12/08/2015 | 08:15
“-Xicot per què tremoles? Jo no te’m menjaré!
-I doncs per què t’escapes, del lloc on tens marcat?”
Ovidi Montllor, La Fera Ferotge
Només perquè defensem la independència com la millor opció de futur, no ens assenyaleu. Tolereu que haguem arribat a aquesta conclusió, alguns fa molts anys, d’altres més recentment. No ens etiqueteu com a fanàtics, ni projecteu en nosaltres una imatge d’intolerància que no es correspon amb la realitat.
Possiblement per a alguns seria més còmode que l’independentisme estigués format per una turba de fanàtics, plens d’odi i moguts per impulsos irracionals. S’ajustaria millor als seus prejudicis i tots ens sentim més còmodes quan el món s’ajusta als nostres prejudcis, perquè ens evita la incomoditat d’haver-los de revisar. La realitat, però, no és aquesta. De personatges infames n’hi ha a totes les cases, i a l’independentisme també. Com a l’espanyolisme o al federalisme. Però el sobiranisme català no està dominat per l’odi, ni per la intolerància. Ni tant sols per l’agror.
És un moviment que ha crescut sobre la voluntat integradora i inclusiva. Quan ha fixat les regles del joc, ja fos a les consultes ciutadanes de 2009-2011 o al 9-N, ha ampliat el cos electoral molt més enllà del que ho fa la legislació espanyola, fins i tot si això anava en contra dels propis interessos. Que ha travat un discurs de respecte i inclusió de la diferència. Que ha reflexionat sobre el paper de les llengües, i especialment del castellà, a Catalunya i ha arribat molt majoritàriament a una conclusió que a molts ens sembla òbvia però que no és tant habitual en aquesta mena de moviments: el castellà forma part del nostre patrimoni col·lectiu i en qualsevol cas ha de tenir un estatus d’oficialitat.
És un moviment que, més enllà de l’adhesió sentimental dels nacionalistes de tota la vida, ha crescut també a redós d’arguments dels que se’n pot discrepar, però que no es limiten a la inflamació emocional de la bandera que oneja. La independència com a oportunitat de canviar les coses. La independència per viure millor. La independència com a via a la República. La independència com a instrument i no com a finalitat.
És més: d’independentismes, a Catalunya, n’hi ha més d’un i més de dos. De vegades bona part d’ells es posen d’acord en algunes coses, però això no esborra les diferències ideològiques i estratègiques entre ells. És la vella història del catalanisme i les seves contradiccions. Alguns, a dins i a fora del sobiranisme, preferirien un moviment compacte i perfectament alineat rere un líder messiànic. Però això, ni ha passat ni passarà. La crítica, el debat encés i les visions contraposades són tan vives en el sobiranisme català com en el sobiranisme francés, per exemple.
No: no teniu al davant un monstre irracional que enverina les relacions socials i trenca la convivència. Si busqueu, segur que trobareu personatges i episodis puntuals. Com en trobaríem entre molts d’altres col·lectius. Però convertir l’anècdota en categoria no és la manera més honesta de debatre. El cert és que la mobilització sobiranista, d’intensitat creixent des de 2010, s’ha fet sense incidents. Repasseu les imatges: no hi veureu masses enfervorides, amb els ulls envermellits i disposades a tot, sinó un moviment de gent plural i diversa, que majoritàriament vol incloure i no excloure, que té dubtes, que elabora i aporta arguments i que els vol confrontar.
Compte: això no vol dir que tot s’haja fet bé. Caldria revisar críticament la presentació que es fa del debat als mitjans públics (als catalans i als espanyols). Caldria qüestionar-se per què el sobiranisme té dificultats per establir diàleg i complicitats amb determinats sectors de la societat catalana. Caldria que el sobiranisme fos més conscient dels propis límits, i de la necessitat de bastir i preservar espais d’acord amb sectors propers. Caldria que fos més explícit i insistent en la idea que el procés constituent que es vol obrir haurà de comptar amb una majoria molt més àmplia que l’actual. I, possiblement, hauria de ser més actiu en distanciar-se i censurar els esclats puntuals d’intolerància o de mala educació.
Tothom té marge de millora per preservar la qualitat del debat públic a Catalunya. Però no ens assenyaleu. Reduir el sobiranisme a una caricatura potser us resulta còmode, però no ajuda al respecte i la convivència que voleu defensar.
