Per què cal un exèrcit en una Catalunya independent si ens preparem per viure en pau?

Cascos blaus

Cascos blaus de Nacions Unides

Opinar és molt fàcil, però construir una nació pacífica i segura exigeix, com en tot, coneixements i una pràctica sobre el que significa realment la guerra i el conflicte. Aquells que somien que Catalunya hauria de disposar d’un exèrcit els convido a viure la guerra de veritat, a viure el seu mes de vacances en alguna regió on hi ha combat per poder sentir la violència, el patiment de la guerra, la destrucció i la por… I la inutilitat de la guerra real.

Evidentment que aquesta Catalunya en construcció ha de disposar d’aquelles organitzacions que garanteixin la seguretat. Un exèrcit no convencional, com diu el president Puigdemont, o una Agència de Seguretat Nacional com prefereixo anomenar, però de cap manera un exèrcit convencional. Bona part de les garanties de seguretat corresponen a la policia, en especial si disposa d’unitats d’intervenció contraterrorista. D’altra banda, la diplomàcia i la cooperació internacional ens asseguraran davant de conflictes d’àmbit internacional. No la diplomàcia tradicional dels estats ni de la cooperació com a sistema per introduir-se en mercats potencials. Em refereixo a l’anomenada Diplomàcia Ciutadana com la que practiquen ONG com International Alert, International Crisis i formes de cooperació humanitària allunyades dels interessos comercials.

La història militar ens diu que el que guanya una guerra és aquell país o exèrcit que disposa dels mitjans de combat més innovadors o efectius. Quan va aparèixer l’artilleria, la cavalleria i la infanteria van començar a perdre les batalles; de manera similar a quan va integrar-se l’aviació; llances i fletxes, tot i ser mortals, van ser superades per les armes de foc. Avui les “armes” més efectives son l’anàlisi estratègic, la intel·ligència fonamentada en el coneixement científic sobre els conflictes (la Conflictologia), el coneixement de les seves causes i els actors dels mateixos, l’ús d’Internet, aixi com la cooperació pel desenvolupament i la diplomàcia ciutadana. L’ús d’armament convencional genera mes inseguretat i nous conflictes. La indústria armamentística ha de renovar-se i transformar-se en una indústria de seguretat pacífica.

Catalunya no vol enemics. Espanya no és enemiga, és aliada com ho són també la resta de països de la Unió Europea, a més d’altres, fins que es demostri el contrari. No comencem per generar inseguretat i enemics allà on no existeixen. Evidentment que podria donar-se el cas de grups d’extrema dreta nacionalista espanyolista que podrien protagonitzar agressions puntuals, però això és competència de la policia com també ho és la repressió de la corrupció i el crim organitzat. També podrien produir-se actes terroristes per part d’Estat Islàmic, però en això també la policia ha demostrat estar capacitada per impedir-ho. I en aquest sentit, la diplomàcia de la Generalitat amb relació a les comunitats catalanes musulmanes també dóna els seus fruits. Els cossos de protecció civil cal que siguin millorats davant de riscos i amenaces importants.

La participació en organismes com l’OSCE (Organització per a la seguretat i la cooperació europees), Europol i Interpol i la federació de sindicats europeus policials i altres, així com especialment en el projecte europeu de creació d’un Cos Civil no armat per a la pau i la cooperació per intervenir en conflictes armats arreu ens aportaria garanties de seguretat sense caure en la simplificació que un exèrcit convencional aporta una falsa i perillosa seguretat. La creació d’aquest cos va ser aprovada pel Parlament europeu encara que de moment no s’ha fet realitat. Que Catalunya tingui la iniciativa de fer-ho serà un encert que ens situaria al capdavant de l’acció internacional en aquest camp.

Catalunya és el precedent històric d’èxit amb Pau i Treva un moviment social que va trobar solució en una època insegura i caòtica sense l’ús de la força ni cap mena de violència i que, finalment, va ser el fonament en la creació de la Generalitat de Catalunya. Pau i Treva és l’exemple històric que ens demostra que no ens cal exèrcit per viure en llibertat i seguretat.

No fa gaire, un coronel del Estats Units, amb anys d’experiència en combat, estudiant del curs per a militars i policies co-organitzat amb UNITAR pels “Cascos Blaus” en missió en zones en guerra, em deia que les tècniques de “combat” no violent que oferia el màster haurien de ser dins la programació de les acadèmies militars. Aquest és un exemple entre molts altres., de professionals militars amb experiència de combat arreu del mon, no simplement teories i hipòtesis.

Avui, moviments constitucionalistes catalans com “Constituïm” i Estat de Pau ens mostren el mateix camí. Catalunya nació de pau, sense exèrcit però si amb garanties de seguretat, una seguretat fonamentada en la llibertat, la justícia social, la diplomàcia, la cooperació i la No Violència. I ens demostra, a més, que això es pot fer ara mateix, sense esperar la independència perquè, justament, fer-ho, és la demostració clara que l’autodeterminació és la que ens porta a la sobirania del poble i a la independència.

*La frase del títol parafraseja una afirmació de John Adams, segon president dels Estats Units.

Eduard Vinyamata és doctor en Ciències Socials i Conflictòleg. Té experiència pràctica en intervenció pacífica en conflictes armats i criminalitat i ha estat professor de conflictologia a cossos militars i policies de diversos països durant dues dècades.
7 comentaris
  • Homemort 29 d'abril de 2016 - 16:46

    Fantàstic. Gran article. Quanta raó. L’autor s’hauria de plantificar al mig de Raqqa per convèncer els xicots de l’ISIS, mitjançant la diplomàcia ciutadana, que han estat un dolentots, que això que fan no està bé i que se’n van castigats al racó de pensar.

    • eduard vinyamata 29 d'abril de 2016 - 20:52

      Si no saps com es combat sense armes et convido a seguir el curs per a Cascos Blaus organitzat per UNITAR i la UOC i després a fer pràctiques en zones en combat.
      I després podrem parlar, ara no

      • Homemort 29 d'abril de 2016 - 23:37

        Si els altres tenen armes i tu no, no hi ha combat. Estas mort. Moralment has guanyat i s’escriuran llibres sobre tu, però estas mort. Enhorabona. Vagi’ls-ho a explicar als kurds. No entenc per què voleu arrabassar als catalans el dret i la possibilitat de defensar-se, en igualtat de condicions que la resta d’estats del Món, a menys que sigueu còmplices de la nostra aniquilació.

        • eduard vinyamata 30 d'abril de 2016 - 7:52

          Aquesta es una resposta a tots dos:
          Sis plau, llegiu l’article. Dic clarament “garantir la seguretat” de Catalunya. No dic renunciar a la defensa sinó fer ús d’altres “armes” de millor eficàcia. Vosaltres creieu que els militars i policies als que he format acceptarien fer el “gilipolles”?…
          Torno a dir, trobar-se i parlar es la millor manera d’entendren’s. Diàlegs de paràgrafs curts plenes de tòpics no porten en lloc.

  • Defensa.Cat 29 d'abril de 2016 - 19:33

    Com diu vostè “Catalunya no vol enemics”, ben cert, però li caldran molts aliats si volem ser un estat independent.

    Estem d’acord que el nostre marc de referència són els països de la Unió Europea. Cal dir que tot ells disposen de forces armades i es comprometen en la defensa comuna (així ho explicita la clàusula de defensa mútua, article 42(7) del Tractat de Lisboa).

    Decidir d’entrada que no volem forces armades causaria una major incertesa i inseguretat dificultant en gran mesura el reconeixement internacional de la nostra independència; així com la permanència (o reingrés ràpid) a la Unió Europea.

    Certament per a la seguretat de la república catalana els cossos policials i un agència d’intel·ligència seran essencials. Però qui protegirà l’espai aeri i marítim? Qui participarà en missions contra la pirateria, d’estabilització de zones en conflicte, etc. Cal remarcar que el món globalitzat en el que vivim assegurar la seguretat sovint cal fer-ho molt lluny des les pròpies fronteres. Potser considereu que no està justificat l’ajuda militar internacional que ha rebut el poble Kurd?

    Cal augmentar la cooperació internacional i cercar la pau arreu del món. Però cal trencar l’axioma segons el qual forces armades són l’antítesi de la pau. Noruega és un estat que ha demostrat en múltiples ocasions el seu compromís amb la pau al món, i té un exèrcit destacat. Suïssa s’agafa com a paradigma de neutralitat i manté un exèrcit molt capaç per defensar-se. Hem de fugir del marc de referència que assimila exèrcit a feixisme o a matar civils indiscriminadament. És cert que a les guerres hi ha dolor, mort i errors però les guerres hi continuaran existint. Dir que no volem exèrcit és dir “que morin els altres per mi” ja que la seguretat no es gratuïta ni és trivial.

    Si volem la independència, que Catalunya sigui un nou estat d’Europa, cal que pensem des de la perspectiva d’un estat no la d’una autonomia. Ens caldrà una millor educació i sanitat, invertir mol més en cooperació, servei d’intel·ligència, diplomàcia i, com és ben assumit a tots els països que prenem com a referent, forces armades.

    • eduard vinyamata 29 d'abril de 2016 - 20:55

      Per respondre tants dubtes seria convenient trobar-se presencialment i parlar llargament, un article curt publicat no permet dir-ho tot.
      Eduard Vinyamata evinyamata@gmail.com

      • Defensa.Cat 29 d'abril de 2016 - 22:10

        Estem sempre a favor del diàleg, però més que dubtes eren preguntes retòriques. En diversos dels àmbits que plantegem si es rebutja tenir un exèrcit propi caldria delegar-ho a les forces armades d’un altre estat. Nosaltres defensem la independència de Catalunya i ens mostrem contraris a delegar-ne la defensa, i com a tal part de la sobirania, a tercers com Espanya, França o els Estats Units. Desenvolupem els nostres arguments, anàlisis i opinions a http://defensa.cat/

Deixa el teu comentari