26/05/2015 | 13:40
Qui pretengui vendre la moto que el procés ha mort, o bé viu a Màtrix o és que realment el vol matar. Clar i català, perquè els resultats del 24-M ens diuen tot el contrari: el sobiranisme creix, és més viu que mai i, a més, vol consolidar-se amb opcions d’esquerres, rupturistes i desacomplexadament independentistes. Baixa CiU, que, tot i guanyar les eleccions a Catalunya, perd suports i places clau com Barcelona. En canvi, en surt reforçada molt més àmpliament ERC, amb uns resultats històrics que tenyeixen les comarques de groc i que duplica vots. Però atenció amb la CUP, que quasi ha quadruplicat regidors. La força municipal d’aquests tres partits és més punyent que mai i voreja el 50% d’electors, i alerta, perquè, encara que sembli el contrari, Barcelona n’és un exemple: de 16 regidors de l’òrbita sobiranista als 18 actuals, 8 dels quals d’ERC i de la CUP.
I contra el ‘mantra’ convergent que ha volgut vendre Ada Colau com si fos una mena de Satanàs Corpetit de l’unionisme, cal recordar una cosa: passem d’un alcalde Trias que no es considera independentista però que va votar Sí-Sí a una alcaldessa que tampoc no es considera independentista però que el 9-N va votar, també, per la independència de Catalunya.
En la qüestió independentista, però, val la pena fixar el focus a la CUP, sens dubte una de les sorpreses de la nit. Mirem-ho amb algunes dades que ens ajuden a il·lustrar el panorama: dels 101 regidors cupaires en les municipals de 2011 als 385 aconseguits ahir. Però encara n’hi ha més: 57 consellers comarcals; 5 representants a les diputacions entre Barcelona, Girona i Tarragona; representació a totes les capitals de les quatre demarcacions; regidors a totes les capitals de comarca on la CUP s’ha presentat, és a dir, 31 de 31 capitals… En voleu més? Sí, és clar, ho volem tot: el mite xenòfob dels que des de l’espanyolisme més ranci titllen David Fernàndez de xarnego acomplexat ha caigut de cop: la CUP, sota el paraigua de diferents coalicions, irromp de manera espectacular a l’àrea metropolitana de Barcelona amb resultats totalment imprevisibles. A Ripollet són la formació més votada, amb més d’un 33% dels sufragis; a Badia del Vallès són segona força, amb quasi un 25% dels vots; a Cerdanyola del Vallès la cosa ha estat espectacular: 5 regidors, segona força tot i quedar-se a 28 vots de ser el partit més votat. Però això no s’acaba perquè la coalició de Guanyem Badalona en Comú, on hi ha la CUP integrada, podria arrabassar l’alcaldia a Xavier García Albiol, del PP. Sant Cugat, Santa Coloma de Gramenet, però també Reus, per posar un exemple allunyat de la capital, han aconseguit segona plaça. I encara més: 10 majories absolutes, algunes amb resultats brutals: Viladamat, amb quasi un 80% de suport; Vilella Alta, Celrà, Navàs… municipis on la CUP s’ha reforçat per la feina ben feta des del 2011. Perquè la feina de formigueta es nota i ha fet passos de gegant per avançar, imparable, cap a les eleccions del 27-S.
Però ep, que el país no s’acaba a la Sénia
La CUP també ha irromput al País Valencià: Burjassot, per exemple, o a Pedreguer, al sud del país, amb 2 regidors. El que és clar, però, és que el País Valencià ha fet un gir de 180 graus, la coalició del valencianisme d’esquerres de Compromís ha deixat KO la màfia organitzada del PP i s’ha quedat a un regidor de ser la força més votada a València capital. Compromís ha guanyat alcaldies com Sagunt, Alzira o Carcaixent. Els ha pegat allà on fa més mal: nacionalisme progressista contra el blaverisme del PP i l’immobilisme del PSOE. Justícia poètica. Sigui com vulgui, tant les alcaldies de les tres demarcacions valencianes com la presidència de la Generalitat sumen les esquerres i tenen l’obligació d’entendre’s. ‘Bye bye Rita & company’, a fer la mà!
A les Illes el somni humit valencià es reprodueix. Un equilibri històric entre forces d’esquerres que deixen el PSIB com un actor més que haurà de tenir molt en compte coalicions com MÉS, l’ecosobiranisme progressista. A Palma mateix el PP ha perdut quasi la meitat dels regidors i ja se senten els timbals de l’oposició, a punt per assaltar l’Ajuntament. Que tremoli l’enemic: això no hi ha qui ho aturi.
En resum, un panorama absolutament optimista per a les esquerres i per als independentistes. El sobiranisme progressista avança no solament a Catalunya, sinó arreu dels Països Catalans. A cada territori al seu ritme, amb la seva idiosincràsia. Guanyarem, que ningú no ho dubti. Però no em puc estar d’acabar aquest article sense plantejar-me un dubte: què hauria passat si la CUP de Barcelona haguera pogut tenir els recursos, mediàtics i econòmics, per competir amb Barcelona en Comú? Només el temps ens ho dirà.
