La CUP: i ara què?

Anna Gabriel i Antonio Baños parlen durant un ple al Parlament després del 27-S / JORDI BORRÀS

Anna Gabriel i Antonio Baños parlen durant un ple al Parlament després del 27-S / JORDI BORRÀS

Aquest article podria ser del regateig curt. De la tristor que vaig expressar el diumenge 3 de gener o de l’alegria que experimentava set dies després per l’acord que permetia iniciar la investidura, engegar el procés constituent i esperar, amb expectació, si comença el ‘rock-and-roll’. Podria parlar de l’excessiva mirada a la gepa del costat d’aquests dies. Com si, abans de mirar la resta, no calgués mirar-se a un mateix i plantejar com no tornar a repetir camins que no són els òptims. Fins i tot, podria recordar, una vegada més, els mèrits de la feina incansable dels últims mesos de milers de persones dins la CUP que em fan sentir profundament orgullós de militar-hi. O em podria sumar a les peticions necessàries que demanen a Junts pel Sí que l’autocrítica no solament l’exercim els «petits» i «revolucionaris», sinó el conjunt de forces polítiques que diuen estar per aquesta destitució de règim i per la construcció d’unes noves institucions sobiranes, pròpies i democràtiques. Ara bé, fet i fotut, aquest debat s’acabarà demà o a finals de setmana. I llavors, què?

Doncs llavors caldrà parlar de tot el que no hem sabut parlar ni debatre les últimes setmanes. D’estratègia política. La ideologia, ja la tenim consensuada. Si en els últims anys, arran de les mobilitzacions del 15-M i de l’11-S i la pròpia feina política, la CUP havia articulat la millor fórmula, tàctica i estratègica, per dur l’expressió popular de l’independentisme i la transformació social (de gènere, ecològica…) a la política institucional (per sort, els moviments socials i polítics ja ho fan i ho haurien de continuar fent al carrer), els fets ens obliguen a replantejar-nos els mecanismes a partir dels quals fer-ho ara. Amb la investidura de diumenge hem tancat un cicle, el de la «descoberta nacional» del projecte cupaire, amb totes les seves virtuts i contradiccions, i n’hem iniciat un de nou que ens ha de portar a ser un actor clau i imprescindible en la vertebració de l’esquerra política i l’anticapitalisme dins la construcció de la República Catalana independent.

La nostra acció política en els últims quatre mesos no ha col·laborat a incrementar les contradiccions de l’Estat espanyol més enllà del nostre terreny estrella, el municipalisme. Fins dissabte a la tarda, l’oligarquia i els poders de l’Estat vivien més tranquils que el darrer any polític perquè s’imaginaven un bloqueig del procés independentista i un possible nou Govern català en fase autonòmica. De fet, fa setmanes que hi ha hagut una aturada de la repressió judicial o policial, així com una calma latent entre els principals representants de les elits espanyoles i catalanes.

Així mateix, tampoc no podem dir que avui el carrer i la mobilització popular cap a la independència hagin tingut grans moments les últimes setmanes. Tampoc les que defensen els drets socials, col·lectius, humans. Des de les institucions i amb la nostra praxi política no hem facilitat que això es produís. I cal ser-ne plenament conscients per plantejar el que toca fer a partir d’ara.

I ho dic sent també conscient que les estratègies d’altres actors polítics com ara Junts pel Sí o Catalunya Sí que es Pot tampoc no han fet res en aquest sentit. De fet, s’han dedicat a deixar passar el temps per motius diversos i complementaris. Però això ho hem dit i de ben segur que ho direm. Amb raó. Molta raó. Prefereixo, per tant, repensar-nos i reflexionar el què a partir d’ara des del punt de vista de l’esquerra independentista i alternativa. Perquè som conscients o ho hauríem de ser que la decisió presa aquest cap de setmana ha sigut una sortida d’emergència davant d’un moment complex no solament per la CUP, que ha tingut el focus a sobre com mai abans, sinó també i especialment per l’escenari que la mateixa CUP havia ajudat a crear en els darrers anys: l’inici de la ruptura amb l’Estat i la construcció de l’anhelada República Catalana sense esperar el permís de l’Estat.

Puigdemont, vist des de Girona

Puigdemont, ahir amb Carme Forcadell, en la investidura com a president de la Generalitat / CRÍTIC

Puigdemont, ahir amb Carme Forcadell, en la investidura com a president de la Generalitat / CRÍTIC

Ara, però, ja tenim la partida en joc. Tenim un president, en Carles Puigdemont, que és sens dubte una aposta més bona que la d’Artur Mas. En Carles és inequívocament independentista, és constructiu amb els Països Catalans, no ha participat activament dels governs de les retallades ni tampoc és part de l’herència de la màfia pujoliana i l’entramat de corrupció que se’n derivava. En Carles es va fer fort quan el tripartit patia la síndrome del violinista (agafar el poder amb l’esquerra i tocar-lo amb la dreta). I aquest fet el va portar a renovar l’aposta conservadora en una ciutat com Girona. Exemples d’això en són que, malgrat l’espai polític que representa, acceptés de bon grat propostes que vam portar la CUP amb la nostra arribada al consistori, com ara la participació d’entitats en els plens, impulsar uns pressupostos participats o multar els bancs que tenen habitatges buits.

Ara bé, no ens equivoquem: en Carles és un home de partit. Evidentment. De Convergència. I a Girona l’hem tingut com un adversari polític en els últims quatre anys amb casos tan sonats com les ordenances del civisme (eminentment restrictives), la compra del fons d’art Santos Torroella a partir del cànon de l’aigua, la hipercentralització de les seves polítiques deixant de banda els barris, la turistificació com a aposta econòmica o casos sonats i mal gestionats com ara el Vol Gastronòmic o les gravacions de ‘Joc de Trons’.

En definitiva, durant quatre anys hem cohabitat al ple consistorial dues maneres d’entendre la ciutat de forma ben diferent que han sabut remar conjuntament en l’eix de la ruptura democràtica i el procés cap a la plena independència política. Fa poques setmanes, de fet, encara vam fer una roda de premsa tots els regidors, 18 de 25, que estem sent investigats per l’Audiència Nacional per haver donat suport a la declaració del Parlament de 9 de novembre.

Referèndum unilateral

I entenc que l’acord subscrit dissabte va específicament en aquesta línia: garantir una estabilitat perquè tot allò que en Carles s’ha afartat de dir en els darrers quatre anys a l’Ajuntament de Girona sigui una realitat en els pròxims 18 mesos. Procés constituent participatiu, procés de ruptura, camí a la independència i eixamplar majories socials. Aquesta és la base de l’acord. I el darrer d’aquests punts és segurament un dels dos reptes més importants que tenim sobre la taula. Com fem d’aquest context una oportunitat de sumar aquesta majoria social que articuli un actor democràticament ampli que aposti per la desobediència civil i pel camí cap a la plena sobirania.

Ara hem aconseguit que hi hagi l’oportunitat de fer camí. D’altres preferien seguir provant el camí que passa pel Paseo de Los Jerónimos i retrocedir 10 caselles. Ara, doncs, cal bastir aquesta majoria perquè tard o d’hora serem convocats a un referèndum unilateral. I paral·lelament tenim un altre repte. També titànic: definir un camí que condueixi a un pol d’esquerres i anticapitalista que disputi l’hegemonia política aquests mesos des del carrer i també amb els diversos actors institucionals existents al Parlament o als municipis. Un espai de treball que pugui, si cal, constituir també un bloc electoral majoritari per a les eleccions constituents que tindrem el 2017. Comunament.

Alguns hem respirat aquest cap de setmana després de dies que poc han semblat festa de res. Però ningú no ens ha dit que sigui hora de sofà. Com sempre, tenim deures i en tenim molts. Les contradiccions hi són. I hi seran. Com hi són arreu. Cal, però, tenir clar l’objectiu i on volem ser d’aquí a 18 mesos. Fem-nos aquesta pregunta. Responguem-la i consensuem-la. I actuem en conseqüència. La República ens crida. Les classes populars ens obliguen. El carrer ens espera.

Lluc Salellas és periodista i regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona.

 

4 comentaris
  • Desde el cinturon con amor 13 de gener de 2016 - 20:41

    Puigdemont vist des de Girona:

    L’alcalde de Girona es gasta 3,7M€ en una col·lecció d’art i ho carrega a la factura de l’aigua

    La Pataforma Aigua És Vida destapa que l’alcalde va mentir sobre el tema a diversos mitjans

    Ho va negar durant setmanes però al final la veritat ha quedat al descobert: els 3,7 milions d’euros que es va gastar l’alcalde de Girona en quadres sortiran de la factura de l’aigua dels ciutadans. A continuació us expliquem la història d’una alcaldada que donarà molt de sí.

    Picasso en temps de crisi

    La història va començar quan Carles Puigdemont, alcalde de CiU de Girona, va proposar comprar la col·lecció de quadres del crític d’art mort recentment, Santos Torroella. Diu Puigdemont que tenir aquesta col·lecció (amb obres de Picasso, Dalí i Miró) suposarà «una oportunitat de desenvolupament econòmic». Però la proposta va trobar un enorme rebuig ciutadà. El passat 15 de març, mentre es votava la proposta al ple, membres de la PAH i la Xarxa de Drets Socials es van manifestar a les portes de l’ajuntament: «No tenim casa per penjar-hi quadres» cridaven.

    Trànsfugues a favor

    A nivell polític la cosa no anava millor i PSC, CUP i ICV van advertir que hi votarien en contra. Finalment i gràcies a l’abstenció del PP, el vot favorable d’un trànsfuga i el d’un membre de Reagrupament, la votació va quedar empatada. El vot de qualitat de l’alcalde va desempatar i la compra es va aprovar. Però els problemes de l’alcalde encara no havien acabat.

    D’on surten els diners?

    Una dels arguments més repetits durant les setmanes prèvies a la votació al ple era: “Gastar-se 4 milions d’euros en quadres en època de crisi és un escàndol”. Però l’alcalde Puigdemont contestava: “l’Ajuntament no s’endeutarà per fer la compra ja que els diners els posarà l’empresa de l’aigua”. Efectivament, els diners per a la compra dels quadres surten dels 3,7 milions que l’empresa d’aigües AGISSA paga a l’ajuntament a canvi de la pròrroga de la concessió d’abastament d’aigua a Girona que el mateix Puigdemont va aprovar fa pocs mesos. Aquesta explicació, però, lluny de tranquil·litzar els gironins, va generar dubtes i molts temien una pujada del rebut de l’aigua per pagar els quadres. I aquí comença el periple de Puigdemont. Els dies posteriors a l’aprovació de la compra l’alcalde va passejar-se per ràdios i televisions negant la relació: «Rotundament no, el fons de Santos Torroella no el pagaran els veïns de Girona amb el rebut de l’aigua» va dir en declaracions a Cadena Ser Girona. Mentrestant, però, membres de la plataforma Aigua És Vida es miraven amb lupa el contracte entre AGISSA i l’ajuntament. I hi van descobrir la mentida de Puigdemont. El dia 27 de març emetien un comunicat molt dur: «l’Ajuntament de Girona no pot afirmar que el pagament del fons Santos Torroella no sortirà dels rebuts de l’aigua. Afirmar això implica o bé no explicar la veritat, o bé desconèixer el correcte funcionament d’aquesta operació». És a dir: o l’alcalde menteix o l’alcalde no té ni idea del que diu el contracte. Tenint en compte que el contracte està signat per l’alcalde, la hipotesi de la mentida agafa força. Vegem-ho.

    La mentida de l’alcalde

    El 20% de l’empresa d’aigües AGISSA és públic i el 80% restant està en mans de La Caixa, Agbar i FCC. Doncs bé, la gent d’Aigua És Vida va descobrir que a la clàusula vuitena del contracte entre l’ajuntament i AGISSA s’establia que «el soci privat» (La Caixa, Agbar, FCC…) posarà 3,7M€ per pagar el cànon a l’ajuntament, que els utilitzarà per comprar els quadres. Però aquesta mateixa clàusula diu que AGISSA haurà de retornar durant els següents quatre anys al «soci privat» els 3,7M€ que ara serveixen per comprar els quadres, més els interessos. I com retornarà els diners AGISSA a La Caixa, Agbar i FCC? Doncs si tenim en compte que l’única font d’ingressos d’AGISSA són els rebuts de l’aigua que paguen els veïns, els 3,7M€ hauran de sortir… dels rebuts dels veïns, que són qui acabaran pagant els quadres i els interessos que s’emportarà La Caixa per tota l’operació. Uns interessos que, per cert, l’ajuntament s’ha negat a fer públics.

    La Pataforma Aigua És Vida treballa per defensar la gestió pública de l’aigua. Contacte: plataformaaiguaesvida.wordpress.com

    http://www.cafeambllet.com/press/?p=18471

  • Jordi Ortiz Gil 13 de gener de 2016 - 23:24

    Doncs a veure com ho feu per eixamplar majoria per la independència… per tenir una majoria qualificada i que la independència sigui legítima
    Necessitareu realment uns instruments de participació ciutadana creïbles i potents.

  • @serlec 14 de gener de 2016 - 13:58

    Supongo que es fácil cambiar el relato cuando a uno le conviene, pero me sorprende el punto “Puigdemont, vist des de Girona” después de leer la última entrada del blog de Lluc Salellas https://llucsalellasivilar.wordpress.com/2015/03/31/puigdemont-torramade-i-el-transfuguisme-politic/ parece que la opinión sobre el molt honorable hace unos meses era bien diferente a la actual, o bien, nos apuntamos al efectismo de los creadores de opinión que hacen de la necesidad virtud y resulta que Puigdemont es el mejor presidente al que podiamos aspirar.
    No entiendo que la CUP participe de este cambio de presidente por un candidato del cual, no solo, no teníamos noticias los electores, ni siquiera él mismo lo sabía hasta horas antes de anunciar una decisión tomada en los despachos.
    Todo el proceso se está convirtiendo en un dudoso ejemplo de como reducir al mínimo la representación de la ciudadanía en las instituciones que nos gobiernan, solo espero que esta tónica se revierta en el proceso constituyente del que todos hablan.

  • Jordi_72 14 de gener de 2016 - 19:06

    Tot i les contradiccions i els gripaus que ens haurem de menjar, potser cal ara posar l’accent més en construïr que no pas en destruïr… si volem que aixó tiri endavant…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog