02/12/2014 | 18:08
“Per descomptat que existeix lluita de classes, i és la meva classe la que està guanyant”. L’autor d’aquesta frase és l’estatunidenc Warren Buffett, qui segons el darrer rànquing de la revista Forbes és el tercer home més ric del món, amb una fortuna de 68.700 milions de dòlars (uns 55.170 milions d’euros). A través de Berkshire Hathaway, el seu braç inversor, Buffett controla més del 2% de Goldman Sachs, el que el converteix en un dels principals accionistes de Goldman Sachs, el totpoderós banc d’inversió.
El grup financer està implicat directament en el falsejament dels comptes grecs que van amagar el dèficit de Grècia, va ser acusat de frau arran de l’escàndol de les hipoteques subprime per la Comissió del Mercat de Valors dels Estats Units i empra desenes de filials en paradisos fiscals per reduir al màxim el pagament d’impostos. En l’era de la tecnocràcia, la seva influència a Europa ha estat enorme gràcies a unes portes giratòries ben greixades que van portar dos antics ‘Golman Men’ al capdavant del govern italià, Mario Monti, i del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi.
Goldman Sachs és aquesta setmana l’objecte del reportatge d’investigació de CRÍTIC. L’article, que fins el divendres només poden llegir els subscriptors, es titula: ‘El polèmic banc d’inversions Goldman Sachs expandeix els seus negocis a Catalunya’. El polèmic historial del banc d’inversió no és un impediment perquè les administracions catalanes també contribueixin a engreixar els seus comptes, ja sigui a través del negoci del deute o de l’adjudicació de contractes a ISS, una transnacional danesa de serveis propietat seva que els últims quatre anys ha rebut encàrrecs de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, diversos ajuntaments i alguns consorcis sanitaris. A preguntes de CRÍTIC, la Direcció General de Comunicació de la Generalitat de Catalunya explica que “els propietaris de les empreses no poden ser un factor determinant de les adjudicacions contractuals”.
Les directives europees de contractació pública i la Llei estatal de Garantia d’Unitat de Mercat estableixen que la ubicació territorial d’una companyia no pot ser un criteri a tenir en compte quan es decideix una adjudicació, el que impedeix, per tant, prioritzar les empreses catalanes en els contractes públics. Són normatives fetes, teòricament, per garantir la “lliure competència”, però que a l’hora de la veritat beneficien el més fort i, en aquesta selva, Goldman Sachs i els seus tentacles, com ISS, tenen les de guanyar.
En ple procés independentista, caldria abordar un debat a fons sobre les sobiranies. Un Estat no és realment sobirà si no pot decidir prioritzar companyies locals en els contractes públics. Un Estat no és sobirà si no pot decidir lliurement afavorir les empreses de l’economia social i solidària per davant de les corporacions capitalistes. En l’actual Unió Europea, la sobirania real, aquella marcada pel poder econòmic, no resideix en els estats-nació sinó en allò que s’ha anomenat els mercats. Goldman Sachs representa els mercats en estat pur i les normatives de “lliure competència” la beneficien. I mentre això sigui així, i no hi hagi una recuperació real de la sobirania, també es lucrarà amb diners públics. I tots els catalans, ni que sigui mínimament, contribuirem a fer encara més ric Warren Buffett. Si no canvia res, està clar qui seguirà guanyant la “lluita de classes”.
