Dotze claus de comunicació política que expliquen la campanya del 27-S

Romeva, Forcadell i Casals, els tres primers de la llista Junts pel Sí, tots tres independents / DANIEL CO

Romeva, Forcadell i Casals, els tres primers de la llista de Junts pel Sí, tots tres independents, al costat d’Artur Mas (CDC) i d’Oriol Junqueras (ERC), el dia que van presentar la candidatura / DANIEL CO

Cel o infern? Blanc o negre? Amb mi o contra mi? Independència sí o independència no? Fa pràcticament cinc anys que ens movem en aquest territori. Aquesta campanya electoral no ha fet res més que reafirmar aquesta polarització, que deixa orfes molts ciutadans que no s’acaben de trobar còmodes en aquest terreny de joc.

Hi ha molt debat als núvols i molt poc debat a terra. Molt soroll, poca reflexió i poca pausa. Moltes cares noves, però la mateixa forma de procedir. Una prova més que la nova política no existeix. Domina el dogma “nosaltres ho fem tot bé i la resta tot malament i nosaltres tenim la veritat absoluta i els altres no”.

No és un signe de debilitat, sinó de fortalesa reconèixer els encerts dels altres o assumir errors propis. Però tenim, en general, partits “perfectes amb solucions per a tot”. I, lògicament, aquest ‘modus operandi’ pot ser molt útil per convèncer els convençuts, però no per seduir descreguts i indecisos. I aquest darrer grup és sempre molt nombrós.

A punt d’acabar la campanya hem pogut constatar molts aspectes interessants. Destaquem els següents:

1. Les dues paraules màgiques: normal i excepcional

En qualsevol país “normal”, com diuen alguns, seria inconcebible que aquell que tot apunta que ha de ser el futur president de la Generalitat, Artur Mas, no hagi assistit a cap debat televisat. És a dir, no ha donat la cara en campanya davant dels altres candidats. Des de Junts pel Sí es justifica amb una paraula màgica: excepcional.

Com estem en una situació “excepcional”, és “normal” que el president de la Generalitat no reti comptes de la seva gestió al capdavant del Govern durant els darrers tres anys. Per tant, no ha de respondre, entre altres temes, sobre la corrupció que ha afectat el seu partit, les retallades en salut o educació ni determinades privatitzacions. Com diria Jordi Pujol, es veu que ara “això no toca”. Molt normal no sembla tot plegat.

2. Romeva fa aigües

Molts van pensar que haver escollit Raül Romeva com a cap de llista per Junts pel Sí era una jugada mestra, que descol·locava els seus rivals. Un candidat jove que venia de l’esquerra, havia fet bona feina com a eurodiputat d’ICV i tenia fama de bon orador. La realitat ha demostrat que no estava tan ben preparat per al repte com va semblar en un principi. A mesura que ha anat avançant la campanya, ha anat fent aigües.

Quan l’han posat contra les cordes amb temes que eren previsibles (corrupció, absència de Mas en debats i gestió sobre obra de Govern), no ha tingut respostes sòlides. A Junts pel Sí han volgut amagar Mas, però és probable que a hores d’ara més d’un pensi que no va ser la millor opció. Mas és més sòlid, té les idees més clares i sembla creure’s més el que diu; segurament per això resulta més convincent que Romeva.

3. Plantejament erroni de Junts pel Sí?

Junts pel Sí ha centrat gran part de la seva campanya a respondre els atacs que venien des de Madrid. De fet, és una estratègia utilitzada els darrers anys pels partits independentistes, però donarà els fruits que esperen?

L’any 2012, CiU va aconseguir 50 diputats i ERC 21. En total, 71. Entre les dues formacions, 1.614.383 vots. El 2010, CiU 62 i ERC 10: 72 diputats i 1.422.003 vots. I, l’any 2006, CiU 48 i ERC 21: 69 diputats i 1.352.111 vots. La majoria d’enquestes publicades aquests dies no pronostiquen que Junts pel Sí superi els 71 o 72 escons aconseguits el 2012 i el 2010. És cert que Junts pel Sí ara no compta amb Unió, però sí amb altres formacions com Moviment d’Esquerres, Reagrupament i Avancem, entre d’altres.

Potser amb una estratègia menys frontista i més propositiva els hauria anat millor. La campanya, un cop més, ha  estat plantejada més per convèncer els convençuts (la gran majoria ja ho estaven) que per seduir els indecisos. Val a dir que aquesta darrera setmana el Govern espanyol amb el seu president al capdavant han fet una campanya impecable a favor del sí.

4. Campanya de la por o de la vergonya aliena?

Des del Govern espanyol i des d’alguns mitjans de Madrid, més que una campanya de la por, s’ha fet una campanya de vergonya aliena. Davant la incapacitat de tenir un discurs sòlid i constructiu s’han dedicat a demostrar un estil de fer política d’altres èpoques, centrat en les pressions i la prepotència i en molts casos des de la ignorància. Un clar exemple d’això el va protagonitzar, ni més ni menys, que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, aquest dimarts en una entrevista amb Onda Cero. Rajoy ni el seu equip no han treballat en l’argumentari bàsic sobre el qual pivota la campanya.

5. Ni una frase positiva

“Por favor, no se vayan, les necesitamos”. Una de les poques frases constructives i en positiu que han arribat des de Madrid. Només podia ser Ángel Gabilondo —actualment dirigent del PSOE— qui la pronunciés. Ja va demostrar durant la campanya de les eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid que té un estil molt diferent del de la majoria de polítics; és un estil semblant al d’Antonio Baños. La seva força recau en la seva saviesa, la seva pausa i respecte per la diferència. Gabilondo no crida, ni ataca els rivals; pensa i reconeix les virtuts dels adversaris. Calen més polítics com ell. Segurament, tot aniria millor.

6. Campanya eterna per a Catalunya Sí que es Pot

A Catalunya Sí que es Pot la campanya se li està fent llarguíssima. Una de les decisions més importants que van haver de prendre pot ser en part la causa d’aquesta situació. Després de la negativa de diverses persones per encapçalar la llista es van decantar per Lluís Rabell, el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Un gran desconegut per a la majoria de catalans.

Van optar per una persona sense experiència en el món de la política pensant que podrien repetir l’efecte Colau o l’efecte Carmena. Van ser víctimes dels seus principis? Era el millor perfil el de Lluís Rabell? O hauria estat millor decantar-se per algú de la casa? La situació requeria algú més experimentat i habituat a la brega del dia a dia de la política, com Joan Coscubiela.

A més, Catalunya Sí que es Pot té un altre problema. Un problema que no és precisament menor, ja que és sobre l’eix vertebrador de la campanya. Pels partidaris de la independència, Catalunya Sí que es Pot és en el bloc del no independentistes, i els no independentistes els consideren independentistes. En un moment en el qual el tema nacional és fonamental i en el qual tot s’etiqueta de forma simplista, CSQEP navega entre dues aigües. I ara per ara sobre aquest tema els ciutadans volen concreció.

Les aparicions de Pablo Iglesias tampoc no han ajudat gaire a seduir indecisos. La línia entre el sentit de l’humor i ser un gracioset és molt fina i creuar la barrera té efectes negatius. Pablo Iglesias sempre juga al límit i a vegades la creua.

7. La CUP, fàbrica de talents

L’únic candidat que no sembla un polític professional és Antonio Baños. Al darrer debat de TV3, la moderadora l’havia de fer parlar perquè ell guardava pacientment el seu torn. Un polític que dedica més temps a escoltar que a parlar. ‘Rara avis’. Quan parlava, sovint utilitzava el sentit de l’humor. Poc habitual en política, on es més freqüent la bilis. Les seves intervencions tenien un més de conversa pausada, com les que propiciava Joan Barril en ‘El Cafè de la República’, que de les tertúlies sobreexcitades que fan les emissores de bon matí.

Segurament per aquestes tres raons, entre d’altres, Baños, com va aconseguir David Fernàndez, cau bé a molts ciutadans que no tenen cap mena d’intenció de votar la CUP. La feina realitzada durant la legislatura passada i la que estan fent en campanya probablement els garantirà, juntament amb Ciutadans, el creixement més important respecte al 2012. Res no és casual.

8. Toca-la un altre cop, Sam!

Miquel Iceta es va posar a ballar el primer dia de campanya i, com deia la cançó amb la qual va començar, “Don’t stop me now”, no ha parat de ballar en tota la campanya.

Hi ha persones que ho consideren frívol; altres, en canvi, valoren l’espontaneïtat, la naturalitat i el sentit de l’humor. Sigui com vulgui, el que és clar és que els vídeos del seu ball han tingut moltes més visualitzacions a la xarxa que tots els espots de les darreres campanyes del PSC junts. Si volia notorietat, l’ha aconseguit. A diferència de CSQEP, la campanya se li farà curta. Als debats ha estat força correcte i ha demostrat veterania i saber estar. Cal veure si aquest cop part del vot ocult és del PSC.

9. El panzer, l’aspirant i l’home tranquil

Xavier García Albiol, agradi o no, sap quina partida juga. El fet d’haver estat nomenat cap de llista poc abans de les eleccions no l’ajudarà gaire. A més, té els enemics a casa, perquè determinades declaracions de membres del seu partit i els errors com el de dimarts de Rajoy no l’han ajudat gaire.

Inés Arrimadas apunta maneres, però encara li queda recorregut per tenir la retòrica que caracteritza el líder del seu partit. A més, en alguns debats ha estat excessivament vehement, intencionadament o no, i l’efecte entre els espectadors és igual de negatiu.

Ramon Espadaler és l’home tranquil. No fa soroll. Intenta aportar calma i fer-se forat. Ho fa de forma tan tranquil·la que a vegades sembla que no hi sigui. Encara que pugui semblar contradictori, s’agraeix la calma que aporta.

10. Nous fitxatges amb tics de veterans

A la política també hi ha modes. Ara no es porten gaire les corbates. Fa quatre anys era impensable veure determinats polítics de segons quins partits sense aquest attrezzo, però ara tothom vol vestir més informal per semblar més proper. Els polítics tenen aquestes coses.

Una altra moda ha estat la de fitxar independents. Persones que no hagin tingut trajectòria política. La idea té seguidors i detractors. Però el que s’ha constatat en la majoria de casos és que no han aportat una visió allunyada de la política tradicional. Alguns en el seu debut ja han semblat polítics de tota la vida: crítiques sistemàtiques als adversaris, nul·la autocrítica, certes dosis de superioritat vers la resta… És a dir, repetició de l’argumentari que els ha portat a perdre la seva personalitat, que era allò que els podia fer atractius.

11. Hooliganisme de partit

En campanya hi ha persones intel·ligents que perden el nord pels colors que defensen. Els argumentaris els ceguen. I sembla que deixen de pensar per ells mateixos per convertir-se en màquines de repetició des del dogmatisme. Quan no estan en campanya, acostumen a tenir un to més pausat, dialogant i reflexiu; però, a mesura que s’apropa el dia de les eleccions, van perdent aquestes qualitats. Les xarxes socials, a Internet, s’han convertit en el lloc ideal per comprovar el fenomen del doctor Jeckyll i Mister Hyde. Afortunadament, aquesta simptomatologia, en la majoria de casos, és passatgera. El periodista de CRÍTIC Roger Palà va proposar una sèrie de recomanacions en la seva ‘Guia per sobreviure a la batalla campal de Twitter fins al 27-S’.

12. Tractament diferenciat segons a qui es dóna suport?

I, per acabar, a Catalunya s’ha arribat a un punt en què per molts mitjans de comunicació i molts ciutadans tota persona que es declara independentista passa a ser molt benvista i gaudeix d’un reconeixement que no havia tingut fins que va fer el pronunciament. Un exemple clar ha estat el de Karmele Marchante.

Per contra, qualsevol que dubti que la independència és l’única solució dels problemes que té Catalunya o que demana explícitament el vot per al no passa automàticament a ser qüestionat. Un país que vol ser lliure i independent hauria de tenir més tolerància cap a totes les opinions. La diversitat suma. I és normal que no tothom pensi de la mateixa manera encara que ens trobem en una situació “excepcional”.

David Espinós és consultor en comunicació (www.davidespinos.com).

2 comentaris
  • sandracampanon 26 de setembre de 2015 - 15:06

    Perdoneu, però dir que Lluís Rabell no té experiència política és d’un desconeixement clamorós. Convido a l’autor a que li demani al Lluís que li expliqui “batalletes” i en dos minuts es farà una idea de la seva cagada. Una altra cosa és que no sigui un personatge mediàtic o almenys conegut per la gent fora de certs moviments socials.

  • David Espinós 28 de setembre de 2015 - 9:31

    Benvolguda Sandra, pensava que quedava prou clar en l’article que quan em referia a experiència política em referia a experiència en política professional, no a moviments socials (que no deixen de ser una manera de fer política) o a la participació en alguna formació política, com és el seu cas, sense estar en primera línia de foc. Espero haver precisat la informació que no consideraves prou adient. Gràcies per la aportació. Salut,

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog