Pla Juncker: una aposta per la inversió privada a Europa

  • Pablo Sánchez Centellas. Cap de comunicació la Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics
  • dijous, 18 desembre 2014
  • Un comentari
  • General
Jean-Claude Juncker, president de la Comissio Europea.

Jean-Claude Juncker, president de la Comissio Europea.

El passat dijous 27 de novembre, després de mesos de prometences i d’intrigues, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (votat amb el suport dels eurodiputats del PP, Ciutadans i CiU, amb l’abstenció del PSOE-PSC i d’UPyD i, tot s’ha de dir, amb l’oposició de Podem, ERC, ICV i IU), presentava l’anomenat ‘Pla Juncker’. Aquest pla per mobilitzar inversions, que segons Juncker servirà per “salvar la Unió Europea”, va ser la gran promesa electoral del nou president de la Comissió i un argument per aconseguir el suport dels socialistes. El pla està valorat en 300.000 milions d’euros, però en realitat es tracta de 60.000 milions en 3 anys. Aquests diners haurien d’acabar generant un total de 315.000 milions. Aquest dimarts, els eurodiputats debatran l’ús dels primers 21.000 milions per al 2015.

Segons Juncker i la seva coalició popular-social-demòcrata i liberal, cal crear un marc propici a la inversió privada. Aquest marc faria possible que cada euro invertit multipliqués per cinc el seu valor. Naturalment, l’arc parlamentari que dóna suport al projecte no dubta gens a lloar les virtuts d’aquesta alquímia… Però fugim per un moment dels grans discursos de la Comissió i fixem-nos en la realitat de, per exemple, Catalunya. Els 60.000 milions d’euros efectius són préstecs dels estats membres (entre d’altres, doncs, de l’Estat espanyol) i del Banc Europeu d’Inversions (BEI). Encara no se sap, i no se sabrà fins a mitjan 2015, quants diners podrà avançar cada economia europea. El que és segur, però, és que un país mig intervingut per la troica i amb un atur del 25% no podrà fer gaires esforços. Els menys de 1.000 milions d’euros que, potser, es podran recaptar, s’injectaran en una institució creada per “treure Europa de la crisi”. Aquest ens de gestió d’inversions, del qual parlarem més tard, tindrà la darrera paraula sobre el destí de les inversions.

Com que no hi ha gaires possibilitats d’inversió de la part d’Itàlia o de França, per no parlar de Grècia, d’Irlanda o de Portugal, els primers 5.000 milions seran generats pel Banc Europeu d’Inversions, en diners reals i a través dels mercats financers. És a dir: hi haura una promesa de restitució de préstecs i aquests 5.000 milions n’han d’arribar a generar 60.000. D’això se’n diu vendre duros a quatre pessetes. Els estats prou que hi posaran diners, ja que el cost de generar diners a partir dels diners serà relativament baix, i les perspectives de pagament, relativament altes. Providencialment, Juncker, des que fou elegit al juliol i abans que no es votés Cañete (entre d’altres), va passar els mesos d’estiu furgant els calaixos de la Comissió i ha trobat la xavalla del pressupost europeu no destinat: 8.000 milions d’euros que, sumats a la xavalla de les cafeteries del Consell, de la Comissió i del Parlament, faran d’Europa el paradís de les start-ups.

Amb tots aquests calés reunits, més el fitxatge del Senyor Esteve per començar a vendre duros a quatre peles o, en el cas present, duros a trenta pessetes, qui podria rebutjar aquesta oferta? Ens crearan 1,3 milions de llocs de treball en 2 anys, més els 750.000 del TTIP! Ja haurem creat la famosa espiral virtuosa de la qual parlen tant els economistes de cafè, copa i puro. Dispenseu els sarcasmes, però que quedi clar que tot el que hem escrit fins ara és del tot cert. Tret, això sí, de la participació del senyor Esteve, que encara no s’hi ha ficat perquè volta massa enfeinat fent-li la campanya electoral a Artur Mas, que deu esperar amb fal·lera aquest gran pla europeu.

Un consell regulador de copa i puro

Per evitar que aquests fons siguin emprats com els fons estructurals, es crearà un comitè independent per gestionar-los. Sens dubte que entre els candidats a “expert independent” hi trobarem consultories com PricewaterhouseCoopers. I si no poguessin participar-hi per culpa de l’escàndol #Luxleaks, Cuatrecasas tindria una bona oportunitat per mostrar que fent auditories no tenen res a envejar als mètodes de PwC o d’Ernst & Young.

Juncker va dir-ho molt clar, i el Govern de la Generalitat també ho té molt clar: els projectes hauran de ser plans de col·laboració publicoprivada. I en aquest punt entenem per què CiU es mostra incondicionalment a favor del pla. La Generalitat també podrà mobilitzar diners públics per dibuixar un pla de gestió de, per exemple, l’aigua (això, però, ja ho acaben de privatitzar, amb els vots de CiU i d’ERC), de la salut pública, de l’educació, dels serveis d’estudi d’impactes, de la gestió del turisme… De ben segur, així podrem equilibrar els pressupostos i, de passada, oferir unes bones concessions a les empreses amb capacitat d’inversió en els mercats financers a través dels projectes del BEI. Noms i cognoms? La Caixa, Gas Natural, Endesa… Heu sentit a parlar del Projecte Castor, oi? Doncs prou que està finançat amb fons del BEI.

Després d’un àpat lleugeret en algun èmul d’El Bulli, la gent important, vells i nous amos, amb interessos en aquestes empreses, decidiran la mida, el nombre i el tipus dels projectes. Tot es farà bé, tot anirà com ha d’anar. I no patiu.

Cinisme o realisme

Puc semblar cínic o (ai!) euroescèptic, però escolteu els responsables mateixos del pla: “El fons cobrirà la part de risc elevat de tot projecte publicoprivat, amb la voluntat d’atreure inversors públics i privats que, en altres condicions, haurien considerat el fons massa perillós”. Els diners públics cobreixen les inversions de risc, i els diners privats generen beneficis per crear ocupació. En termes econòmics, se’n diu win-win. Aquesta part de l’Auca del Senyor Esteve no està gens malament. Però el 2015, 7 anys després de Lehman Brothers, ja no se la creuen ni els qui la propaguen.

La veritat és que Juncker ens havia promès un pla d’inversions, i ara ens el presenta. O potser és la seva carta als Reis. De credibilitat, la Comissió Europea ja no en té, després de l’elecció de Cañete, de Hill i d’algun altre comissari amb currículums que fan pixar de riure pels passadissos de les institucions. Però la Comissió, amb el suport d’una majoria EPP-S&D-ALDE (és a dir, el PP, el PSOE, CiU, UPyD i Ciutadans), no es desvia de la direcció que s’ha donat. El PSOE va tenir la sort d’abstenir-se de l’elecció de Juncker i de guanyar, així, una certa credibilitat (o d’evitar que Podem arribés al 60% en les enquestes?). Ja veurem si el suport al pla Juncker no és un xec en blanc per a més aeroports com el de Castelló, més privatització del cànon de l’aigua i menys sanitat pública. Els pròxims 12 o

18 mesos sabrem si ens imposen un acord de lliure comerç amb el Canadà (CETA) o amb els Estats Units (TTIP). També sabrem si els 315.000 milions acaben sortint del no-res. Si és així, formularé excuses públiques per haver-me equivocat, i em felicitaré dels milions menys d’aturats i de pobres a la Unió Europea. El Senyor Esteve haurà fet les paus amb ell mateix i s’hauran esfumat els problemes. Ja ho veurem.

Un comentari
  • Josep Anton Rius Canals 18 de desembre de 2014 - 15:42

    100% d’acord. Ens trobem en un atzucac important de la història. Amb l’elevat nivell de democràcia que hi ha a Europa i a l’estat espanyol no som capaços de capgirar la dinàmica de la Història. Mai abans els ciutadans havien tingut tanta llibertat política, ni tanta informació al seu abast, i permetem UE completament antidemocràtica -i ja no es tracta de les decisions que pren, més o menys encertades segons quin criteri- sinó els mecanismes per els qual pren i executa aquestes decisions.

    I l’estat espanyol…no cal gastar ni mitja paraula.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog