No investir Mas per poder proclamar la República catalana

Compareixença de la CUP la nit electoral. Foto: Oriol Clavera

Compareixença de la CUP la nit electoral. Foto: Oriol Clavera

Durant els darrers dies la majoria de comentaris i articles d’opinió s’han centrat en esbrinar qui presidirà el govern de la Generalitat, pressionant la CUP-Crida Constituent perquè es comprometi a fer possible la investidura de Mas –el famós #pressingCUP. Sorprèn, però, que en un moment clau del procés com el que estem entrant s’obviïn altres elements del debat que són de vital importància per garantir acords, com quin serà el full de ruta per la desconnexió amb l’Estat espanyol i si contempla la desobediència institucional o no, com es produirà el procés constituent per la redacció de la nova constitució catalana o quines polítiques econòmiques i socials es desplegaran al llarg de la legislatura que s’enceta. Hi ha qui sembla més preocupat per investir Mas que no per esbrinar com sumar els vots que a hores d’ara ens són absolutament imprescindibles per guanyar el referèndum, els dels que no s’emmarquen obertament en el ‘no’ però que tampoc no han anat votar obertament per la independència aquest 27-S. Sembla, doncs, que tota aquesta colla d’articulistes, opinadors i personatges públics no hagin acabat de llegir amb tota la profunditat que es mereix el moment actual i apostin per guanyar una batalla al preu que sigui, encara que això suposi perdre la guerra –i ja em perdonareu l’exemple bèl·lic antimilitaristes com som.

És totalment legítim que CDC, ERC i altres partits i independents a títol personal constituïssin una candidatura guanyadora, nítidament independentista, per anar a cercar la majoria absoluta i desplegar els seus acords i fulls de ruta, entre els quals investir a Artur Mas com a president de la Generalitat. Aquesta possibilitat no era descabellada, doncs CiU i ERC van sumar 72 parlamentaris el 2012 i a més, en la candidatura de Junts pel Sí, incorporaven persones referencials del teixit associatiu i social català com Carme Forcadell (ANC), Muriel Casals (Òmnium) i Eduardo Reyes (Súmate). Però això no s’ha produït.

Ara, descartada la declaració unilateral d’independència (DUI) immediata i essent la clau per la investidura i la governabilitat, la CUP-Crida Constituent ha de posicionar-se, actuar políticament, i comprometre’s. Les pressions, com dèiem, no han trigat a arribar. Però tenim la sort que la CUP-Crida Constituent fa l’efecte de ser del tot immune i continua defensant les decisions preses col·lectivament. La garantia és que els ‘cupaires’ mai han pensat en termes relacionats amb l’adquisició de privilegis ni quotes de poder. Això evidentment sorprèn a alguns, doncs les converses no passaran pel repartiment de conselleries ni càrrecs, no camuflaran estratègies partidistes o previsions de vot per futures conteses electorals, sinó que es centraran, pel que hem vist, en què és millor pel procés de ruptura. I aquesta no és una afirmació gratuïta: crec que al llarg de la darrera legislatura aquest compromís ha quedat ben demostrat per sorpresa de molts, sobretot abans d’aquell 9-N on la CUP va quedar-se asseguda a la taula mirant fixament als ulls d’aquells que ja descartaven el referèndum o la consulta desobedient.

En darrera instància, sembla que a molta gent li sorprengui que la CUP-Crida Constituent parli de qüestions estructurals com consensuar un full de ruta clar, de quines polítiques s’aplicaran en aquests temps d’emergència social que vivim, i patim, o dels compromisos electorals que ha adoptat com si això fos un element que no té massa importància, que es pot contradir, demostrant quina és la concepció que tenen alguns de la democràcia i de la representativitat. La CUP-Crida Constituent parla de rendiment de comptes, de no representar sinó d’amplificar la veu dels qui volen que els sigui amplificada… Com es pot demanar a la CUP-Crida Constituent que ara, en un doble gir mortal, contradigui allò que ha assegurat durant tota la campanya?

Procés constituent, govern de concentració i d’emergència social i investidura

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Quins poden ser decisius pels possibles acords o desacords entre Junts pel sí i la CUP? Una qüestió clau és el procés constituent. S’ha repetit moltes vegades que el procés de redacció de la constitució de la República catalana es pot realitzar de múltiples formes; de fet, alguns s’han atrevit a dir que aquesta tasca ja estava prou avançada. És molt diferent que aquesta constitució sigui redactada per una legió d’experts nomenats pels partits del govern (consultant a agents socials si es vol o fa falta) o que es produeixi a partir d’un procés popular d’activació ciutadana. És a dir, que la població s’impliqui en la redacció del que serà la seva constitució, es recuperin les àgores com espai de deliberació política, s’impliquin a tots els sectors i en definitiva, es produeixi un procés d’empoderament popular que finalment acabi amb la redacció formal d’aquesta constitució. No estic dient res nou: recordo i m’emociono pensant en Xirinacs.

Un altre punt clau és el govern i els seus objectius. Si bé és cert que s’ha centrat molt el debat mediàtic sobre qui serà o no el nou president de la Generalitat, sembla que no es té massa en consideració que és aquest President qui formarà el govern, i que és el govern qui té un mandat clar per desplegar una sèrie d’objectius i acords polítics. No sembla estrany doncs, que en el marc dels acords i desacords es plantegi qui composarà aquest govern i quines seran les línies prioritàries. Algú pot voler pilotar el procés d’independència mentre gestiona els minsos recursos dels que disposem i altres molt legítimament poden exigir incloure un pla de xoc que afronti l’emergència social que vivim, prioritzant els recursos per partides socials i desobeint si cal el sostre de dèficit imposat per l’Estat via article 135 de la constitució espanyola. És a dir, no només un govern que apel·li a la independència i a la manca de recursos sinó un govern que no retalli, protegeixi els serveis públics i aposti per la pobresa zero, situant-se al costat dels més precaris i desafavorits i amb l’objectiu de restituir les pèrdues de condicions laborals i de vida que la majoria de famílies han hagut d’entomar en aquest període que se l’ha anomenat de crisi.

Semblaria lògic pensar que si s’arribés a un acord en les qüestions anteriors, les veritablement estructurals, no hi hauria d’haver massa problema a l’hora d’elegir un candidat que simbolitzés aquesta nova etapa que s’obre. Algú que pogués representar aquest govern de concentració nacional i d’emergència social, es comprometés amb la desobediència institucional, simbolitzés aquest procés constituent de la gent i generés confiança en totes les parts que són imprescindibles per arribar a la independència.

Pot ser Mas aquesta persona? Tenen Raül Romeva, Muriel Casals o Carme Forcadell un perfil més adequat? Faríem un flac favor en aquesta fase crucial del procés en la que entrem si equiparéssim les possibilitats reals de ruptura amb la figura del president de la Generalitat perquè si alguna cosa ha demostrat aquest “procés” és que no prové ni depèn exclusivament de la seva institucionalització sinó més aviat de la força, del convenciment i el coratge de la gent que l’empeny. Si finalment no fos Mas, no ho veig pas dramàtic, en contra del que s’ha dit, perquè en cap cas se l’aparta com alguns ens han volgut fer creure sinó que se’l situa en una nova posició dins l’amalgama dels necessaris, al mateix nivell que el líder de l’altre partit, Oriol Junqueras. No seria aquest un acte contundent de generositat política? Una demostració de compromís inqüestionable? En aquesta línia, s’ha parlat de presidències rotatives o de la proposta que a mi em sembla més interessant: un o una president o presidenta de consens i dues o tres vicepresidències col·legiades amb un fort pes dins del govern, una de les quals podria fer de conseller en cap.

El referèndum pactat i la unilateralitat són vies complementàries

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona

També s’ha parlat molt sobre com seguir ara el procés descartada la DUI immediata i si cal abraçar el full de ruta previst per Junts pel Sí (18 mesos). Fa uns dies Ada Colau es posicionava i deia que amb aquests resultats cal exigir a l’Estat espanyol un referèndum d’independència. Aquesta seria la via escocesa, on l’SNP va obtenir una majoria absoluta tot i uns percentatges de participació molt menys elevats que els catalans, però això no va ser cap inconvenient perquè pogués pactar-se un referèndum vinculant amb l’estat. Un referèndum, recordem on hi va participar el 84’5% de la població i va guanyar el ‘no’. Per tant, aquesta és una via clara: pressionar i exigir a l’estat espanyol que canviï de posició i cedeixi a la democràcia, al legítim dret a decidir del poble català i ens permeti votar de forma legal i pactada.

He de reconèixer, però, que en aquests moments veig aquesta via molt improbable, però al llarg del procés cap a la independència no pot ser mai una via descartable. El que veig més clarament, segons els resultats i la composició del Parlament actual, és que no podem aturar-nos i retornar a l’escenari de la consulta pactada sinó que cal avançar per la via de la unilateralitat que legítimament han validat la majoria de votants; i si al llarg del procés arriba l’oferiment del referèndum legal entomar-la, però ja tindríem molta feina avançada.

Un possible full de ruta de la unilateraliat podria començar amb una declaració parlamentària on es plasmés que el camí cap a la República catalana ja és irreversible i que per tant el Parlament es compromet a arribar-hi de forma pactada amb l’estat en forma de referèndum o per la via de la unilateralitat. Una declaració formal que reconegués la desobediència institucional i el compromís dels parlamentaris amb la independència de Catalunya.

Un cop feta aquesta declaració caldria iniciar el procés constituent i popular alhora que des de la institució s’anessin desplegant les estructures d’estat que arribat el moment ens permetessin la desconnexió amb l’estat espanyol amb totes les garanties per la població catalana. Paral·lelament, i com és lògic, hi hauria d’haver-hi una gran quantitat de relacions amb l’àmbit social i associatiu, nacional i internacional.

No és d’estranyar que arribat aquest punt, l’estat demofòbic espanyol no resti immòbil i desplegui tota la seva bateria de prohibicions, impugnacions, imputacions, clausures i per tant entrem a la fase més conflictiva on la desobediència institucional sigui del tot necessària. Un moment pel que ens cal estar preparats, mentalitzats i arribar-hi enfortits i amb els objectius clars i ben traçats.

Si finalment no hi ha hagut cap possibilitat de referèndum pactat caldrà, ara sí, validar la Constitució catalana per la via del referèndum unilateral. Aquest punt és importantíssim perquè és el que amb una majoria favorable es podrà realitzar la declaració unilateral d’independència i per tant la proclamació de la República catalana. Evidentment, si no s’arribés a aquest percentatge majoritari el procés restaria inacabat i possiblement en una carreró sense sortida. 

Les esquerres davant del procés de ruptura

Acte de campanya de Catalunya Sí que es Pot. Foto: CSQP

Acte de campanya de Catalunya Sí que es Pot. Foto: CSQP

En darrer lloc potser caldria analitzar com s’ubiquen i quina pot ser la perspectiva de les esquerres en aquest procés de ruptura que estem vivint. Primer, hauríem de dir que ERC ha seguit el camí lògic de la darrera legislatura on va garantir la governabilitat, va contribuir a aprovar els pressupostos i finalment davant les perspectives d’entrar al govern ha decidit realitzar la llista conjunta amb CDC i una sèrie de petits partits i persones independents. Fa uns dies, explicava Roger Palà que la composició a dins de Junts pel Sí es desglossaria de la següent manera: 30 Diputats per CDC i DC, 21 per ERC i MES i 11 Diputats independents.

Per altra banda, tenim l’esquerra independentista i anticapitalista de la CUP amb 10 diputats que ja hem explicat és decisiva a l’hora de forçar un full de ruta i el desplegament de polítiques socials. I finalment Catalunya sí que es pot (CSQP) amb 11 diputats, que fins ara ha realitzat un fort discurs social però que s’ha situat en l’equidistància del dret a decidir per exigir un govern de canvi a l’Estat espanyol que desfaci l’atzucac del referèndum legal. En aquest sentit, és evident que una de les potes de CSQP, Podemos, ha enfocat també les eleccions catalanes dins la seva perspectiva i expectatives per arribar a les eleccions generals espanyoles d’aquest desembre, i això ha condicionat enormement la seva campanya i posicionaments (aterratge de les primeres espases estatals: Iglesias, Monedero i Errejón).

És interessant ubicar aquí les eleccions generals espanyoles, perquè en els tres propers mesos podríem veure com la via de la negociació i el pacte (aquesta nova tercera via) pot saltar pels aires. Segons les enquestes, sembla que el règim pot tornar a tancar-se per dalt, fins i tot amb un nou govern del PP amb el suport de Ciutadans, tot i que les variants són àmplies i la demoscòpia encara pot variar molt. En tot cas, i si ens situem en l’escenari més realista segons les tesis de CSQP, podríem trobar-nos en un govern de coalició entre Podemos i el PSOE. Sembla difícil, doncs, un referèndum vinculant fruit d’aquest pacte. Un referèndum al que, no oblidem, per no ser dut al Tribunal Constitucional, caldria arribar-hi a través d’una reforma constitucional que obtingués el suport de dos terços del Congrés dels Diputats. Sembla, doncs, que aquesta pot acabar esdevenint una via morta a curt o mig termini.

El paper de Catalunya Sí que es Pot: lògica de partit o procés constituent?

I la pregunta que em faig és… Si finalment es produeix una declaració formal del parlament i s’inicia un procés constituent popular i unilateral a Catalunya, com s’ubicarà CSQP? Sobretot tenint en compte l’escenari abans explicat i que les eleccions espanyoles ens poden portar un resultat de 4 partits que contribueixin, cadascú des de la seva singularitat i projecte polític, a tancar el règim del 78 i la cultura de la transició per dalt.

Una primera opció seria prioritzar postures electoralistes, lògica de partit, i dedicar-se a l’oposició sense comprometre’s en el nou escenari que s’obre i mantenint-se en el discurs nacional equidistant (dret a decidir i procés constituent espanyol que ho permeti). Aquesta postura, a la pràctica, és situar-se, amb matisos i retòrica justificadora, al costat dels sectors unionistes, doncs es renuncia a incidir i defensar els interessos de les classes treballadores en el procés de construcció nacional que s’està produint.

Però hi ha una segona tesi, que ens retorna al que plantejaven els companys del Procés Constituent i que finalment no va ser assumida programàticament per CSQP (un motiu entre molts d’altres pels quals el PC no es va comprometre ni confluir en aquesta candidatura): implicar-se en el Procés Constituent popular unilateral i en el desplegament del full de ruta.

Cert és que des d’alguns sectors s’ha afirmat que el procés d’Independència pot esdevenir un significant buit on si no s’omple de contingut i es planteja clarament quins són els fonaments d’allò que volem construir no s’hi pot donar suport. Constituir un estat no pressuposa que aquest sigui socialment més just, més equitatiu, lliure de corrupció i radicalment democràtic. Però restar al marge del procés popular i democràtic que el pot instituir i cedir l’hegemonia als sectors més conservadors, per així poder-los criticar, no sembla que sigui la fórmula més efectiva i eficaç per defensar els interessos de les nostres classes treballadores i populars. Sí, els interessos d’aquells que sovint perdem però a vegades podem passar, que diria Benedetti.

Disputar l’hegemonia del procés des de l’esquerra

Semblaria doncs que, i independentment del partit o la identitat política en la que s’adscrigui cadascú, caldria que les esquerres transformadores d’aquest país es posessin d’acord i tracessin les línies mestres (aquell treball per objectius comuns que reclamava el manifest ‘Més enllà del 27S’ o l’aliança estratègica que havia plantejat alguna vegada la CUP) d’aquest procés constituent, per trencar el règim actual, acabar amb les desigualtats i el sistema patriarcal i recuperar, o fundar, la democràcia real.

Evidentment no estic parlant d’una unió de partits o candidatures, en el seu dia a dia cadascuna ha de tenir la seva autonomia per realitzar les pràctiques, accions i denúncies que trobi necessàries, sinó d’un front comú social per disputar l’hegemonia del procés des de les esquerres, assumint-ne la seva unilateralitat i agenda pròpia, i que obtingui el compromís del sindicalisme alternatiu, del teixit associatiu, cooperatiu i veïnal i el treball de CSQP, la CUP i totes les candidatures constituents, de canvi o de ruptura. És el moment d’implicar-nos en el moment històric que vivim, doncs la desunió de l’esquerra evidentment serà aprofitada per les classes dirigents que no dubtaran a defensar els seus privilegis i rols de poder. En canvi, el compromís real de les esquerres tot analitzant la correlació de forces dins del Parlament i en l’àmbit municipal i la pressió que es pot produir des de la mobilització al carrer, poden fer virar el procés cap a l’esquerra, accelerant-lo i posant data de defunció del “processisme”.

Alhora que tampoc no hem de perdre de vista que hi ha un gruix de votants que es troben ubicats enmig de l’eix nacional-social. Aquests són els que poden ser determinants per garantir la victòria del ‘sí’ en el referèndum i per frenar l’expansió de Ciutadans. És a dir, un debat que pivoti al voltant de la independència sense dotar-la de contingut, apel·lant només al ‘sí’ o el ‘no’ aconsegueix que una part del sentit del vot es basi en criteris sentimentals o emocionals. Aquesta situació de debat buit i polaritzat ha beneficiat a Ciutadans, que ha aconseguit ser majoritària a Nou Barris i a Pedralbes, dos barris amb una renda per càpita i esperança de vida diametralment diferents.

Obrir un procés constituent unilateral i començar a omplir de contingut la República Catalana pot fer girar el vot d’un gruix important d’electors que vegin una oportunitat en aquest procés de construcció per aconseguir una major justícia social, per foragitar la corrupció i les males praxis polítiques i per, en definitiva, aconseguir viure millor dins d’aquesta nova república que també podria aconseguir foragitar els privilegis de la monarquia i el de certes aristocràcies de poder. Aquest va ser un sentit de vot decisiu per aconseguir el canvi en les darreres eleccions municipals a Barcelona i Badalona per exemple, i ara sembla que no hauria de perquè ser diferent.

‘Artur, no oblidis que només ets un home’

Artur Mas amb Joana Ortega compareixent davant els mitjans la nit del 9N. Foto: Jordi Borràs

Artur Mas amb Joana Ortega compareixent davant els mitjans la nit del 9N. Foto: Jordi Borràs

En definitiva, potser ara és l’hora de no pensar tant en com aconseguir investir Mas i pensar més en com aconseguir que un gruix important de gent es sumi al procés de construcció de la República catalana; per poder guanyar així el referèndum que sens dubte s’haurà de produir.

Alguns ens diran que cal reconèixer el paper d’Artur Mas al llarg del procés, que s’ha desfet d’unió, que ha dut un enorme gruix de votants cap a la independència (CiU estava pel dret a decidir), que està imputat i que la seva projecció internacional és destacable i no es pot desaprofitar. Però cap d’aquestes afirmacions contradiuen el fet que Mas pugui seguir essent una peça important, però no única i decisiva, renunciant a ser president.

Com més aviat ens adonem que en aquests moments Mas pot ser un actiu exterior molt important però que és un impediment que resta incorporacions en el procés intern de construcció de la República Catalana, més avançarem amb garanties cap a la independència. I no dubteu que això és el que volen principal i majoritàriament tant els votants de Junts pel Sí com els de la CUP-Crida Constituent –i potser, i si ho fem bé, també un gruix important de votants de CSQP i de candidatures municipalistes com les de Barcelona en Comú o Guanyem Badalona en Comú.

A l’antiga Roma imperial quan els generals arribaven després d’una campanya victoriosa eren rebuts per una multitud enfervorida que els llançava tot tipus de flors i elogis. Al damunt de la quadriga, però, amb la que el general avançava ferm i joiós sempre hi anava un esclau al seu costat que li anava repetint: “No oblidis que només ets un home” per així allunyar-lo del ‘Vanitas Vanitatis’. Doncs, ara, és el moment que els subalterns i també la majoria dels que volem aconseguir la República catalana li anem repetint a Artur Mas: “Artur, no oblidis que només ets un home”.

David Caño és escriptor, mestre, sindicalista i activista de la Crida Constituent
7 comentaris
  • Pere 5 d'octubre de 2015 - 8:42

    Precisió: CSQP no se subordina a cap procés constituent espanyol. Defensa un procés constituent català

    • Muse 6 d'octubre de 2015 - 10:42

      I un procés popular i ciutadà! Que s’ha de tenir molta barra per dir que Podem renuncia a defensar els interessos de les classes treballadores a Catalunya, i a sobre després d’enunciar aquest flamant full de ruta ideal de “proclamem la república sense vots suficients, votem unilateralment i ja està”, com si no depengués del govern central la transferència de competències i el reconeixement internacional. I sempre obviant que CDC, qui lidera el tema, és un partit del rèfim del 78, garant de la constitució i adalid de la cultura de la transició, però això no comporta cap risc en el “procés de construcció nacional”, cap ni un, el risc per a les classes populars és CSQEP, quedi clar!!! XDDD Repugnant

  • mario 5 d'octubre de 2015 - 12:14

    Eso dice. Pero de forma ambigua: ¿quiere pasar por encima de la constitucion española haciendo un proceso constituyente Catalan y desobedeciendo al TC? a mi eso me parece querer la independencia sin llamarle independencia. No se, que alguien lo explique.

  • Muse 6 d'octubre de 2015 - 10:45

    “El procés prové de la gent que l’empeny”, “CDC són necessaris”, “consensuar el full de ruta de desconnexió és vitalíssim”, “podem exigir que els autors de l’article 135 el desobeeixin”, “rotar portaveus per exemple un dia Mas i un altre Junqueras és un acte contundent de generositat”, “si el procés no vira cap a l’esquerra és culpa de CSQEP”, “Mas és un actiu útil però resta incorporacions (dels tontos que no veuren que sense Mas hi segeuix havent una majoria de conselleries de CDC)”, “la majoria de votants han validat avançar en la via irreversible de la unilateralitat (beg you pardon?????)”, “… de traca XD
    De veritat, resulta tot tan insuportablement pueril, insultant i repetitiu que ni perdré més temps en desmentir assumpcions paranoiques, em limitaré a fer-vos constar la meva valoració negativa de la qualitat periodística i el nivell intel·lectual de moltes de les veus que Critic decideix publicar i que lamentablement podrien acabar vertebrant una molt mediocre línia editorial, entre elles Jordi Muñoz, David Caño, Yeray Iborra o Jordi Borràs.

  • birrabel 6 d'octubre de 2015 - 14:00

    Comparteixo bona part de la lectura i de l’estratègia: cal guanyar espai per l’esquerra, sumar i comprometre, en el bon sentit del terme, a través d’un procés constituent que permeti discutir (per fi) el què, el com i el per què de la independència. Però em temo que aquest gest no depèn únicament d’una lectura auto-crítica de les eleccions. Per molta força que faci la CUP o PC caldrà veure què fa CSQP. Em temo que l’electorialisme de les eleccions espanyoles, ja sigui per la necessitat de combatre l’efecte ciutadans o per evitar que l’autocrítica s’escenifiqui com a debilitat, porti a un tancament de files que faci difícil l’entesa al voltant d’un procés constituent no subordinat a les dinàmiques espanyoles.

  • Lletraferit 8 d'octubre de 2015 - 10:01

    Hi ha un error de diagnosi: podria haver-hi avui una majoria de gent favorable a la independència, però sembla evident que no hi ha aquesta majoria favorable a un procés que impliqui una declaració unilateral. Per altra banda, si be els votants de la CUP poden ser conscients de la necessitat de ruptura per assolir la república catalana, m’atreviria a dir que una bona part dels votants de JxS creuen que el camí cap a la independència unilateral és possible sense ruptura i sense “costos”. En aquesta situació, mobilitzar la gent per una via irreal (com a mínim tant irreal com la lluita per el reconeixement del dret a decidir) no pot portar més que al fracàs, amb l’agravant de dividir els catalans per posicionaments identitaris. I que no em diguin que són les esquerres no “processsites” les culpables.

  • Josep Maria Camps Collet 8 d'octubre de 2015 - 11:11

    Si no s’aconsegueix un acord raonable i acceptable per a tothom, la CUP té un repte enorme: evitar que que se la culpabilitzi del fracàs. CDC ÉS NEOINDEPENDENTISTA, O HA ESTAT SEMPRE CRIPTOINDEPENDENTISTA? http://bit.ly/1LAlj5S

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog