Ada Colau, entre el desencís i l’esperança

El número 2 de Barcelona en Comú, Gerardo Pisarello, parlant amb la premsa el dia de la firma del MWC / ARXIU

El número 2 de Barcelona en Comú, Gerardo Pisarello, parlant amb la premsa el dia de la firma del Mobile World Congress / ARXIU

El 6 de gener del 2003, Luiz Inácio “Lula” da Silva, va prendre possessió del seu càrrec com a president. Jo vaig tenir la sort de viatjar al Brasil pocs mesos després per conèixer de primera mà el canvi revolucionari que aquesta elecció va suposar pel país i vaig seguir, també, l’efecte que això produïa a la resta del món.

És evident que no es pot comparar l’Ajuntament de Barcelona amb Brasil. Però la irrupció d’Ada Colau i la seva Barcelona en Comú en la nostra política municipal m’ha fet pensar en aquella experiència.

Aquesta setmana, la futura alcaldessa ha donat suport a la renovació del Mobile World Congress. I ja han caigut les crítiques (no les primeres). És l’inici de la decepció. Del desencís. Quan era al Brasil, Lula tot just començava a governar. I molts dels militants del seu partit, el Partido dos Trebalhadores, ja estaven decebuts. Lula va haver de pactar amb el diable. El capitalisme. I això suposava, per molts dels que li havien donat suport, una derrota. Una claudicació en tota regla. Lula era com els altres. Ja s’havia venut. Per això molts d’aquests militants van abandonar el seu suport i es van situar a la resistència. Però per a molts d’altres, encara quedava esperança.

Per a molta gent ara esperançada amb el canvi que pot suposar tenir Ada Colau d’alcaldessa, el suport a un congrés de mòbils de formes qüestionables ha estat la manera de veure’s venuts. I vençuts. Perquè ser d’esquerres és ser un infeliç. Perquè la realitat és de dretes. Perquè és evident que els desequilibris són evitables, però per eradicar-los cal canviar un sistema que, ara per ara, és el que mana. I mana molt per sobre de la política. El poder econòmic dicta les normes i per fer una societat més justa cal enfrontar-s’hi. Però per enfrontar-s’hi cal perseverança. I molta paciència. Que és la que fa avançar. Menys del que voldríem. Però més del que suposa tirar enrere o quedar-se encallat.

Els governs de Lula no van aconseguir les grans reformes que el país necessita i el seu període va quedar esquitxat per un mal endèmic del Brasil i de tants altres països: la corrupció. Però arribant a dirigir el país, Lula, un home sorgit de la classe treballadora, un dels seus, va fer avançar una societat que havia viscut amb la resignació que res no podia canviar. Que estaven sentenciats per generacions. Ho va fer Lula amb la seva persistència de presentar-se una vegada i una altra a les eleccions. Però ho van fer, sobretot, els qui finalment li van atorgar la confiança i la voluntat de fer el canvi. Aquest va ser el primer pas. Un pas que no va tirar el país enrere sinó que el va presentar, nou, al món. I el món el va començar a observar. En el nostre país petit també es pot observar un canvi en els esdeveniments polítics que s’estan produint. Per més que això no sigui el continent que és Brasil ni que ens haguem d’enfrontar a un territori inabastable.

En el seu discurs d’investidura, Lula va començar dient: “L’esperança finalment ha vençut la por i la societat brasilera ha decidit que ha arribat el moment d’obrir nous camins”. Hi ha un moment que aquesta necessitat de noves possibilitats es fa inevitable. I és evident que l’exigència per part dels militants de noves possibilitats és molt més alta que la dels militants de l’immobilisme. És per això que és molt més fàcil decebre els qui hi han posat moltes expectatives. I la realitat és que el discurs d’esquerres sempre crea moltes més divergències, perquè també crea moltes més possibilitats de diàleg.

Ara veiem que al Brasil queda moltíssima feina per fer. Veiem que molts brasilers tornen a estar enfadats i reclamen drets que porten massa temps reclamant. A mi també em produeix tristesa reconèixer que no n’hi ha prou amb una voluntat ferma ni amb un carisma com el de Lula. Que hi ha murs que sense ser impossibles, encara són infranquejables. Però no per això he deixat de creure que aquests canvis són essencials per modificar coses importants. I per lluitar contra el que suposa haver d’acceptar que no es pot crear a partir d’un full en blanc. Ada Colau s’equivocarà. El seu govern s’equivocarà. Però ser d’esquerres vol dir que s’ha d’anar alimentant l’esperança més que no pas abonar-se al desencís. I que això no ens fa més il·lusos. Si de cas, encara més lúcids.

Natza Farré és periodista.
3 comentaris
  • PereRovira 5 de juny de 2015 - 11:21

    potser aixo del congres de mobils desencisa, pero la trobada amb la FAVB a mi m’anima, potser no es la revolucio, pero si el reformisme ben entés -amb la crisi i l’emergència social que corre per molta gent fa temps que em fa bastant repugnancia moral certa estètica pseudorevolucionaria de classe mitja…

  • Guillem Galera i Léger 6 de juny de 2015 - 6:32

    De moment, i tot són especulacions, cert, els que sembla que està ben posicionats per pactar amb la “trencadora” BC són els no menys revolucionaris del PSC… Com ens ha recordat Collboni, l’establishment està espantat i cal ordre i seny. Allò de “el meu mal no vol soroll”. En fi, tant de bo m’equivoqui.

  • Bayfor 9 de juny de 2015 - 10:02

    Desconec quins compromisos comporta la signatura de la continuitat del Congrés mundial de mòbils, però entenc que el que caldria a partir d’ara és mostrar transparència, començant per l’aportació econòmica municipal, la composició de l’organigrama, els plans estratègics. Després també cal obrir el debat sobre el tipus de vessant que es vol estimular, si només interessa el MWC com a experiència de turisme especialitzat ( més o menys com passa amb la reunió mundial d’informàtica que es fa a Las Vegas) o si es treballa per aconseguir una veritable implicació del teixit empresarial local, de la UPC, de la gent emprenedora del món tecnològic, etc… Entenc que serà difícil i no s’avançarà gaire per aquest camí (la mostra és la propaganda tan ximple que va fer l’actual equip municipal per intentar vendre la tonteria aquesta de l’smart city), però per tot això val la pena que surti a la llum la realitat dels interessos de tothom perquè si un dia es trenquen les negociacions que quedi clar també la posició de la contrapart.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog