És l’hegemonia, estúpid!

Ska Keller, Alberto Garzón, Gerardo Pisarello, Ada Colau i Joan Herrera, en un míting de Barcelona en Comú / CRÍTIC

Ska Keller, Alberto Garzón, Gerardo Pisarello, Ada Colau i Joan Herrera, en un míting de Barcelona en Comú / CRÍTIC

L’any 1992 George H. W. Bush (pare) encarava una plàcida campanya electoral per a la reelecció com a president dels Estats Units. La seva política exterior era un element estratègic que l’havia consolidat com a líder i estadista. El seu contrincant demòcrata, Bill Clinton, buscaba el taló d’Aquil·les cap a on enfocar el missatge contra Bush. Un tipus amb un aspecte inquietant, James Carville, consultor de la campanya de Clinton, va decidir que aquell taló d’Aquil·les era l’economia, els problemes que la majoria de la ciutadania tenia per arribar a final de mes. Carville va escriure en una pissarra les tres idees clau sobre les quals havia de pivotar la campanya. Una d’elles era ‘the economy, stupid’, una idea que expressava la necessitat de no caure en el joc de l’adversari i centrar-se en allò que un creu que és el debat que convé a la societat… i que es pot guanyar. La frase de Carville va traspassar les parets de la seu, va arribar a la campanya i s’ha convertit en un exemple d’èxit: per guanyar unes eleccions cal primer guanyar la posició que domina el context, el debat públic i l’agenda dels mitjans.

Quin és el ‘the ecomony, stupid’ de la Catalunya de 2016? Quina és la idea clau?

Vivim en una estable provisionalitat

El 20D va canviar el 27S. El nou govern català ha canviat el 20D. En unes setmanes, la resolució de l’escenari estatal, amb un nou govern espanyol o amb eleccions anticipades, canviarà el nou govern català. I així successivament. No estem necessariàment en un impasse, en una situació provisional. Potser vivim en una estable provisionalitat. L’expressió més clara d’això són els esforços per negar solemnement que hi haurà cap canvi davant de l’evidència que el canvi ja ha començat, i els innombrables fulls de ruta que acaben amb un nou full de ruta perquè no hi ha majoria suficient per aplicar el full de ruta.

La provisionalitat explica la dialèctica entre la dinàmica política catalana i l’espanyola, que xoca sovint amb la pretensió d’imaginaris ‘desconnectats’. Que hi hagi una trencament emocional total de milers de catalans i catalanes respecte de l’estat (per cert, també existeix el de milers de catalans i catalanes respecte del ‘procés’) és compatible amb un vincle no només legal, sinó profundament polític. No parlem de ser favorable o no a mantenir relació amb l’estat espanyol, parlem de si es vol mantenir un vincle amb la realitat política i no alimentar relats de núvols ensucrats, processisme i melindrisme per un costat, o històries terrorífiques de països que ‘vagaran por el espacio exterior’, per un altre.

La combinació de la recomposició del sistema de partits amb la del sistema de relacions entre Catalunya i Espanya provoca un escenari de tal complexitat que la incertesa política passa de ser excepcional a quotidiana i l’estabilitat parlamentària un record del passat. Per sobre de debats de conjuntura o polèmiques d’un parell de dies, estem en un moment de canvi, a Catalunya i a Espanya, en un moment de refundació del sistema de partits, del comportament electoral i, està per veure com acaba, en plena i molt dura batalla per mantenir hegemonies, reciclar-les o fer-ne emergir de noves.

El canvi ha arribat, però no ha guanyat encara

Els resultats del darrer cicle electoral, que comença amb les eleccions europees de 2014, ens deixen esbossat un escenari de transició on el sistema polític anterior i les seves dinàmiques pateix un fort sotrac, però encara és capaç de sobreviure. Per exemple, el PP i el PSOE han perdut més de 5 milions de vots aquest passat 20D respecte a les eleccions del 2011 (9 milions respecte a 2008), però conserven les dues primeres places. A Catalunya CDC (o CiU abans) amb prou feines supera el 20% dels vots a eleccions europees, locals i generals, però presideix el Govern de la Generalitat.

Cal ser molt conscients que les forces immobilistes catalanes i espanyoles faran tot el que faci falta per mantenir el control polític, social i mediàtic que gestionen des de fa dècades. Si cal fer sacrificis els faran, si cal deixar caure peons, torres i alfils, els faran caure. Però tot amb l’objectiu de mantenir-se. Refundant-se. De moment, ho ha fet la monarquia espanyola i comença a fer-ho Convergència parapetada al Govern.

Per l’altra banda, ens trobem un grup d’actors polítics d’esquerres i pel canvi a Catalunya i a la resta de l’estat. Un espai extremadament plural que ja ha aconseguit transformacions rellevants, la més important de les quals és, precisament, fer creïble que aquest canvi és possible, en termes socials, democràtics i territorials. No obstant això, no són prou majoritaris ni hegemònics per donar per fet el canvi, queden en disputa diverses batalles polítiques que els obliguen a no arrepenjar-se només en les emocions i en la il·lusió.

Esquerra unilateral o esquerra fraternal

La partida està en joc. Això fa imprescindible garantir i empènyer els corrents de canvi iniciats en l’àmbit municipal, nacional i estatal. En les tres dimensions, perquè són escenaris interconnectats, on el moviment d’una peça és necessari però no suficient per assegurar una profunda transformació. L’aïllament en un dels tres espais és la millor manera que no canvïi res. No hi ha cap espai d’esquerres a Catalunya que es pugui situar com a majoritari des de l’aïllament, i en canvi, pot ser-ho aquell que parteixi de la cooperació entre la dimensió local, nacional i estatal, que estableixi un joc a tres bandes que permeti avançar posicions. Una esquerra vinculada sòlidament amb les mateixes corrents de canvi a Europa, especialment al sud. O fraternitat o unilateralitat.

A Catalunya, en un escenari d’alta complexitat i inestabilitat, en un moment polític d’intenses ganes de canvi per a la majoria de catalans i catalanes, cal que aquesta força no es dirigeixi a facilitar la refundació de la dreta catalana. A Catalunya, no estem en un escenari de simple canvi de govern o de noves majories parlamentàries. Estem refundant el nostre sistema de partits i definint quines noves hegemonies emmarquen el nostre sistema polític. La intelligentsia convergent ho té clar. La paradoxa és que gran part de l’esquerra independentista ha decidit donar aire i temps polític a la dreta catalana per refundar-se, refer-se i el que faci falta. Subestimar Convergència, un esport habitual entre l’esquerra, és un error estratègic del qual encara no sabem quina factura haurem de pagar, però serà un preu desorbitadament alt.

Pel que fa a l’estat espanyol, el 20D representa l’articulació d’un espai progressista, ecologista i plurinacional, de fraternitat, amb vocació guanyadora i vocació de govern. Un espai encara en construcció, complex, però que ja ha canviat la correlació de forces i la dinàmica política a l’estat. El projecte plurinacional de l’estat ha assumit durant anys l’absència d’una narrativa pròpia, d’una història amb els seus protagonistes, els seus referents, els seus símbols, les seves emocions, els seus codis. El 20D potser és un punt d’inflexió. L’esquerra catalana hauria de retenir un fet històric. Mentre el PSOE va obtenir 5.530.693 vots, la suma de Podemos, les confluències i IU-UP representen 6.112.438 votants. El 20D, dos espais electorals que comparteixen la defensa del dret a decidir i la plurinacionalitat van superar en més de 500.000 paperetes al partit referencial de l’esquerra espanyola des de la Transició. De facto, el sorpasso en termes polítics i socials ja s’ha produït.

Quina Iniciativa?

