Tot el que pot passar és que pot passar de tot

La revolució no és allò que creieu, l’organització a la que pertanyeu o la que voteu;
és allò que féu durant tot el dia, és la vostra forma de viure

Jerry Rubin a ‘Do it!’

Acte de la CUP a Barcelona / JORDI BORRÀS

Acte de la CUP a Barcelona / JORDI BORRÀS

Uns versos de la María Leach per títol i com a conclusió. Estem en un temps d’incerteses on sembla que tot és possible i alhora que cada gest polític que assumim podria ser determinant o condicionar la fita posterior. L’emergència social és quotodiana i la necessitat de donar respostes a un sistema cleptocràtic on la política institucional s’ha posat al servei d’una minoria de privilegiats mentre la població pateix és més que evident (Catalunya és líder en desnonaments, un 30% de pobresa infantil i més d’un 25% d’atur). En aquests darrers anys de “les crisis” uns pocs han multiplicat els seus beneficis exponencialment mentre la majoria (mal)vivim la precarietat i veiem com els serveis públics, les conquestes socials i l’estat del benestar s’esmicolen. La democràcia sembla només una broma dels grecs mal entesa i ja no ens referim a privatitzacions o externalitzacions concretes sinó a la mercantilització de qualsevol esfera de la nostra vida: què mengem, on vivim, com podem estudiar o aconseguir el tractament mèdic imprescindible, en quines condicions treballem, quin model d’oci consumim/reproduïm, o fins i tot, com podem pagar l’aigua que bevem o la llum i la calefacció que necessitem pel nostre dia a dia.

Durant aquests últims anys, doncs, i en conseqüència, ens hem preocupat d’investigar i destapar qui són aquesta minoria de rics que condicionen les nostres vides en cada decisió que prenen, quines són les xarxes i entramats de poder invisibles que gestionen les ciutats i ideen les polítiques globals que ens sotmeten… però poc hem analitzat com hem esdevingut massivament tan vulnerables, tan obedients, com hem arribat a aquesta situació de dominació i obediència? Cert és que ens hem mobilitzat i hem expressat el nostre rebuig i indignació davant el règim polític actual i les mesures d’austeritat imposades per la Troika, des de les vagues generals a les marxes per la dignitat, des de les lluites en defensa del territori a les marees en defensa dels serveis públics, des de les ocupacions de les places del 15M als aturaments de desnonaments de la PAH, experiències autogestionàries i creació de (micro)alternatives com a contramodel… però no hem aconseguit revertir les envestides neoliberals i el seu segrest de les institucions alhora que els horitzons que es besllumen com pot ser el TTIP no són gaire esperançadors.

Segurament, les polítiques aplicades i els consensos/pactes arribats en aquests darrers 35 anys hi tenen molt a veure a l’hora d’observar la capacitat de reacció i de donar resposta a la situació en la que ens trobem actualment. La Cultura de la Transició (CT) és el terreny de joc establert, allò que defineix el règim del 78 i ofereix la normativa des d’on poder jugar o participar (democràcia institucional-representativa, pau social promoguda per un sindicalisme pactista, acords dins l’acadèmia, en els mitjans de comunicació i en una manera d’entendre i produir la cultura dominant… etc). És a dir, la tendència ha estat potenciar els òrgans de representació (la paraula) per sobre dels espais d’empoderament popular, tan vius, forts i dinàmics com havien estat i menystenint tot allò que defugia el terreny de joc delimitat -les pràctiques no institucionalitzades, la contracultura i l’esponteneïtat i el conflicte que es dóna sempre als marges d’allò pactat i establert- ja sigui dins l’espai públic o en oposició a la legalitat vigent (moviment antimilitarista, okupacions i moviment desobedient pel dret a l’habitatge, plataformes en defensa del territori, lluita contra la repressió, contra l’homofòbia i per les llibertats LGTB).

D’aquesta manera s’ha anat instaurant la cultura de la delegació, d’una representació cada vegada més opaca i tancada, on els “representants” s’han anat allunyant dels “seus representats” i s’han acabat convertint en una mena de gestors de la impotència i d’apaivagadors del conflicte social. És així, com s’entén el descrèdit cap a les institucions, com ha augmentat la passivitat i ha anat disminuït certa tradició assembleària, participativa, autogestionària, combativa i horitzontal, dins el teixit associatiu i popular, en el món laboral i urbà.

D’aquesta manera s’ha anat acumulant el poder en poques mans, a nivell global i a nivell local, tot legitimant la CT, el règim del 78 i el sistema socioeconòmic actual. A Catalunya, això s’ha concretat en els vint anys de l’era Pujolista, les polítiques liberals desenvolupades pels dos Tripartits i el Govern dels millors del president Mas. Són múltiples i nombrosos els exemples on pot demostrar-se fins a quin punt aquest consens ha estat real i ha dominat la política catalana (l’oasi català) sense qüestionar en cap cas les dinàmiques i lògiques de la CT, fins que el 15M arriba i ho sacseja tot.

Del Ningú no ens representa a l’Assaltem les institucions

Ho deia Galeano: “Si les urnes servissin per alguna cosa ja haurien estat prohibides”, i no li falta raó. Tres mostres de política relacionades amb les urnes.

1. “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes” deia una de les consignes més conegudes del 15M o “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” deia una altra. Amb l’ocupació de les places neix quelcom nou pel que té d’híbrid entre allò organitzat, la cultura de la resistència acumulada en les darreres dècades, i un despertar polític col·lectiu fruit de la indignació i la desesperació per un règim polític que entra en xoc, en coma tècnica, que es converteix en una esmena a la totalitat a la CT. Fase expressiva de moviment, embrió de futures propostes i mobilitzacions i un nou imaginari que aporta la lògica del comú, del nosaltres, tot renunciant als lideratges pel perill de “representació” i/o “mediatització” i presenta una concreció multinivell entre allò que exigim (mesures urgents) i allò que volem (qualsevol concreció ja limita les nostres espectatives i possibilitats). Aquesta és l’herència que el 15M deixa, qüestionament profund de les formes-de-vida, gestos irreductibles i moltes incògnites i possibilitats. Sens dubte, això connecta, ho volguem o no, amb el debat actual, post15M, sobre l’assalt a les institucions, la política de partit o l’absorció dels moviments sense caure en la representativitat. Res nou sense que res sigui ben bé el mateix, del municipalisme de transformació al cavall de troia de les CUP al Parlament, de la Confluència de Guanyem a Podem(os).

2. El Govern català prohibeix el multireferèndum en la legislatura del dret a decidir. Paradigmàtic i plenament conseqüent, la independència serà lampedusiana o no serà, sembla afirmar Artur Mas quan envia els Mossos d’esquadra a retirar les urnes, operació arriscada políticament que supera sense excessius costos, els mitjans de comunicació oficials i obedients fan el silenci, ERC acata -novament, com amb els pressupostos antisocials- i les postures que auguren només una independència de caire identitari surten reforçades davant dels qui s’esgargamellen explicant l’oportunitat que representa el “Procés” per conquerir sobiranies.

3. La legislatura del dret a decidir i el consens que fins ara ha girat al seu voltant, acaba el 9N. Data majúscula per tot el que arrossega, abans i després, el simple gest d’introduir un paper dins d’una urna. Queda demostrat que els governants de l’Estat Espanyol, aixecat damunt dels tres pilars: la monarquia, la unitat nacional i la propietat privada/economia de mercat, sempre prohibiran qualsevol expressió democràtica lligada al dret a decidir o d’autodeterminació. Demostració palpable, empírica, del què vol dir la demofòbia, silencis majoritaris que arriben amplificats perquè no arriben, que diuen molt sense dir res, que criden al buit de les paraules inexistents. Dos milions de persones desafien l’estat i es mobilitzen un diumenge per dur a terme un simple gest que té més de simbòlic que de legal. Això també és una rebel·lió democràtica i com a tal s’hauria d’anomenar, i defensar, sense acomplexament.

De la Cultura de la Transició (CT) a la Cultura de l’Emancipació (CE)

Arribats en aquest punt, com plantar cara a aquesta crisi sistèmica, a les elits europees que estan sembrant el sud de misèria, imposant l’austerici i una deutocràcia letal per la majoria de la població mentre el règim del 78 agonitza, la cultura de la transició implosiona, Grècia sembla rebelar-se i des de Catalunya es reclama exercir el dret d’autodeterminació?

Probablement, el més realista i viable seria abandonar el consens al voltant del dret a decidir i passar a la defensa de les ruptures/processos constituents, així propositiu i en plural, tot avançant cap a la cultura de l’emancipació. En contraposició a la CT basada en els valors del pacte social, la representativitat i la delegació, la CE aposta per la no dependència i la necessitat de trencar amb tot lligam que ens sotmeti. I aquest sotmetiment té a veure, en definitiva, amb les formes-de-vida que el capitalisme postmodern imposa -societat de consum hiperespectacular i model socioeconòmic depredador- mesclat amb un sistema de representació institucional -democràcia formal- carregada de casos de corrupció, d’abús de poder i sempre posada al servei d’una minoria de privilegiats.

Ens cal emancipar-nos d’aquest sistema de dominació per constituir aquest ser-nos(altres) que viu entre l’individu i la col·lectivitat, entre el jo i el que som en comú. I és evident, que això entronca amb el moment actual, amb la finestra d’oportunitat que se’ns obra al forçar múltiples ruptures constituents basades en aliances, en la cooperació, en el suport mutu i en la solidaritat però mai en l’homogeneïtzació i la subalternitat.

No podrà haver-hi ruptura sense desobediència ni desobediència sense activació popular que defensi un canvi radical en les polítiques hegemòniques que avui, des de fa 35 anys, i encara enrera, ens (des)governen i ens volen súbdits mesells. Desobediència per no condemnar la majoria social a la pobresa imposada per la troika, l’austeritat i el deute; desobediència per combatre les polítiques capitalistes urbanes globals i la legalitat que les justifica i sustenta si volem implamentar un veritable municipalisme de transformació; i desobediència per obrir el candau, per colpejar el taulell, per finiquitar l’estat-nació, el règim jurídico-polític espanyol, des de la diversitat de formes i relats que les ruptures constituents puguin prendre en cada territori, assumint el dret a l’autodeterminació i la superació de la constitució espanyola, mai la seva reforma, la que només un terç del Congrés de Diputats pot bloquejar.

I doncs, com activar la població?

Com forçar aquestes ruptures constituents, com crear aquest moviment polític per les ruptures i l’emancipació? En primer lloc, suposo, que hi té molt a veure el fet que la proposta sigui inequívoca i clara, que es comprometi en aquesta multiplicitat i alhora sigui capaç de convèncer, d’assumir compromisos veritables, demostrant un respecte i una generositat gairebé obsessiva, lluny de tacticismes i pugnes electoralistes i així esdevenir una alternativa contrahegemònica real i factible.

Una proposta com aquesta, en el marc d’unes eleccions plebiscitàries, que alguns defensem com constituents, hauria d’aconseguir enxarxar -mai fusionar ni absorbir- totes aquelles propostes, moviments, espais i organitzacions que des de fa anys, o des d’ara mateix, volen impugnar i destituir el règim, promovent una nova institucionalitat molt més democràtica i ètica, aconseguint generar un moviment rupturista per la conquesta de la sobirania plena que un procés constituent popular ens pot oferir si el forcem i estem a l’alçada. Amb tot, és evident, que aquest no pot ser un procés (des)constituent aïllat sinó que alhora s’entronca i ha de relacionar-se i vincular-se a la resta de ruptures constituents que poden dur-se a terme a l’estat espanyol i al sud d’europa, demostrant que hi ha alternatives al capitalisme i unes noves formes d’organitzar-nos i relacionar-nos a nivell local i supranacional.

En definitiva, si creiem que ara és el moment de produir canvis profunds i reals, més enllà de lleus reformes i de l’aplicació de mesures urgents i absolutament necessàries, caldrà que assumim, i expliquem, que ni Ítaca ni la “nova política”, es digui com es digui i sigui liderada per qui sigui, per molt que ens invoquin aquell horitzó màgic, dual, i esperançador, produiran els canvis profunds i reals que ens prometen. Tampoc, i posats a ser justos, aquests canvis vindran d’aquelles propostes carregades de raó i dignitat però que no aconsegueixin penetrar, fer-se comprensibles, il·lusionar i activar les classes populars a les que apel·len i es dirigeixen.

És l’hora d’omplir de continguts els significants, és l’hora d’abandonar les ambigüitats i fer un esforç més per no renunciar a res, es pot estendre la rebel·lió democràtica, des d’una alternativa al capitalisme garantint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que ara mateix, i aquí, passa per proclamar la República Catalana.

Si no som capaces de teixir aquestes aliances, entre moviment popular, expressions/altaveus electorals i nova institucionalitat; entre ruptures i processos (des)constituents, haurem fracassat i potser alguns aconseguiran molt bons resultats electorals, fins i tot poden guanyar algunes eleccions, però els que hi sortirem perdent, malauradament serem els de sempre, l’enèssima decepció dels sempre, mentre els altres, els pocs, brindaran feliços pel seu triomf, que no té perquè ser, quina paradoxa, electoral.

3 comentaris
  • Isabel Melendez Plumed 9 de gener de 2015 - 14:34

    De fet ha estat la crisi , jo crec que creada o estimulada, per aquella teoria del shock. En tot cas aprofitada.Buffet sembla que ja va dir que hi havia lluita de classes i la seva havia guanyat.

  • Isabel Melendez Plumed 9 de gener de 2015 - 15:06

    De fet ha estat la crisi , jo crec que creada o estimulada, per aquella teoria del shock,la que ens ha situat devant el mirall. I ens veiem esquelétics.Buffet sembla que ja va dir que existia la lluita de classes i la seva havia guanyat. I la economia globalitzada ha permès als capitals utilitzar governs per disposar de les riqueses dels països, amb mes o menys intensitat. Extractivitat.I aixó fet a Africà brutalment i durant molts anys va per llarg i per l’ample del món.
    Fins ara la adormidera (adorm idea) funcionava, com a Xina amb els anglesos.El consum era possible per molta gent del primer món, que quan comprava un ordinador barato no sabia qui havia posat la diferencia. ,etc…
    Hi ha un col·lapse, i estem en estat de xoc, pero despertant.-nos.
    A Catalunya la idea de la independència ha fet creure a molta gent que això ho podríem arreglar.
    I les mobilitzacions de masses per la independència s’ han engreixat per aquesta nessesitat. I els governants ho saben. Per tant volen conduir la caravana.I no es un símptoma esclaridor la fulla groga repartida per les cases amb motiu del 9N?:els arguments eren quasi tots de peles. I tots a empassar: tots.Nosaltres i els nostres partits d ‘esquerres.
    Perquè ens deixem retallar aixó i alló, i comprar estacions d’eski i vendre lo millor de lo públic ..?
    Els que han fet de Catalunya la seva finca BCN W.! i de la gent els creients d’aquesta església que en diuen país., aquests ens han de portar a la terra promesa?
    Llegiu Pierre Bourdieu i potser no ens enganyarem tant. Nosaltres som responsables de que ens enganyin.Au.
    Disculpeu:vaig estar a les lluites clandestines antifranquistes i m’heu de permetre que us digui que no sigueu babaus. Entrar amb moralitis i enrabiades no es fer política. Dic moralitis,no ética.

  • jordicosta 10 de gener de 2015 - 22:12

    Sí , es encertat tot això . però tornant a la vella -nova pregunta qui tindrà cura del poble ? sí , Guanyem , Podem , Crida Constituent , Procés Cons,, i més . Però a nivell global , sense diferències minúscules o majúscules partidistes . Sí , venen eleccions i cal anar per feina . Però aquests q. ens volen representar quin poble trobaran per poguer decidir ? estarà cohesionat , amb informació vera , prou madur , amb valors ben apamats ?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog