De la CUP, o la infinita contradicció

Pancarta de la CUP en favor de la independència en una manifestació a Barcelona / JORDI BORRÀS

Pancarta de la CUP en favor de la independència en una manifestació a Barcelona / Jordi Borràs

Ja fa més de dos mesos de la investidura de Carles Puigdemont com a 5è president de la Generalitat des de la restauració de la democràcia a l’Estat i, amb ella, de la treva mediàtico-social amb la CUP. Tindrem temps de veure quina intensitat torna agafar el pressingCup quan s’hagi de procedir a l’aprovació dels pressupostos, per exemple, i quan votacions fonamentals pel “procés” prenguin camins divergents.

A quina pressió estava sotmesa la CUP? La resposta és òbvia: havia d’investir un president que representava l’espai socio-econòmic que s’oposa al seu ideari. És a dir, se la sotmetia a una prova d’estrès considerable en posar-la davant la seva pròpia contradicció. El principi de no contradicció és un principi lògic segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser verdaderes alhora i en el mateix sentit. I en efecte: els resultats del 27-S van abocar la CUP a haver d’escollir entre nació o revolució, una dualitat ideològica gens fàcil de suportar que posa en dubte els fonaments de la formació.

I és que el lema “Mas o març” no reflectia una simple cruïlla. És la constatació del xoc de trens domèstic de la formació, la impossibilitat de reconciliar estructuralment dos principis prima facie que tard o d’hora s’exclouen mútuament. La CUP s’autodefineix com un espai de confluència per a totes aquelles persones i col·lectius que lluiten per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Tanmateix, recordava recentment el diputat Albert Botran al portal rebelión.org que la formació té el seu origen en el moviment de l’esquerra independentista nascut el 1969 amb la constitució del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Això significava un moviment independentista nou, perquè era d’ideologia marxista i se situava en l’àmbit dels Països Catalans. “Són plantejaments que avui s’inclouen en la proposta política de la CUP”, especificava, per això tant l’eix nacional com l’eix social d’inspiració marxista són fonamentals, irrenunciables per a la formació.

El Manifest Comunista, llibre de capçalera del marxisme, acaba amb la coneguda proclamació: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”. En el text es pot llegir explícitament que els obrers no tenen pàtria, fet que no exclou però que hagin d’ organitzar-se en les seves respectives nacions per conquerir el poder estatal. Amb tot, es tracta de quelcom transitori. Amb l’avanç del poder del proletariat, els antagonismes entre els pobles desapareixeran, pronostica el Manifest. L’últim estadi i objectiu final del moviment obrer és la internacionalització del comunisme, d’aquí la proclama.

No obstant això és habitual sentir dir que és possible des del marxisme, i en concret des de la seva vessant leninista, defensar l’autodeterminació dels pobles. En efecte, Vladimir I. Ulianov ‘Lenin’ va deixar escrites coses al respecte. El dret d’autodeterminació de les nacions, diu, significa el dret a la independència en el sentit polític, a la lliure separació política de la nació opressora. A diferència de Marx, que tenint en compte els interessos de la lluita de classe del proletariat als països avançats destacava en primer pla el principi fonamental de l’internacionalisme i del socialisme, per a Lenin cada nació ha d’obtenir el dret a l’autodeterminació. Per a ell, això contribueix a l’autodeterminació dels treballadors.

Però Lenin introdueix un important matís. Hi ha la possibilitat que el proletariat de la nació oprimida s’uneixi a la seva burgesia i vegi un enemic en el proletariat de la nació dominant. I això és un risc, perquè la lluita de classes internacional del proletariat contra la burgesia internacional seria substituïda per l’escissió del proletariat. És a dir, que per a Lenin existeix el dret a l’autodeterminació de les nacions sempre i quan no posi en risc la lluita internacional de classes, principal objectiu del socialisme.