Cartell polític de propaganda del PSUC

Cartell polític de propaganda del PSUC

En el moment polític que comencem quin pot ser el paper d’Iniciativa? Doncs hi ha una Assemblea Nacional convocada per debatre-ho de forma col·lectiva, però aquestes podrien ser algunes de les reflexions. ICV és un espai social d’esquerres, nacional, ecologista i feminista, però en perspectiva de futur, hi ha diferents aportacions d’Iniciativa que tenen un alt valor polític, de les que val la pena destacar tres. L’ecologisme, la relació amb el moviment sindical i el principi que som un sol poble.

Una esquerra ecologista. Un espai que forma part de les lluites històriques per l’emancipació social, però que sempre ha estat obert a noves corrents d’innovació, com les que representa l’ecosocialisme, la síntesi del conflicte treball i medi ambient respecte del capital. Un ecologisme que suposa el paradigma d’un nou model social i econòmic. Un vector ideològic que no ha estat assumit encara com a part de la identitat de l’esquerra per una part de la mateixa esquerra.

El sindicalisme i la cultura política que representa, imprescindibles per articular un espai progressista. Més enllà de la relació entre partits i sindicats, del debat necessari sobre quins sindicats, la cultura política del sindicalisme ha de ser preservada. No es tracta de nostàlgia quan un Owen Jones escriu ‘Chavs: la demonización de la clase obrera‘ i afirma que “els sindicats i l’esquerra han sofert en aquest temps grans fracassos, manquen del poder de mobilització de temps enrere. No obstant això, a les protestes de 2010 a Gran Bretanya es van unir molts sindicalistes. Hem de tornar a treballar junts”

El principi d’un sol poble, un imaginari que explica Catalunya com una realitat lingüística i de sentiment de pertinença diversa només compatible en un projecte incloent i no identitari. Una realitat complexa, delicada, que no es correspon a un país de fades i bonrollisme. Un principi oposat a la pretensió d’‘evangelitzar’ (ara, si cal, parlant en castellà) als que encara no han vist la ‘llum’ del procés, sinó que busca incorporar a l’acció política i empoderar a gent exclosa del mainstream polític català. Milers de catalans i catalanes que part dels que dirigeixen el procés ha ignorat políticament i socialment durant dècades.

D’aquí que sigui tan important fer les passes necessàries de forma concertada, sumant i no restant, incloent-hi i no excloent el major nombre possible de voluntats per un projecte nacional compartit.

Confluència per guanyar

El debat a ICV (així com a altres actors de l’esquerra catalana) és, confluir sí, però com? Per a què? Hi ha moltes respostes possibles. Però una és ben clara, confluir per guanyar, governar i transformar socialment. I en democràcia no hi ha transformació social efectiva si els nous valors compartits no aconsegueixen ser hegemònics. Manuel Vázquez Montalbán escrivia que “Per aconseguir l’hegemonia política a Catalunya, les classes populars necessiten una coincidència radical en el projecte nacional que, al mateix temps, és també un projecte de canvi social”.

El proper 23 de juliol farà 80 anys de la fundació del PSUC. A risc de ser acusat de sacríleg, podria afirmar-se que el PSUC va ser una confluència. No hi va haver congrés fundacional, no hi ha cap document que ho acrediti, el nom es diu que va ser decidit en un bar… (El Pi, de la Plaça Sant Josep Oriol, de Barcelona). Malgrat uns inicis formalment tan ‘líquids’, hi havia darrere un projecte polític d’envergadura. Un partit nacional català, fruit de la suma d’ideologies diferents. Els immensos reptes que tenia davant van forjar una organització estable, que va mobilitzar amplis sectors de la ciutadania en l’objectiu defensar Catalunya, i de forma fraterna amb la resta de l’estat, la República. I és més, el PSUC pretenia ser hegemònic, i la seva acció política estava dirigida a aquest objectiu que havia de permetre un projecte de catalanisme popular.

No estem a 1936. El PSUC no serà el nom de cap confluència. Però la pregunta és la mateixa, quines són les millors passes per assegurar un projecte que garanteixi la justícia social, la democràcia, i decidir el futur de Catalunya? Ens conformem en ser un moment electoralment feliç? O estem aquí per quedar-nos i guanyar?

És l’hegemonia, estúpid.

Marc Rius, director de la Fundació Nous Horitzons i responsable de comunicació d’ICV
5 comentaris
  • Manel Ballester 29 de gener de 2016 - 9:47

    Marc Rius ens proposa un article molt ben escrit però, això sí, molt poc heterodox respecte a les posicions oficials del seu partit. El que vol dir, esclar, que no aporta res de nou. Per exemple, reconèixer públicament que ICV és, com deia aquell, a hores d’ara, un cadàver polític. I compte, que això ho diu algú que ha votat i milità durant molt temps al PSUC i a ICV. I el seu propi argument se li gira en contra, a l’autor: ¿no veu que el que predica de CDC tocant a la seva capacitat de metaforsejar-se lampedusianament es pot aplicar igual al seu partit, ICV? Amb l’agreujant que CDC de moment encara aguanta, a despit de la mediocritat dels seus dirigents, tret del Mas, i ICV òbviament, no.
    Més coses. Si l’autor i, més greu, allò que representa, considera que el moviment independentista d’ara (s. XXI) és en essència emocional i identitari, com afirma, és que no ha entès res. Com és natural hi ha, entre els (no milers) milions de components de l’independentisme, identitaris i emotius “de base” (només cal veure els comentaris a l’Ara), barretinaires i pilosos, per dir-ho així, però tan evident com això ho és que els seus dirigents i la gran massa d’activistes i “intel·lectuals orgànics” del moviment no ho són. Les raons avui per ser independentista són d’una racionalitat que empetitiria Kant, si se’m permet la broma. La concepció sobre el que és ser català i qui ho és ha deixat enrera fa ja molt temps les concepcions identitàries i típicament emocionals.
    Per suposat, això no treu que l’emoció és un constituen sempre necessari per tirar endavant trencaments i revoltes de qualsevol mena. Com deia Fidel Castro, “un pueblo sin odio no puede triunfar”. O potser era Franz Fanon, ara no ho recordo bé.
    Cito, “Per l’altra banda, ens trobem un grup d’actors polítics d’esquerres i pel canvi a Catalunya i a la resta de l’estat. Un espai extremadament plural que ja ha aconseguit transformacions rellevants, la més important de les quals és, precisament, fer creïble que aquest canvi és possible, en termes socials, democràtics i territorials.” ¿No s’adona, l’autor, que això, fil per randa, pot aplicar-se al moviment independentista mateix? I, per cert, punt i seguit després parla de les emocions d’aquest sector d’esquerra contradient-se, entenc, amb el que aplicava a tall de crítica a l’independentisme.
    Cita, l’autor. MVM: “les classes populars necessiten una coincidència radical en el projecte nacional”. Jo diria que es traeix a ell mateix. MVM, tan enyorat per molts de nosaltres, tan oblidat, ja tenia una consciència molt clara, fins de vegades a despit d’ell mateix, del que el “moviment popular” havia de ser: coincidentment radical… amb Catalunya. I, en fi, més moviment popular que l’independentisme, ara mateix, quin hi ha?
    I que quedi clar, per si encara fa falta, que no es tracta de trencar absolutament amb Espanya, sinó d’establir amb ella una relació sobirana d’igual a igual.
    Salut.

    • oriols23 2 de febrer de 2016 - 8:58

      Bon comentari. Ja va essent hora que els d’ICV exerceixin de veritat el projecte d’emancipació dels pobles. I criticar l’independentisme perquè el lidera CDC és molt ruc, si ells volguessin estarien liderant juntament amb ERC i CUP el govern, però han preferit jugar a la puta i la ramoneta en aquest àmbit.

    • Bayfor 9 de febrer de 2016 - 17:48

      L’independentisme català és tan popular com el peronisme a l’Argentina. Però això no treu que a Catalunya encara no hem resolt com fer avançar un procés transversal en el qual hi ha un element cabdal que si no mana i controla el resultat acabarà trencant la baralla (Burgos, Burgos, tenemos un problema).

  • Guillem Galera i Léger 29 de gener de 2016 - 13:05

    Estimats amics del CRÍTIC,
    Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la segona accepció del mot “arna”, és aquest: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0011807
    Ignorava que, novament i dissortada, estéssim en campanya electoral, perquè el que acabo de llegir és un escrit doctrinari vell, dogmàtic i arnat, emanat d’una formació diluïda dins d’una amalgama de grups i personalitats que actualment ocupa la quarta posició del nostre parlament i que, més difuminada encara, s’inclou en una candidatura que, sense que hagi començat la legislatura espanyola, ja ens ha demostrat el valor que tenen les promeses electorals (allò del grup parlamentari, us sona?).
    Com que no hi ha per on agafar-ho, perquè les quatre idees que deixa anar no són precisament una mostra d’originalitat (estan essent repetides des de la mateixa nit electoral i avui ja en fa 40 dies…), combinades amb refregits sobre l’independentisme identitari amb el qual ens gratifica habitualment el presumpte cosmopolitisme (autoanomenat) d’esquerres, deixeu, si així ho voleu, que manifesti un parell de coses que tenen poc a veure amb la doctrina en vena de l’article.
    Jo aniria en compte en celebrar els orígens del PSUC. Com que de cap manera pretenc negar el paper absolutament clau que va jugar com a opositor i lluitador contra la dictadura, sí, que em temo, però, que l’onanisme de l’autor recordant la fundació del partit li fa oblidar (o ens vol fer ignorar) que quan l’exèrcit espanyol es va sublevar el 1936, el proletariat ja estava organitzat al nostre país, via anarcosindicalisme o, des de la perspectiva marxista, a través el POUM, partit que el celebrat PSUC (per omissió i per acció) va fer desaparèixer amb les formes tan democràtiques que tots sabem. No m’estendré, amic Rius, ves a consultar llibres d’història.
    Finalment, i si m’ho permeteu, em sembla insultant apropiar-se d’una frase de l’enyorat i més que mai necessari Vázquez Montalbán que, com és sabut, ja s’havia allunyat d’IC força abans de morir, per acabar adaptant-lo al seu propi missatge. Avui, en MVM no sabem què pensaria d’un moviment de masses, d’inequívoca arrel popular, radicalment revolucionari (la creació d’una República, amic Rius!). Per tant, de nou, compte amb la utilització parcial de la història.

  • litus lindus 29 de gener de 2016 - 15:31

    No entenc aquesta demonització de Convergència i en canvi voler pactar amb el PSOE per fer una unió de les esquerres a espanya. Que tenen d’esquerres els socialistes? que els convergents diguin que volen ser socialdemòcrates estil nord-europeu els fa diferents a els socialistes que al govern han legislat a favor de les retallades, de la precarització social i laboral, de l’especulació urbanística…. ???? La dreta és sempre la dreta, es refundi o es digui socialista.

    Potser la diferència és la corrupció: allò de no es espanya qui ens roba era pujol. Potser no tens present que els socialistes també tenen corrupció a patades? Bustos i hotels del palau per aquí i els ERES andalusos per allí… o Josep Maria Sala, el Barcenas socialista del cas FILESA, que quan ha sortit de la presó on complia condemna ferma per corrupte ha retornat al seu despatx a la seu del carrer Nicaragua ja que s’ha reincorporat a la direcció nacional del PSC. Quin exemple de penediment i de lluita contra la corrupció, no?

    No entenc això de “l’odi” a convergència si després no ets coherent amb un “odi” igual als socialistes, a no ser que el que et fa veritablement por és que la hegemonia del discurs d’esquerres a Catalunya el té la CUP, amb una lògica realment revolucionaria i a la vegada possibilista, des de uns paràmetres totalment zapatistes d’obediència al poble i a la seva voluntat alliberadora.

    Potser el confort que et produeix una història i uns origens no et deixa veure que som en uns temps nous on no serveixen tampoc per a la esquerra política refundacions de vells actors i vells partits

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog