I, ara, vénen els robots

Quan Antonio Gramsci estudiava a Torí, només hi havia quatre coses complexes a la capital industrial d’Itàlia: els motors de la Fiat, els tramvies, el misteri del Sant Sudari, i el pensament d’aquell jove sard amb la columna vertebral espatllada per culpa d’un accident quan era infant. La complexitat aleshores encara semblava governable. El feixisme italià, nascut aquells anys, fou una demostració teatral i rotunda de la por i la passió davant el primer desplegament de les màquines. La cançó de Marinetti a l’automòbil: “Déu vehement d’una raça d’acer, automòbil ebri d’espai, que crides d’angoixa, amb el fre entre les dents estridents. Oh, formidable monstre japonès amb ulls de forja…”.

La complexitat encara podia ser pensada, processada i projectada cap al futur per una ment brillant (Gramsci), o per un histrió amb molt instint (Mussolini). L’home individual podia imaginar-se posant ordre, destruint-lo o creant un “ordre nou”.

Castigat per l’atzar i indultat per la natura, Gramsci disposava de l’energia interior necessària per encendre els motors d’una intel·ligència superior. Ho va llegir tot, mentre els obrers de la Fiat ocupaven la fàbrica del Lingotto. Va situar Maquiavel a l’interior del relat marxista i amb l’ajut d’aquest fonamental personatge antideterminista va dibuixar una possible perspectiva italiana en la qual el partit de la classe obrera esdevenia el Príncep Modern. Amb la relectura de Maquiavel, Gramsci s’allunyava —no sé si sense voler— de la mirada asiàtica de Lenin, aquell cap tempestuós en el qual la història és un vent glaçat davant del qual es pot fer una cosa, a vida o mort: interpretar correctament la seva direcció, per poder assaltar el palau del tsar.

Advertint sobre l’autonomia de la cultura, Gramsci dóna un gir antiasiàtic i antifatalista a la concreció pràctica del pensament marxista al país més experimental de l’Europa occidental a principis del segle xx. Itàlia, on tot sempre és vell —molt vell— i a la vegada nou. Només a l’estat nacional més jove i líric d’Europa era possible formular la idea del Príncep Modern: el partit obrer concebut com a organitzador general de la societat i no com a simple canalitzador de la ira social, o avantguarda especialitzada en la interpretació audaç dels vents glaçats de Sibèria.

Viviu amb esperança, ens diu Gramsci: el desordre i el neguit sempre seran provisionals

Diuen que Gramsci s’hauria enfrontat amb la línia de Stalin si no hagués estat tancat a la presó, pràcticament aïllat del món. És probable. A Itàlia sempre s’ha especulat amb això. I també s’ha escrit molt sobre les seves desavinences amb Palmiro Togliatti, el seu successor a la secretaria general del partit. Togliatti, furbo (‘astut’), pragmàtic, senyorial i tenaç.

Hi afegeixo: en la mesura que sap captar la complexitat de la societat industrial en el minut 5 del seu desplegament, podríem dir que Gramsci comença a intuir la impossibilitat de la Revolució, o, dit d’una altra manera, la comença a plantejar d’una altra manera. Permeteu-me aquest petit apunt revisionista. Em vaig enamorar dels llibres de Gramsci fa molts anys, quan era massa jove per entendre la precisió i literalitat de la seva lletra menuda. M’agradava la música i amb ella alguns cops m’adormia en el trajecte amb autobús entre Badalona i la ronda de Sant Pere de Barcelona. O en el tren de la costa. Conservo una edició de butxaca d’’El Príncep Modern’ amb el bitllet de la Renfe fent de punt de pàgina. Xavier Domènech diu, amb molta amabilitat per part seva, que sóc un “gramscià de dretes”. Deixem-ho aquí.

Entre el vell que no acaba de morir, i el nou que no acaba de néixer, arriba el temps dels monstres. Junt amb el de la intel·ligència de la voluntat i el pessimisme de la raó, aquest és un dels aforismes gramscians que han fet més fortuna. És positiu. És positivista. Quan les coses s’espatllen, quan tot deixa de tenir sentit, quan el desordre s’apodera de la situació, no us espanteu: és el vell ordre que està morint, sense que la nova direcció de les coses encara estigui del tot definida. Viviu amb esperança: el desordre, el neguit i allò sense sentit sempre seran provisionals.

Una dialèctica esperançadora. Poc abans de la síntesi entre la tesi i l’antítesi, una fase de desordre hegelià. Una temporada amb els monstres per posar a prova la llibertat humana, abans que les coses tornin a estar determinades per l’ordre nou. No em negareu que aquesta visió de l’esdevenidor històric té més a veure amb ‘La Divina Comèdia’, de Dant, que no amb les avantguardes asiàtiques de Lenin aprofitant la baula feble de la cadena del poder despòtic rus.

Entre el vell i el nou, el purgatori: mas implorant els vots de la CUP pels pecats pujolians

Entre el Vell i el Nou, el Purgatori. Un temps de confusió i de desordre. Un temps de llibertat. Un temps moralitzant. Gerard, abat de San Zenó, corrent sense descans per haver estat mandrós. El cortesà Marco Lombardo, caminant entre el fum per la seva iracúndia. Els nobles Guido del Duca i Rinieri da Calboli amb les parpelles cosides per haver estat massa envejosos. El güelf Omberto Aldobrandeschi i el miniaturista Oderisi da Gubbio, carregats de pedres per la seva supèrbia. Guido Guinizelli i el trobador Arnaut Daniel caminant pel foc per la seva luxúria. Artur Mas, implorant el vot de la CUP pels pecats pujolians.

Els temps estrafets, confusos i difícils com a purgatori, tot esperant el nou ordre. Aquesta és una idea molt seductora en les actuals circumstàncies a l’interior del Palau de Cristall.

Ara faig un salt i me’n vaig d’Itàlia a Alemanya. Passo de Gramsci a Sloterdijk, el filòsof amb bigotis de víking que dibuixa el mapa astral de la globalització des d’una interpretació anticínica de Nietzsche i de Heidegger. No ens preocupem tant pel recorregut de la fletxa del temps històric. Intentem interpretar el món des de l’espai. Escriu Sloterdijk, magistralment, amb una música molt atractiva que dóna lleugeresa a la densitat dels seus conceptes: “Kant ens havia ensenyat que la pregunta amb la qual l’ésser humà assegura la seva presència al món havia de ser: Què podem esperar? Després dels enfonsaments del segle xx sabem que la pregunta sona així: On som quan sabem que som a l’immens”. (Trilogia Esferes.)

En la immensitat de la globalització, Europa, els Estats Units i tots els segments benestants de la resta del món habiten a l’interior del Palau de Cristall, aquella magnífica estructura de ferro i de vidre ideada per a l’Exposició Universal de Londres del 1851, el Crystal Palace, després replicada en altres ciutats del món. (Hi ha un palau de cristall al parc del Retiro de Madrid, construït per a una exposició dedicada a les illes Filipines, en un desesperat intent de guanyar-se les elits locals de l’arxipèlag, que l’any 1887 ja començava a anar cap a la independència.)

Escriu Sloterdijk: “Si s’accepta la metàfora del ‘Palau de Cristall’ com a emblema de les ambicions últimes de la Modernitat, es pot reconèixer sense gaire esforç la simetria entre el programa capitalista i el socialista: el socialisme no fou altra cosa que el segon intent pràctic del projecte de construcció del palau. Després de la seva liquidació, s’ha fet evident que el socialisme i el comunisme foren estadis en el camí cap al capitalisme. Ara es pot dir obertament que el capitalisme és quelcom més que un mode de producció; apunta més lluny. Implica el projecte de transportar tot el context vital dels éssers humans que es troben en el seu radi d’acció a la immanència del poder de compra. El tret distintiu de la globalitat establerta és la proximitat forçosa de tot tipus d’elements”.

A l’interior del Palau de Cristall ho tenim tot. El palau ens dóna seguretat i confort, i ens separa del món encara barbàric, que l’observa amb ira, esperança i gelosia. Des dels inferns del món exterior s’organitzen desesperades expedicions cap al Palau de Cristall, per tal de poder trobar aixopluc en una de les seves habitacions, ni que sigui la més humil i gelada. Hi ha goteres i forats a la coberta del palau, és cert. Cada cop més. Hi ha algunes ales mig derruïdes, però encara és palau. Penso en una de les fotografies que m’han impressionat més de l’allau de fugitius sirians. Un vell pescador grec de l’illa de Lesbos portant en braços un nen sirià tot just arribat a la costa. Dos mesos abans, aquest home segurament va votar contra l’Imperi europeu. I potser ho tornaria a fer. (Ara, amb el drama a les seves costes, Grècia tindria millors cartes per negociar.)

En el temps del filòsof Sloterdijk, els elements més complexos de Karlsruhe, la ciutat més important de l’estat de Baden-Württemberg, on viu i treballa, ja no són el tramvia, l’Institut Federal d’Enginyeria Hidràulica, o les deliberacions del Tribunal Constitucional alemany, amb seu a la ciutat. La complexitat de Karlsruhe és la nova immensitat.

També és aquesta la nova complexitat de Torí. Amb la passió alemanya per la comprensió metodològica de la totalitat, Sloterdijk ens diu que en aquesta nova dimensió la qüestió principal ja no és cap on anem, sinó on som. Això em sembla que encara és més “de dretes” que la meva lectura de Gramsci.

On som, quan sabem que el temps dels monstres durarà sempre?

Una nova generació de monstres és a tocar. En un període de 10 anys, la robotització dels processos industrials, dels serveis i de quasi totes les expressions de l’activitat econòmica haurà assolit nivells espectaculars. En 20 anys, els robots gestionaran gairebé tots els dispositius de producció. En un estudi per a la Universitat d’Oxford, els especialistes Michael Osborne i Benedikt Frey asseguren que la robotització de l’economia pot destruir el 47% dels actuals llocs de treball als Estats Units. Vells i nous oficis seran destruïts per les noves màquines intel·ligents, a la vegada que se’n crearan de nous. La mateixa vida quotidiana es veurà contínuament alterada per la presència d’enginys cada cop més sofisticats i especialitzats en el tracte amb els humans. Els robots faran companyia als avis. L’altre dia feia broma amb la meva filla: “Quan sigui gran del tot i ja no tingui esma, m’agradaria tenir un robot que em reciti els llibres de Tolstoi i de Dostoievski que no he tingut temps de llegir”. La Cristina, amb un punt d’ironia i de crueltat postgramsciana, em va respondre: “El robot et donarà la sopeta i et cantarà ‘Space Oddity’, de David Bowie, perquè no oblidis que vius a la immensitat”.

Amb l’apogeu de la robotització, vindrà la interacció entre el cervell humà i els dispositius d’intel·ligència artificial i, arribats a aquest punt, ja serem a un pas de l’aparició d’una nova espècie humana amb prestacions superiors. Un nou hàbitat. La definitiva ruptura de la unitat del gènere humà, que jurídicament no haurà durat més de 200 anys, ja que l’esclavatge no fou suprimit a les principals nacions del món fins a la segona part del segle xix.

El temps dels monstres serà el nou temps i en aquest temps probablement hi haurà illes —petites nacions, regions, ciutats, barris…— que aixecaran la bandera de la radicalitat humana. Els ‘comuns’, d’aquí a 25 o 30 anys. L’’ordine nuovo’ serà un desordre constant i infinit, amb nous espais d’experimentació humana per als quals encara no hi ha codis morals.

Caldrà veure si l’espai imperial en el qual ara habitem (la Unió Europea) resisteix la sotragada

Vull dir, amb tot això, que la ‘nova normalitat tot just acaba de començar.