05/02/2015 | 14:48
El festival Zinemaldia, organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona, compleix 10 anys amb la projecció de 12 llargmetratges en competició, una marató Julio Medem i altres activitats complementàries. Entre les projeccions destaquen la difusió de pel·lícules fins ara inèdites a Catalunya. El certamen, per exemple, s’anticipa a l’esperada estrena comercial de Negociador, una comèdia sobre la negociació entre l’Estat espanyol i ETA. També donarà l’oportunitat de veure a la gran pantalla ficcions i documentals que probablement tindran una difusió limitada. Per acabar, s’hi recuperaran títols recents com la lloada Loreak, Lasa eta Zabala o la tragicomèdia experimental Los tontos y los estúpidos.
Atès el considerable nombre de projeccions, l’esdeveniment suposa una oportunitat per acostar-se al present del cinema basc, als seus desafiaments estructurals i a les problemàtiques que reflecteix a través de les històries de què tracta. El ventall de temes tractats és molt ampli, des de la creació artística fins als problemes de les llengües minoritzades. Escollim quatre aspectes que considerem especialment significatius.
Inventiva contra la precarietat
No és cap primícia: el cinema de tot l’Estat ha patit fortíssimes retallades en els ajuts que rebia del Ministeri de Cultura i de la majoria de governs autonòmics. Una altra decisió política (l’increment de l’IVA que grava les entrades en un 162%) ha agreujat una situació ja prou complicada pel canvi d’hàbits culturals o la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans. En aquest context, sembla complicat que l’audiovisual basc repeteixi miracles com aquella mena de star system autoral que van formar realitzadors com Julio Medem (autor de Tierra, a qui Zinemaldia dedica una marató), Daniel Calparsoro (A ciegas) o Juanma Bajo Ulloa (La madre muerta, Airbag). En l’actualitat, les produccions de pressupost mitjà estan desapareixent, i aquest fenomen corre en paral·lel a una societat on perden pes les rendes mitjanes. Un exemple de la bifurcació de l’audiovisual és l’accidentada producció de Los tontos y los estúpidos.
El seu realitzador, Roberto Castón, va concebre el film com un drama agredolç convencional, de pressupost moderat, però va replantejar el projecte davant l’absència de finançament. En el resultat final no trobem rodatges en localitzacions ni disseny d’interiors, només una escenografia minimíssima pròpia del teatre alternatiu. Els actors interpreten els seus personatges en un petit estudi. Fins i tot va fracassar una modesta campanya de micromecenatge per pagar despeses de sonorització i d’attrezzo. Però el resultat és estimulant: una xarxa d’històries encreuades amb secrets, retrets i passions, que sembla criticar l’egoisme i l’individualisme.
Mirades a ésser basc
La primera pel·lícula de parla basca nominada al premi Goya a la millor pel·lícula, Loreak, és un nou pas en el refinament d’un estil per part dels seus dos directors. José Mari Goenaga i Jon Garaño ja havien signat un petit èxit com 80 egunean, i segueixen perfilant una proposta refinada però accessible, no apta per a un públic tremendament massiu però sí per a una audiència àmplia. Els autors expliquen històries que enllacen amb alguns trets que sovint es consideren estereotípics de la societat basca: el laconisme en l’expressió d’emocions i la tendència a una certa solemnitat.
El teixit d’històries comença amb enviaments de flors anònims, amb un enamorament possible que mai no arriba a expressar-se de forma verbal. Tot s’explica amb un tarannà calladament poètic. Loreak tracta de relacions sentimentals i familiars, però deixa pas a consideracions existencials sobre la mortalitat humana, el dol i la memòria. La mirada, doncs, és introspectiva, de conflictes interiors retratats amb un minimalisme moderat.
Per contemplar conflictivitats socials, els assistents a Zinemaldia hauran de recórrer a altres pel·lícules, com el documental Ateak zabalduz (Abriendo puertas), que tracta del fenomen de l’ocupació d’immobles a Guipúscoa.
Euskadi surt de l’armari
80 egunean o Ander exemplifiquen que l’homosexualitat s’està convertint en un dels temes del cinema basc recent. S’hi representen conflictes interpersonals més o menys greus, mantinguts amb més o menys personatges, que projecten els límits de l’acceptació de sexualitats no normatives. Un dels films escollits per Zinemaldia, A escondidas, tracta d’aquests rastres d’intolerància a través d’una història d’amor adolescent. Com ja succeïa a Ander, el film de Mikel Rueda ajunta els temes de l’homosexualitat i la immigració, atès que està protagonitzat per un basc i un marroquí. De nou, hi apareixen els secrets i els silencis, deguts a una por del rebuig social que voreja el convenciment.
A escondidas presenta situacions de racisme i d’homofòbia, i dibuixa un entorn poc procliu a acceptar els canvis, però també inclou prou personatges receptius perquè la narració no sembli fatalista ni desesperançada. Les formes utilitzades són accessibles: la pel·lícula remet al cinema indie estatunidenc, amb interferències dels llenguatges publicitari i televisiu, i un ús intensiu de la música. A aquestes convencions, Rueda hi afegeix una certa delicadesa, i també sap potenciar el meritori treball actoral del jove Germán Alcarazu.
Després de la violència?
Algunes de les propostes presents a Zinemaldia suggereixen que la societat comença a assumir un escenari postviolència a Euskadi. Un exemple és el documental Echevarriatik Etxeberriara, d’Ander Iriarte, un jove realitzador format a Catalunya. El cineasta retorna a la seva Oiartzun natal per explorar possibles respostes a diverses preguntes: per què tot l’independentisme basc no va abandonar les armes, com sí va fer el separatisme català?; per què alguns dels seus conciutadans van implicar-se en la lluita armada i ell no? S’hi recullen testimonis molt diversos: d’antics presos d’ETA, de polítics amenaçats o agredits, d’un pes pesant de l’esquerra abertzale com Rufi Etxeberria. Aquest cor de veus acompanya la narració en off d’un Iriarte que no deixa d’autoqüestionar-se. Què sent davant el concepte de la “socialització del patiment”, o davant la criminalització del conjunt de l’esquerra abertzale? Al final, el cineasta evidencia que una part de la societat ja està pensant en el futur, en la necessitat d’acabar homenatjant totes les víctimes.
D’una manera molt diferent, Negociador també suggereix que aquest escenari posterior a la violència comença a fer-se realitat o, almenys, a veure’s proper. Casos reals d’activitats d’ETA o dels GAL havien estat abordats en forma de drama o de thriller a Yoyes, GAL o la recent Lasa eta Zabala, que també es projectarà a Zinemaldia. Però Negociador fissura alguns tabús fent comèdia del diàleg entre ETA i el Govern de Zapatero. Borja Cobeaga, coguionista d’Ocho apellidos vascos, s’inspira en el socialista Jesús Eguiguren per crear un negociador quixotesc, i tracta els esdeveniments amb una certa sensibilitat, sense gags constants, amb un humor no exempt d’una certa tristesa. En bona mesura, el film assumeix la posició del seu protagonista: un individu que no és equidistant, però sí procura superar algunes dinàmiques frontistes. La resposta mediàtica a aquesta proposta pot servir de termòmetre de la situació social, no solament per la naturalesa sensible del tema tractat: també perquè Cobeaga sembla defensar la utilitat (potser no política, però sí social) de la negociació.
