El record més ben guardat d’aquell 9-N

Votacions durant el 9 de novembre de 2014 / JORDI BORRÀS

Votacions durant el 9 de novembre / JORDI BORRÀS

Dels records, conseqüències i lliçons que n’he pogut treure de la consulta sobre la independència del 9 de novembre no em quedaré amb l’exemplar organització popular. Ni amb la parella d’avis de vora 90 anys, que amb el fred tallant de les 7 del matí ja esperaven davant de l’escola per si calia bloquejar-ne l’entrada, amb tota la dignitat d’aquells que van veure entrar les tropes feixistes el 1939 i que aquell matí estaven disposats a plantar cara a qui fos. Ni dels milers de quilòmetres recorreguts, les llargues cues i les hores d’espera que alguns van haver de fer per ser partícips d’aquella «costellada». Ni tan sols les llàgrimes de la gent que dipositava el cor i l’esperança en aquella capsa de cartó.

De les conseqüències d’aquell diumenge de novembre no em quedaré amb els més de 800 periodistes acreditats, molts d’ells internacionals, que van recórrer el país de dalt a baix i que passaven crònica a tota màquina des del Centre Internacional de Premsa. Tampoc em quedaré amb la mirada atònita d’aquells corresponsals alemanys que van haver de viure les escenes dantesques d’una manifestació nazifeixista davant de la Delegació del Govern de Barcelona. Ni amb aquell falangista, vestit amb la camisa blava que va fer vessar tanta sang, fent onejat la bandera de l’horror mentre a dos metres de la cara em cridava «Borràs, hijo puta, te vamos a quemar vivo». No em quedaré amb els ulls impotents d’aquella colla de troglodites nostàlgics que tenen més coll avall que alguns de nosaltres que ens n’anem, que han perdut aquesta guerra i que ara només els hi queda muntar el numeret perquè quan tornin a la seva terra els obsequiïn amb quatre copets a l’espatlla i els hi diguin que molt bé, que són uns patriotes molt valents.

Tampoc em quedaré amb el desembarcament policial i militar —guaita, quina casualitat— que durant els dies anteriors a la consulta es va deixar veure per diferents indrets del país. Ni amb l’operari de la benzinera de Tona que quan va arribar el comboi de l’exèrcit a omplir els dipòsits els hi va dir que no quedava gasoil. Ni amb l’operari de l’altra benzinera de Tona que també els hi va dir el mateix deixant-los tirats durant hores amb un pam de nas a peu de carretera. Tampoc em quedaré amb els agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional que em vaig trobar, vestits d’uniforme i en horari laboral, visitant una fragata de l’armada espanyola amarrada al port de Barcelona. No em quedaré amb la plataforma llançadora de 48 míssils que duia incorporada, ni amb el canó de proa amb un abast de més de 25 quilòmetres que apuntava direcció Montserrat.

No em quedaré ni tan sols amb l’atac informàtic que de manera brutal i coordinada van patir les webs de l’AMI, l’ANC, Òmnium Cultural i especialment el servidor gencat.cat, comprometent seriosament fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques. Tal va ser l’abast de l’ofensiva que el 90% del trànsit a internet causat per atacs informàtics a l’Estat es va concentrar contra els servidors de la Generalitat. Tampoc em quedaré amb el bloqueig dels telèfons de membres de l’ANC que durant hores van rebre allaus de trucades de números desconeguts. No em quedaré amb els cadells del feixisme que van segellar panys amb silicona, o els desgraciats que tot lluint insígnies de la División Azul van entrar violentament per arrencar urnes a un institut de Girona però que no comptaven topar-se amb un equip de rugby que els esperava amb els braços oberts.

Votar ‘no’ malgrat boicots, menyspreus i dictats totalitaris

El record més ben guardat d’aquest 9-N serà per les 104.772 persones que van votar “no” a la independència. Ho van fer malgrat boicots, menyspreus i dictats totalitaris de l’unionisme ranci que reposa el seu honorable cul als escons del parlament d’aquí i d’allà. Van votar malgrat l’amenaça de la caspa nauseabunda de la ultradreta i les denúncies histèriques d’aquells que es fan dir Societat Civil Catalana però que són “la voz de su amo”, de qui paga vaja, que ja ho diu la dita, que Roma no paga traïdors, amics meus. Van votar sabent que el seu acte era la derrota de l’Estat com el coneixem avui dia. Van votar, fins i tot amb banderes espanyoles lligades al coll i samarretes de la Guàrdia Civil tot i que els seus partits els hi van negar la campanya, perquè van preferir atiar a la por i al boicot que entrar al joc democràtic. Aquestes 104.772 persones, un 4’54% del total dels vots, són l’expressió més gran que ha vist l’unionisme a Catalunya durant els anys d’aquest procés. Ni tan sols sumant les xifres d’assistència de totes les manifestacions espanyolistes que hi ha hagut des del 12 d’octubre de 2012, s’albira la xifra de les 104.775 persones que van votar NO amb tota la naturalitat del món. Aquests votants, que mereixen el més gran dels respectes, van acudir a les urnes donant la millor lliçó a un estat terminal que com un gran tigre de paper trontolla només d’ensumar les urnes de cartró.

El dia 9 de novembre de 2014 passarà a la història per ser el dia en que molts catalans van enterrar la por, votessin el que votessin. Aquell dia va morir la cabra de la Legión i a la làpida hi van escriure com a epitafi el «muera la inteligencia» de Millán-Atray. Vostès, amos i senyors d’Espanya, algú els hi hauria de dir que tenen un problema i aquest problema es diu 4,54%.

7 comentaris
  • dddquijano 14 de novembre de 2014 - 12:57

    Molt emotiu, pell de gallina al llegir-ho. I molt d’acord. Ara bé, hi ha un milió vuit-centes mil persones que tot i voler la independència de Catalunya, molt probablement no serien suficients per assolir més d’un 51% de vots en un referèndum legal pactat amb Espanya (que no hi serà mai, veient el poc que els agrada negociar i pactar) o en unes plebiscitàries. Així que el problema d’Espanya s’anomena 4,54%. Però ara mateix, el de Catalunya és “Menys del 51%”. O sigui que queda molta feina per fer.

  • Manuel Martínez Ballester 14 de novembre de 2014 - 15:41

    Està molt bé aquest article.
    De tota manera, crec que en algun moment es cau en l’excés, com quan es comenta els canons apuntant a Montserrat (home, no calia, ja som conscients).
    Pel que fa als atacs cibernètics, diguem-ho així, que efectivament van ser brutals, crec que també fóra de justícia no oblidar que nosaltres vam empènyer un altre atac contra el reaccionari TC d’aquest mateix estil.
    Dit això, bon article, molt ben escrit.
    Salut.

    • red albert 15 de novembre de 2014 - 10:20

      no puc estar més d’acord: excel.lent article, arriba a tocar la fibra sensible fins i tot, però no calia caure en la hipèrbole i els excesos, que tampoc no hi ha per tant, que al final nosaltres també tindrem la nostra “teoria de la conspiració”. tot i així un reconegut homenatge per totes aquelles persones que van votar seguint les seves pròpies conviccions personals, siguin les que siguin, que per això es tractava d’una consulta, un referèndum o com li vulguem dir

  • Enric Gonzálvez Aparicio 14 de novembre de 2014 - 20:19

    Bona reflexió la de l’article; un matís, no va ser un equip de rugbi, com se’n va dir, sinó d’un únic ex-jugador, coses d’aquell joc del telèfon…
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4219298/20141111/sang-freda-jugador-rugbi-aturar-ultra-9-n.html

  • azufaifo 15 de novembre de 2014 - 19:34

    Estic d’acord amb l’article. Però aquesta votació va ser bastant estranya pel fet que una part de l’electorat català estava molt mobilitzat pel pro-independentisme i en canvi no hi havia mobilització dels partits no independentistes. Potser ICV i poc més. El resultat és que 2/3 d’electors no van votar i que molts seguim esperant un referèndum de veritat. El fet que CiU, amb el Sr. Mas al capdavant, assumís la direcció d’aquesta consulta tampoc va ajudar a la mobilització general. CiU és un partit corrupte amb la seu embargada. S’ha acabat l’hora dels partits corruptes. Molt decebedor l’abraçada de David Fernandez i Mas. La CUP hauria de cuidar les formes.

  • EulaliaAP 16 de novembre de 2014 - 0:33

    M’ha agradat molt aquest article. Molt ben escrit, dona una perspectiva diferent en la que cal pensar-hi, Felicitats

  • MariaRosa CAT 16 de novembre de 2014 - 13:36

    El contingut de l’article és excel·lent …
    Malgrat tot, però, crec que és més important fixar-nos en el gran triomf del SI/SI, …
    I reconèixer, això sí, que el 9n2014 ha estat NOMÉS un primer pas en el camí d’assolir la nostra INDEPENDÈNCIA de l’Estat espaÑol, i que la tasca que ens queda per a fer és immensa i, segurament, més llarga i difícil del que desitjariem …
    Però no defallirem en assolir que el nostre País esdevingui “Catalunya Lliure” !!!

Deixa el teu comentari