Concentració ahir de l'Assemblea Nacional Catalana amb pancartes com "Exigim un acord JxS i CUP" / ANC

Concentració de l’Assemblea Nacional Catalana el desembre passat amb pancartes amb lemes com ara “Exigim un acord JxS + CUP” / ANC

Que la CUP s’exigeixi a ella mateixa ser fidel als dos principis en els quals s’assenta és demanar la quadratura del cercle. Sempre n’hi ha un que acaba prevalent sobre l’altre. Primer va optar per la revolució, i fruit d’això va ser titllada de traïdora a la pàtria. Finalment ha prioritzat la nació, i per això mateix algú la pot acusar de representar un socialisme corromput (en paraules literals del propi Lenin). De fet no han trigat a aparèixer veus crítiques internes amb el pacte amb Junts pel Sí. El seu és un autèntic i dilema fonamental: per molts equilibris, anades i vingudes i recerca conscient d’una òptima conciliació no hi ha síntesi superadora per a la seva antítesi ideològica. Inclús en el millor dels mons possible sempre existirà per a la CUP el risc d’haver de decidir entre fer prevaldre l’eix nacional o privilegiar l’eix social, entre defensar el bé major de la nació o l’imperatiu marxista de la unitat de la classe treballadora.

Dit a l’estil de Blaise Pascal, el nacionalisme té raons que el socialisme marxista desconeix, i viceversa. Per això el problema de fons de la CUP no varen ser els resultats del 27/S. El seu origen es troba en la bicefàlia axiològica de conjugar Marx i nació. I la situació podria ser encara més kafkiana. Si aquesta quadratura del cercle és a hores d’ara prou evident (només hauria faltat que l’empat assembleari hagués estat a 1.714), és inimaginable albirar fins a quins nivells d’esquizofrènia interna pot arribar la formació si en algun moment ha de triar entre investir un Mas de torn o un president d’esquerres no independentista. D’haver-se repetit les eleccions al Parlament de Catalunya hauríem tingut la possibilitat, potser, de comprovar-ho. Però haurem d’esperar. I, com ja hem vist, les aritmètiques polítiques són capritxoses i s’entesten en facilitar pressings de tot tipus, així que més val que ningú no descarti l’escenari.

Miquel Seguró és investigador de la Càtedra Ethos-URL i professor d’Ètica i Filosofia Política a la UOC
15 comentaris
  • Maria L. Sciascia 20 de març de 2016 - 19:38

    Molt bon article.
    Que no hi ha síntesi possible es veu a tot’hora, per molts esforços que faci la CUP d’embolicar amb retòrica de (súper )esquerres les seves posicions. No han volgut veure que el procéssisme es un dia de la marmota darrera l’altre. I ,el que sembla greu, democraticament parlant, es haver proposat i acceptat que,amb menys del 50% dels vots ( i de la manera que s’han comptat) es pugui tirar endevant amb la independencia. Vol dir, aixo que si a unes pròximes eleccions,en escons, guanyessin les posicions del no, estarien legitimades,les forces guanyadores, a recentralitzar-nos encara mes, a annular inclús la retallada autonomia?
    Ens hem begut l ‘enteniment!
    I mentrestant la NECESSITAT truca a la porta. Tot es fia, com els mals pagadors , a demà, a la independencia. El futur els farà por, i els hi demanarà comptes.

  • karel 21 de març de 2016 - 15:03

    Article interssant, la veritat. Un dels problemes que trobo és fer servir l’adjectiu -massa genèric- ‘marxista’ per definir part de l’ideari polític cupaire. Per filar més prim, tot i que cert sector que es reclama hereu de la tradició llibèrtaria, jo emmarcaria la CUP en l’àmbit de les organització marxistes-leninistes o directament leninistes.
    Primer perque orgànicament l’estructura s’assembla moltíssim al clàssic partit de quadres amb una gran estructura organitzacional als costats: Arran, SEPC, Endavant, COS… Cadascuna especialitzada i part d’un recorregut semblat al típic ritus iniciàtic que en política catapulta al militant de baix a dalt, d’una organització més jove cap a un altra més madura, a mesura que va avançant el seu recorregut d’activisme polític.
    En segon lloc acostuma a ser habitual que la reivindicació de Marx en el buit es faci per part d’organitzacions de tipus leninista. Que vol dir això? Doncs que costa molt d’imaginar quin és la tradició marxista ‘a seques’. Més encara tenint en compte la quantitat i varietat d’aportacions que conformen el que se sol anomenar ‘teoría crítica’, marxisme crític o marxisme occidental com l’anomena Perry Anderson. Consellistes, comunistes llibertaris, Escola de Frankfurt (LuKacs, Marcuse, Adorno…) situacionistes, aportacions provinents de l’autonomia obrera a Italia i a l’estat espanyol. I més a prop als nostres dies… Enciclopedia de les Nocivitats (França amb Semprún i cia), antidesarrollistes (Amorós i cia), teòrics del valor com Anselm Jappé… O d’altres contemporanis com John Holloway o Fernández Buey. Totes elles aportacions de valor incalculable per donar mil matissos crítics i emancipatoris (no autoritaris ni dirigistes) al marxisme. Algú ha vist cap reflexe d’això al ideari i a les pràctiques polítiques de la CUP? No. No es gaire diferent de la socialdemocràcia classica en la linia de Rosa Luxemburg i Karl Kautsky.
    Si us plau (CUP i d’altres), deixeu d’utilitzar el nom de Marx i del marxime de forma interessada.
    Salut!

  • filibustera 21 de març de 2016 - 17:36

    Un article un xic tendenciós.

    Això de culpar les CUP per ajuntar-se amb la dreta en lloc de fer-ho amb els seus companys proletaris espanyols, és lamentable.

    Em recorda un twit i contratwit del Xavier Domènech dient que a Madrid el saludaven amb vítores i aplaudiments i crits de visca Catalunya….i el Tardà li replicava que era molt afortunat perquè a ell només li havien dit hijoputa tu i el Otegi.

    És de facto que l´única part decent del proletariat espanyol (molt minsa i sabedora del que realment vol dir ser espanyol) és la que dóna suport incondicional a Catalunya en les seves ànsies de llibertat

    Algú podrá culpar els treballadors irlandesos d´haver se deixat arrossegar per la fal.lacia nacionalista i de dretes en lloc de lluitar frec a frec amb els seus germans anglesos? Resposta: hahahahaha

    No tota la Cup es marxista, per altra banda. Ni ha uns quants de Bakuninistes i a aquests, pensant en un dels seus referents directes: el noi del sucre, no només no temen l´autodeterminació, sinó que es trenquen de riure davant especulacions carrillistes i lerrouxistes.

    Per molt que burxeu, mai no en treureu res. Hi ha moviments que no tenen volta enrere i aquest n´és un….i ho aconseguirem, per, un cop lliures de segons quins jous pudents, tornar a donar-nos a l´internacionalisme (ens costarà molt menys a nosaltres que en tenim vocació definida i de vell antuvi que no pas a la resta de pobles de l´estat) i a la lliure confederació de pobles…això sí…tots al mateix nivell i no pas un per sobre els altres, com a súbdits subjugats i amb rei.

    • Maria L. Sciascia 21 de març de 2016 - 21:27

      El fet es que la CUP ara ha pactat amb una part de la dreta ( la que ha agreujat la NECESSITAT, amb les retallades). A canvi de que.? per tirar endevant pel camí que dibuixa el Vicepresident Junqueras avuí mateix?

    • Desde el cinturon con amor 22 de març de 2016 - 0:58

      Tendencioso tu comentario.
      La nación no es mas que una comunidad imaginaria, no existe mas que en la necesidad burguesa de tomar el control sobre determinado territorio enarbolando una llengua determinada, una cultura o un plato gastronómico. El nacimiento de los estados nación del s. XIX vienen determinados por la definición burguesa de la pròpia nación. No es mío es de Eric Hobsbawm.
      La clase trabajadora no es imaginaria, existe como imposición de una Sociedad basada en el trabajo asalariado. El internacionalismo no supone el reconocimiento de las naciones sinó la superación de las mismas. No existe la nación espanyola ni la catalana. Sólo es una necesidad burguesa para justificar el control sobre las clases populares.
      Que la izquierda intente representar a la nación en vez de los intereses de la clase trabajadora, es un error, o más bien es colaboración con la burguesía que ha decidido compartir esa representación para que sean otros los que hagan el Trabajo sucio.
      Enlazando con tu comentario me gustaria recordar como los sindicatos ingleses apoyaron al gobierno en la segunda guerra mundial, trabajadores y burgueses unidos contra el enemigo exterior. Unos ponían los muertos, los otros firmaban los tratados.

    • karel 22 de març de 2016 - 12:11

      És evident que no tothom a la CUP és marxista, companya Filibustera. El meu comentari anava en dos sentits.
      1. Posar en dubte -como a mínim desconfiar- de les tradicions marxistes (massa periclitades i lligades al paradigma leninista) que reinvidica la CUP. No són les més garantistes respecte l’emancipació individual i colectiva.
      2. Preguntar-me per quina raó no es prenen com a referència aportacions teòrico-pràctiques derivades del marxisme crític (heterdox) que neguen completament el paradigma anterior des d’un punt de vista anticapitalista, emancipatori i revolucionari.
      No val amb fer referències vetllades a personatges històrics o forces revolucionàries (com el POUM) que avui no tenen continuitat i que no poden emetre la seva opinió respecte a la utilizació que en fa la CUP de les seves tradicions polítiques. És molt fàcil reivindicar-se d’algú que és mort o d’una organització que no existeix.
      Recordem els fets de maig del 37. Estatalistes (inclos el PSUC) a una teulada i revolucionaris (POUM, CNT i FAI) a l’altre. En quin costat seria la CUP?? No cal remetre’s a Carrillo ni passar-se la vida fent referència a la revolució del 36.
      Avui dia -fruit de les decisions que la pròpia organització ha pres de forma sobirana, que no unànime- la CUP és més a prop (de fet existeix com tal) d’una forma partit tradicional que mai. De fet sempre ho ha estat degut a la influència d’Endavant en la mateixa però és cert que limitar la seva acció institucional al municipalisme la mantenia en una situació d’alta permeabilitat respecte les lluites autònomes dels momiments socials. El que és un exercici propi de la ciència ficció és fer creure que el pas pel Parlament i el seu paper en el ‘procés’ no ha afectat gens al paper de la CUP (en sentit ampli, els seus integrants i corona de simpatitzants) en el marc de les lluites de base i que tot segueix igual que abans de l’assemblea de Molins al 2012. Senzillament, no cola. No basta amb que us repetiu fins a l’avorriment: ‘Gens ha canviat, som les mateixes’ Perquè no és així.
      I per últim no puc evitar certa sorpresa al llegir coses com que a la CUP hi ha bakuninistes. Heu llegit Bakunin més enllà de les quatre consignes enllaunades de consum ràpid que circulen per internet?

  • Desde el cinturon con amor 22 de març de 2016 - 18:17

    “La teoria me aburre, la realidad me hace fuerte” (Evaristo)

    http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/ele/ele34/A15.htm

    10.025 votantes de la CUP, en el Eixample, el barrio con más votos cuperos y con uno de los porcentajes más altos: 8,3 %.

    Vaya, ahora resulta que l’Eixample està lleno de marxistes y bakunistas.

    Todavía hay más:

    Resultados del 9-N por colegios electorales:

    http://www.ara.cat/premium/politica/9-N_alternatiu-Barcelona-districtes-resultats-si-si-si-no-no-independencia-consulta-proces_participatiu_0_1246675565.html

    Jesuitas, La Salle y un cole de Sarrià los tres primeros en porcentajes a favor del Sí-sí.

    Olé!

    Visca la Terra…. sempre que sigui meva!

  • Miquel Seguró 22 de març de 2016 - 22:39

    Salutacions!

    La veritat és que el plantejament del text és més eminentment teòric, i neix sobretot de la impossibilitat de compaginar, des del meu punt de vista, el relat nacional amb el relat social, i més si és d’arrel marxista. El marxisme no el reclamo jo, sino que és el mateix diputat Botran qui n’ha fet proclama. També hi ha altres lectures que demanen virar més a la versió leninista del marxisme, i és per això que vaig buscar què deia Lenin sobre el dret a l’autodeterminació de les nacions.
    El meu plantejament no respon a cap tendència política concreta, tot i que a alguns els pugui semblar (pels comentaris llegits) que sí. Sí que és veritat que sempre m’ha semblat difícil de compaginar el relat internacionalista amb el localisme de la nació, ja que com diu “Desde el cinturón con amor”, crec que l’obrerisme busca superar les disputes entre nacions, o almenys cenyir el seu dret a l’autodeterminació a la lluita del proletariat. Es pot interpretar òbviament que la independència de Catalunya és un pas en aquesta línia, però és aquí on cal qüestionar, aleshores, si privilegiar la nació per damunt de la revolució (donar el govern a un representante de CDC no sembla molt revolucionari) no és incòrrer en contradicció. En un estat ideal, on total la classe obrera fos independentista i en favor del Països Catalans, no pasaría això… O això podría semblar. Aparentment no, però aleshores voldria dir que tot obrer hauria de ser independentista també. És a dir, que seria menys aliat en la lliuta pel triomf de la classe obrera. Per això, i de ser així, la frase de Lenin té al meu entendre plena relevància.

    Bé, suposo que alguns no estareu d’acord, però en tot cas em sembla una pregunta lícita i amb fonament (què he de dir!), així que permeteu-me dir-ho també, crec que és de difícil resolució.

    Salut!

  • Jaume2 24 de març de 2016 - 15:15

    i perquè no és una contradicció intentar unificar la revolució amb la unitat d’Espanya, com implícitament feu alguns de vosaltres?

    Les retallades, no han sigut en el marc de l’espanya autonòmica?

    El procés no ha servit per carregar-nos la carcundia de CiU en caiguda lliure? Duran, Mas, Rigau, Puig, Boi Ruiz…. on són tota aquesta gent? Crec que malgrat la seva enorme mandra i passotisme, l’independentista es mou cap a ERC o altrament dit cap al centre esquerra.

    • Bayfor 29 de març de 2016 - 12:11

      Tal com ho planteges, Jaume2, sembla com si l’únic dilema fos Espanya-Catalunya, quan pel que s’està explicant en aquest article, la voluntat de l’internacionalisme és superar Espanya i Catalunya. Aquesta seria la lluita dels sectors populars, en canvi la dels sectors dominants és controlar cadascú el seu corralet i per això ens atien a enfrontar-nos als de baix de tots dos cantons. Com molt bé ha explicat Desde el cinturón con amor, en les guerres europees uns posaven els morts i altres signaven els tractats. Si vistes qualsevol poble de França hi trobaràs un monòlit on hi ha els noms de tots els “pringats” que van lluitar i morir per salvar la “grandeur” del pais dels que manaven abans de la guerra i van continuar manant després de la guerra. Tal qual està passant ara.

      • Jaume2 29 de març de 2016 - 13:57

        Tal com ho plantejes, sembla que el Grup Godó, que el Grup Planeta, el Círculo Ecuestre, que el Duran i Lleida i tota l’oligarquia espanyola són grans internacionalistes i, per associació, aliats del moviment proletari.

        No cola.

  • Desde el cinturon con amor 29 de març de 2016 - 17:39

    No hay ni una lucha social que trabaje en pro de la unidad de España, ni una.

    Las marchas por la dignidad que recorrieron todo el estado fueron una demostración de fuerza de las clases populares, es faltar al respeto decir que se viajó a Madrid a defender (implícitamente) la unidad de España. Cuando la PAH llevó al Congreso la ILP apoyada por millón y medio de firmas no estaba defendiendo (implícitamente) la unidad de España, tampoco estaba defendiendo (implícitamente) la independència de Catalunya cuando llevó las más de cien mil firmes al Parlament para aprovar la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica. Que te ajustes a un determinado marco legal establecido es necesario si quieres modificarlo, pero ello no te lleva a aceptar (implícitamente) nada. Sencillamente porque no es una prioridad en tu reivindicación, no te importa lo más mínimo si a los que van dirigidas las firmas de la ILP les gusta la escudella o el cocido…. al final es siempre la misma carne.

    El problema eres tú. O más concretamente, tu enfoque nacionalista. Una de las características más relevantes del nacionalismo es su función de categorización de las comunidades, minimizando las diferencias entre los miembros de la misma categoria y exagerando la diferencia entre las distintas categorizaciones (Henry Tajfel). Y su resultado lo podemos comprovar en tus comentarios: Te refieres a las élites de las distintas categorías (CiU-Godó) exagerando sus diferencias cuando en realidad comparten la misma ideologia econòmica, mientras que por otro lado minimizas las diferencias de clases entre los miembros de la misma categoria…. Bueno, de hecho, las obvias por completo!!

    No, no cola. Hace tiempo que dejó de colar.

    • Jaume2 29 de març de 2016 - 19:29

      Vaja, q tu estàs amb el grup Godó, el grup Zeta i amb tots els dient-se anacionals (cosa q repeteixo q no cola) implícitament estan recolzant un marc i una estructura naciinal.

      Entenc q (des d’una supèrbia preocupant) es pugui defensar conceptes q sense una traducció local i aplicada a una comunitat conceta esdevenen conceptes purament abstractes… per exemple, el marc d relacions laborals, per què ens ha d’agermanar només amb els teballadors peninsulars i no ho pot fer amb els treballadors d Perpinyà??

      En definitiva, en nom d conceptes suposadament universals desprecieu als propis treballadors, la majoria amb identitat nacional o prenacional i m’atreviria a dir q inclús desprecieu la realitat.

      En el fons, és el mateix esquema q la Punset a València parlant d’aldeanos, el q passa és q ella hi posa el concepte “ciudadanos” en el lloc del q poses tu.

      I no cola, alguns “no-nacionalistes” ja ho sabem q en realitat sou els màxims exponents.

  • Desde el cinturon con amor 29 de març de 2016 - 20:15

    El “falso dilema” como estratègia política en el discurso nacionalista:

    «Fermín no ha llegado a trabajar. O ha tenido un accidente en el coche o se ha quedado dormido. Llamamos a su casa y averiguamos que salió a tiempo, luego ha tenido un accidente.»

    El caso de Fermín es un ejemplo claro de falso dilema o fal·làcia. Fermín podria no haber llegado al Trabajo por una infinidad de motivos distintos: se encuentra en un atasco, no ha cogido el coche o sencillamente ha dejado el Trabajo porque estaba hasta las narices.

    En la fal·làcia se propone una situación determinada y a la vez dos posibles puntos de vista, es decir: se controla el debate mediante la acotación de las soluciones. Esto no es un discurso válido, es una estratègia de control.

    Tu interès por darme la solución a TU problema es encomiable, però no te esfuerces, yo, como Fermín, estoy hasta las narices de mi jefe.

    • Jaume2 30 de març de 2016 - 14:44

      Oh Senyor, teniu tota la Raó, sort de la lògica aristotèlica redemptora, ha quedat clar que vos sou necessari i els demés merament contingents salvapàtries.

      La realitat quasi que seria el de menys.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog