De la Barcelona neoliberal a l’economia del comú

bcn marohnic

Turistes observant la vista de Barcelona des de les Bateries Antiaèries / MAROHNIC

Al llarg de la història, Barcelona ha viscut tres grans etapes econòmiques, sempre lligades amb el seu entorn: la Barcelona agrària medieval centre de gestió de la renda agrícola de les comarques del voltant, productora d’artesania i port comercial; la Barcelona industrial (“fábrica de España”, des del segle XVIII fins la crisi dels vuitanta); i a partir d’aleshores, la Barcelona neoliberal, progressivament interconnectada amb el món, desindustrialitzada i terciaritzada especialitzada en turisme.

De la Barcelona industrial només queden dos únics pols industrials a la ciutat, la Zona Franca (entre port i aeroport) i l’àrea industrial del Besòs. La resta de pols industrials que actuaven com a grans centres de treball han estat substituïts per projectes immobiliaris o turístics, i deslocalitzats bé cap a l’Àrea Metropolitana, bé cap a països amb major “productivitat” (sous menors segurament), o bé simplement van ser tancades. I de la Barcelona agrícola encara en queda menys: un recent estudi situava la proporció de la superfície destinada a producció local de Mercabarna en un 2%. Per tant cal situar-nos a la darrera fase, la Barcelona neoliberal, per preguntar-nos si aquest és el nostre destí.

Què és això de la Barcelona neoliberal?

Actualment Barcelona ha estat conduïda a ser una ciutat per agradar a fora, per atraure turistes i congressistes i inversors de tot el món. El problema és que ho faci per mitjà de la “llei del sostenidor” que consisteix en pressionar als de dintre per agradar als de fora.  Com assegura Albert Recio, professor d’economia de la UAB, durant els darrers vint anys les grans apostes estratègiques en matèria econòmica han estat clares, tant pel que fa a la ideologia que s’ha emprat per a justificar-les com pel que fa als guanyadors i perdedors que han causat. L’especulació immobiliària i urbanística, un nínxol de negoci gens nou a la ciutat, no ha deixat de créixer durant els darrers vint anys. Per alguna cosa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca neix a Barcelona al febrer del 2009. La licitació dels lucratius contractes municipals dels serveis públics a unes poques grans empreses privades i amics ha estat la norma (en neteja són quatre empreses filials de FCC, Ferrovial, ACS i Comsa, en aigua és Agbar, en distribució elèctrica és Endesa, en wifi Abertis, …). També formes creatives de privatització de molts d’aquests serveis, durant el mandat de CiU i, a vegades, amb el suport del PSC, del PP o d’ERC. Un cas recent és el dels aparcaments, amb SABA, i el més escandalós el de la concessió a Agbar del cicle de l’aigua de la Àrea Metropolitana, ambdós casos amb fórmules público-privades. Com a opció de futur s’opta per aconseguir que Barcelona sigui un centre logístic internacional a través de reforçar Port de Barcelona, Aeroport del Prat i Mercabarna; al mateix temps que es prenia opció en favor del monocultiu del turisme i l’organització de congressos i fires; els intents per atraure tecnologia també són coneguts, destacant la construcció del 22@, l’acollida del Mobile World Congress o la voluntat de marcar a foc a BCN com una smartcity. També cal assenyalar barreges de tots aquests fenòmens, com l’organització al 2004 del Fòrum de les Cultures impulsat per Joan Clos.

Descobrim així un ADN polític que ha estat denunciat reiteradament per plataformes veïnals i moviments socials. Es basa en creure que la manera de situar a BCN en l’arena global no és generar riquesa sinó atraure-la. Fer de paradís, però no de paradís fiscal sinó de paradís per gent amb diners que busca rendiment del capital i alhora bon clima, connectivitat i oferta cultural. Com que competir amb xinesos, americans o països petroliers, sembla difícil, la única porta de sortida seria la d’agradar-los i fer-los venir en avió, creuer o fins i tot en iot a la Marina de Luxe, dur-los a fer shopping al Passeig de Gràcia, conèixer a Gaudí o als hotels d’alta gamma durant congressos internacionals. Turisme de qualitat en diuen. Així doncs el Govern de l’Ajuntament hauria de convertir-se en un facilitador estratègic de negocis privats que es gestionin a la capital, independentment del seu origen i destí final. Des d’aquesta perspectiva els diners públics tindrien com a prioritat que inversions i turistes gastadors aterressin en quantitats suficients a BCN, encara que això impliqués ajornar polítiques redistributives, i encara menys predistributives. La riquesa ve de fora, estúpids! -dirien. D’aquests negocis internacionals, atrets per un intangible corporatiu ben confeccionat per professionals de les relacions públiques, la Marca Barcelona.

És evident que aquesta manera d’inserir a Barcelona a l’economia global té alguns inconvenients. Les polítiques d’aterratge destinades a que el “capital” aterri a la ciutat acaben posant tantes facilitats al sector lucratiu que sembla que els lliurin la cosa pública en una estranya relació de submissió política. Part de l’opinió pública ho percep negativament. Es veu com un negoci d’una elit extractiva camuflada. Una amalgama composada per intermediaris polítics i grans propietaris locals, rics estrangers i representants delegats dels “mercats internacionals”, que al seu torn succionen l’erari públic, viuen en privilegi, a l’hora que promulguen l’austeritat de les capes baixes i mitges de la ciutat per tal de guanyar competitivitat internacional. Lliuren la sobirania als mercats pel bé de tots, asseguren. Poc o res diferencia CiU del Partit Popular en això, per això han pactat tant a sotamà.

Ara bé. Al carrer molta gent no sent que l’arribada de diners de fora beneficiï a ningú més que a estrangers i elit local. No noten cap efecte cascada. Certament hi ha riquesa que entra a la ciutat, i es creen llocs de treball principalment precaris. Però bona part del diner que entra torna a sortir. Entra per una filial i surt per l’altra.

És cert que la globalització està aquí per quedar-se. Però és la Barcelona neoliberal la única opció possible?

Quatre propostes per una economia del comú municipal

Debat de CRÍTIC entre els candidats per Barcelona del PSC, ERC, Barcelona en Comú i la CUP / JORDI BORRÀS

Debat de CRÍTIC entre els candidats per Barcelona del PSC, ERC, Barcelona en Comú i la CUP / JORDI BORRÀS

Si es prioritza generar riquesa enlloc d’atraure-la, si es prefereixen dinàmiques de cooperació inclusives a les d’anticooperació, si es vol pensar l’economia a llarg termini i no a curt, aleshores l’aposta econòmica no pot ser l’actual. Ha de ser una altra i ha de ser viable.
La hipòtesi amb què treballen alguns nous moviments municipalistes és que hi ha una alternativa viable a l’actual model neoliberal en la seva versió municipal. Anomene’m-la aquí “l’economia del comú municipal”. Alguns elements bàsics són:

1.- L’economia ha d’orientar-se al comú de la població. I fer-ho amb respecte cap a terceres poblacions i futures generacions. Significarà entre altres coses atendre als grups en estat d’emergència social accentuada per la crisi a barris com Ciutat Meridiana -la renda de la qual és una tercera part de la mitjana de la ciutat. També voldrà dir prioritzar l’”economia petita” i no la de les transnacionals. Hi ha moltes més empreses petites i mitjanes (PiMES, autònoms, i petits comerços) i gent treballant en elles, que no pas en grans empreses. El 98% de les empreses de Barcelona tenien al 2014 menys de 50 treballador/es. El 56% no tenia assalariats. Per motius de generació de llocs de treball però també per les relacions de proximitat que asseguren, cal prioritzar-les als grans establiments comercials, o licitacions a grans empreses transnacionals.

Ser respectuosos voldrà dir emprendre una transició socioecològica per a que l’economia de la ciutat no interfereixi negativament sobre tercers. La ciutat de Barcelona actual no pot ser solidària per exemple quan depèn de l’energia de l’exterior també en un 98% i ho fa principalment de petroli, gas i energia nuclear que contribueix a acaparar de tercers territoris i generacions.

Una economia en comú implica una societat on la política es faci entre tothom, en comú, canviant el paper de la ciutadania de client passiu de l’administració a actiu amb drets i també amb deures. És la visió contrària a la smartcity que tracta als ciutadan/es com un ramat de clients imbècils a qui és millor implementar-los un sistema automàtic intel·ligent centralitzat de gestió de dades.

2.- És una fal·làcia que l’economia s’hagi de pensar només des dels diners. Hi ha parts de l’economia que escapen a aquesta lògica, que no és compten en euros ni es poden invertir en borsa. El treball de cures que es dispensen les persones (generalment dones) a fills, avis, persones amb discapacitats, etc. no són menys importants que la part remunerada, el sou o els beneficis empresarials. De la mateixa manera que l’economia monetaritzada tampoc sap integrar les externalitats ambientals com ara les emissions de gasos. Hem de considerar l’economia de la ciutat des des d’una perspectiva omnicomprensiva (economia de banda ampla).

3.- Trencar amb el binomi que afirma que qualsevol propietat pot ser només privada (lucre) o pública (estatal), per a afegir una nova dimensió, que és la “Del comú”, que fa referència a règims col·lectius no regits ni per l’ànim de lucre ni per la mà de l’administració. Règims que van des de la família fins a cooperatives d’habitatge o de treball, ateneus, criances compartides, mercats socials o xarxes socials col.laboratives diverses. En definitiva, espais d’autogestió, que sovint resulten més eficients pel bé comú que els altres dos règims de propietat consagrats. Per què no impulsar els partenariats públic-cooperatius?.

4.- Recuperar competències polítiques per a la ciutat. El règim normatiu menysté en general les capacitats dels municipis, els buida de competències, centralitzant-les a Madrid i Brussel·les. Quelcom contrari al dret democràtic a decidir però també contrari a la bona gestió d’aquelles competències que es fan millor des dels municipis que des d’escales administratives superiors. Les competències recaptatòries dels municipis s’han vist estrangulades cada cop més per Madrid i el seu Estat, la capacitat de despesa també. Polítiques com les de gènere, ambientals, joventut, cooperació, han estat retallades. Per la qual cosa els municipis en comú es plantegen lluites polítiques en una espècie de revolució democràtica municipalista, en la seva versió més radicalment sobiranista (sobirania dels pobles), per a recuperar les competències i ajustar-les a les capacitats actuals dels municipis. No és estrany que es plantegin en els propers anys campanyes municipalistes contra la recentralització espanyola o comunitària, o contra tractats de lliure comerç com el TTIP.

L’economia en comú és viable perquè està dirigida a oferir una vida en plenitud al conjunt de les persones que tenen en comú un territori i una casa gran, i no només a les que tenen molts diners i es preocupen de si mateixes. Possiblement alguns grups interessats la titllin de gran error, de versió utòpica. Com els qui s’han oposat a grans canvis històricament perquè perden privilegis, diran que el dilema no existeix, que només hi ha el camí actual. També per Barcelona, com diuen els partits tradicionals. Els nous moviments municipalistes ho desafiem. El temps dirà, nosaltres no l’esperarem.

David Llistar és físic, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització, la Xarxa per la Sobirania Energètica i Barcelona en Comú. @superllisti

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog