La ciutat dempeus

Una persona descansa en un banc a la ciutat de Barcelona / JORDI BORRÀS

Una persona descansa en un banc a la ciutat de Barcelona / JORDI BORRÀS

El primer cop que vaig sentir el terme urbanisme preventiu va ser en boca de l’Itziar González en la seva (dura) etapa de regidora de Ciutat Vella. Sense eufemismes (en el moment del que parlo ella sí que en va fer servir, és clar, portava el barret de política), la disciplina es podria resumir amb un: si no vols que les persones sense sostre dormin als bancs, la millor solució és eliminar-los. Els bancs, no les persones sense sostre (la mesura és bèstia, però no tant). Eliminar els bancs i substituir-los, per exemple, per modernes cadires individuals. Així les persones sense llar estaran incòmodes (no es podran estirar) i marxaran. Solució tan efectiva com radical.

La mateixa lògica s’ha seguit en aquesta ciutat en els darrers anys (de l’Itziar em va quedar el nom tècnic, però la mesura és anterior a ella) canviant les escales de les places per rampes o evitant els esgraons de les finestres dels baixos per evitar pícnics urbans. Tot plegat amb l’aclaparadora lògica del “Així estaran incòmodes i marxaran” amb el que s’ha forjat la ciutat-aparador de Barcelona en els darrers anys, ja dècades. Em venen al cap les moltes microactuacions -en diuen així- fetes seguint la lògica d’aquest urbanisme preventiu en els darrers temps a la ciutat, sobretot a Ciutat Vella, però també a Gràcia, per fer front a allò que pocs anys enrere semblava, a ulls de l’administració local, la principal amenaça de (la marca) Barcelona: l’incivisme. Incivisme que aquest estiu ha tornat a ser un dels temes estrella a la ciutat arran de la revolta popular a la Barceloneta contra el turisme massiu: la imatge que va acabar d’encendre els caldejats ànims va ser la fotografia de dos nois comprant cerveses a un dels supermercats especialitzats en productes per a turistes del passeig de Joan de Borbó completament despullats.  Imatge de Vicens Forner, veterà cronista del barri, que ja ha esdevingut icònica del que s’ha convertit, al menys en part, la marca Barcelona.

Incivisme i ‘boom’ turístic

Però la lluita de l’administració contra l’anomenat incivisme per deixar una ciutat de postal és indissociable al ‘boom’ del turisme, els consumidors d’aquesta Barcelona. El primer pas va ser treure els bancs perquè no els ocupessin incívics, i el segon fer el mateix per deixar espai per a les terrasses. Al quilòmetre que separa els carrers de Tallers i de Santa Mònica, Rambla avall, no hi ha un sol banc. Zero. Ni tan sols una poc socialitzadora cadira individual com les que hi ha -sempre plenes- al tram superior del passeig, entre Tallers i la plaça de Catalunya. I parlem de la Rambla. El principal passeig de la ciutat no ofereix un sol espai on seure en un quilòmetre. Públic, és clar. Seure, pots seure, en qualsevol de les moltes terrasses. Privades. Si no vols (o pots) seure en una de les poc temptadores terrasses no hi ha alternativa. Palplantat, estaràs incòmode i marxaràs.

Cassolada de protestes al barri de Sants de Barcelona / JORDI BORRÀS

Cassolada de protestes al barri de Sants de Barcelona / JORDI BORRÀS

Els infants que van participar en una de les primeres edicions del Fem Plaça, acció organitzada per la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella per recuperar l’espai públic al castigat districte, aporten més xifres a l’equació de la ciutat mercantilitzada. A la plaça de Sant Miquel, just darrere de la de Sant Jaume, hi ha 27 places en bancs i cadires, enfront de les 141 places per seure en terrasses de bars. Així ho van calcular els nens que participaven en uns dels jocs del Fem Plaça, constructius berenars-protesta que han anat repetint durant la primavera, l’estiu i segueixen a la tardor per reivindicar la necessitat de reocupar l’espai públic per part del veïnat. Una d’aquestes accions per trencar la lògica hostil de la ciutat-negoci va ser a la plaça de Barceloneta, barri on els veïns, tot i haver superat amb escreix l’estadi de la incomoditat, han decidit no marxar, sinó alçar-se. Tot i l’èmfasi probablement interessat en la qüestió de l’incivisme, la consigna de l’estiu, encara vigent, és clara: “La Barceloneta no es ven”. Seguint la crida de la sempre present petjada de l’activista Emília Llorca: “El barri s’ha de defensar”. I així ho porten fent durant mesos, sumant petites victòries, com la revisió per part del districte de tots els pisos turístics del barri per tenir un cens real dels irregulars i iniciar els procediments per tancar-los.

Una ciutat comuna

En paral·lel a aquesta resistència dels impulsors del Fem Plaça i dels veïns de la Barceloneta o dels encara menys organitzats i tímids, però també persistents de la Sagrada Família en els darrers temps s’està construint també una ciutat comuna. Una resistència que va més enllà de quedar-s’hi i treballa per fer de la ciutat un lloc més còmode. Menys hostil. Espais de reflexió i construcció d’alternatives, com Fem Rambla, al Poblenou, la Plataforma contra el Pla Paral·lel o Gràcia on vas?, o experiències de reapropiació de l’espai públic i de reteixir la solidaritat veïnal com l’Espai Germanetes, a l’Eixample, Can Batlló, a Sants o L’Harmonia a Sant Andreu. Experiències òbviament minoritàries, però que s’estenen per tota la ciutat. Barri a barri, formant una espècie de xarxa (cada cop menys) invisible que uneix la ciutat dempeus.

Helena López Vallejo és periodista i especialitzada en informació local a Barcelona.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog