La Batalla de Barcelona: qui vol rematar el Cobi?

Brossa_Contrafigura olímpicaOK

La famosa ‘Contrafigura Olímpica’ de Joan Brossa / CARRER

Idea original de Jordi Amat en l’article ‘Matar el Cobi’ a La Vanguardia (19/6/2013) i desenvolupada després com a epíleg de l’imprescindible ‘El llarg procés’ (Tusquets, 2015), la metàfora de l’oblit o la mort de la mascota dels Jocs Olímpics de 1992 il·lustra l’atzucac del maragallisme enfront del pujolisme. I, en definitiva, ajuda a entendre el llarg procés pel qual un nacionalisme popular i conservador, transformat després en sobiranisme transversal, acaba imposant la seva hegemonia cultural sobre un catalanisme popular i progressista amb arrels marxistes i federals (però també llibertàries i republicanes). És evident que, en clau d’història intel·lectual, cultural i política de la Catalunya contemporània, la mort del Cobi és una imatge ben trobada. Però des de la perspectiva de la història social, la crítica urbana i l’anàlisi del model de ciutat hi ha una altra mort del Cobi que ajuda a entendre el canvi d’hegemonia política i cultural viscut a Barcelona des de la meitat dels anys 70 i fins a l’actualitat, quan és evident que fa temps que està trencat, que s’ha perdut el consens de la transició sobre el model de ciutat i de societat.

El Cobi i la Barcelona del 92 són el màxim exponent d’una manera de fer, entendre i projectar la ciutat que va gaudir d’un ampli consens polític, econòmic i ciutadà. No obstant, el Cobi i la Barcelona de Maragall també van rebre alguna crítica significativa. I no precisament, o no només, van disparar-los des de la trinxera del nacionalisme conservador o d’un independentisme aleshores marginal i dividit entre els cadells pujolistes del “Freedom for Catalonia” i els maulets que cridaven “Visca Terra Lliure” i eren perseguits per Baltasar Garzón. De fet, i al costat d’aquells joves contraculturals que es colaven al metro al crit de “Que pagui Pujol” –l’adversari era el president de la Generalitat, no l’alcalde Maragall-, els primers a disparar contra el Cobi van ser els moviments socials, la FAVB i algunes associacions de veïns, a peu de carrer i de barri, així com alguns (pocs) intel·lectuals de l’esquerra que no van abaratir el somni ni van perdre la consciència crítica. N’és un exemple el monogràfic ‘La Barcelona de Maragall’ que la revista Carrer va publicar el 1992 amb una doble contraportada duríssima: la ‘Contrafigura Olímpica’ de Joan Brossa equiparant ‘la Caixa’ al Nosferatu de Murnau i la caricatura de Joan Antoni Samaranch vestit de falangista i alçant el braç al costat d’un Cobi que es pixava en les obres olímpiques.

Quan va acabar el model Barcelona?

El text de presentació d’aquell Carrer era d’un Manuel Vázquez Montalbán que, de fet, va estar en condicions de matar el Cobi i fer que semblés un assassinat qualsevol al comitè central. Si no va posar Carvalho a investigar el cas és perquè, segurament, hagués descobert que l’assassí del Cobi avant la lettre era el mateix escriptor, periodista i militant del PSUC. És un Vázquez Montalbán que el 1988, tot denunciant l’especulació en l’article ‘Las manos sobre la ciudad’ a El País, va inspirar la creació d’una plataforma de reflexió crítica que revitalitzaria la FAVB i el moviment veïnal (per altra banda, mai mort del tot ni submís a la Barcelona oficial). En definitiva, era el mateix Vázquez Montalbán que als anys 90, al pròleg de ‘Barcelona en lluita’ i als textos de ‘La literatura en la construcción de la ciudad democrática’, va identificar que el consens sobre la idea de ciutat democràtica i socialitzant sorgida de l’antifranquisme i la transició s’havia trencat en algun moment entre la gran victòria del PSOE, el 1982, i el referèndum de l’OTAN, el 1986. Abans, doncs, de la nominació olímpica i de l’apropiació institucional i populista -via Cobi i un nacionalisme urbà cosmopolita- d’un model Barcelona o de ciutat que, en origen, va ser popular i va posar l’interès públic i el bé comú per davant dels poders econòmics. Un model de ciutat que, després, pervertit i esgotat, s’ha mercantilitzat i encara s’explota com a marca Barcelona.

“Sobre la base del consenso construido en el posfranquismo entre los socialistas y los excomunistas y diversos agentes sociales, se configuró el llamado modelo Barcelona –el que le puso el nombre fue Frédéric Edelmann, en Le Monde– que cambió la ciudad, la sacó definitivamente el color gris de los años de la dictadura, dignificó las periferias, la abrió al mar y la colocó en el mapa del mundo. Pero no hay generación capaz de construirse dos veces una ciudad nueva, ni impulso político que pueda ser eterno, ni consenso social que dure indefinidamente. La ciudad es distinta, fruto, precisamente, de la renovación que este consenso posibilitó, los actores sociales también, el entronque de la ciudad tanto con el país como con el entorno ha cambiado y, por tanto, los lugares comunes ideológicos de aquel momento se han ido desgastando”. La reflexió és de Josep Ramoneda en un article a El País (‘Del mausoleo al cambio‘, 6/7/2011) just després de l’elecció de Xavier Trias com a primer alcalde no socialista de Barcelona des del 1979. En aquest mateix article, Ramoneda insistia en el que ja feia anys que defensava: el trencament del consens urbà i la fi de l’hegemonia cultural sorgits de la Barcelona de la transició es va evidenciar el 2004 amb l’oposició ciutadana al Fòrum de les Cultures.

La sociòloga Marina Subirats apunta al canvi d’hegemonia més o menys per la mateixa època que Ramoneda i n’assenyala com a factor determinant la creixent desigualtat social, descoberta cruament a rel de la crisi sistèmica iniciada el 2007. Al mateix temps, i al seu llibre ‘Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI’, Subirats explica com es va mantenir tant de temps –prop de dues dècades, que ella qualifica de “feliços 20 anys”– aquest consens social, urbà. Només des de la ignorància o el sectarisme es pot negar que els barris i la ciutat sencera, amb totes les mancances, crítiques i contradiccions que es vulgui, estan avui molt millor que fa 40 anys. La ciutat democràtica per la que va lluitar el moviment ciutadà als anys 70 i la Barcelona que va deixar en herència Maragall no són exactament la mateixa, és ben cert. Però tampoc tenen res a veure amb la Barcelona de Porcioles. Només cal passejar-se per Nou Barris i fer memòria de com s’hi vivia al final de la dictadura. Una altra cosa és reconèixer, com fa Subirats al seu balanç final que a Barcelona no s’han reduït les desigualtats socials i entre classes. Tot el contrari: s’han ampliat. I així ho il·lustren les diferències de renda familiar o esperança de vida entre els barris alts de Sarrià i els també alts, geogràficament parlant, de Nou Barris.

Qui té avui l’hegemonia cultural?

Segurament perquè la seva perspectiva i objecte d’estudi són uns altres, Jordi Amat obvia aquests elements de classe i desigualtat quan, a ‘El llarg procés’, relaciona el canvi d’hegemonia cultural i política a Barcelona amb l’ascens d’un sobiranisme polític que “dóna mostres de voler modificar el relat històric per recloure el catalanisme d’esquerres, encarnat en el maragallisme olímpic, en l’anècdota historiogràfica”. Però la brillant metàfora d’Amat sobre la mort del Cobi té un taló d’Aquil·les: oblida que van ser sectors de la mateixa esquerra catalanista, a l’esquerra dels socialistes i a prop dels moviments socials, els qui primer van intentar matar el Cobi. Ras i curt: potser sí que des del sobiranisme es tem que el record de la Barcelona olímpica distorsioni el relat que condueix a la independència de Catalunya, però el que en realitat distorsiona (que no vol dir necessàriament que entorpeixi) l’hegemonia cultural i política actual o, fins i tot, els projectes de les classes dominants, vagin en la direcció que vagin, és l’evocació de la ciutat oberta i combativa dels anys 70 i els moviments socials que hi han sobreviscut.

La prova d’això rau en un text de Francesc-Marc Álvaro de la tardor de 2011 (‘Barcelona Metròpolis’, núm. 84) en què, ja amb hegemonia política de CiU tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, però a expenses dels efectes de l’esclat del 15-M i abans dels massius i successius Onze de Setembre, el columnista de La Vanguardia es queixa de que “l’hegemonia ideològica és una i l’hegemonia politicoinstitucional és una altra”. En bona part ho atribueix a que “l’axioma fals segons el qual el nacionalisme català és allò retrògrad oposat a una Barcelona que encarna la modernitat va permetre crear, amb diners públics, una sèrie de plataformes i pantalles potents per consolidar un domini ideològic a llarg termini”. Álvaro expressa preocupació pel fet que el declivi de la socialdemocràcia a la ciutat deixi pas a un discurs més nítida i radicalment d’esquerres amb vocació d’hegemonia cultural que pugui perpetuar el que defineix com a “veritable anomalia” de la capital catalana. A saber, segons ell: la infrarepresentació “a la dreta dels valors socialdemòcrates, en l’espai on conviuen els principis democristians, liberals i conservadors”.

Tres anys abans de la creació de la plataforma Guanyem Barcelona i de que ICV-EUiA, Podem i Procés Constituent confluïssin amb gent de moviments socials en la candidatura Barcelona en Comú, té interès destacar aquesta denúncia d’Álvaro: “La Barcelona oberta, […] la que va ser punta de llança de la lluita democràtica a les Espanyes, la Barcelona cruïlla de sensibilitats i criteris tendeix, des de fa molts anys, al monòleg. Es tracta d’un monòleg ideològic en el qual les idees centrals d’una socialdemocràcia lenta de reflexos són substituïdes i desplaçades per un magma de discursos alterglobalitzadors, neollibertaris, neocomunistes, antiamericans, antisemites i antioccidentals”.

El retorn de la Barcelona burgesa

Vista de Barcelona des del mar / JORDI BORRÀS

Vista de Barcelona des del mar / JORDI BORRÀS

Complementa aquesta visió la crida a “recuperar l’esperit burgès de Barcelona” que, des del Cercle d’Economia, el 2008 va fer l’empresari i exministre Josep Piqué (‘Barcelona Metròpolis’, núm. 71). Una visió que, en definitiva, i deixant de banda l’element sobiranista, el que reivindica és acabar de prendre del tot l’hegemonia que l’esquerra i els moviments socials, amb tota la seva complexitat i contradiccions internes, poguessin conservar a Barcelona. Una estratègia que requereix desplaçar o reemplaçar com a actors urbans influents els moviments socials per una societat civil més d’ordre i, encara més important, acabar pràcticament amb qualsevol vestigi de lideratge o d’iniciativa pública que pugui condicionar els interessos privats. Així ho reclamava Josep Piqué: “Que tornin les iniciatives des de l’anomenada societat civil que, en el seu moment, va protagonitzar les Exposicions Universals, les grans iniciatives culturals –des del Liceu fins al Palau de la Música– o els grans reptes urbanístics de Barcelona. Incloent fins i tot la participació activa i estratègica en fenòmens liderats des dels poders públics, com els Jocs Olímpics o la mateixa reconstrucció del Liceu. La burgesia catalana ha estat allí i així se l’ha reconeguda”. Després de preguntar-se “i ara, on és?”, Piqué raonava que per a la burgesia catalana era “indispensable desenganxar-se del poder polític” i aconseguir que aquest no el condicionés “més enllà de l’escrupolós respecte a les institucions democràtiques”.

Aquesta crida a recuperar la Barcelona burgesa s’emmarcava en una reflexió que el director general del Cercle d’Economia, Jordi Alberich, aprofundia el 2008 al costat de Piqué. En síntesi: malgrat el paper positiu de la societat civil econòmica catalana a partir dels anys 60 del segle XX, durant el període democràtic va haver d’assumir (i gairebé patir, insinuava) una actitud generalitzada de subordinació als poders públics, una dinàmica que, no obstant això, s’estaria modificant a principis dels segle XXI. Alberich sostenia que “una anàlisi objectiva de l’actuació global de la societat civil durant els trenta anys de vida democràtica a Espanya ha de posar de manifest una actitud generalitzada de subordinació de la societat civil als poders públics”. Segons ell, havia estat “habitual que fins i tot les entitats més representatives de la societat civil s’hagin autolimitat en les seves ambicions, manifestant una actitud d’excessiva condescendència amb el poder polític”. Una actitud, concloïa, que només “es podia entendre en els primers anys de la transició democràtica”. És a dir, que el poder públic a la ciutat, en dictadura o democràcia, és un destorb per a la iniciativa privada, i determinada societat civil només accepta subordinar-s’hi en situacions excepcionals.

El punt d’inflexió: l’any 1986

Als antípodes d’aquesta visió, no són pocs els autors que sostenen que el canvi d’hegemonia cultural a Barcelona ja ve d’abans, no del triomf de CiU i Trias, de l’eclosió sobiranista, del fracàs del Fòrum 2004 o del triomf del neoliberalisme; sinó fins i tot d’abans de la forja del consens que l’Ajuntament, els governs socialistes, els mitjans de comunicació i les classes dominants van bastir entre la ciutadania al voltant dels Jocs Olímpics de 1992. Des de l’arquitecte Josep Maria Montaner al geògraf Horacio Capel, passant per l’antropòleg Manuel Delgado i el sociòleg i activista autònom Ivan Miró, tots coincideixen a detectar un punt d’inflexió en la manera de percebre i construir la ciutat abans del 1992. Un punt d’inflexió que és fàcil de detectar ja al final de la transició i, concretament, el 1986, l’any que el projecte olímpic va imposar un canvi d’escala en les prioritats urbanístiques: van deixar de ser els barris per passar a ser de nou la gran ciutat, la gran Barcelona. Aquella ciutat de l’eslògan “Barcelona, més que mai” i que acabaria sent “la millor botiga del món”.

El 1986 Barcelona va enfilar el projecte olímpic deixant més aparcades que aprovades unes normes de participació ciutadana que va fer el tinent d’alcalde comunista Jordi Borja amb el concurs de la FAVB i que van ser el cant del cigne (ja desafinat) de moltes lluites veïnals i aspiracions democràtiques. És, doncs, aquell any 1986 quan es va engendrar el Cobi que Mariscal faria néixer dos anys després i, també, quan es van gestar els primers plans per matar-lo. “Esas instituciones han absorbido a la en otro tiempo vanguardia crítica del porciolismo y han dejado a la ciudad sin vanguardia articuladora de la vigilancia social. […] ¿Qué hacer? Tal vez constituir cuanto antes una comisión de defensa de la ciudad, tan sabia, por supuesto, tan leal y legítima como los que tratan de modificarla”, va demanar Vázquez Montalbán, el 1988, a “Las manos sobre la ciudad”. I ho feia des del convenciment, intuïció o lucidesa d’haver detectat abans que ningú el punt d’inflexió en l’hegemonia política i cultural de Barcelona.

Deu anys després ho va escriure així: “Ya casi existía la ciudad democrática en vida de Franco, un tanto esquizofrénicamente, es cierto, pero estaba allí a la espera de poder elegir democráticamente al alcalde y criticarlo libremente”. I per això denunciava, al mateix llibre, que “el sueño de una ciudad basada en la participación, abierta, plural” s’havia frustrat a mitjan dels anys 80. Era una idea de ciutat democràtica i potser no revolucionària però sí amb un horitzó socialitzant que estava arrelada en l’imaginari republicà, obrer, popular i cooperatiu i que s’havia forjat en l’antifranquisme i la transició, bàsicament en la lluita dels barris.

“Els moviments veïnals estaven contribuint a forçar el ritme de la Història, a forçar el ritme de la transició. La vitalitat d’aquelles lluites democràtiques mogudes per la societat civil, encara evidentment emparades i a vegades articulades per formacions polítiques clandestines, va suscitar l’esperança que una vegada arribada la democràcia, aquests moviments socials contribuirien a donar-li un caràcter de democràcia plenament participativa. No va ser així, en part per les regles del joc imposades per la transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i molt preferentment el dels veïns”. Lúcides paraules de Vázquez Montalbán al pròleg de ‘Barcelona en lluita’ i que no està de més recordar ara que hi ha opcions a canviar les regles del joc i a forçar de nou el ritme de la història. Però no serà fàcil. Com tampoc ho és –i és clau- saber realment qui, i amb quin objectiu, va matar o vol rematar el Cobi.

Marc Andreu és historiador i periodista, codirector de la revista ‘Carrer’ i autor del llibre ‘Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona’ (L’Avenç, 2015).

 

Un comentari
  • Bayfor 9 de maig de 2015 - 11:21

    Un gran article. Ens ajuda a entendre moltes coses, entre elles com es va poder passar d’una mobilització com la d’el 15-M, on el component reivindicatiu de denuncia de les desigualtats socials era la part més important, a una substitució per les V baixes i la reivindicació nacional transversal. Entremig vam viure els episodis de les protestes davant del Parlament de Catalunya per les retallades socials del govern de la Generalitat (Aturem el Parlament). La conseqüència van ser els judicis davant l’Audiència Nacional que va acabar amb l’absolució dels encausats. Però després es va presentar recurs davant del Tribunal Suprem espanyol, fet pel govern de la Generalitat i dels membres més retrògrads del Parlament de Catalunya, i al final aquesta instància espanyola tant repudiada en algunes ocasions per altres temes, acaba condemnant a la presó als manifestants encausats. Tot això abans de que la llei mordassa entrés en vigor. Ens ho hauríem de fer mirar.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog