30/07/2014 | 08:11
Un dels debats –si no el debat– sobre una hipotètica independència de Catalunya és si aquesta independència ha de venir condicionada. En altres paraules, la contraposició de l’argument “Primer la independència, i després ja veurem” contra aquell que diu “Independència? Depèn: de quin tipus?”. El debat és especialment rellevant perquè és en la segona opció (la independència condicionada) on s’acostumen a trobar l’eix nacional i l’eix social, especialment quan hom s’hi acosta per l’esquerra. No en va, moltes de les desavinences entre independentistes i partits i plataformes progressistes –ICV-EUiA, el PSC, Guanyem, Podem– o dins mateix d’aquests darrers s’han esdevingut en aquesta cruïlla d’eixos: “sí” al sobiranisme, però “depèn” a la independència.
Té, això, una justificació?
Imaginem que posem, en un gràfic, totes les persones ordenades segons els beneficis i costos percebuts (i, per tant, subjectius) d’una possible independència de Catalunya. En un extrem (x) hi trobarem les persones per a les quals la independència té un “benefici infinit”: són els independentistes de tota la vida, per als quals la independència és, no solament, però sobretot, un punt d’arribada. A l’altre extrem (y), el grup oposat als anteriors: la independència té un “cost infinit”. No volen la independència sota cap concepte. La unió d’Espanya per sobre de tot.
Al mig hi ha qui pondera al detall costos i beneficis. Els agrada la idea de la independència, però no “quedar fora d’Europa”. O, malgrat no voler-la, li reconeixen, per exemple, el benefici d’una fiscalitat pròpia. La recta representa la igualtat de costos i beneficis: a la dreta (beneficis > costos), la gent hi vota sí; a l’esquerra (beneficis < costos), la gent hi vota no.
Hi ha una qüestió absolutament clau en aquesta anàlisi: els beneficis d’una possible independència sempre són potencials, és a dir, són (a) a futur i (b) no garantits (especialment aquells que no són emocionals, per molt que pugui ser raonable esperar-los): hi haurà menys corrupció? Hi haurà menys impostos perquè romandran a casa? No se sap. En canvi, els costos són reals, de manera que tindran lloc (a) amb seguretat i (b) seran abans o en els primeríssims estadis de la independència.
Imaginem ara dos casos on els costos i els beneficis esperats es veuen modificats.
Suposem, primer, que d’alguna manera acabem sabent del cert que una Catalunya independent quedaria realment fora de la UE i de l’euro, i que retornar-hi seria un llarg camí diplomàtic durant el qual hi hauria uns elevats costos associats en termes de comerç internacional, accés al crèdit, etc., etc., etc. Creiem-nos, doncs, per a aquest exercici, que aquesta constatació objectiva i provada suposa un increment de costos per a tothom.
Al gràfic, la constatació dels costos és el pas de la corba negra a la corba vermella. La persona que votava sí o sí a la independència segueix tenint uns beneficis infinits en aconseguir-la. Aquesta persona no canviarà el sentit del seu vot. La persona, però, que votava sí però amb alguns recels (el puntet vermell), ara veu que els costos relatius són majors que els beneficis, i decideix passar-se al no. Ja li agradaria votar-hi sí, però li estem demanant massa.
Anem ara a l’exercici oposat. Suposem que no solament no farien fora de la UE i de l’euro una Catalunya independent, sinó que, a més, es descobreix, de forma objectiva i provada, que el desequilibri de les balances fiscals és deu cops el dels càlculs més generosos, i que tots aquests diners romandrien a les butxaques dels catalans, i que, a més (creiem-nos-ho), la corrupció cauria al 0%, amb la qual cosa encara hi hauria més diners per a hospitals, escoles o justícia.
Contràriament al cas anterior, la persona que s’oposaria incondicionalment a la independència seguirà oposant-s’hi. Però molts dels que abans en recelaven, ara, vista l’allau de beneficis objectius (repetim-ho, dins el nostre exercici), en la seva anàlisi cost/benefici davant la nova situació el seu vot canviarà de sentit. Aquesta persona (punt vermell) segueix tenint objeccions a la independència, però la promesa d’un estat millor la fa canviar de parer.
Si bé aquest exercici és una simplificació i, com a tal, sempre és una aproximació barroera a la realitat, sí que ens pot servir com a instrument per fer alguns aclariments:
– D’una banda, ens ajuda a il·lustrar per què té sentit, per a una gran part de la població, parlar dels costos de la independència i, sobretot, parlar del model de país que hi haurà un cop sigui independent: si s’han de suportar uns costos, el model de país i els beneficis que se’n podran esperar són determinants per al sentit del vot. Per això l’afirmació “Siguem independents i després que siguin les eleccions les que decideixin el model de país” no és satisfactòria per a molts, en la mesura que els fa suportar uns costos (de la independència) sense la garantia d’uns beneficis (que dependran del model de país). El famós “Hem de decidir-ho tot” va, en part, també per aquí.
– D’altra banda, ens ajuda també a entendre la tectònica de plaques als partits sobiranistes però no independentistes, especialment aquelles persones que, sent d’esquerres, comencen no solament a defensar la consulta, sinó el sí-sí. En la mesura que alguns sectors prenen consciència que els beneficis esperats de la independència seran elevats, sobretot en comparació d’Espanya, lentament mouen el seu vot vers la independència. “Hem de construir una alternativa”, “Hem de començar de zero”, “A Espanya està tot perdut”… no són sinó maneres diferents de relativitzar els costos i els beneficis de la independència a favor d’aquests últims. Aquest és el model de l’esquerra independentista, tant des del punt de vista del model econòmic com des de la regeneració democràtica: per elevat que sigui el cost de la independència, el cost de quedar-se a Espanya sempre serà superior.
L’última reflexió voldria respondre al “Molt bé, i…?”. Segurament –i ja n’hem vist alguns bons exemples– la batalla hauria de lliurar-se en el terreny del mig: a fer palesos els costos i els beneficis, d’una banda, i a garantir-los, de l’altra. Els arguments identitaris és probable que tinguin poc ressò a banda i banda de l’espectre. Els arguments apriorístics, també. La batalla dels indecisos s’haurà de lliurar a Europa, l’euro, la transparència i la rendició de comptes, la fiscalitat, la corrupció, la participació ciutadana, el govern obert. En definitiva, en el model d’Estat després o en comptes de la independència.
