Sí que es pot jugar i trencar la baralla

Presentació de la llista de Catalunya Sí Que Es Pot amb Nuet, Camats, El Hachmi, Coscubiela, Ubasart i Albano Dante / MARC FONT

Presentació de la llista de Catalunya Sí Que Es Pot amb Nuet, Camats, El Hachmi, Coscubiela, Ubasart i Albano Dante / MARC FONT

Aventurar-se a elaborar un diagnòstic fidedigne sobre la situació actual ha esdevingut un esport de risc per a totes aquelles persones que pretenen fer de l’anàlisi política una sortida professional: massa jocs de ganivets amagats darrera dels somriures i les abraçades, massa volatilitat demoscòpica en les enquestes que treuen la son als estrategues electorals, massa subtileses semàntiques que han convertit la prosa processionista en una neollengua només apta per a iniciats. En aquest context, és molt arriscat elaborar pronòstics sobre què pot succeir a les properes eleccions anunciades -però és necessari subratllar, encara no convocades- del proper 27 de setembre.

Tanmateix, davant situacions d’elevada incertesa, és recomanable pouar en el que podríem anomenar dinàmiques estructurals, és a dir, aquelles que operen en les profunditats del sistema i que són motor dels canvis i mutacions que ocorren epidèrmicament. N’esmentaré tres que em semblen suficientment rellevants –l’esgotament del model autonòmic, el desballestament del sistema de partits i l’impacte de la crisi social i econòmica sobre les classes populars, per passar després a avaluar la idoneïtat de la candidatura de confluència Catalunya – Sí que es pot com a resposta a aquesta crisi sistèmica que afecta la realitat catalana.

Esgotament del model autonòmic

La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006 va significar un punt de no retorn en la política catalana. El moviment cívic primer, i la majoria de forces polítiques després, van copsar que la via gradualista vers l’autogovern inaugurada sota el mandat de Jordi Pujol, quedava estroncada a resultes de una sentència procedimentalment qüestionable i esperonada per una punyent campanya del Partit Popular.

A resultes d’aquest fet, una majoria social i política de la societat catalana va arribar a la conclusió que l’statu quo havia de ser superat, el problema era que no quedava definit ni el què ni el com, ja que ni el dret internacional ni l’ordenament jurídic intern obrien una possibilitat de canvi unilateral de l’estatus jurídic. Ens trobem doncs davant d’una situació de bloqueig institucional, que ha intentat ser contestada mitjançant la via expressiva ciutadana (manifestacions multitudinàries de l’11 de Setembre, procés participatiu del 9-N,…) però que no ha estat capaç de generar transformacions en la condició de sobirania del poble català.

Desballestament del sistema de partits

Alhora, el desballestament del sistema de partits polítics a Catalunya ha estat la conseqüència de la conjunció de la crisi de model territorial i de la crisi econòmica que ha causat estralls en el teixit productiu i social català, conduint-nos vers una situació inèdita, només comparable al terrabastall que va sacsejar Itàlia l’any 1992. El primer perjudicat d’aquesta crisi ha estat el Partit dels Socialistes de Catalunya, que hauria passat de ser la força hegemònica l’any 2003 a la situació d’irrellevància actual. A més a més, cal afegir l’aparició de forces polítiques emergents a banda i banda de l’espectre polític, des de l’efímera Solidaritat, a la CUP que va decidir fer el pas de la política municipal a la nacional l’any 2012 sota el lideratge del carismàtic David Fernàndez, seguida del fulgurant ascens de Ciutadans convertit en el catch all party de l’unionisme i que ha esdevingut el principal maldecap pel Partit Popular de Catalunya. Finalment, ens trobem amb la crisi de Convergència i Unió, foradada per una munió de casos de corrupció (cas Palau, cas Pallerols, cas Pretòria, fins arribar el cas Pujol segurament el més lacerant de tots) el que afegit a les desavinences polítiques han portat a la dissolució de la federació. L’autoanomenat pal de paller del catalanisme polític ha aparegut als ulls de l’opinió pública corcat, incapaç de respondre al sotrac polític representat per la sentència de l’Estatut -especialment durant la legislatura 2010-2012 on s’evidencià la seva política de pactes amb el PP- i necessitat d’una refundació. En aquest escenari, Artur Mas exercirà el paper d’home provindencial en aquest moment, recuperant la identificació pujolista entre líder i país, i empenyent el procés sobiranista a fi que aquest culmini en la creació del Partit del President.

Crisi social i econòmica

Finalment, la crisi de l’Eurozona que ha impactat en l’epicentre de la política espanyola, obligant el govern Zapatero a plegar-se al ‘diktat’ dels poders financers. Així, vam passar del “No nos falles” de la nit del 14 de març de 2004 al “No nos representan” dels milers de persones concentrades arran del moviment 15-M. Tanmateix, el que podria haver-se quedat com un mera manifestació expressiva de descontentament ciutadà, va anar cristal·litzant en noves formes polítiques, primer a través de plataformes ciutadanes, com la PAH o les marees, i posteriorment mitjançant propostes electorals, com la candidatura de la CUP a les eleccions catalanes de 2012 que va adoptar una marcada vocació movimentista, Podem a les europees de 2014, i l’esclat de les candidatures municipalistes a les eleccions del 24 de maig que esdevingueren un laboratori exitós de confluències híbrides aconseguint un èxit inesperat a les grans ciutats de l’Estat espanyol: Barcelona, Badalona, Madrid, A Coruña, Cadis…

I ara què? Eleccions del 27S

En aquest context convuls, arribem a les eleccions del 27S amb un escenari polièdric. D’una banda, la configuració de la llista Junts pel Sí, on a partir de l’explotació del frame plebiscitari, Artur Mas pretén continuar de president gronxant-se sobre el moviment cívic sobiranista, sense que ningú gosi passar-li factura per la seva obra de govern. Ens trobaríem doncs davant l’eclosió d’un neopujolisme, que personifica en la figura del líder l’essència de país, estigmatitzant a aquells que el qüestionen com a enemics de Catalunya.

D’altra banda, la configuració del bloc del No, representat per Ciutadans i el Partit Popular; seguits dels residuals PSC i la neo emancipada UDC.

Fora d’aquests dos blocs, tenim la CUP, en una posició políticament difícil però que li pot permetre obtenir significatius rèdits electorals a costa d’ERC i la llista de confluència Catalunya, Sí que es pot.

Aquesta darrera ha sorgit arran de les confluències ciutadanes que es van articular arreu del territori català durant les passades eleccions municipals i tindria com a principals actius Podem, ICV, EUiA i possiblement Procés Constituent, si així ho acaba decidint la seva assemblea del 25 de juliol. Tanmateix, malgrat que el temps curt del cicle electoral ha dificultat la recreació d’un procés participatiu des de baix, anàleg el que va permetre el sorgiment de Barcelona en Comú, aquesta candidatura naixeria amb una clara vocació ciutadanista que aspira a superar la forma coalició de partits, partint dels aprenentatges de les confluències municipalistes per esdevenir així una eina d’apoderament ciutadà.

En aquest sentit, Catalunya Sí que es Pot aspira a disputar la centralitat de la política catalana partint de donar resposta a les tres crisis anteriorment esmentades: d’una banda, impulsant un procés constituent que posi al centre el dret a decidir -el reconeixement de Catalunya com un subjecte polític amb capacitat de determinar el seu futur, envers el full de ruta de Junts pel Sí que opta per accelerar una suposada desconnexió amb l’Estat. Algú pot objectar les dificultats de seguir transitant el camí del dret a decidir donada la situació de bloqueig institucional, però aquesta circumstància no fa pas més planera ni desitjable l’escenari d’una incerta Declaració Unilateral d’Independència.

D’altra banda, envers la crisi del sistema de partits tradicionals, Catalunya Sí que es pot planteja com una confluència que va més enllà de la comesa electoral, aspirant a l’articulació d’un nou subjecte polític que incorpori les demandes de regeneració democràtica, nou protagonisme ciutadà, participació, transparència, desburocratització i independència dels poders econòmics i financers. El recorregut de Catalunya – Sí que es pot no té com a fita les eleccions del 27S, sinó que neix amb la voluntat d’avançar més enllà, generant aliances amb el teixit social i municipalista, així com altres formacions polítiques referents de l’esquerra transformadora, i que actulament no en formen part, per bastir un nou espai polític amb capacitat de disputar l’hegemonia de la política catalana.

Finalment, Catalunya – Sí que es Pot empeny per tornar a posar en l’agenda política l’eix social (defensa dels drets socials, oposició a les retallades,..), invisibilitzat per aquells que aspiren a que les eleccions del 27S tinguin un caràcter únicament plebiscitari, que inclouria tant la llista de Mas com el Bloc del No. El repte no serà fàcil, més encara arran de l’ús instrumental realitzat per part del govern Mas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per abonar el seu relat, i la resposta simètrica dels mitjans estatals.

Tanmateix les eleccions del 24 de maig ens van mostrar que es podia alhora jugar i trencar la baralla, defensar el dret a decidir al mateix nivell que els drets socials, transformar els relats preconcebuts i fins i tot, quelcom que semblava impossible uns mesos abans: guanyar. Caldrà veure fins a quin punt la llista Catalunya Sí que es pot és capaç d’emular la proesa realitzada per Barcelona en Comú, però en qualsevol cas la seva aparició ja ha suposat una incomoditat als que se sentien cofois amb la marxa del relat.

Jordi Bonet i Martí és professor de Ciència Política i responsable de la secretaria política de Podem Catalunya.
10 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 24 de juliol de 2015 - 10:04

    L’article té 4 parts d’anàlisis política + 1 part de pura propaganda. Em centraré a desemmascarar el discurs de propaganda:
    – El clixé prefabricat pels mitjans massius de l’establishment d’un Artur Mas que ho dirigeix i ho domina tot és cada cop més insostenible. No existeix la llista del President. El que hi ha és una llista composta per diversos partits (CDC, ERC, DC, MES), membres de la societat civil que pertanyen a associacions (ANC, Súmate…), ex-militants d’ICV com Raül Romeva… Siguem rigorosos: Artur Mas no fa de Pujol perquè ara ja no compta amb cap majoria absoluta, ni pot exercir el paper de líders únic. Ara, el lideratge és múltiple i compartit, i difícilment podrà exercir cap presidència de la manera que ho ha fet fins ara. De fet, no es pot descartar que la presidència pugui ser exercida per algú altra (Romeva?) si s’arriba a una situació en que cal el suport de la CUP…
    – El Bloc del NO també està constituït per “Catalunya Sï que és Pot”: un dels dos partits que componen aquesta coalició és PODEMOS. Només cal repassar que han dit en Pablo Iglesias i companyia per adonar-se que defensen el mateix discurs constitucionalista i monàrquic d’un vulgar PSOE. Res de nou: cap reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, un clar posicionament contrari a la independència, defensa de les vies constitucionals i legalistes enfront de propostes rupturistes… És un engany flagrant pretendre fer creure que CSQP tirarà endavant cap procés constituent a Catalunya: és un procediment il·legal, i PODEMOS s’hi oposa frontalment, per més que la sucursal catalana vengui una moto electoralista de cares a la galeria local.
    -La CUP defensa que les eleccions del 27S tinguin caràcter plebiscitari, i a la vegada inclouen de manera inqüestionable l’eix social. Per tant, l’eix social no és cap exclusiva de CSQP, ni és incompatible amb donar a les eleccions un caràcter plebiscitari.
    -Parlar de l’ús instrumental de la Corpo per part del govern Mas i no esmentar ni per casualitat l´ús instrumental de l’oligarquia espanyolista de la Sexta, 8TV, Antena3 ,Tele5 i tantes altres televisions i ràdios, és molt revelador del biaix decantat de l’article.
    – Finalment: presentar CSQP com “una incomoditat als que se sentien cofois amb la marxa del relat” és del tot correcta: Podemos-ICV esdevé una incomoditat per a l’independentisme, i jo hi afegiria, també, que és un gran bot salvavides per a les forces conservadores del règim, que fins ara veien amb desesperació com el PP, el PSOE i C’s anaven mancats de força per poder neutralitzar la ruptura. Ara, s’aferren desesperadament a la irrupció precipitada d’una esquerra sistèmica maquillada, i resen perquè alguns independentistes despistats dipositin la seva papereta de vot a la banda del NO, que és a la banda on seran comptats els vots a CSQP: tots els mitjans de televisió de l’establishment així ho faran, o ho repetiran durant setmanes i mesos.

  • Guillem Galera i Léger 24 de juliol de 2015 - 11:52

    No puc millorar el que descriu més amunt l’amic Pau Planas Puigbert.
    Aquest article consta d’una part diguem-ne descriptiva molt fluixa (hom espera alguna cosa més d’un professor de Ciència Política, tot i que, llicenciat en aquesta carrera, he conviscut amb molta mediocritat impartint classes…), i d’una segona part que és propaganda electoral de baix perfil quan ni tan sols s’ha dissolt el Parlament.
    Espero, amics de CRÍTIC, que permetreu articles en la mateixa línia de la candidatura en què es presenti la CUP i de la candidatura de Junts pel Sí.
    Cansa anar repetint el que pensem alguns de Podem, com a fenomen platocràtic de recorregut curt, que evoca el grillisme, que no té problemes en legitimar que els seus presumptes homòlegs de Siryza facin coalició de govern amb un partit de dreta que llinda amb el feixisme, etc. Cansa.
    Cansa haver de rebatre frases com aquesta “(…) el temps curt del cicle electoral ha dificultat la recreació d’un procés participatiu des de baix, anàleg el que va permetre el sorgiment de Barcelona en Comú”. Des de baix? Pablo Iglesias, venint a Catalunya, informant els mitjans que ni Herrera ni Camats serien candidats a res, abans de trobar-se amb els afectats en privat, és “des de baix”? L’amic Vladimir Ilitx ho anomenava centralisme democràtic això…
    Aquesta gent cansa, francament.

    • Sergi Picazo 24 de juliol de 2015 - 12:08

      Estimadíssim Guillem,
      (com que llegeixo tots els teus comentaris, ja et tutejo! je je)

      Responent a la teva pregunta, ja et puc confirmar que sí permetrem i demanarem articles, entrevistes i punts de vista diferents, tal com hem fet fins ara.

      – Si et fixes en últims articles d’opinió, crec que hi ha una pluralitat prou treballada. Millorable, encara, sobretot en qüestió de gènere! Però ideològicament, relativament plural dins de les esquerres.
      Guillem Martinez
      Terricabras
      Manel Vila
      Vicenç Navarro
      Vídeo de Fontana i Tresserras
      Antoni Soy
      Xavier Díez
      Natza Farré
      Àlex Guillamon
      Ricard Gomà
      Jordi Borràs
      Jordi Graupera

      – Crec que a les entrevistes hi ha una pluralitat molt gran de perfils. Només hem entrevistat 2 persones de Podem -just les últimes 2 setmanes pq ha coincidit així-. Però fixa’t en la llista d’últims entrevistats periodístics o polítics, crec que és força plural ideològicament:

      Toni Soler
      Jordi Évole
      Manuel Delgado (moooolt crític amb BCN en comú)
      Ermengol Gassiot (de la CUP i de la CGT)
      Arcadi Oliveres (independentista, Procés Constituent)
      Ivan Miró (cooperativista)
      Pau Llonch (de la CUP)
      Carme Forcadell (ANC)
      Enric Juliana (La Vanguardia)

      Però ens agrada molt que els lectors ens doneu ‘tocs d’atenció’ i que ens doneu la vostra opinió. L’ideal seria fer-ho en la Trobada de Subscriptors que fem periòdicament però també ho podem fer a través de la web.

      • Guillem Galera i Léger 24 de juliol de 2015 - 13:25

        Amic Sergi,
        En primer lloc, és un plaer que em tutegis i em sento afalagat que llegessis tots els meus comentaris, com, suposo, deveu fer amb la resta de subscriptors.
        El més important però, és que no he sabut expressar, com, dissortadament, em passa sovint, el que volia transmetre.
        EN CAP MOMENT, he negat la pluralitat del CRÍTIC. De cap de les maneres, si jo no ho cregués així, ja pots donar per fet que no m’hi hauria subscrit, ni, posteriorment, hauria renovat aital subscripció. Jo no sóc lector i subscriptor del CRÍTIC perquè tingui temps per perdre o per mecenatge condescendent. Ans al contrari, sóc un aturat, que busca feina, i que ha de mirar què fa de les seves peles. I la subscrició al CRÍTIC és quelcom que pago convençudament i a gust.
        Tornant doncs al meu comentari, és evident que com tot individu interessat per la política tinc els meus biaixos que he deixat clars i sense necessitat d’amarga-me’n. Però m’ha resultat una mica escandalós l’article d’en Bonet. Francament. Ja vaig criticar l’article d’en Guillem Martinez, pels continguts, però no per l’anàlisi que era treballada des d’una òptica que jo no comparteixo. Però el d’en Bonet em sembla propaganda electoral escrita per a un suport estil El Periódico de Catalunya, on hi ha més foto i títol que contingut.
        Alguns dels citats a la llista han estat professors (bons) meus: l’estimat Arcadi, en Ricard Gomà, en Delgado. I agraeixo, sempre, poder-los retrobar.
        En fi, em faré emfàtic, el CRÍTIC és un mitjà de referència i plural que té, a més, la particularitat de poder ser auditat pels seus amics. Un luxe.
        Fins a la propera, Sergi.

  • Pere 24 de juliol de 2015 - 13:42

    Molt encertat això del neopujolisme a partir de l’explotació del marc plebiscitari. Crec que és un diagnòstic exacte

  • Jordi Ortiz Gil 24 de juliol de 2015 - 16:11

    Doncs jo agraïsc molt a El Crític la pluralitat de veus de les esquerres, des de l’independentisme, fins al federalisme. Per això, pense renovar la meua subsripció quan em toque.
    Crec que “Catalunya sí que es pot” pot agafar molts vots de les persones que pensem que la sobirania va més enllà de la independència i que té en altres aspectes sobirania econòmica, democràcia real, drets socials, economia solidària… aspectes més importants que la desconnexió d’Espanya.
    El que m’està fent molt de por és el funcionament aparent molt de sopa de sigles i repartiment de quotes de poder negociat d’amagat. Estaria buidant de contingut la democràcia real ja que estem demanant tantes persones. Espere que Procés Constituent entre també i que impose un funcionament més democràtic i horitzontal.
    A mi em pot agradar més o menys la Forcades, L’Albano Dante, Rabell o Coscubiela, però vull poder votar-ho.

    • dddquijano 3 d'agost de 2015 - 21:52

      Respecte a això que dius sobre: …“Catalunya sí que es pot” pot agafar molts vots de les persones que pensem que la sobirania va més enllà de la independència i que té en altres aspectes sobirania econòmica, democràcia real, drets socials, economia solidària… aspectes més importants que la desconnexió d’Espanya…
      Ja em perdonareu que em contradigui una mica amb l’altre comentari que he fet i ara oposi (relativament) la CUP amb CSQP, però és que està claríssim que la sobirania pot anar més enllà de la independència, i molt probablement anar-hi “amb” la independència encara permeti que aquesta sobirania sigui major! I diria que sempre he sentit a la CUP dir (i actuar en conseqüència!) que l’eix social és tan important i necessari com el nacional. Per tant no dic que la desconnexió d’Espanya sigui més important que les qüestions socials que comentes, però justament crec que aquests aspectes socials (i molt més) queda perfectament cobert pels posicionaments i programa de la CUP (i possiblement una mica més incrementat i tot precisament per l’aposta independentista).
      Ara, si em voleu intentar convèncer de per què votar una CSQP té més sentit (i és més coherent amb la defensa dels drets socials) que votar una CUP, estic totalment obert a escoltar, i us ho agrairé! 😉

  • Manel Ballester 28 de juliol de 2015 - 17:05

    No tinc res a dir sobre la feina de Crític tocant a l’elaboració i selecció del que s’hi publica, crec que és o s’esforça a ser equilibrat i ponderat. Celebrem-ho.
    Pel que fa a l’article. Crec que l’autor intenta estendre i reforçar el que acaba de néixer (CSQP) i en l’escarrasar-s’hi a fer-ho se li’n van alguns entusiasmes precipitats. Home, dir que que un dels seus objectius (si no el SEU objectiu) és mirar de resituar l’accent en l’eix social en aquests moment TAPAT pel procés independentista, i dir-ho volent dir que és aquí on tot s’ha de reduir perquè és això allò prioritari i on residirà qualsevol possibilitat de canvi, francament, em sembla d’una reducció de mires, hipòstasi de principis i, doncs, forçament de la realitat a través del llit de Procusto de la teoria pròpia, escandalós.
    Ara, es veu, tot allò que siguin reivindicacions de gènere, de sexualitat, de raça, de culturalitat, de subjecte (individual), etcètera etcètera, ja no compten per a res, i tornem als no pas nous, sinó molt vells pressupòsits que tot plegat són només “excrescències” d’una sola i exclusiva raó explicativa (i desiderativa) de tot: les condicions materials de producció, o d’explotació. El Gran Sistema.
    I esclar, la independència com a grollera manipulació d’una burgesia pròpia. Encara que la nostra, de burgesia, hagi dit una i mil vegades del tors i del dret que de cap manera pot ser que a Catalunya hi hagi independència. Cosa lògica, donada la necessitat d’unitat de mercat i de garantia de legalitat ad hoc per continuar fent com si res.
    Ara es veu que, si continuem a Espanya, no ja tan sols la nostra, de burgesia, sinó la de tot l’Estat sencer (!!) canviarà o haurà de fer-ho per obra i gràcia de no se sap ben bé què: Podem (que no arribarà sembla al 20% dels vots i baixant), IU, que és irrellevant, el PSOE (!!!)??? Com pensen que canviaran les coses, si no és continuant lluitant des de baix amb moviments al més amplis possibles i sumant forces que hi puguin ajudar encara que no estiguin disposades a fer tot el camí amb ells?
    Doncs, això és el que ofereix el TRENCAMENT de la independència, però en una forma molt més avançada JA: un moviment de milions de persones disposats a encetar un nou camí i a discutir com serà aquest nou camí, perquè tot està per fer. D’entrada, ni rei, ni església, ni exèrcit. Us sembla poc? Una nova constitució. On està escrit com serà?
    I per cert, l’operació del Junts pel sí va ser l’última línia de retirada del Mas per no acabar “desapareixent” a còpia de pèrdua de vots a cada nova elecció. Mas no té ni podria tenir de cap manera (perquè li falta la força i el suport, ideològic i “movimental”) la capacitat per dirigir com vulgui les coses després, ben al contrari, és molt possible que el seu paper, contra la seva voluntat i maniobres, acabi sent secundari del tot.
    La independència (la voluntat d’autodeterminació) és un dret inalienable i tan bàsic i de primera línia com els altres (que no ho són menys). Ignorar-lo, emmascarar-lo, combatre’l amb l’EXCUSA d’allò social (que al seu torn de cap manera ha de quedar emmascarat i secundaritzat) és, ras i curt, fer espanyolisme i política de vol rasant.
    Salut, companys.

  • reinald 31 de juliol de 2015 - 9:59

    No és un bon camí, pels objectius polítics rupturistes, confrontar la CUP amb CSQP. A més, els que busquen posicions confrontades forçen les anàlisis extremant-los. És clar que hi ha diferències, i fins i tot, es poden trobar declaracions confrontades. El problema que tenim per trencar amb l’actual model soci-polític és doble: primer que hi hagi una hegemonia política d’esquerra rupturista i en segon lloc, assegurar una sobirania nacional amb aliances i suports internacionals que neutralitzin l’oposició de Brusel.les a la independència de Catalunya. Aquesta és oposició es nega o no es vol veure. El poble grec va guanyar un referèndum, però les decisions les va prendre Alemanya. El que passa a Grècia ens ha de servir de referència, i el Mas s’ en riu. No és el mateix sobirania que independència. Pot passar, com Grècia, que siguem un poble independent però no sobirà. I això seria una semi-derrota. Les dependències nacionals podrien ser pitjor que les que tenim. El futur no sempre és una linía recta que va endavant. Poques vegades és així.

    • dddquijano 3 d'agost de 2015 - 21:45

      Trobo molt encertat el comentari d’en Pau Planas. Moltes gràcies per aquesta gran lucidesa i pensament crític! I subscric també part del comentari d’en Reinald sobre l’error de confrontar CUP amb CSQP, i sobre la qüestió de la veritable sobirania, no directament lligada a la independència. Ara bé, Reinald, el teu discurs també em sona una mica fatalista (Catalunya no és exactament igual que Grècia) i molt en la línia del “discurs de la por” de les forces espanyolistes més retrògrades. I la meva pregunta: Que potser creus que serem gaire més sobirans, sense independència i a dins d’Espanya?
      I sobre la confrontació CUP-CSQP… jo desitjaria que poguessin haver-hi més punts de connexió entre les dues forces, però em passa que veig a la CUP totalment oberta a subscriure el gruix de programa social de CSQP (i fins i tot anar més enllà), però a CSQP totalment incapaç de reconèixer la defensa dels drets nacionals de Catalunya. I això fa molta llàstima i fa dubtar del caràcter realment “rupturista” de CSQP… 🙁
      Em recorda a alguns companys i companyes de moviments socials madrilenys, d’allò més “progres”, que defensaven els drets del poble Palestí o lluitaven pel Sàhara lliure, però que quan els parlaves de més autonomia per Catalunya (i ja no et parlo d’Independència!) els canviava la cara i deien que ni parlar-ne! Que això era quelcom totalment diferent! En fi… molt trist…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog