Per què en diuen nova política, si és la política de sempre?

Jordi Évole modera un debat entre Iglesias i Rivera en un bar a Nou Barris / SALVADOS

Jordi Évole modera un debat entre Iglesias i Rivera en un bar a Nou Barris / SALVADOS

Des de fa un parell d’anys es parla molt de nova política. Però què és la nova política? Hi ha realment una nova manera de fer política? O el que hi ha són noves cares fent política de la mateixa manera de sempre? En cas que la nova política existeixi, és automàticament millor que la vella política només pel fet de ser nova? Per què es parla de vella i nova política i no de bona política? El que sembla evident és que parlar de nova i vella política ven. I això interessa tant als mitjans de comunicació que volen vendre com als partits polítics que volen vendre’s.

“La vella política ha mort”. “Jo no demanaré el vot perquè fer-ho em sembla vella política”. Aquestes dues frases són dels líders de les dues formacions emergents i que estan fent trontollar la política bipartidista dels darrers anys. La primera, la va pronunciar Albert Rivera el 27 de setembre a la nmait quan Ciutadans va aconseguir els seus millors resultats electorals a Catalunya, i es va convertir en la segona força més votada. La segona, la va dir Pablo Iglesias en el darrer minut del debat organitzat per ‘El País’ fa un parell de setmanes. Si existís una nova manera de fer política, es pronunciaren frases com aquestes?

Política espectacle: la forma per sobre del fons

Els partits, tant els més antics com els més joves, prioritzen la forma sobre el fons. És el que ven. D’aquí vénen determinades aparicions en programes televisius que fa alguns anys eren inimaginables. Hi ha excepcions dins de tots els partits, però com a organitzacions prioritzen el màrqueting per sobre de qualsevol altre tema. La política actual s’ha convertit en un espectacle. Programes de ràdio i de televisió amb tertúlies on predomina el pensament únic, els crits, el dogmatisme, la falta d’autocrítica, el lluïment dels egos, l'”amb mi o contra mi”… i on falta respecte, capacitat d’escolta, empatia, sinceritat, reflexió, realisme…

Una gran part de la responsabilitat que això sigui així és nostra, dels ciutadans. Ens interessa més aquesta “política del cor” que la informació sobre les polítiques que marquen el nostre dia a dia. Els partits i els mitjans ho saben i ens ho serveixen en safata. I nosaltres seguim picant l’ham. És inquietant.

Vivim un moment en què la majoria de ciutadans desconeixem què vota cada partit al Parlament o al Congrés (si ho sabéssim, ens enduríem més d’una sorpresa), però sabem perfectament quin és l’últim estirabot que ha dit qualsevol polític. La nova política no ha fet res per canviar aquestes dinàmiques; ben al contrari, s’hi ha abonat ràpidament. Aquesta campanya n’és un exemple clar.

“Entrar en un partit és perdre una part de la teva la llibertat”

Si vols fer de polític, has d’actuar d’una manera determinada per ser integrat dins del grup al qual vols pertànyer i fer carrera. En la majoria de partits predomina el pensament únic. D’aquí vénen els argumentaris. I això fa més veritable que mai una frase que li va dir Arcadi Oliveres a Albert Om, en el programa ‘El convidat’: “Entrar en un partit polític és perdre una part de la teva llibertat personal”. Actualment, si pertanys a un partit, has de deixar de ser tu, per ser el que vol el partit (els aparells dels partits). I, quan es deixa de ser un mateix, és fàcil perdre naturalitat, autenticitat i, per tant, credibilitat. Justament allò que més reclama la ciutadania als polítics.

Nous polítics amb vicis molt antics

Això fa que persones que debuten en política, com Marta Sibina, que va fer una gran tasca amb Albano Dante denunciant casos de corrupció des de ‘Cafè amb Llet’, ara ja semblin veterans de la política. Un exemple va ser l’entrevista que va fer la setmana passada a ‘L’Oracle’. Tenia les instruccions clares. Quan li preguntaven pels seus rivals polítics, va atacar-los de la mateixa manera que s’ha fet tota la vida. Res de nou. Tot molt tradicional.

En definitiva, va deixar escapar una oportunitat de fer les coses d’una altra manera… més constructiva. Per pertànyer al grup i fer-ho bé, sembla que s’hagi de perdre la pròpia personalitat, que és el que l’ha portat a ser la número dos d’En Comú Podem. Curiós, alhora que difícil d’entendre. Els partits busquen persones amb personalitat nova per després modelar-los i que la perdin i tinguin la uniformitat de la força política.

El cap de llista d’ERC, Gabriel Rufián, és el primer cop que es presenta a unes eleccions, però sembla un veterà. Repeteix tòpics, és molt previsible, no aporta cap idea nova i, a més a més, sembla que parli més per a ell que per als altres. A ERC li ha passat el mateix que a Catalunya Sí que es Pot en les eleccions al Parlament, que va optar per una cara nova (Lluís Rabell) en comptes d’apostar per gent més sòlida i preparada de dins del partit (Joan Coscubiela).

A ERC han estat víctimes d’ells mateixos. Víctimes de la nova política. La nova política també té aquestes coses. Què aporta Gabriel Rufián a ERC que no aportés Joan Tardà? Tardà pot agradar o no, però és més autèntic, natural, espontani, consistent, sòlid i, per tant, resulta més creïble que Rufián.

Nova política: oportunitat perduda

Les formacions emergents han entrat amb força i amb algunes idees noves i són imprescindibles perquè, si hi ha més diversitat, també hi ha més exigència per a tots els partits. Ha estat una irrupció molt saludable. Això sí, tot i que puguin aportar idees noves, la manera que tenen de fer política difereix poc de la dels partits tradicionals. I al final la sensació és d’oportunitat perduda perquè, si l’haguessin aprofitat, segurament encara els hauria anat millor. Per cert, el seu èxit és per les seves virtuts o pel desgast i les maneres de fer del PP i del PSOE?

Des de la nova política han donat lliçons de democràcia interna i després no se l’han aplicat a ells mateixos a l’hora de fer les llistes o han reclamat anar a debats i, un cop els han acceptat, no han dubtat a deixar-ne fora formacions com Esquerra Unida, que tenia representació parlamentària. És això la nova política?

Aquesta nova política utilitza dia sí dia també en campanya la vella política per atacar-la, com si pel sol fet de ser nova fos millor. Ser nouvingut no és garantia de més qualitat, com tampoc no ho és la veterania. Rajoy, Fernández Díaz, Pedro Sánchez o Chacón tampoc no garanteixen, per més experiència que puguin tenir, el tarannà que reclama la ciutadania. Això no hauria d’anar de nou o vell. Hauria d’anar de valors. I, sobretot, de respecte.

Un breu i important apunt: les coses que no van bé de la vella política són moltes i han estat molts els qui les han analitzat; d’aquí ve que aquest article no se centri en aquest àmbit i es focalitzi a valorar si les diferències entre la nova i la vella política són tan importants com alguns diuen.

Mandela, un referent de qui ningú no fa cas

El president sud-africà Nelson Mandela, amb la samarreta de la selecció nacional de rugby, històricament dominada pels blancs

Nelson Mandela, amb la samarreta de la selecció de rugbi de Sud-àfrica, històricament dominada pels blancs

El periodista John Carlin ha escrit diversos llibres sobre Nelson Mandela, a qui va conèixer força bé durant la seva corresponsalia a Sud-àfrica. L’any passat explicava en una xerrada que va fer a Barcelona que acostuma a fer un exercici amb els polítics actuals. “Acostumo a preguntar-me què faria Mandela en determinades situacions en què es troben els polítics d’avui dia, siguin del color que siguin”. I continuava: “I en cap cas he trobat cap polític que faci el que Mandela hauria fet”. I va posar algun exemple molt gràfic sobre què hauria fet Mandela amb el tema català si hagués estat Mariano Rajoy. Lògicament, la nit i el dia.

Mandela va arribar a la presidència de Sud-àfrica als 76 anys, després d’haver-ne passat 27 a la presó. L’edat era indiferent; el que era important era el seu tarannà. I aquest venia de la reflexió i de l’aprenentatge. Mandela tenia més raons que qualsevol dels polítics que es presenten a aquestes eleccions per ser bel·ligerant amb els rivals, però va pensar què era el millor per al seu país, i no per a ell o per al seu partit.

Va tenir clares les prioritats. Més que poder, el que volia era resoldre un problema molt greu que afectava des de feia molts anys el seu país. I, per aconseguir-ho, sabia que havia de ser respectuós amb tothom i asseure’s a negociar amb els seus enemics.

Fins i tot va enfrontar-se amb l’ala més bel·ligerant del seu partit (que segurament tenia raons per ser-ho), per fer-los veure que amb venjança, agressivitat i buscant la derrota dels altres no arribarien a aconseguir un futur millor per a tothom. Tenia clar que els acords eren necessaris i que, per aconseguir-los, era molt millor optar per una via conciliadora que per una via agressiva.

Veurien els polítics un míting al costat dels seus fills?

Actualment, en les campanyes predomina l’agressivitat, la crispació i la destrucció. Els polítics s’insulten, es ridiculitzen, es criden els uns als altres… Un bon exercici seria enregistrar els mítings on actuen i després asseure’ls amb els seus fills a visionar-los plegats; potser d’aquesta manera prendrien consciència d’alguns aspectes que amb la sobreexcitació del moment són incapaços de veure i que no els beneficien.

La política pot ser diferent. Que estem acostumats que es faci sempre de la mateixa manera no vol dir que no es pugui fer diferentment. Alguns porten anys en política i altres no. Però aporten els valors que molts ciutadans, que no estan “entregats” a cap partit, desitgen. Heus aquí una llista de com hauria de ser la política:

Política és respectar els altres.

Política és construir, no destruir.

Política és reconèixer els encerts dels teus rivals.

Política és fer el mateix quan un governa que quan és a l’oposició.

Política és contrast, però sense prepotència ni superioritat moral.

Política és reconèixer errors i assumir responsabilitats.

Política és assumir que tu no ho fas tot bé ni la resta tot malament.

Política és prioritzar els ciutadans i no el teu partit.

Política és donar la cara sempre.

Política és escoltar, no solament parlar.

Política és menys màrqueting i més empatia.

Política és apostar per la meritocràcia i no per la mediocràcia.

Política és predicar amb l’exemple.

Política és marxar quan no s’ha estat a l’altura de les circumstàncies.

Política és tenir una feina i no que la teva feina sigui la política.

Política no és dogmatisme.

Política no és servilisme.

Política no és ser un oportunista.

Política no és prometre allò que no pots fer.

Política no és egocentrisme.

Política no és fer la víctima quan has comès un error i no saps com gestionar-ho.

Política no és dir una cosa de portes enfora i fer-ne una altra de portes endins.

Política no és pressionar els mitjans quan publiquen una informació veraç, però que et perjudica.

Segur que la llista pot ser molt més àmplia; però, ara per ara, analitzant tots i cada uns dels partits, podem dir que cap no s’apropa a complir ni la meitat dels punts. I potser hi té alguna cosa a veure que dos dels temes poc tractats en campanya són l’educació i la cultura. Potser amb una educació diferent i més cultura la política milloraria una mica.

Bona política és Carmena i Gabilondo

Un parell d’exemples de bona política: l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i l’exministre d’Educació socialista i candidat del PSOE a la Comunitat de Madrid, Ángel Gabilondo. A diferència d’Ada Colau, de Pablo Iglesias o d’Albert Rivera, tres dels referents més importants de la nova política, Carmena i Gabilondo no tenen l’ambició política que tenen ells. Tenen una trajectòria professional sòlida a l’esquena i no han de demostrar res a ningú.

No criden, dialoguen, escolten més que parlen, reconeixen encerts dels rivals, busquen acords amb tothom, no utilitzen missatges despectius. Dels polítics joves el que més s’hi acostaria seria el candidat d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, i també l’alcalde de Santander, Íñigo de la Serna, del PP. La bona política, de moment, no va de partits: va de persones.

Bona política és nedar contra corrent. I els fets demostren que aquest estil dóna bons resultats. Carmena va aconseguir uns resultats impensables poques setmanes abans de les eleccions. I Gabilondo va quedar a un escó de donar la campanada i obtenir la presidència de la Comunitat de Madrid. Són dos exemples; n’hi ha més. Aquí, a Catalunya, un exemple és Antonio Baños, el cap de llista de la CUP al Parlament.

I com deia Mandela: “Tot sembla impossible fins que es fa”. Sembla impossible que es pugui fer política d’una manera diferent, però és possible. Ven menys, però alguns ja l’han posat en pràctica i els ha anat força bé.

David Espinós és consultor en comunicació (www.davidespinos.com).

2 comentaris
  • Josep Maria Camps Collet 16 de desembre de 2015 - 20:52

    Comparteixo plenament les reflexions d’aquest article, la “nova política” ja la va fer el PSOE i altres partits fa 30 anys, i han tingut l’evolució que han tingut. I em pregunto què es pot fer i proposar per canviar la tendència i limitar el domini del màrqueting i l’espectacle:

    POTSER LA DEMOCRÀCIA TAMBÉ ÉS UNA UTOPIA? http://bit.ly/1PVHm8o

    ELS PARTITS POLÍTICS SÓN MOVIMENTS O SÓN MARQUES COMERCIALS? http://bit.ly/1Q2Yrfq

  • Hamsa 16 de desembre de 2015 - 23:54

    Molt d’acord. A vegades, amb “nova” política sembla que et venguin un detergent.

    El debat de Serra, Domènech i Rufián sobre aquest tema no va parlar de l'”apoderament”, concepte sobre el qual, al meu parer, hauria de tractar la revisió de la política.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog