30/05/2015 | 07:00
[Article escrit la nit del 24 de maig de 2015]
Podria fer aquesta nit un article escrivint sobre com hem afrontat les esquerres alternatives el procés electoral al llarg del nostre sofert territori. Podria resseguir el camí que hem fet des del 15-M fins al dia d’avui, però que ve de tradicions molt més llunyanes.
Podria parlar de micro-poders, d’egos invasius, i de petits cultes a la personalitat, de les conspiracions de capelleta o episodis de Falcon Crest, del veure qui té la classe obrera més llarga, del tremendisme en la paraula i la poca radicalitat en les formes i en les cures, del maig del 37, dels “dejà vu” dels anys 70, del patriarcalisme en totes les seves disfresses… Semblen tenir vida més llarga entre nosaltres que els residus radioactius…
O també podria esclatar d’eufòria, amb tanta o més raó, pensant quin panorama polític teníem al començar aquesta dècada i quin tenim ara. Felicitar per l’avenç assolit, sobretot a aquella gent que s’hi ha posat en cos i ànima. Recrear-me en les cares dels polítics del règim durant la nit electoral, per fer-me més conscient del que s’ha aconseguit.
Podria agrair haver viscut el regal de tots i cadascun dels esforços conscients de tanta gent, dels milers de voluntats generoses i valentes que s’han revoltat contra l’estafa de la crisi i, també, de la gent que ja portava molts anys abans alçada contra el capitalisme en condicions molt ingrates. Constatar que la mesura de l’avanç assolit no ha de limitar-se a aquest resultat electoral. Que aquest darrer és efecte i no causa de la mobilització de la solidaritat i l’empenta de tantíssima gent anònima.
També podria recordar que les institucions en el segle XXI tenen un caràcter més aviat simbòlic que fàctic del poder. Seguint la vella metàfora, són només el dit que assenyala la lluna. Que el poder de veritat prefereix romandre a la foscor. Que no ha dit, ni molt menys, l’última paraula. Que no ens enganyem, que encara vivim en una societat més conservadora del que voldríem. Que ens resta un llarg camí encara, que haurem de recórrer amb persistència, humilitat, coherència, empatia i determinació, personals i col·lectives.
O podria escriure sobre allò que em sembla tan important dels anys 60, de construir contracultura, per anar més enllà dels patrons comunicatius que ens dicta la tirania dels mitjans del poder.
Podria posar-me greu pensant que tot això és vital perquè s’acosten en les dues properes dècades temps d’amenaces, canvis i daltabaixos a nivell econòmic, social, ambiental i polític -és a dir, de radicalització del que, des del feminisme, s’anomena “conflicte entre el capital i la vida”-, que requeriran el millor de nosaltres en autoorganització, intercooperació i capacitat d’articulació de baix a dalt.
Però aquesta nit no puc escriure sobre tot això, no m’hi he pogut concentrar, per què el senyal que m’envaeix i que no em puc treure del cap és la Sageta de Foc, la cançó de Joan Salvat-Papasseit-Montllor. Inconscientment, mentre amb les mans pico el teclat, el meu peu repica el seu ritme imperatiu: “Perquè faci camí, perquè faci camí, junteu-vos!, junteu-vos!”.
Per què el que més em capfica aquesta nit de primavera és que els possibles acords o desacords (amb tota la gama de matisos entremitjos) en el terreny institucional no ens afectin les confluències, aquestes si imprescindibles, de la lluita i la construcció d’alternatives des del carrer.
Tinc criteri propi al respecte, però no m’interessen aquesta nit les raons de cadascun dels acords i desacords que vinguin. Què hi farem…, ja anirem aprenent! M’interessa més que, sense renunciar a aquestes raons i a seguir-les debatent fins a l’avorriment, tinguem la clarividència de protegir els espais de treball col·lectiu des de baix de les formiguetes de tots els colors, fins i tot de les més negres que, també amb les seves raons, no s’interessen per les institucions. Altrament la història registrarà aquesta nit de primavera com una bonica anècdota.
