Sumar, restar, guanyar

Font: Jordi Borràs

Font: Jordi Borràs

Després de la recollida de signatures d’aquest estiu, sembla clar que Guanyem es presentarà a les properes eleccions municipals com una proposta nova però amb aspiracions d’espai de confluència. La lògica sembla simple: si ja ens trobem als carrers, defensant la sanitat pública, les escoles públiques, aturant desnonaments i denunciant la corrupció, per què no trobar-nos també a les llistes electorals?

Però ai, carai, amb les institucions hem topat. La política institucional sembla tenir la virtut de convertir en guardià de les estructures del seu partit tothom que hi entra. Les trobades, abraçades, rialles i ‘com va la vida’ de les manifestacions es converteixen de cop en malfiances, rancors i fetitxisme per les estructures pròpies. Tothom abraçat a la seva particular assemblea. No sense el meu comitè central!

Més enllà de la incomprensió que això pot generar entre qui no neda en les aigües institucionals, el fetitxisme de les estructures pròpies no té perquè ser un problema si ja has guanyat o si les enquestes t’auguren una còmoda victòria. En tota la resta d’escenaris, però, l’afecte per les estructures pròpies només dibuixa un escenari on guanyen les essències pròpies però perd la confluència i la capacitat de canviar-ho tot.

Perquè no ens enganyem: a partir de 1980, la dreta catalana no ha baixat mai del 30% de vots. A les darreres eleccions autonòmiques, CiU aconseguí 50 escons, ERC 21, PSC 20, PPC 19, ICV-EUiA 13, Cs 9 i la CUP 3. A les darreres municipals a Barcelona, CiU tragué 15 representants, PSC 11, PPC 8, ICV-EUiA 5 i ERC 2. És evident que aquest mapa s’alterarà significativament en els propers mesos, i així ho indiquen totes les enquestes. Tanmateix, quant ha de canviar l’electorat català per impedir que l’aliança PP-CiU pugui acabar amb totes les esperances de canvi? De fet, una alternativa creïble partidària d’un programa de mínims centrat en l’auditoria del deute, la lluita contra la corrupció, la renda bàsica i una fiscalitat justa hauria de ser capaç de superar una possible aliança CiU-PPC-C’s i, possiblement, PSC.

La fotografia que emergeix de la Catalunya i la Barcelona realment existents s’allunya molt, doncs, de la que molts desitgem. I que això sigui així és una derrota col·lectiva. Totes les forces que ara podrien incorporar-se a un espai de confluència comparteixen la responsabilitat d’haver estat incapaces de convèncer la majoria que sí que hi ha alternativa. Ni des dels carrers ni des de les institucions no s’ha sabut convèncer. Aquest és, doncs, el punt de partida.

Un cop determinat d’on es parteix, convindria definir què vol dir ‘guanyar’. És una victòria àmplia i còmoda? És un resultat que possibiliti coalicions rupturistes? És aparèixer amb força al mapa electoral, encara que sense possibilitats d’influir realment en un primer terme? Definir objectius no només no limita sinó que contribueix a comunicar què és allò del que s’està parlant. Aporta honestedat, transparència i mecanismes per a obrir el debat pre i post electoral. Definir què vol dir guanyar contribueix també a entendre els reptes del camí a recórrer.

Jo he entès, i potser m’equivoco, que guanyar vol dir, com a mínim, que a Barcelona sigui possible una coalició d’esquerres amb un programa de mínims i la voluntat de trencar amb l’austeritat. El camí a recórrer, doncs, passa per convèncer més persones de les que es veuran seduïdes per les propostes, com a mínim, de CiU i PP (280.000 votants). I em temo que això vol dir sortir dels espais de confort, els fetitxismes inconfessables i les pretensions d’arribar enlloc rodejat només dels aliats de tota la vida.

Per guanyar cal posar les línies roges prou a prop com per no desvirtuar la promesa de ruptura, clar que sí, però també prou lluny com per arribar al nombre de persones que cal per poder trencar amb alguna cosa. Guanyar sense cedir és una pretensió impossible en el marc polític català: els números no surten.

Per guanyar, doncs, cal fer números. I els números diuen que la ciutat i el país que volem només poden construir-se a partir d’entendre la ciutat i el país que tenim. Dos més dos són quatre.

2 comentaris
  • Jordi Ortiz Gil 3 d'octubre de 2014 - 8:30

    Molt d’acord amb l’anàlisi de Gema Galdon i en la demanda de generositat per a totes les potencials parts conformants dels Guanyem.
    Afegiria que, més que el programa de mínims (ja es dóna per suposat i no el vaig gaire difícil), les formes (transparència, participació horitzontal, revocabilitat de càrrecs, limitació de mandats, limitació de sous…) són el més important i és on pot haver-hi les divergències. I crec que és el més important perquè és el que pot possibilitar que aquesta coalició siga més àmplia o no (si les parts tenen la generositat que demana Gemma i demanem molta altra gent) i perquè les formes són les que poden donar estabilitat i continuïtat a aquesta aliança tan necessària.
    Per altra banda, tot i estar d’acord amb els números i les expectatives que comenta Gemma, crec que estem en un moment en què els Guanyem tenen unes oportunitats reals de poder assolir quotes significatives de poder. Si ara no hi fiquem el cap, potser el sistema es podrà reorganitzar per tornar a excloure’ns dels organismes de gestió.
    Per part meua, en aquest sentit, el poder arribar a formar coalicions amb forces socioliberals (ERC i PSC) on Guanyem fóra la força majoritària i forçar-los a avançar cap a les lògiques metodològiques i programàtiques dels Guanyem seria el gran triomf per ara. Si açò es poguera aconseguir en un nombre crític de localitats, l’escletxa en el sistema ja estaria feta i es podria consolidar a mig termini. Sens dubte no és gens fàcil (correlació de forces, sistema mediàtic advers, pors, dbtes…), però una oportunitat com aquesta pot no tornar a donar-se en molt de temps.

  • red albert 6 d'octubre de 2014 - 0:34

    No puc estar més d’acord. I seria bo que des de les bases dels entorns de la CUP-TPM i de de Podem-Podemos es fes una reflexió serena en aquest mateix sentit. En aquests moments de retallades de drets però alhora d’il.lusions col.lectives crec que hem d’aparcar diferències i fer un esforç de generositat tots i totes plegats. La ciutadania ens ho està demanant a crits i des dels moviments socials i des de l’entorn del 15-M no li podem tornar a fallar. No, no ens ho podem permetre.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog