25/09/2014 | 08:00
Els resultats electorals d’ERC al novembre del 2010 feien evident que els conflictes interns −incloent-hi dues escissions− i la participació en els governs d’esquerres li passaven factura. Tot i que la renovació interna es va abordar immediatament, en les municipals del maig següent el càstig es va mantenir. I no va ser fins a la tardor de 2011 que, amb el lideratge de Junqueras consolidat, el partit va mostrar símptomes d’una clara recuperació. A començaments del 2012, però, ja resulta evident que, juntament amb els efectes devastadors de la crisi, l’agenda política d’ERC ha esdevingut l’eix principal de l’agenda catalana. L’èxit de CiU del 2010, absorbint bosses de l’electorat republicà menys esquerranós, aviat va quedar erosionat per una política de retallades, en bona mesura imposada des d’Europa i des de Madrid, però també estimulada per un discurs propagandístic que atribuïa a l’herència dels governs d’esquerres la culpa de tots els mals.
Malgrat que Mas havia pactat amb el PP mesures bàsiques de la legislatura, amb l’accés del PP al Govern de l’Estat (2011), els incompliments i l’ofec pressupostari s’incrementen. La situació del Govern de Mas empitjora ràpidament. Mentrestant, el moviment ciutadà s’ha organitzat i prepara la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012. El sobiranisme ja és, ben clarament, el corrent principal del catalanisme. Mas, llavors, interpreta el moment i planteja el gir sobiranista de CiU. No vol quedar desbordat per la nova majoria social i es proposa liderar-la. Els resultats de les eleccions anticipades (2012), però, ja assenyalen que el crèdit sobiranista no s’obté fàcilment. La majoria de CiU queda severament retallada (62 escons queden en 50) i ERC enceta un cicle ascendent (de 10 a 21) que la converteix en la segona força al Parlament i la farà guanyadora a Catalunya de les eleccions europees del 2014.
L’evident pressió de l’establishment català més conservador i repatani sobre Mas i el seu Govern, i el risc que la fràgil majoria parlamentària pugui deixar el president sense capacitat de mantenir el programa sobiranista, porta Junqueras i ERC a proporcionar-li un suport estable de legislatura. La contrapartida és el compromís de Mas d’impulsar el “procés” cap a la sobirania i fer efectiu el dret a decidir. La falta d’una majoria alternativa clara converteix el pacte pràcticament en una qüestió de “responsabilitat”. Un Govern massa feble entrebancaria el procés. El suport condicionat, en canvi, li permetia a ERC introduir esmenes als pressupostos i sostenir l’aspiració de votar el 2014.
El 9-N sabrem si l’aliança ha servit
Dos anys després, enmig d’unes limitacions pressupostàries terribles i del deteriorament progressiu de la reputació de la política institucional, el pacte s’ha mantingut i ha assolit bona part dels objectius. Mas ha procurat ser conseqüent. Junqueras ha estat pacient amb Duran i els solistes del Govern. Amb les imatges de la Via Catalana (2013) encara a la retina, la bona disposició d’ICV-EUiA i de la CUP va facilitar un ampli acord al voltant de la data i la pregunta per al test democràtic del 9-N. El socialisme catalanista en reconstrucció i altres esquerres també hi donarien suport. La majoria social podia veure canalitzades les seves demandes.
El 9-N sabrem si l’aliança parlamentària ha donat el seu fruit principal. Quedaran enrere suposades ofertes de CiU d’entrar al Govern mai no formulades. ERC hauria pogut participar en un Govern de concentració que inclogués altres esquerres. Però difícilment es podria comprometre en un Govern a dos amb una coalició que inclou la Unió de Duran, que té pendent la regeneració interna i que defensa un programa social molt allunyat del seu. En un escenari que presentés la unitat de sobiranisme com una prioritat, el concurs de les dues formacions, CiU i ERC, seria necessari –sense tots dos no hi hauria la gran majoria– però no seria suficient –caldria també la participació dels altres signants de l’acord del 2013 i del socialisme catalanista.
La construcció d’un nou Estat és, avui, a Catalunya, la millor i més poderosa oportunitat de transformació social. Mas i Junqueras es respecten. Però la distància ideològica i de tradició política entre les seves bases és molt gran. Poden caminar junts, per necessitat i conveniència, o per atendre el clam popular que demana unitat. Però, més d’hora que tard, les diferències en el model i les polítiques socials obligaran a comprovar quina és la correlació de forces.
