d’opcions en aquest espai i també una forta pugna.

Amb la marxa de Domènech, Catalunya en Comú perd un lideratge d’important pes intel·lectual, no gaire corrent en la política catalana. Deixeble en molts sentits del desaparegut Josep Fontana, Domènech és un profund coneixedor de la història del país i de les seves tradicions polítiques, en especial del republicanisme del segle XIX i principi del segle XX. En aquest sentit, la seva aportació resultava especialment valuosa en un espai polític fort a Barcelona i la seva àrea metropolitana, però sovint mancat de relat en l’àmbit nacional. En el llibre ‘Camins per l’Hegemonia’, entrevistat per Sergi Picazo, Domènech explica part del seu pensament. També, i això pot sobtar, és un dels pocs polítics catalans del moment que s’ha interessat a fons per estudiar la idea dels Països Catalans i les diferents tradicions del valencianisme i del mallorquinisme. És, per exemple, un admirador de Gabriel Alomar, pensador socialista i catalanista mallorquí. Podríem dir que avui en dia és un dels pocs confederalistes dels Països Catalans.

Els ponts tirotejats

Però sobretot Domènech ha estat en molts sentits una persona pont, i si una cosa s’ha demostrat la política catalana en els últims anys, és que els ponts són el primer objectiu de tots els franctiradors. Els trets arriben en totes direccions, començant pels adversaris polítics, sovint en forma de difamacions, notícies falses i campanyes d’assetjament a les xarxes socials. No ha estat gens fàcil per a molta gent dels Comuns aguantar l’artilleria de determinats espais de l’independentisme més dretós i abrandat, que veu botiflers i traïdors a cada cantonada. Però també hi ha foc amic en quantitat, i en molts casos, la desagradable experiència de comprovar que persones amb les quals s’ha compartit itinerari polític sovint resten en trinxeres contraposades com a conseqüència de la lluita partidista.

Domènech ha hagut de bregar amb tot plegat i sembla que finalment ha arribat a la conclusió que, ara com ara, aquesta lluita no el compensa. Seria massa simplista efectuar una lectura de la seva marxa com el triomf d’un sector o altre dels Comuns: tot i que hi ha qui ara el dibuixa enfrontat a ICV, el cert és que la sintonia de Domènech amb els plantejaments d’Iniciativa en tot allò que fa referència al procés sempre ha estat elevada, i va incrementar-se durant tot el període de gestació del referèndum. Si una cosa ha estat Domènech sempre és especialment crític amb el lideratge convergent del procés. De fet, va alinear-se més amb les tesis de Catalunya Sí que es Pot que no amb els sectors ‘indepes’ dels Comuns. Serà Domènech qui decidirà si dona o no més explicacions sobre les seves raons, però no hauria d’estranyar que la mateixa parròquia que fa dos anys el tirotejava per les xarxes ara l’acabi aplaudint. En política tot s’hi val.

Una política compatible amb la vida

La decisió de Domènech no ha de ser llegida una anècdota. Són moltes les persones en l’entorn de les formacions de l’anomenada “nova política” que fan reflexions similars en privat. La mateixa Ada Colau reconeixia ahir que ella també s’ha plantejat en diverses ocasions deixar la política i que ha continuat “per responsabilitat”. Colau ha reivindicat que cal “feminitzar la política” per fer-la compatible amb la vida. També des del món de la CUP s’han fet sovint les reflexions en la mateixa línia: no és casualitat que la passada legislatura el grup parlamentari cupaire gairebé es renovés de forma íntegra. Els professionals de la política de partits clàssica sembla que no solen tenir aquests problemes.

En la seva carta de comiat, Domènech parla “de la terra del 15-M i de l’1 d’Octubre”, dues fites que no contraposa, sinó que entén, al cap i a la fi, com a complementàries. El cicle polític que va iniciar-se després del 15-M ha sacsejat la política catalana i espanyola. La tensió dels últims anys ha estat elevada i la factura molt alta. Les municipals de 2019 seran claus per certificar si alguna cosa ha canviat de debò. Que gent com Xavier Domènech no sigui en la primera línia farà més difícil entomar aquest repte.