Continuar donant voltes davant la paret o atrevir-nos a saltar-la

Una imatge del debat nacional de la CUP a Manresa el passat novembre. Foto: CUP

Una imatge del debat nacional de la CUP a Manresa al novembre passat. Foto: CUP

En una tessitura com la de 1950-1970, l’assumpció de polítiques econòmiques que accentuessin la redistribució depenia sobretot de la capacitat política de l’esquerra parlamentària i de la capacitat negociadora dels grans sindicats industrials. En un context de creixement econòmic i d’uns organismes supranacionals incipients i centrats sobretot en l’àmbit militar, la negociació pressupostària i l’edificació d’un corpus legal eren camps que podien aportar beneficis a les classes populars.

Actualment, aquesta continua essent una idea que articula l’acció política. Però la realitat imposada per l’evolució del capitalisme de les darreres dues dècades, codificada legalment a través de la legislació europea, filtrada cap als ordenaments estatals i finalment imposada ‘manu militari’ a través de la dictadura del deute, invalida aquest esquema. El marge de maniobra possible actualment impedeix dur a terme una política socialdemòcrata de reconstrucció de l’Estat del benestar. El blindatge, via UE o constitucions, de la cotilla, fa pràcticament inviable superar-la a partir de la gimnàstica parlamentària.

Aquest és el límit amb què es troba qualsevol moviment de canvi a les urnes. La capacitat d’absorció i fagocitació que el sistema té sobre les opcions de canvi que s’ho juguen tot al parlamentarisme és absoluta. Els beneficis d’aquesta integració en el sistema durant dècades van permetre que, alhora que es desactivava el potencial revolucionari de l’esquerra, els seus partits polítics recollissin més i més suports gràcies a les conquestes de l’Estat social. Ara, però, aquests beneficis són molt més reduïts i les opcions de canvi real es desgasten molt més ràpidament.

Aquesta cotilla legal i constitucional, ja fa temps que la pateixen els moviments nacionals. El blindatge dels estats pel que fa a la seva unitat ha limitat enormement les possibilitats d’introduir canvis legals per part d’aquests moviments. Aquí tenim l’exemple de la Carta de Llengües Minoritàries i l’article 2 de la Constitució francesa, estira-i-arronsa que dura de fa dècades. Potser aquest és un dels motius pels quals les idees de canvi social tenen un tint més rupturista en territoris en què s’hi incardina també un conflicte nacional. I, quan la proposta dels moviments nacionals gaudeix de pes social, l’oportunitat de trencar la cotilla legal que impedeix els canvis socials i reescriure les regles de joc a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació és un dels elements que poden impulsar encara més el creixement de l’independentisme.

Saltar la tanca de la cotilla constitucional és la principal dificultat amb la qual s’enfronta qualsevol moviment de canvi a casa nostra. Trencar amb l’edifici legal de l’Estat i de la UE no és bufar i fer ampolles, però en la majoria d’aquests moviments s’ha instal·lat el convenciment que, per aconseguir el suport popular, calia presentar un projecte de canvi molt simplificat. Quan qualsevol projecte de canvi arriba als límits de l’edifici legal, arriba l’hora de la veritat. Començar a donar voltes davant la paret o arriscar-se a saltar-la. Aquest és el territori on es troba la reivindicació independentista des de l’octubre de 2014. I aquest serà probablement el territori on encallarà una gran part de la voluntat de canvi expressada en el vot a Podem.

El vot del 20-D

Aquest diumenge passat, als Països Catalans prop de dos milions i mig de persones van votar per opcions que fonamentalment proposaven dos elements fonamentals que necessiten una reforma constitucional per a la seva materialització per vies legals. Primer les persones que el deute i dret a decidir dels pobles. El passat 27 de setembre, prop de dos milions de persones van votar programes de sí a la independència unilateral. És innegable que hi ha massa crítica per a una ruptura democràtica, però també que alguns dels gestors d’aquests resultats electorals no estan disposats a sortir del carril marcat pels mecanismes constitucionals.

El resultat del 20-D a Catalunya no invalida la tesi de la necessitat d’una República catalana, però obre dues vies per a la seva consecució. O la unilateralitat o la implicació en el procés regeneracionista espanyol per veure si d’allà en surt quelcom de positiu. Per a la primera opció, és imprescindible la desobediència. Per a la segona opció, seria imprescindible una composició completament diferent de les cambres parlamentàries espanyoles.

El pacte amb Junts pel Sí, en els termes en què s’ha anat formulant, no pot satisfer una resolució en clau unilateral i popular del procés. Bàsicament, perquè deixa tot el control polític a una organització que no està disposada a exercir la desobediència i que no solament no comparteix una de les dues potes de la mobilització del canvi, sinó que és corresponsable directa i alumna entusiasta de les polítiques d’austeritat. Això ens abocaria, d’una banda, a la implicació en la política espanyola, i de l’altra, a perdre suports populars per a la República catalana.

D’altra banda, qualsevol debilitat o pas enrere en l’estratègia d’exercir la nostra autodeterminació de manera unilateral serà aprofitada per reforçar vies de regeneració de l’Estat des de l’esquerra. Aquesta possible debilitat, però, no crec que sigui l’impàs en què es troba la constitució d’un Govern a Catalunya, sinó quelcom de més estructural com l’allunyament o rebuig definitiu d’una part de les classes populars de la reivindicació independentista degut a la patrimonialització d’aquesta per part de la dreta.

Les eleccions al març, millor que no pas un mal pacte

Unes noves eleccions sempre generen incertesa. Pots guanyar o pots perdre, i fer-ho de forma relativa o absoluta. Però un mal pacte de l’esquerra independentista i anticapitalista amb un conglomerat que va des de la socialdemocràcia fins al neoliberalisme és una derrota segura per a la primera. Crec que és preferible anar a les eleccions al març que no pas acceptar un pacte amb Junts pel Sí en els termes en què aquest s’està dibuixant.

Les eleccions al març, i això cal no cansar-nos de dir-ho, no són responsabilitat de l’esquerra independentista, sinó dels actors que dins Junts pel Sí no volen tenir la responsabilitat d’executar allò que es desprèn dels resultats electorals del darrer any. Les condicions i concessions que l’esquerra independentista ha fet per tal que es pogués executar aquest canvi de la forma més incruenta són inqüestionables.

Les eleccions al març no tenen més risc per a l’independentisme que qualsevol contesa electoral del darrer cicle. La seva nova victòria en números absoluts només depèn de les pròpies capacitats. L’unionisme no està capacitat per assaltar la majoria social si no és gràcies a un seguit d’errors majúsculs del sobiranisme, com, per exemple, persistir a continuar cedint els comandaments a l’antic poder autonòmic o enfangar-se en una reforma constitucional.

Les eleccions al març suposaran una contesa per redistribuir la correlació de forces al si de l’independentisme però també per definir l’articulació entre el vot independentista i el vot pel canvi social que s’ha anat expressant en les diferents conteses d’aquest 2015. Si tot això s’afronta simplement des del moviment electoralista dels partits (propostes de coalicions, batalla per portar independents a les llistes…), és molt possible que provoqui un efecte de desgast i desil·lusió entre la gent.

Si hi ha eleccions al març, caldrà fer-ho de baix cap a dalt. Els programes independentistes del 27-S eren esquemes construïts des de dins dels partits que marcaven ritmes i línies vermelles però no el contingut. I això ha suposat, per exemple, que la declaració del 9 de novembre, en què es marcaven un seguit de lleis a desobeir, no hagi estat feta seva per la munió de moviments socials interpel·lats. Definir programa popular des de fora de les estructures electorals és possiblement la clau que relligui el vot independentista i el vot pel canvi social.

La via unilateral que s’hauria de referendar en aquestes eleccions al març hauria de tenir com a eix fonamental l’aplicació del trinomi drets socials, procés constituent i autodeterminació al marge de l’ordenament constitucional espanyol. Això vol dir, entre altres coses, decidir com usem el darrer cartutx que queda a la recambra després d’haver-ne disparat ja dos el 9-N i el 27-S. A la tercera, diuen, va la vençuda.

Abel Caldera és responsable de comunicació d’Endavant-OSAN.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog