Quan la independència és molt més que una paraula

Aquests dies torna a agafar força la idea de la independència com a lloc d’arribada, de terra promesa, com la consecució d’aquell TOT pel qual tothom hauria d’estar disposat a fer qualsevol tipus de sacrifici  –i sobretot aquells qui han obtingut responsabilitats polítiques després de les darreres eleccions, és a dir la CUP-Crida Constituent i Junts pel sí.

La independència només com a paraula, com un signficant buit, en termes de Laclau,  gràcies al qual tothom pot omplir-lo i comprendre’l a partir dels seus anhels, desitjos, esperances, propostes i intencions. És a dir, aquell “primer la independència i després ja ens barallarem” de tota la vida que permet sumar àmplies majories sense cap tipus de concreció pública. Això és molt útil a l’hora de construir majories de cara a unes eleccions, o per mobilitzar i activar la població com s’ha demostrat des de les primeres consultes fins al darrer 11 de setembre però resulta enormement ineficaç a l’hora de constituir un país nou, una República Catalana.

Les eleccions del 27-S van ser les de la decisió popular per la independència. DUI si es sobrepassava el percentatge necessari i declaració inequívoca d’intencions si hi havia majoria parlamentària com així s’ha produït (amb la conseqüent impugnació de l’Estat demofòbic Espanyol via Tribunal Constitucional). Un acord sobre el punt de partida per la desconexió i la creació de les estructures que ho permetin, mesures d’emergència social a través d’un pla de xoc urgent contra la pobresa i la precarietat i la concreció del mètode que s’utilitzarà per elaborar i redactar la constitució catalana (un procés constituent participatiu, horitzontal que incorpori, activi i comprometi la població. Xirinacs present sempre).

Assolir un principi d’acord sobre aquests tres blocs ja és un avenç molt important, sobretot tenint en compte la diversitat i distància ideològica que hi ha entre Junts pel Sí i la Cup-Crida Constituent, i ben segur que per arribar fins aquí tots han realitzat veritables esforços, mèrits compartits. Ara queda, doncs, la concreció d’aquestes qüestions, fet que per mi és determinant. Abans de parlar de la investidura caldria que la CUP-Crida Constituent i Junts pel sí fossin capaços de posar-se d’acord i explicar-nos quin és el calendari de desconnexió, quines mesures de xoc concretes aplicaran durant els tres primers mesos, quan i de quina manera es tindrà disponible l’agència tributària catalana, la seguretat social, el banc nacional (durant els primers sis mesos?) quan i com es realitzarà el procés constituent, com es farà front a la intervenció econòmica que ens ha realitzat l’estat i d’on sortiran els diners imprescincibles per aplicar les mesures socials i garantir els pilars bàsics (pensions, funcionaritat, educació o sanitat) durant la desconnexió… Quan es té previst realitzar el referèndum de validació de la constitució catalana? I les eleccions constituents en cas que guanyi el sí? Estem sobre un full de ruta de 12 o 18 mesos? S’està disposat a establir mecanismes de rendiments de comptes perquè tot això s’acompleixi des de la corresponsabilitat entre societat civil i les candidatures que ho despleguin?

Si hi hagués una concreció clara de totes aquetes qüestions no veig que l’investidura del President i la creació del Govern hagi de ser un problema, doncs es limitarien a aplicar l’acord estructural i el desplegament de tots aquestes elements prèviament consensuats. El problema rau doncs que de moment no estan essent capaços de posar-se d’acord en la concreció que per altra banda sembla elemental per tots aquells qui volen aconseguir la independència, i el mandat és clar.

D’aquesta manera, el debat ha estat traslladat a la investidura del president, amb l’agreujant que sense temporització definida, sense mesures de xoc previstes d’aplicar immediatament i sense la definició detallada del procés constituent, aquesta figura i el govern prenen molta importància i les desconfiances augmenten. Seria doncs, del tot tranquilitzador que primer ens expliquessin i acordessin aquestes qüestions i després la resta vindria sense adonar-nos-en.

Mas o Romeva,  president?

Si hi hagués aquest acord el darrer escull seria investir un president que hauria de saber explicar i fer públic tots aquests compromisos (d’aquí la corresponsabilitat) i  nomenar un govern, que estigui a l’alçada del moment històric, que es comprometi amb els acords i no li tremolin les cames quan arribin els moments de major conflicte institucional; que no defalleixi i que doni confiança i representi totes les sensibilitats que s’han compromès en aquest camí compartit cap a la independència.

I aquí és on apareix Artur Mas. Ell és la persona que Junts pel sí havia pactat en pensar que obtindrien majoria absoluta en les darreres eleccions (no era desgavellat pensar-ho doncs CiU i ERC sumaven 72 diputats i afegien persones molt referencials de la societat civil) però això no s’ha produït. Les eleccions han generat un altre escenari i crec que seria molt més responsable i conseqüent que Junts pel Sí l’assumís i comences a pensar en aquests termes, en comptes de pressionar utilitzant espais socials transversals (com ha ocorregut en la convocatòria d’aquest diumenge) o d’amenaçar amb un avançament electoral.  De veritat, que ningú no pensa que Junts pel sí s’està enrocant excessivament amb Mas?

És cert, que si es produïssin tots aquests acords Junts pel sí hauria de poder presentar el seu candidat (sense veto, d’això se’n diu negociació) sempre i quan assumís tots els compromís i acceptés sotmetre’s al rendiment de comptes. Però també és important que assumeixin, si volen que la independència guanyi, que la majoria social que encara ens fa falta només pot arribar des de l’espai polític de l’esquerra, sobretot des de l’àrea metropolitana, i ens cal aconseguir-lo sense perdre cap dels convençuts pel camí, evidentment.

Per això, la cara visible, el president i el govern, no són temes menors. Perquè per una banda han d’assumir, comprometre’s i veure’s amb forces per tirar endavant el camí acordat, han de generar prou confiances entre totes les parts implicades, i per l’altra han de contribuir a ampliar aquesta base social que encara ens falta, generant complicitats i simbolitzant aquesta oportunitat per la recuperació de totes les sobiranies, una major qualitat democràtica i més benestar per la majoria de la població que ha estat colpejada per les crisis; i més quan l’estat demofòbic espanyol augmenti la seva virulència i els sectors que no són independentistes però opten per un aprofundiment democràtic s’hagin de posicionar.

És curiós, doncs, amb quina virulència es defensa la investidura de Mas als mitjans i a les xarxes, sense analitzar l’escenari que he exposat una mica més a dalt. Sembla que s’ha fet d’Artur Mas un tema d’honor, de quina candidatura acabarà imposant-se i no es pensa en clau col·lectiva, en clau d’independència, en clau de la gent que s’ha mobilitzat, il·lusionat i cregut aquesta revolució dels somriures. I aquest fet em recorda a les setmanes prèvies al 9-N quan Artur Mas va informar que davant la prohibició no realitzaria un referèndum il·legal, ERC estava descol·locada i la CUP va insistir que precisament era el poble qui ho exigia i la política que havia d’oferir els mitjans per fer-la possible – i es van arremangar i enfangar i potser la consulta no va ser l’ideal però dos milions de persones van desafiar l’estat espanyol i van poder votar.

Ara doncs, segurament, els independentistes hauríem d’estar més preocupats en com tirar el procés d’independència endavant, amb la major força i garanties que no en forçar un nom concret com a president. Per què, i per altra banda, quin mèrit més que Junqueras ha fet Artur Mas? A part de mirar de superar tots els casos de corrupció i frau que han implosionat a dins del seu partit fins al punt d’haver-se de refundar. I aquest no sembla un tema menor, cal que Mas sigui president a canvi de no abandonar el procés i aconseguir una bona posició per refundar el seu partit? Alguns exposaran el seu canvi de rumb i el trencament amb Unió ,fet que demostra convicció i compromís independentista. Però això el situa per sobre de la resta d’independentistes que ho tenien clar des de fa anys i panys, des dels anys en què CiU investia Aznar i defensava l’autonomisme?

Si Junts pel sí van arribar a un acord sobre el seu cap de llista, que no podia ser de cap dels dos partits, no tindria més sentit aquest plantejament ara que cal un acord per la investidura? Sobretot si tenim en compte que hi ha un espectre ideològic encara més divers i més candidatures, persones independents i partits implicats.

Per què el president de la Generalitat hauria de ser d’un dels partits i no un independent de consens? I més encara, perquè hauria de ser el líder del partit que més tocat està per casos de corrupció, que més ha retallat en els darrers anys i que més qüestionat està, fruit de les polítiques que ha desenvolupat, precisament contra aquelles classes treballadores i populars urbanes que necessitem integrar al procés de ruptura.

En aquest debat per la investidura, la CUP-Crida Constituent no ha defensat cap dels seus candidats, ni tan sols entrarà al govern, ha renunciat al seu programa en pro d’un pla de xoc d’emergència social i ha aconseguit que el procés d’elaboració de la constitució catalana es faci de forma participada i col•lectiva (radicalitat democràtica i no priorització de les seves idees legítimes de partit). Aquests dies Mas i CDC demanen una resposta concreta a la seva proposta per la investidura fent cas omís al que fa setmanes/mesos que la CUP-Crida ve repetint:  “Cal investir un candidat que simbolitzi aquesta nova etapa i amb el que TOTHOM es pugui sentir representat”. Evidentment, Romeva ha estat el cap de llista de Junts pel sí i sembla que representa a totes les sensibilitats internes i la CUP el reconeixeria com a president. Llavors, la pregunta sembla senzilla, on està el problema? Qui es manté en postures inamovibles? Quin és el motiu de fons que no ens permet desencallar la investidura i fer avançar el procés? Hi té a veure alguna cosa el procés de refundació de Convergència Democràtica de Catalunya? No deia Artur Mas que ara no era el moment d’ambicions personals sinó de projectes col·lectius?

Perquè ningú no ha demanat a Artur Mas que s’aparti sinó que senzillament que es situï al costat de persones importantíssimes com Oriol Junqueras. Quan es parlava de presidència coral potser es volia dir un govern que simbolitzés aquesta nova etapa, amb persones reconegudes i referencials i amb un Romeva president i dues vicepresidències fortes (Junqueras i Mas). Quin mal li faria això al procés d’independència? Quin deshonor seria per Artur Mas? Jo només hi veig avantatges i virtuts. Permetria solucionar el problema de la investidura i situaria el poder polític sota el lideratge social com ja s’ha demostrat també nomenant Carme Forcadell presidenta del Parlament ( i no oblidem que estem on estem gràcies a la força de la gent, l’única estructura d’estat imprescindible). És més, mentre alguns s’entesten a aconseguir el president dels 64 diputats estem perdent la oportunitat de nomenar el president dels 72 (o encara algun més).

A més, dir que sense Mas president es perdria un segment d’independentistes no deixa de ser una afirmació molt inquietant, doncs el seu independentisme es veuria reduït només a un Mas president però no a un Mas vicepresident o conseller en cap? Tampoc hi ajuden les darreres declaracions de Francesc Homs assegurant que aniran a Madrid a dialogar i negociar amb l’Estat i que l’ independentisme no té una majoria suficient. Són del tot comprensibles, doncs,  les prevencions de la CUP-Crida Constituent i les seves demandes de garanties inequívoques, full de ruta clar i persones concretes que encapçalaran aquesta fase irreversible de desconnexió que el Parlament ja ha iniciat.  Cal aquesta passa més en la concreció per generar confiances, per demostrar que la independència ja és irreversible i que tots 72 diputats van a per totes, sens dubte.

És la independència o el present polític d’un home?

Junts pel Sí no s’ha cansat d’explicar com la independència ha de servir per fer front a aquesta dura realitat que vivim i patim, a la grisa quotidianitat de la majoria de famílies catalanes, al disposar de tots els recursos i instruments dels que disposa un estat.  I aquí  torna a aparèixer la contradicció entre les paraules i els fets, torna aquesta independència com horitzó utòpic que si no l’omplim de contingut i propostes polítiques concretes s’allunya d’unes classes populars que frisen per deixar de (mal)viure la precarietat.  Elles, per moltes paraules que els arribin,  no veuen en cap cas Artur Mas com el referent que els pot obrir i portar a aquests marcs d’esperança. Ni pel que fa a les polítiques socials ni per la millora de la qualitat democràtica ni pels sectors a qui, vulguem o no, representa. I per tant, la proposta de Raul Romeva pren més sentit que mai, igual que la proposta política “Posem fil a l’agulla” que la CUP-Crida Constituent ha presentat precisament per eixamplar el camí i els horitzons cap a la independència real o les independències.

Per què es tracta d’anar a guanyar la independència, no? O encara estem amb que el viatge a Itaca és el més important i no l’arribada? Itaca ha estat privatitzada però l’Illa s’albira i Icària és a l’horitzó. Alguns han demostrat sempre que prioritzen el bé comú i el projecte col•lectiu (CUP abans i durant el 9N) i altres, com ja va passar després del 9N retrassant les eleccions o forçant la llista unitària quan la demoscòpia donava millors resultats per separat, potser els pesa altres interessos (més partidistes) que van més enllà de la independència, aquell impossible que ha passat a ser un molt probable.

Ara és el moment d’aquesta aliança, ara és l’hora, però cal que tothom ho demostri i es comprometi amb la independència i el procés (complex, conflictiu, desobedient) que ens hi portarà. Aquí rau la complexitat de les negociacions i no amb el que exposen els hooligans del Camamilla Wild Party que segueixen pressionant la CUP.  És normal que la gent cansada demani, exigeixi, desitgi solucions fàcils, aquella mena de solucions que si la CUP-Crida Constituent no fos tan responsable potser ja hauria acceptat (a ningú no li agrada viure en una pressió asfixiant permanent) i que ens podrien dur a perdre el Procés, el referèndum de validació de la constitució catalana per proclamar la independència. Llavors ens lamentaríem, perquè els catalans som molt de lamentar-nos, però hauríem perdut; I ja hem perdut massa vegades i resulta que aquesta vegada podem guanyar. Siguem hàbils, posem-hi tota la intel·ligència i tot l’entusiasme, que ens hi va el futur i no només el present polític d’un home. I si bé és cert que la independència mai no dependrà, únicament, de cap home ni de cap partit caldrà que cap partit ni cap home no la posi en risc. Entre totes segur que ho aconseguirem tot. No crec que hi hagi eleccions anticipades.

David Caño és poeta i activista. Membre de la Crida Constituent