#SentitCrític: manual d’ús

vilaregutD’acord, el sentit crític és la millor garantia per mantenir i, si pogués ser, aprofundir una democràcia que no acaba de ser com molts voldríem. Fins i tot la democràcia que tenim ara està en perill! Perquè no ens enganyem: com més qualitat democràtica, més garantia d’una vida digna per als qui no vivim de renda. Una democràcia més transparent, participada, igualitària, justa, i sobretot que no permeti aquestes sagnants transferències de rendes de baix a dalt que s’estan donant gràcies a la doctrina del xoc financera.

“Això és una guerra de classes i l’estem guanyant nosaltres”, diuen que va dir, referint-se a la crisi, un dels magnats del capitalisme més desbocat, Warren Buffet. Una mostra que la democràcia està una mica bastant segrestada pel poder financer. Altra cosa és saber el o les culpables d’aquest segrest. En tot cas, per revertir aquesta situació ens cal sentit crític, informació i capacitat d’interpretació. Ens cal saber, per triar un exemple a l’atzar, quina part dels beneficis del tan lloat turisme de masses barceloní reverteix als ciutadans i ciutadanes de la ciutat, sigui de forma directa o indirecta. M’ensumo que, comptat i debatut, la major part va a parar a les mans d’un quants –no gaires– Warren Buffets.

Però no ho sabem i per això fa falta el periodisme d’investigació –i la ciència política d’investigació, i l’advocacia d’investigació, i si em permeteu, també l’arquitectura d’investigació. Per la meva banda, jo amb mi mateix estic d’acord amb això: el sentit crític ens ha de servir, en primera instància, com un mecanisme de supervivència davant els usos i abusos del que anomenem genèricament el poder, que, com hem vist al llarg de la història, és com la matèria: no s’elimina sinó que constantment es transforma.

El sentit crític ha de valdre per a tot, també per a les persones amb qui comparteixes una determinada visió i diagnosi de com està tot plegat i com s’hauria d’arreglar. Els de la teva corda, vaja. Ja sabem que la veritat és quelcom de molt relatiu, complex i vinculat a la pròpia biografia, relat construït, condició i posició social. O que és un mirall trencat –perdoneu el tòpic– del qual només podem o ens interessa veure la part que millor ens reflecteix. Però una cosa és ser conscient d’això i l’altra renunciar a la voluntat de conèixer la veritat, o com a mínim una aproximació fidedigna a aquesta veritat. I per això, amb sentit crític no n’hi ha prou: cal honestedat, la que es pugui, però honestedat.

Alhora, cal ser conscients que el sentit crític poc crear estrès. Ja he dit que la crítica és quelcom de bo, necessari i pertinent. Però que sapiguem que et pot crear estrès a tu, als qui t’envolten, i a la societat en general. L’episodi de Can Vies és un fenomen carregat de molta crítica, que amb tots els matisos que vulgueu –i n’hi ha molts– significa un aprofundiment de la democràcia. Però va crear estrès, molt estrès social. El binomi crítica + estrès = millor democràcia és quelcom d’inherent a les nostres societats hiperaccelerades i ens hi hem d’acostumar; però, si pogués demanar un desig a un hipotètic manual d’ús d’aquest engrescador projecte comunicatiu anomenat CRÍTIC, és que entre tots podem conrear aquest atribut de la manera més reposada possible. I reposada en cap cas no vol dir menys punyent. Som-hi.

 

 Ricard Vilaregut. Politòleg, director del CIEMEN i soci col·laborador de la cooperativa CRÍTIC

 

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog